Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de novembre 2013

SI a la independència de Catalunya (2ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proppassat dijous 21 de novembre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, va tenir lloc la segona conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col•laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta segona conferència es va desenvolupar sota el títol:

“L’espoli econòmic de Catalunya ”

La conferència va anar a càrrec d’en Jordi Millà i Sánchez, enginyer, graduat en Filosofia per la Sorbona de París, membre del Comitè Executiu, Vice-secretari i Coordinador de Formació del Cercle Català de Negocis (CCN).

Amb la sala completament plena, els assistents van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. Tot seguit oferim un breu resum de la seva brillant exposició que va ser desenvolupada amb l’ajut d’un molt cuidat i documentat Power Point, amb nombrosos gràfics i xifres comparatives.

En primer lloc el Sr. Millà va fer un repàs dels darrers segles de la història de Catalunya, assegurant que, amb més de mil anys d’existència, el nostre país és un dels Estats més antics d’Europa que va tenir el primer parlament i la primera Constitució. Els catalans ja vàrem donar les primeres lliçons de llibertat política el segle X. Catalunya, fa 300 anys va perdre l’Estat i va esdevenir una colònia espanyola. Malgrat això, els catalans varen continuar treballant i aixecant el país. El dinamisme econòmic de Catalunya i el seu progrés comercial i industrial comencen en el moment que totes les viles i ciutats de Catalunya es converteixen en viles lliures i es regeixen pel fonament de llibertat política. Què li passa doncs a la Catalunya autonòmica del segle XXI? Perquè una nació creadora com la nostra s’està apagant?

Sotmesa a un espoli constant, Catalunya esdevé una nació sense llibertat, somnolenta i decadent. L’Estat espanyol, tot i les aportacions voluntàries de la UE amb el Fons de Cohesió i les obligatòries de Catalunya amb els impostos, està pràcticament en fallida econòmica per la seva pèssima administració i malbaratament. Espanya ha fet suspensió de pagaments 32 vegades i moltes més ha fet el ridícul. Ara en serà una altra.

Catalunya aporta a Espanya, 22 mil milions d’euros anuals. Un 12% del PIB català. Des del 1986, L'Estat espanyol, ens ha espoliat 230.500 milions d'€. Aquest “espoli fiscal” representa la ruïna de Catalunya i dels catalans, i és la causa de les retallades que patim. Per això també volem un Estat Català. Els sistema de finançament actual bés totalment injust i insolidari, doncs abans de l’anivellament Catalunya és la tercera comunitat en el llistat, mentre que desprès de que l’estat espanyol faci el repartiment de tots els impostos, baixem set posicions. El dèficit fiscal català és de més de 16.500.000.000 €, això vol dir que els impostos que paguem els catalans però que no ens beneficien, representen mes de 800€ mensuals d’espoli per cada família de quatre persones. Per tan podem afirmar que en una generació hem passat d’una família estalviadora a una família endeutada.

El conferenciant va voler esmentar especialment el tema de les pensions, assegurant que en aquests moments estan en perill només a l’Estat espanyol, ja que l’excedent de més de 64.000M€ que hi havia a la “guardiola” dels pensionistes l’any 2010, està caient en picat, doncs a dia d’avui aquest excedent a assolit només 4.200M€, amb 38,5 milions de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300M€ amb tan sols 7,1 milions de catalans. Amb aquest romanent, per tant, es poden garantir molts anys de desequilibri de les pensions catalanes.

Amb uns exemples molt didàctics el Sr. Millà i per poder-ho entendre millor, va posar de costat la magnitud del dèficit fiscal comparant-lo amb el cost de grans infraestructures. Així per exemple per fer l’eix transversal ferroviari Lleida-Girona, amb un cost de 7.000M€, només necessitaríem 155 dies dels diners del dèficit fiscal per pagar-lo; o també per eliminar els barracons de les escoles (2.000M€) es podria fer amb 44 dies o el nou hospital de Rubí podria construir-se amb 1,5 dies del dèficit. Exemples tots ells que ens porta a la conclusió que els diners que no ens torna L’Estat espanyol, són els que ens calen per implementar projectes vitals pel país.

Finalment el conferenciant va assegurar que la crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. L’espoli fiscal ens aboca a la independència, si volem sortir de la misèria. Les empreses catalanes necessiten un marca legal que les empari i un Estat que les defensi i les promocioni. L’Estat espanyol, no ens paga ni les escorrialles del que legalment ens pertoca. La solidaritat, com a trampa del govern espanyol, és per robar-nos impunement. La marca Espanya està totalment desacreditat internacionalment. Catalunya disposa de la confiança i de la solvència com a futur Estat d’Europa. El poble català vol la independència i l’aconseguirem.

