Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




19 de juny 2013

L’enemic d’Artur Mas

Des de les files convergents s’han censurat recentment els “dubtes” sobre el procés sobiranista que ha generat a la Federació de CiU l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara la direcció de CDC havia procurat que les crítiques al secretari general de la federació es quedessin de portes endins. Però, davant del malestar generat a les bases per les declaracions del líder socialcristià durant les darreres setmanes, Lluís Corominas i Josep Rull van intervenir al consell nacional de Convergència per refermar el compromís amb la consulta i el procés. Sembla clar que les hores de Duran Lleida dins de l’UDC estan contades. Aquesta és la opinió del periodista Victor Alexandre que reflecteix en el seu article que podeu llegir a continuació.

L’enemic d’Artur Mas es diu Duran i Lleida

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l’autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d’amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l’“amic” que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l’“amic” que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l’“amic” que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l’“amic” que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l’“amic” espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l’“amic” que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l’“amic”, en definitiva, que va dient que Artur Mas “és el seu president i el seu candidat”, però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que “el que digui Mas estarà ben dit”, calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l’aliat de l’espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment –manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol– el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l’ambició d’aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 18 de juny del 2013