Retalleu, retalleu catalans!

Els polítics extremenys es superen dia a dia. Ahir la vicepresidenta de la Junta d’Extremadura exigia a Catalunya que retalli més i més. La número dos de Monago i portaveu del Govern, Cristina Teniente assegurava que la seva comunitat no pot ser sempre la que se sacrifiqui i que les comunitats incomplidores no haurien de tenir un dèficit del 2,1%” com demana el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Quina barra! Catalunya subvenciona Extremadura i encara volen que nosaltres retallem més. Val la pena llegir l’article “Perles espanyoles” que publiquem més avall, per veure quina mena de gent pul·lula per aquesta Espanya de cabra i pandereta i que els catalans hem de aguantar, confiem que per poc temps.

Perles espanyoles

El dia de Sant Jordi el vaig passar a Washington perquè, aprofitant que visc a Nova York, la "traidora del reino" Clara Ponsatí m'havia convidat a participar a una taula rodona sobre la situació a Catalunya vista per les noves generacions. Quan preparava la meva intervenció, vaig pensar que la manera més directa i efectiva d'explicar a un grup d'americans què està passant a Catalunya seria explicar com és Espanya. Entre d'altres coses, en el meu guió hi duia una tirallonga de declaracions fetes per espanyols i que eren frontalment contràries a la sobirania, al dret a decidir i a la independència. Al final no vaig poder llegir-les, no vaig tenir temps, però crec que està bé fer un repàs dels grans èxits espanyols.

L'Aleix Vidal Quadres és l'estrella indiscutible d'aquesta secció, és una mina de ràbia i d'hostilitat, sobretot per aquesta obsessió que té de voler empresonar Artur Mas i de voler que la Guàrdia Civil intervingui Catalunya. Ho ha dit tantes vegades que segur que es toca davant del mirall imaginant-se amb l'uniforme i prenent Catalunya ell mateix. És un animal. No és limita a criticar la il·legalitat del procés, com poden fer els de Ciutadanus o Alícia Sánchez Camacho, sinó que també menysprea el sentiment: "Una gran majoria dels nostres conciutadans distingeix perfectament qui és el veritable demòcrata entre el que reclama serenament que es compleixi la llei i el que se la posa com a gorra embriagat d'emocions tribals". I la més bèstia: "Espero que algun dia els catalans paguin per tot això". Mare de Déu Senyor. A sobre, després de tot aquest patriotisme de vena inflada, és capaç d'acabar les seves intervencions dient coses com aquesta: "Hem d'apostar per una Europa que promogui valors universals que facin capaç a la ciutadania de superar diferències culturals, vèncer egoismes nacionals, desmitificar sobiranies i assegurar la pau, viure en llibertat i per la llibertat." Amén. És com José Bono, que després d'assegurar que preferia morir que veure una Espanya "trencada i desintegrada", va dir que ell no és un "nacionalista" sinó un "internacionslista", que dius, encara sort!

Toni Cantó -l'anti-nacionalista- i el "feixisme lingüístic" que per a ell representa la immersió lingüística, també era a la llista. "A mi no em deixen estudiar en castellà a Catalunya. De la mateixa manera que qualsevol alumne pot estudiar ciències o lletres jo vull triar si prefereixo castellà o valencià, crec que és lògic, que no hi ha país al món en què passi això." Que a 126.000 famílies valencianes els fos denegat l'accés a una escola valenciana per falta de places, això és la llei, democràcia, però que 1.000 famílies hagin demanat l'educació en castellà a Catalunya i la immersió els ho impedeixi, això és feixisme. S'entén molt bé, és la mar de comprensible.

Després hi ha els de la broma, com Peces Barba, tot un pare de la sacra Constitució, que després de dir que aquest cop no caldria bombardejar Barcelona per resoldre la situació, va considerar que "no es el mateix fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA". La meva besàvia no pensaria el mateix. Pobreta, el sostre li va obrir el cap mentre corria amb la seva filla en braços per amagar-se sota el llit. Mira tu quina gràcia. El cas d'Antonio Tejero, que un 20 de novembre -maco!- va anar a la comissaria per denunciar a "Arturo" Mas per voler saltar-se la llei, també és molt graciós. "Who is Tejero?", m'haguessin preguntat els americans. Res, un que va entrar al Congrés amb uns amics i unes pistoles. I això m'hagués portat de cap a Ibarra, que li disputa el primer lloc a Vidal Quadras, sobretot després de comparar el que pretén fer Artur Mas amb el que van fer Tejero, Mussolini i... va, fot-li un Hitler també. En general els polítics extremenys mai baixen del top-10. Sempre serà un clàssic el cas de Fernández Vara demanant a Catalunya que retorni la mercaderia humana que ens vam emportar fa anys -més els fills i els néts, que deuen ser els interessos. I aquesta fatxenderia que gasta l'actual govern extremeny presumint del seu compliment del dèficit i criticant l'incompliment del govern català, és per pixar-se de riure. "No serem sempre les mateixes comunitats autònomes les que ens sacrifiquem", protestava ahir la vicepresidenta de la comunitat amb més superàvit fiscal de l'estat. S'han de tenir molt grans. De res, extremenys, de res.

És una llàstima que no tingués temps de llegir cap d'aquestes declaracions ni moltes més que duia preparades, són molt gràfiques, retraten molt bé el nivell de la gent amb la qual ens toca enfrontar-nos. En tot cas, diria que tot va quedar clar. Saps, quan ets fora i expliques que l'únic que demanem nosaltres és votar i que ells no ens deixen, no cal explicar gaire més, tothom entén que tinguem tantes ganes de fotre el camp.

Astrid Bierge

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 1 de maig del 2013.