L’acte va finalitzar amb un animat col•loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions molt enriquidores sobre el tema de la conferència.

25 de novembre 2013

A un any de Mercuri

El proper dimecres dia 27 farà un any de la irrupció de varis centenars de mossos d’esquadra a l’ajuntament de Sabadell. Des d’aquella data, tot o res no ha canviat a la ciutat. L’omnipotent alcalde Bustos ha esdevingut un regidor, sense aparent capacitat de decisió, malgrat sembla que continua movent els fils del govern des de l’ombra. La ciutat té un nou alcalde que, també segons sembla, actua a les ordres de l’anterior batlle. Amb la perspectiva que donen els dotze mesos transcorreguts i sobretot amb l’aixecament del secret de sumari, el periodista Antoni Santamaria que fins fa pocs mesos treballava al Diari de Sabadell, publica periòdicament en el diari digital iSabadell, fragments molt sucosos de la trama que l’alcalde Bustos va teixir, presumptament, quan era alcalde de Sabadell. Un resum d’aquesta presumpta xarxa de corrupció i dels esdeveniments que, al llarg de gairebé quinze anys, han portat el Manuel Bustos fins on ara ha arribat, és l’interessant article d’aquest periodista que podeu llegir tot seguit.

A un any de Mercuri

Les revelacions del secret del sumari descriuen el comportament immoral per part de les elits polítiques, econòmiques, socials i mediàtiques de la ciutat. Com fou possible que un clan d'aventurers polítics amb estil mafiós pogués fer-se amb el control de la secció local del PSC? Com, després, van arribar a fer-se gairebé els amos d'una ciutat de 200.000 habitants?

Dimecres que ve es complirà un any de l'esclat de l'operació Mercuri. Un metall estrany, l'únic en estat líquid i extremadament tòxic. L'exposició a curt termini provoca nàusees, vòmits i diarrees, en nivells elevats pot danyar permanentment el cervell, els ronyons i causar malformacions en el fetus. Per això, totes les precaucions són poques, en tractar amb aquest material.

Manuel Bustos accedeix al poder el 1999, després de dues dècades de governs municipals d'Antoni Farrés, del qual en certa manera constitueix la seva contrafigura política i simbòlica. Un període en el qual la vella ciutat-fàbrica entrà en la seva fase terminal. La investidura de Bustos coincideix amb l'expansió de la bombolla immobiliària que tiba del conjunt de l'economia, quan la revisió de Pla d'Urbanisme (1993) ha alliberat centenars de milers de metres quadrats de sòl edificable al casc urbà i els ajuntaments disposen d'grans competències en la matèria.

El 1999 el PSC de Bustos va empatar a deu regidors amb Entesa per Sabadell, plataforma civico-política formada per ICV, EUiA, CUP i independents d'esquerra, i va formar govern amb CiU i ERC que durant el “farresisme” havia estat a l'oposició. Al cap de pocs mesos ICV trencava amb la coalició i el regidor Paco Fernández s'integrava en l'equip de govern quadripartit. Paral·lelament, Bustos va aconseguir el suport d'una sèrie d'alts càrrecs municipals de l'època de Farrés, encapçalats per l'ex regidor d'ICV Antoni Aranda que li asseguraren el control de la màquina administrativa. Fins i tot el 2003, quan va aconseguir la majoria absoluta, va reeditar el pacte quadripartit amb CiU, ICV-EUiA i ERC, la qual cosa al costat d'un PP satel·litzat, només deixava Entesa, amb dos regidors, a l'oposició.

D'aquesta manera es volia governar sense oposició, vulnerant un dels principis bàsics de les institucions representatives. No obstant això una cadena d'esdeveniments: el cas Bemba, les manifestacions en contra de la taxa d'escombraries o la crisi de l'enganxina ... van provocar el trencament del govern de gran coalició i van obligar tots els partits que havien governat amb Bustos a emprendre operacions, més o menys traumàtiques, de renovació interna. Així tant Josep M. Civis (ERC) com Pere Obiols (CDC), Francesc Xavier González (UDC) o Paco Fernández (ICV) van desaparèixer del primer pla de la política municipal. Aquest últim, expulsat de la formació ecosocialista, es va integrar a les files del PSC.

No havia passat ni un any de la investidura de Bustos, quan el seu oncle Melquíades Garrido, un obscur promotor immobiliari, era nomenat president del Gremi de Constructors i vocal de l'empresa municipal d'habitatge VIMUSA. El sumari de Mercuri permet aventurar que Garrido ben aviat va ordir una trama empresarial per assegurar-se una posició privilegiada en l'adjudicació d'obres i contractes públics. Un dels seus epicentres fou el Centre d'Esports Sabadell. A partir del 2007, Jordi Soriano va construir una xarxa clientelar d'empresaris menor. Així es compensava el suport polític incondicional a Bustos que, sense majoria absoluta i enfrontat amb tota la resta de l'oposició, necessitava per mantenir-se al poder. Tots dos clans van xocar pel control de les obres d'ampliació del Cementiri, quan Soriano ja no era regidor i havia deixat de ser políticament útil.

Bustos va perseguir amb afany el poder absolut sobre la ciutat. Una peça clau d'això va ser el control dels tres mitjans de comunicació locals de l'època: Diari de Sabadell, Ràdio Sabadell i la TV Canal Català. Això li va permetre desplegar intenses campanyes propagandístiques, que freguen al culte a la personalitat, i silenciar les crítiques a la seva erràtica gestió amb mètodes més propis d'una dictadura que d'un sistema democràtic. Una operació on va jugar un paper clau Montserrat Costa, parella i cap de gabinet de l'alcalde, amb la col·laboració d'una caterva de periodistes que li feien de claca. Amb aquesta mateixa finalitat va procedir a ordir espesses xarxes clientelars amb les entitats i associacions de la societat civil utilitzant com ariets el poder polític i la concessió discrecional de subvencions i d'altres favors.

Bustos va projectar sobre la ciutat els mètodes caciquils i clientelars que tan bé li havien funcionat en el partit. Repartint càrrecs, ocupacions i favors havia aconseguit un poder incontestable en la federació socialista vallesana, apartant als crítics i consolidant una militància addicta. Si això funcionava en el partit, per què no ho hauria de fer a la ciutat? Tot això es desenvolupa amb el teló d'una ciutat on els dos subjectes socials que havien estructurat la ciutat-fàbrica, la burgesia industrial i la classe obrera, experimenten una profunda recomposició.

L'enfonsament de Caixa Sabadell, l'adquisició per Agbar de la Companyia d'Aigües de Sabadell (CASSA) o la compra per una firma japonesa del Centre d'Esports Sabadell resulten expressius d'aquest procés de descomposició i retirada de la ciutat de la classe empresarial que havia construït un districte industrial especialitzat i auto centrat en els segles XIX i XX. La destrucció de la ciutat-fàbrica va trencar l'espina dorsal de l'antiga classe obrera industrial, amb condicions de vida i treball molt homogènies que afavoria la seva organització sindical i política, com es va demostrar al final de la dictadura franquista amb dos grans vagues generals que obriren el camí a la victòria del PSUC en les municipals de 1979. Les elevades taxes d'atur, la precarització de l'ocupació i la dualitat del mercat de treball, van trencar aquesta uniformitat social i van provocar la seva desmobilització, fragmentació i atomització social.

En efecte, amb una burgesia industrial estructurada i una classe obrera organitzada difícilment el clan Bustos hauria pogut imposar tan fàcilment el seu domini. Davant d'aquest desolador panorama, un apunt positiu sobre el funcionament de l'Estat de Dret. La denúncia de l'empresari penedit Salvador Giner a la Carme García, regidora d'ICV, va coincidir amb l'assalt a la seu d'aquesta formació. Un fet gravíssim que García va posar en coneixement dels Mossos d'Esquadra qui al seu torn van informar la Fiscalia Anticorrupció. D'aquesta manera es van posar en marxa les investigacions que es van prolongar durant gairebé tres anys i van conduir, el 27 novembre de 2012, a la detenció de 12 persones, la imputació d'altres 26, el registre de l'Ajuntament, 41 empreses i societats i 15 domicilis particulars.

La ciutat ha d'encarar la pesada herència de gestionar la fi de l'era Bustos des del punt vista econòmic, polític, mediàtic, social i ètic. Un govern municipal que ha deixat fallides i intervingudes les finances municipals ha corromput a dirigents de partits polítics, associacions professionals, mitjans de comunicació, institucions públiques i privades, funcionaris i alts càrrecs municipals.

