Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 d’octubre 2013

Podi d’una sola plaça

Aquesta setmana els senyors diputats del PSC al Congrès han volgut fer l’homemet votant diferent del PSOE. Al final tot serà igual doncs tant els uns com els altres no volen saber res de Catalunya. Astrid Bierge en un article molt lúcid que podeu llegir tot seguit, parla precisament d’això. No pot haver-hi dues posicions ni dues preguntes. En aquesta partida l’empat no és possible, ni un guanyador i un segon classificat, només hi pot haver un guanyador: Catalunya!


Podi d’una sola plaça

“Sota cap concepte, una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat, ni sobre qualsevol altre aspecte o precepte de la Constitució, excloent-hi a la resta de l’esmentada eventual decisió”. Això, que vol dir que no es permetrà una consulta a Catalunya mai dels mais, és el que dimarts van votar PP, PSOE i UPyD al Congrés. El mateix dia, portaveus de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP deixaven clar que la consulta és irrenunciable.

En el debat Catalunya-Espanya, tan a nivell polític, com periodístic com social, des dels escons fins a les tertúlies passant per les sobretaules, els arguments que sovint s’utilitzen d’una i altra banda són, en el fons, anecdòtics. El debat que mira de demostrar o de refutar que Catalunya està maltractada, representa distàncies secundàries. La Gran Distància és que una part considera que Catalunya és un subjecte polític sobirà i l’altre part pensa que és un territori propietat d’Espanya. Renunciar a la consulta implicaria renunciar a la idea de Catalunya com a nació sobirana, i permetre la consulta implicaria acceptar Catalunya com a nació sobirana.

La negociació implica, per definició, concessions d’ambdues parts. Si un vol A i l’altre vol C, es pot negociar per poder pactar B. Si el problema fos el dèficit fiscal, o una llei o una competència, hi hauria marge per dialogar i arribar a solucions intermèdies. Però si una banda de la taula vol A i l’altra el que vol és no-A, no hi ha espai possible per a la negociació. Si la línia de sortida d’un coincideix amb la línia vermella de l’altre, si els interessos no són només diferents sinó antònims per definició, és impossible arribar a cap acord. L’únic final possible és que una part acabi passant per l’adreçador i l’altra no.

És per això que, quan el PSC parla de reformar la Constitució o quan Duran i Lleida/La Vanguardia criden al diàleg, no estan parlant de buscar un acord que satisfaci mínimament les dues parts, senzillament perquè això és impossible. El que ens estan dient és que, o bé una banda ha de renunciar a la seva línia de sortida o bé l’altra banda ha de renunciar a la seva línia vermella -permeteu-me sospitar que volen que siguem nosaltres, els qui passem per l’adreçador. Ahir el Congrés va deixar clar que “sota cap concepte” ells desplaçaran la seva línia vermella. Els portaveus dels partits pro-consulta van deixar clar que la seva línia de sortida és irrenunciable. No hi ha acord possible, no pot haver-hi un empat. No podem saber com acabarà tot això, però sí que podem saber del cert que uns perdran i els altres guanyaran. Aquest podi, senyors moderats, només té una plaça.

Àstrid Bierge
Llicenciada en Periodisme per la UAB

Article publicat al digital de la FCO el dijous 31 d’octubre del 2013