Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2013

La tercera via

El corredor ferroviari només tindrà dues vies una d’anada i una de tornada. La tercera via no existeix. La tercera via, un terme que en els últims dies ha conegut moments àlgids al Parlament en el debat de política general, no és cap cosa nova. Ni unívoca: en realitat existeixen un munt de formulacions diferents de la tercera via, algunes de tarannà més progressista, i d'altres de caràcter molt més conservador o, fins i tot, reaccionari. Totes, però, apunten cap allà mateix: un acord amb Espanya dins de la Constitució. Artur Mas va liquidar ahir l'opció d'un nou pacte d'encaix de Catalunya a Espanya com a solució al “conflicte” que viu Catalunya i va desautoritzar, en una resposta a Pere Navarro, Josep Antoni Duran i Lleidan i la seva proposta de “tercera via”. La periodista i escriptora argentino-catalana Patrícia Gabancho en un article publicat avui amb el títol “Keep calm and forget Duran” (Tinguem calma i oblidem Duran), i que podeu llegir tot seguit, explica els motius que fan impossible aquesta proposta del líder d’Unió.



Keep calm and forget Duran

En lògica cartesiana, la tercera via ha de néixer a Espanya. És l’Estat qui ha de dir què està disposat a oferir. L’oferta federal del PSOE ja sabem que és insuficient: l’Estatut del 2006 a.C. (abans del Constitucional) i reforma del Senat, amb solidaritat condicionada per Andalusia i, per exemple, una Llei estatal d’educació. Això, sense dret a decidir. Té raó el president Mas quan diu que fa 100 anys que caminem per la tercera via tirant peixos al cove. El catalanisme va debutar el 1900 demanant concert econòmic, Estatut, pacte d’infraestructures i espai cultural propi. Que baixi Duran i ho comprovi. I que comprovi, de passada, que cent anys després cap d’aquestes quatre coses no les tenim ni garantides ni resoltes.

Duran, en la seva carta als Reis (mai més ben dit), demana el federalisme del PSOE però bilateral, un acord Catalunya i Estat, sense ningú més. Li demana això a l’Estat que acaba de reforçar la llei Wert amb Rosa Díez i que té per la setmana que ve la qüestió dels toros. Relació bilateral, competències blindades, llengua –vegeu les Illes-, cultura, diplomàcia, infraestructures, el que vulguis i més. Però l’Estat resta mut. No hi ha avui a Espanya un sol partit que sigui capaç d’oferir tot això a Catalunya sense suïcidar-se, penjat de la corda del xantatge separatista.

La solució és fàcil. Una pregunta, senyor Mas, una i clara. Duran té fins al 2014 per concretar la seva via, amb acords clars i firmats. El PSC, també. Que posin l’obtingut sobre la taula i demanin el vot “no”. No a la independència. Si guanyen, endavant amb la reforma. Si perden, endavant amb la partició. Com deia Joan Maragall: “I ara tria, jovent”.

Dit això, un mot sobre Europa: algú creu que, un cop votada la independència, a Europa li interessa una illa anòmala en la situació geoestratègica de Catalunya? Amb el tràfic comercial de Catalunya? Amb la riquesa potencial i real de Catalunya? Oi que no? I per què ho hauria de fer? Per acontentar l’orgull espanyol? Oi que no? Doncs ja ens hem entès.

Patrícia Gabancho i Ghielmetti
Periodista i escriptora argentino-catalana

Article publicat a NacioDigital.cat el diumenge 29 de setembre del 2013

25 de setembre 2013

L’Espanya absolutista

Aquestes darreres setmanes, el govern espanyol i els seus acòlits botiflers catalans, en el seu joc brut contra Catalunya, està fent servir l’argument de la por, en el sentit que una Catalunya independent quedaria fora de la UE. De fet, el govern de Madrid està utilitzant, d’una forma molt demagògica, la Unió Europea com a arma llancívola en contra de tots els ciutadans de Catalunya. Mentre els catalans podem esperar que Europa accepti la nostra voluntat democràtica, hem de ser prou madurs per saber que la UE no es dedicarà pas a fomentar un canvi de statu quo intern. L’absolutisme totalitari del govern espanyol pretén distorsionar-ho tot, però s’equivoquen de mig a mig, perquè no podran manipular tan fàcilment com es pensen, un poble que vol esdevenir lliure. Aquestes i d’altres afirmacions en contra de l’anhel independentista dels catalans, les podem escoltar dia si i dia també en tots els altaveus mediàtics espanyols, com molt bé explica el periodista Victor Alexandre en un excel·lent article que podeu llegir tot seguit.

