Sempre pot ser interessant llegir les reflexions que un home de 83 anys com Jordi Pujol, pactista amb l’estat espanyol durant més de trenta anys, està fent darrerament envers el procés independentista. La setmana passada va escriure un editorial al seu butlletí del Centre d’Estudis que analitza amb detall aquestes relacions entre Catalunya i Espanya i la visió que un polític que va ser vint-i-tres anys President de la Generalitat amb el seu eslògan preferit del “peix al cove”, te avui de la nova Catalunya independent. Tot seguit podeu llegir-lo.
Quin projecte per a una Catalunya independent?
Sovint, quan es parla dels pros i contres de la independència sorgeix la pregunta: i com seria aquesta independència? Com seria una Catalunya independent? Com seria econòmicament, o socialment, o culturalment? Quina Catalunya, quina societat tindria, si s’assolís la independència?
Sembla una pregunta difícil de contestar. De fet, alguns la posen per crear dubtes sobre la conveniència de la independència. Però no és difícil de contestar.
Per què no és difícil de contestar? Perquè tots els sectors polítics que a hores d’ara reclamen el dret a decidir o la independència, durant més de trenta anys han participat en la configuració de la societat catalana actual. Amb projectes socials, polítics, econòmics i nacionals, no del tot coincidents però prou propers entre ells, per poder veure quina Catalunya voldríem construir si disposéssim del poder polític propi d’un estat independent, i ens poguéssim alliberar de l’ofec polític i financer que a hores d’ara imposa l’Estat espanyol. En qualsevol d’aquests aspectes la situació seria millor que la que ara progressivament se’ns va imposant.
Quines han estat les línies bàsiques de l’acció política a Catalunya durant els darrers trenta-cinc anys?
1. Un objectiu principal ha estat la implantació de l’estat del benestar. En tots els seus àmbits. És lògic que hagi estat així perquè ha estat norma del nacionalisme català, des de sempre, la idea que «Catalunya serà fidel a l’ideal de justícia social, o no serà».
Ara –aquí i a la majoria de països europeus– es viu un moment difícil a causa de la crisi econòmica general. Agreujat en el nostre cas per un tractament políticament hostil i financerament discriminatori. Que la independència o un canvi radical del sistema autonòmic canviarien substancialment. Probablement no d’avui per demà, però el canviarien.
2. Suport a l’economia productiva i a tot el que incrementi la seva competitivitat i capacitat d’internacionalització. D’acord amb la consigna de fa vint-i-cinc anys d’«El nostre món és el Món». Que ha tingut èxit –com ara s’està demostrant– però que se’n pot treure molt més profit. I jugant a fons la carta de les noves tecnologies. I de recerca. Com també ja estem fent. Amb iniciatives d’alta qualificació mundial en camps com la investigació mèdica, l’ICREA, o el sincrotró, o la supercomputació, la fotònica i l’enginyeria de materials.
3. Procurant mantenir el màxim possible d’equilibri territorial. El pes de Barcelona i el seu entorn creen una situació inevitable de predomini. Però durant els darrers trenta anys s’ha vist que això no és incompatible amb un desenvolupament intens de la resta del territori. La xarxa hospitalària, les comunicacions, el conjunt d’universitats, les implantacions industrials, la recuperació de comarques menys desenvolupades, el subministrament d’aigua arreu del territori i moltes més iniciatives impulsades per administracions de diversos colors polítics demostren que l’equilibri territorial forma part d’un programa de país, d’acceptació i d’impuls generals.
I això ha estat així sense desatenció envers Barcelona. Afortunadament. Perquè només una Barcelona potent pot ser la “force de frappe” que Catalunya necessita. En tots els sentits.
4. Catalunya té uns elements bàsics de la seva personalitat col·lectiva que són la llengua, la cultura, la memòria històrica. N’hi ha més, però aquests són molt principals. La llengua i la cultura són dos elements diferencials de màxima importància que, per tant, haurien de rebre molta atenció en una Catalunya independent. Però tenint en compte que a Catalunya hi ha dues llengües que han de ser objecte d’atenció. I no perquè totes dues siguin oficials, sinó perquè el català és llengua pròpia de Catalunya i perquè el castellà és la llengua familiar de molts catalans. La situació demogràfica, l’equilibri o desequilibri lingüístic dels mitjans de comunicació, el caràcter de llengua pròpia del català, etc., són fets que cal tenir en compte. Però l’objectiu és que al cap d’un cert temps de viure a Catalunya el català i el castellà siguin entesos i assumits per tothom.
5. De fet, un element bàsic i principal del projecte de país d’una Catalunya independent és la preservació i l’enfortiment de la cohesió de la societat catalana. I el reforçament de la convivència. A les antípodes del neguit que en aquest sentit vol crear el discurs dominant a Espanya. El discurs del «os van a echar», que no respon al que ha estat des de fa dècades l’actitud de Catalunya. Catalunya ha estat i serà un país integrador. On «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya».
Aquesta ha estat la nostra força i el nostre orgull.
O sia que, resumint, es pot dir que:
1. Una Catalunya independent tindria com a objectiu la consolidació del model social europeu de l’estat del benestar, de la modernització de l’economia i de la projecció internacional.
2. Reforçaria tot el que signifiqués identitat pròpia, i també cohesió, integració social i respecte a la realitat plural catalana.
3. De fet, les institucions i la societat catalanes ja treballen des de fa dècades en aquestes dues línies. Però ara no ho podem seguir fent adequadament amb la situació política i financera que l’Estat espanyol està imposant i amb la no dissimulada voluntat que sigui veritat allò que ens diuen en els més alts nivells de la política espanyola: «Dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».
Tot plegat ha obligat a un canvi d’actitud també a Catalunya.
Jordi Pujol
President de Catalunya (1980-2003)
Editorial del Butlletí 343 del CEJP del dimecres 12 de juny del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada