Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




04 de juliol 2013

L’Alicia no se’n surt

No sabem com acabarà tot plegat, però sembla que l’Alicia Sánchez Camacho s’ha ficat tota soleta en un laberint , embolic o merder, dieu-li com vulgueu, que ningú sap com acabarà. Ahir es va produir una nova volta de clau en aquest afer, quan el director de Método 3, Francisco Marco, va assegurar al jutge que investiga el presumpte cas d'espionatge, que la gravació de la conversa mantinguda per la presidenta del PPC i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victoria Álvarez, en el restaurant La Camarga la va encarregar un "client habitual" de l'agència de detectius i que aquest ho va fer "en nom" d'Alícia Sánchez-Camacho. Sembla clar doncs que Sánchez-Camacho tenia "coneixement ple" de l'enregistrament. Llavors encara és més patètic el posat de super-woman que l’Alícia exhibeix dia si i dia també i que, com molt bé explica en l'article que podeu llegir més avall, sembla talment aquella “Reina de los mares” de la cançoneta de la nostra infantesa.

«La reina de los mares»

Quan jo era petit, les nenes cantaven una cançó que feia: “Soy la reina de los mares, y ustedes lo van a ver. Tiro mi pañuelo al suelo, y lo vuelvo a recoger”. Com poden observar pel contingut de la lletra, la cançoneta no pot ser més estúpida... o més intel·ligent. L’autor, ¿volia demostrar que molta gent es considera transcendental quan, de fet, les seves actuacions són d’allò més corrent? Aquesta cançó porta donant-me voltes pel cap des de ja fa temps. Concretament des que va entrar en l’escena política la senyora Sánchez Camacho.

Sempre m’ha sorprès que coneixent aquesta senyora la història del PP (anteriorment Alianza Popular i, encara més abans, partit dels tardofranquistes) es comporti com es comporta. O potser no coneix la història del PP perquè no s’ha llegit el llibre del senyor Joan B. Culla? No ho sé. La realitat és que mai he entès com podia gastar aquesta arrogància algú que, tots ho sabem, acabarà com un “kleenex” quan els de Madrid hagin acabat de mocar-se.

Jo entenc que algú senti la necessitat de defensar una Catalunya espanyola. I, en aquest sentit, els senyors de Ciudadanos es comporten correctament –a més de perseguir un fet lloable: la regeneració de la classe política–. Un pot pensar que una Catalunya independent pot perjudicar als seus ciutadans. Tot és possible. Però una cosa molt diferent és comportar-se com allò que el nostre diccionari defineix com “botifler” i que el senyor Coromines tant bé va comentar en el seu diccionari etimològic: “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

I aquí tenim la clau de volta, com és sovint, de la mà del senyor Coromines. La senyora Sánchez Camacho s’escuda en la conveniència de protegir llurs pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble. I ho fa amb una insolència que només els ignorants o els inconscients gasten. Ataca amb una verbositat de cotorra i mira “al tendido” com si acabés de “rematar la faena” per, finalment, acudir al amos (com l’endemà de les eleccions en les que només va guanyar un diputat) a que li donin el terròs de sucre corresponent. Després s’han succeït esdeveniments inevitables tenint en compte el comportament quotidià de l’individua en qüestió: dinarets per conspirar contra altres, demandes poc clares, retirades de demandes encara menys clares, etc.

La senyora Sánchez Camacho no és només un element que no convingui a la política catalana. Tot va més enllà: cap país necessita gent com ella que es dediqui a la política. I la qüestió ens hauria d’amoïnar: quin sistema ha permès que arribi on ha arribat una persona així? Com pot ser que faci tant de soroll i enrenou una nena, ja granadeta, que es limita a tirar el mocador a terra per després proclamar als quatre vents que l’ha recollit?

Xavier Roig
Enginyer i, a hores lliures, escriptor

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013