El conflicte és entre demòcrates i totalitaris

Els insults i amenaces a Catalunya procedents d’Espanya sovintegen cada cop més, fins al punt que ja no hi ha dia sense que els altaveus mediàtics en difonguin un bon grapat. Insults, amenaces, calúmnies, falsedats han esdevingut l’argumentari del nacionalisme espanyol, amb la seva cort de col·laboracionistes catalans, d’aquells que experimenten un plaer morbós posant grillons a Catalunya i repetint com lloros tot allò que els seus amos de Madrid volen sentir. Tanmateix, això no és res comparat amb el que ha de venir. Hem de tenir en compte que com més s’adonen de la irreversibilitat del camí emprès per Catalunya per convertir-se en un Estat independent més fort és el seu sentiment d’impotència. És un sentiment d’impotència que neix del fet de saber que els temps han canviat i que en el si de la Unió Europea –tot i ser un ufanós club d’estats– la voluntat d’un poble no es pot esclafar per la via armada de l’article 8è de la Constitució espanyola. Per tant, no tinguem cap dubte que recorreran a tota mena d’instruments antidemocràtics com ara la supressió de l’autonomia catalana o la inhabilitació del president Mas. Això és així perquè tota la seva legalitat, aquesta legalitat que branden com a veritat absoluta i com a principi sagrat beneït per Déu, és essencialment antidemocràtica, ja que es fonamenta en la supremacia perpetua del nacionalisme espanyol al Congrés de Madrid i en un Tribunal Constitucional, que és el cortijo del Partit Popular i del Partit Socialista.

Situats en aquest punt, és obvi que el problema no és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tant de bo fos simplement això! El veritable problema és que el conflicte és entre demòcrates i totalitaris, entre un poble [Catalunya] que dirimeix la seva voluntat de ser per mitjà de les urnes i un Estat [espanyol] absolutista que esclafa aquesta voluntat. Aquesta és la mare del conflicte i l’arrel de tots els mals. Jo, personalment, no dubto que hi ha espanyols demòcrates. I tant, que n’hi ha! Però, en general, són veus anònimes que queden explícitament amagades pels potents altaveus mediàtics del pensament oficial d’aquell país. I quan no són anònimes, com ara les de Vicente del Bosque, Ramoncín, Miguel Bosé o el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, són conceptuades com a pura excentricitat.

Davant d’aquest estat de coses, és obvi que Espanya no pot acceptar el referèndum de Catalunya per tres raons bàsiques: la primera, perquè sap que el perdria; la segona, perquè, d’acord amb la seva naturalesa absolutista –que és la naturalesa de Castella–, considera Catalunya un territori conquerit i subjugat als seus designis; i la tercera, perquè l’acceptació del referèndum suposaria acceptar l’existència de la nació catalana. I Espanya abans es destruirà a si mateixa que no pas reconeixerà Catalunya. Altrament, hauria de reconèixer la galdosa fal•làcia sobre la qual descansa la idea nacional d’Espanya.

Davant d’això, cal no caure en provocacions. És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent. Un Estat que segresta les urnes, no és només un Estat antidemocràtic; és un Estat malalt, que ha perdut la seva raó de ser i que avança a passos de gegant vers la seva descomposició. De fet, després de la independència de Catalunya, vindrà immediatament la del País Basc i creixeran la consciència nacional a Galícia i el sentiment de pertinença del País Valencià i les Illes als Països Catalans. Tot d’una, aquests dos darrers territoris veuran no sols la vertiginosa prosperitat de la independència catalana, sinó que podran copsar la diferència entre el tracte preferent que rebran de la Catalunya Estat i el de l’Espanya que els espolia i que els considera perifèria i “playa de Madrid”. Mentrestant, el pes específic espanyol a la Unió Europea caurà en picat i el PP i el PSOE continuaran remenant el melic de les seves essències identitàries i tombant els ulls a la realitat. La realitat d’un trauma cent mil vegades superior al del 1898, amb la pèrdua de Cuba. Però això serà cosa d’Espanya. Catalunya ja jugarà en una altra divisió.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de setembre del 2013

19 de setembre 2013

Catalunya fora de la UE ?

Si Catalunya continua o no a la Unió Europea només és una polèmica interessada. De fet, Brussel·les no ha dit res que no hagi dit abans, però cal avisar que diuen com comença el conte però no expliquen com acaba. Pensem molts que si el procés de separació d’Espanya es fa de manera democràtica i pacífica no hi haurà cap problema. Aquest argument de la por a quedar fora de la UE és contestat per l’Alfons López Tena en l’article que publiquem a continuació.

