Els dos eixos i l'últim cagarro

S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.

Els dos eixos i l'últim cagarro

Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l'anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.

Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.

Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d'ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d'un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l'últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.

Anna Punsoda

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 15 d’agots del 2013