Catalunya independent i la Unió Europea

Cap norma dels tractats de la Unió Europea no estableix expressament què passa quan una part d'un estat membre es constitueix en estat independent. Per tant, s'ha d'analitzar cada aspecte regulat en els tractats amb el mètode de Jack l'Esbudellador: anem per parts.

1. Euro

Cada estat pren com a pròpia la moneda que vol. Hi ha estats de fora de la UE que tenen l'euro (Montenegro, Kossove, Andorra, etc.), com hi ha estats de fora dels Estats Units que tenen el dòlar (l'Uruguai, Panamà, l'Equador, etc). Ningú no pot expulsar la Catalunya independent de l'euro; únicament no admetre-la al consell de direcció del Banc Central Europeu, on per cert Espanya no hi és: la seva plaça, la hi ha presa Luxemburg.

2. Mercat únic: la lliure circulació de mercaderies, capitals, serveis i persones

Ara totes les empreses i ciutadans dels estats membres de la UE tenen aquests drets a Catalunya, que és part d'un estat membre. Certament, aquests drets els poden perdre, però tan sols si els vint-i-vuit estats membres prenen aquesta decisió per unanimitat. Si és el cas, les empreses alemanyes ja no podran exportar a Catalunya ni establir-s'hi lliurement, ni exportar a la resta de la UE allò que fabriquen a Catalunya; els treballadors romanesos necessitaraen permís de residència i de feina; les financeres britàniques no podran moure-hi capitals lliurement; ni els professionals italians prestar-hi serveis sense traves.

Presa la decisió, per unanimitat dels estats membres, d'expulsar la Catalunya independent del mercat únic, l'estat català pot establir els requisits, imposts i aranzels que li plaguin, com ara gravar amb més imposts el BBVA que el Banc Sabadell, determinar que tota empresa a Catalunya ha de tenir un mínim del 51% de capital català, que per a vendre a Catalunya l'aranzel d'importació dels productes francesos és del 500% i els dels EUA o Rússia del 0%, expropiar sense indemnització com fan l'Argentina o Bolívia, etc. Si ens expulsen, mans lliures.

3. Institucions europees: la presència al consell, la comissió, el parlament, el TSJ, etc.

Per a integrar-hi la República de Catalunya cal una decisió dels vint-i-vuit estats membres per unanimitat. A parer meu, això no té gens d'importància, perquè hi tindríem un pes equivalent a Dinamarca, i ja se sap que la Unió Europea és com la granja d'Orwell: tots els estats són iguals, però els uns són més iguals que els altres.

4. Conclusions

L'endemà de la independència de Catalunya, tot continua igual quant a la moneda, i quant al mercat únic mentre no ens expulsin per decisió unànime dels vint-i-vuit estats membres; però els nostres president, ministres, directors generals, etc. no aniran a les reunions de la UE mentre no ho acordin per unanimitat els vint-i-vuit estats membres.

Els interessa a tots i cadascun dels vint-i-vuit estats membres d'arriscar les inversions i exportacions a Catalunya? Li interessa a França, amb més de 1.400 empreses a Catalunya? A Alemanya, amb més de 1.000? A Itàlia, amb més de 700? Al Regne Unit i els Països Baixos, amb més 500 empreses cadascuna? Només el 2012 van invertir 2.614 milions d'euros a Catalunya: els interessa que puguem blocar-los els capitals i beneficis? Volen un tracte privilegiat per a les 800 empreses americanes i 300 japoneses que hi ha a casa nostra, i discriminatori contra les empreses dels estats que no reconeguin la Catalunya independent?

Realment els interessa a tots els vint-i-vuit membres de la UE que un estat independent, amb 7,5 milions d'habitants i un PIB de 200.000 milions d'euros, sigui fora del mercat únic, amb plena llibertat fiscal, comercial, política i militar? Volen que siguem un 'free rider'? Volen un estat espanyol membre amb un deute del 100% del PIB i un estat català no membre amb un deute del 25% del PIB?

No sembla que els altres vint-i-set hagin fet un pacte de suïcidi amb Espanya. Els estats no tenen amics permanents ni enemics perpetus: tenen interessos --aquests sí: permanents i perpetus--. No cal parlar de drets, democràcia i valors europeus. Parlem dels seus interessos, que és l'única cosa que els importa, i és l'única que ens hauria d'importar als catalans.

Per cert, ens interessa a nosaltres de continuar a la Unió Europea?

Alfons López Tena
President del Centre d’Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari digital Vilaweb.cat el 16 de setembre del 2013

18 de setembre 2013

Constitució? No, gràcies

L’historiador Joaquim Coll ha publicat a El Periódico un article amb el títol: “Fer possible el que és necessari”. En ell, l’autor considera impossible la independència i inevitable la negociació amb Espanya d’una tercera via que impliqui una reforma de la Constitució. Joaquim Coll, doctor en història contemporània sempre obsessionat en la defensa a ultrança del nacionalisme espanyol i en contra, per suposat del nacionalisme català, com acostumen a fer els qui s’oposen al procés sobiranista, no te cap mena de mania a l’hora de mentir i negar la història, cosa força greu venint d’un historiador. Si no heu pogut llegir l’article del Joaquim Coll, podeu fer-ho en aquest enllaç:


Arran d’aquest article el periodista Francesc Puigpelat ha escrit una rèplica, que publiquem tot seguit, on rebat amb tres objeccions molt raonades les divagacions de l’historiador Coll i que pensem val molt la pena tenir en compte en aquests moments d’atacs furibunds al procés independentista.

Constitució? No, gràcies

Joaquim Coll insistia al primer article d’aquest debat que cal canviar la Constitució per donar cabuda a les aspiracions catalanes. És una postura al meu entendre poc sostenible, perquè hi caben almenys tres objeccions de pes.

La primera és que el problema no és la Constitució en sí, sinó la interpretació, àmplia o restrictiva, que se’n faci. Amb la Constitució vigent, Jordi Pujol va aconseguir la transferència de les competències en ordre públic, que no apareixien en cap text legal. Amb la Constitució a la mà, si Rajoy i Rubalcaba volguessin, i manejant els titelles que nomenen per al TC, es podria celebrar una consulta a Catalunya sense cap mena d’entrebanc. A Madrid es parapeten rere la Constitució com si fos un text unívoc (que no ho és) només per dissimular la realitat: l’absoluta manca de voluntat política per resoldre la qüestió catalana.

La segona objecció fa referència a la manca de realisme de la proposta de reforma constitucional preconitzada per Coll. Resulta còmic que consideri irrealitzable la sobirania catalana i, en canvi, consideri que es pot fer una reforma de la Constitució en sentit obert i federal, tenint en compte els vents que bufen a Madrid. Quins suports tindria? Comptem-los. Una part d’Izquierda Unida. Una part (petita) del PSOE. I fi. Una bona part del PSOE, a l’hora d’anar a tocar el moll de l’ós, se’n desmarcaria. Pel que fa al PP, potser Rajoy faria alguna petita concessió, però la línia dominant entre els falcons del PP és justament la contrària: recentralització. Un aspecte en què coincideix amb l’ascendent UPyD. Una reforma de la Constitució en sentit federal és molt més impossible que la independència. A qui volen enganyar?

La tercera objecció va adreçada a la manca de realisme de Coll. Per a ell, la reforma de la Constitució seria inevitable, considerant que la independència és impossible. Fins i tot diu, literalment: “I, una vegada més, una irresponsabilitat d’Artur Mas haver fet creure a tanta gent que, en un tancar i obrir d’ulls, si volem, tot és possible”. Jo no sé d’on ha tret Coll aquesta impossibilitat de caire conservador. Segurament, si les dones sufragistes de començament del segle XX haguessin sentit cants de la sirena com els seus, a hores d’ara encara la meitat de la humanitat no podria votar. I, no cal dir-ho, estats independents com ho són Noruega, Algèria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Ucraïna, Letònia i un inacabable etcètera, estarien encara oprimits pels seus veïns.

Si som demòcrates, hem de pensar, sempre, que una aspiració democràtica acabarà trobant la seva via per realitzar-se. I, qui no ho pensi, potser és que només és demòcrata a mitges.

Francesc Puigpelat
Periodista i escriptor

Article publicat al digital CatalunyaOberta.cat el dimecres 18 setembre del 2013

14 de setembre 2013

Seguim fent Via

Amb el regust de la històrica Diada ben present i de l’èxit de la Via Catalana del passat Onze de Setembre, podríem dir com en Pep Guardiola “quan surten 1,6 milions de persones al carrer, tot està dit”. Es cert, tot està dit però no tot està fet. Una bona part de la societat catalana ha entrellaçat les seves mans per a proclamar al món el seu desig de votar i per esdevenir un nou estat a Europa, però ara queda molta, moltíssima feina per a fer. Ara el que cal és tenir el cap fred i no deixar-nos portar per l’eufòria que ha significat aquest esclat d’independentisme. El periodista Josep Maria Torrent, en un clar article que podeu llegir tot seguit, demana seny als catalans. I la veritat és que son molts (potser masses) els intents que el nostre poble ha fet per assolir la llibertat i que han resultat estèrils. Des de fa 299 anys, gairebé cada generació ho ha intentat i no se n'ha ensortit.

Aquest cop no podem fallar, aquest ha de ser l’intent definitiu.

Catalans, seny!

Solament un ignorant, un impostor, un fanàtic o un que vagi de mala fe pot negar l’èxit polític, ciutadà, cívic i festiu de la sardana oberta (manllevo l’expressió del magistrat Santiago Vidal) coneguda com la cadena de la Via Catalana. Una proesa que mobilitza més d’un milió i mig de persones agafades de les mans des del Pertús fins a Alcanar només pot ser qualificada d’èxit absolut. El intel·ligents –que n’hi ha i molts Ebre enllà—com el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, saben que la Via Catalana va ser un èxit sense precedents. De fet, ell fa temps que predica moure peça perquè Catalunya se’n va. L’única diferència respecte del que va manifestar l’endemà de la Diada és que va recitar en veu alta les causes –segons el seu parer- de la desafecció catalana: infraestructures, llengua, cultura i finançament. A més, creu que s’ha de tocar el model autonòmic per donar satisfacció a Catalunya, això sí, sense reformar la Constitució. D’acord. Fa dos o tres anys, aquesta proposta hauria engrescat a molts. Ara arriba tard. Tal com han anat les coses sona a poc, a antic... El temps ha passat tan de pressa que res sembla que pot satisfer a una societat –transversal ideològicament, culturalment i lingüísticament-- que surt al carrer a reivindicar el seu dret a decidir.

Però aquest tren, tal com va definir el president Pujol fa anys el camí que segueix Catalunya, no ha de córrer més del que toca. Ara és el moment del seny. Solament queden quatre o cinc parades per arribar a la destinació final i convé seguir un full de ruta clar. I aquí, els responsables polítics –sobretot el líder d’ERC, Oriol Junqueras- han de fer pedagogia. No s’hi val excitar els hooligans perquè exigeixin córrer. Ell sap millor que ningú que és imprescindible seguir un full de ruta que permeti al final del recorregut obtenir el reconeixement polític de la comunitat de Nacions i l’aval dels tribunals internacionals. És important el suport explícit que ja ha donat el primer ministre de Letònia, Valdis Dombrovskis, a una Catalunya independent si el procés es fa amb legitimitat. Aquesta és la clau: legitimitat.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional treballa en el full de ruta. I el magistrat Santiago Vidal fa temps que explica, jurídicament, els passos que ha de seguir el procés perquè ningú el pugui declarar il·legítim, no legal. Ell es basa en la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovo on quedaven clars tres punts:

1. Que entre la legalitat constitucional i la legitimitat democràtica sempre preval la segona.
2. Que sempre que hi hagi una majoria qualificada del poble al que afecta la consulta que tria una opció (per exemple la independència) entre altres possibles es considera legal a nivell internacional.
3. Que perquè la comunitat internacional i els tribunals avalin el procés s’han d’haver exhaurit totes les vies legals a l’estat.

Aquesta maquinària per exhaurir totes les vies legals ja s’ha posat en marxa. El primer pas ha estat la comunicació del president de la Generalitat, Artur Mas, al president espanyol, Mariano Rajoy, demanant-li autorització per fer un referèndum. Fins arribar a la declaració unilateral d’independència o a uns comicis plebiscitaris encara falten tres passos més. És a dir, el procés està ben encarrilat però li cal temps.

La Via Catalana d’aquesta Diada ha superat totes les expectatives internes i externes. A nivell català ha cohesionat com mai una bona part de la ciutadania en un punt que els uneix i els genera il•lusió i horitzó. I a nivell internacional s’ha aconseguit el ressò mediàtic dels mitjans de comunicació de referència, aquells que influeixen i creen opinió, de tot el món. Ningú dubta que el timó d’aquest projecte està en bones mans (el president Mas), ningú dubta que el principal mitjà de comunicació nacional (TV3) té un paper decisiu en la generació de consciència, i ningú dubta que el principal actiu per donar força a la iniciàtica (el poble de Catalunya) està més motivat i engrescat que mai. Ara només cal posar-hi seny -continuar posant-hi seny- per arribar a la darrera estació, sabent que pel camí encara hi haurà molt soroll i actuacions brutes i indignes. Però és igual, la màquina va i és imparable.

Josep Maria Torrent
Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dissabte 14 de setembre del 2013-09-14