Al cap d'un any de l'operació Mercuri, és inquietant que molts d'ells continuïn en els seus llocs com si res hagués passat, com passa amb els tres regidors imputats, Manuel i Paco Bustos i Joan Manau, el cap de la Policia Municipal, Josep Miquel Duran, el càrrec de confiança Xavier Izquierdo, el president del Gremi de Constructors, Melquíades Garrido, el Síndic Municipal de Greuges, Josep Escartín, Josep Abellán, gerent de Servei de Recaptació de Sabadell (Seresa) i director en funcions de Ràdio Sabadell o Marcel Galofré, cap dels Serveis Jurídics del Consistori. Només per esmentar alguns dels casos més clamorosos. Fa pensar que un personatge clau en la trama mercurial com l'enginyer i empresari d'IDP Quique Blasco hagi estat nomenat recentment president de CASSA. Un fet que revela fins a quin punt continuen actives aquestes obscures xarxes clientelars.

Fins ara, l'alcalde Joan Carles Sánchez no ha donat mostres de liderar aquesta inajornable tasca de neteja i de regeneració democràtica, fet que pot significar la seva tomba política. Les divisions entre les heterogènies formacions de l'oposició expliquen la seva incapacitat de plantejar una moció de censura per formar un govern de gestió fins a les municipals del 2015 amb l'objectiu prioritari de realitzar aquesta tasca de neteja i regeneració democràtica. Una tasca que no es pot delegar a l'administració de justícia, que està complint amb la seva funció de perseguir els delictes, sinó que ha de ser liderada per les formacions polítiques de la nostra ciutat així com per les institucions i entitats esquitxades per l'escàndol.

La ciutadania no es mereix que haguem d'esperar fins a les municipals del 2015 per restituir els mínims de confiança exigibles a l'administració local en una societat que es diu democràtica.

Antonio Santamaria
Periodista y escriptor.

Article publicat al diari digital iSabadell.cat el diumenge 24 de novembre del 2013 i traduit per UCS.

23 de novembre 2013

Les llàgrimes d'en Pere sense por

Rafael Nadal escrivia la setmana passada a la Vanguardia un article titulat “Emocions socialistes”, on feia una esmolada crítica de la darrera conferència del PSOE i del paper que hi ha jugat el PSC. Fa pocs dies el primer secretari del PSC va aconseguir fer evident la superioritat de l’actual direcció sobre els anomenats “crítics” en un consell nacional extraordinari del partit. Ha quedat clar que la massa “crítica” és més aviat raquítica. I que les posicions àmpliament majoritàries al Partit dels Socialistes són les que defensen Pere Navarro i Antonio Balmón. Ara hauran de ser els discrepants els que decideixin si val la pena continuar amb una “direcció clara i ferma” i sense el “soroll i la deslegitimació permanents” que els retrauen el oficials. Navarro, doncs, ha guanyat un cert marge de maniobra, però el que no ha fet ha estat convèncer. No ha convençut els crítics ni tampoc la majoria de la societat catalana que realment vol exercir el dret a decidir. Pere Navarro acusa CiU i Esquerra de perpetrar “el gran engany dels que volen portar Catalunya a un carreró sense sortida”. N’hi ha un altre de pitjor. L’engany dels que proclamen el dret a decidir de Catalunya però el supediten al dret a concedir d’Espanya. Si no vàreu poder llegir en el seu dia l’article d’en Rafel Nadal, podeu fer-ho ara al nostre Blog, juntament amb un altre reflexió que l’economista Xavier Sala Martin va escriure al seu blog sobre del mateix tema fa ja més temps, arran de la visita d’en Pere Navarro a Madrid el passat mes de setembre.

Emocions socialistes

Fa temps que els dirigents del PSOE van trair els valors de les classes populars i mitjanes i van cedir al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta. Van oblidar la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme verbal al servei de reclamacions elitistes i minoritàries. Des de llavors, estan en decadència i naveguen sense nord, sense programa i sense idees, a remolc de la lògica ultraliberal i unitarista que l’expresident Aznar, la FAES i la caverna mediàtica han imposat a la política espanyola.

Per lliurar-se del seguidisme, de tant en tant els socialistes organitzen una catarsi col•lectiva, pugen el to de l’esquerranisme formal i es busquen algun enemic que els aglutini. Però fa temps que no posen sobre la taula cap proposta real al servei dels ciutadans que aguanten el pes del país i de la crisi.

A Pere Navarro se’l veia content abraçat als líders regionals del PSOE, en l’últim d’aquests conclaves, li van emocionar els aplaudiments i les declaracions d’amor fraternal. Abans que ell, però, milers de socialistes catalans s’havien abraçat al socialisme espanyol i havien experimentat la mateixa emoció esperançada. D’aquest esperit va néixer el pacte fundacional del PSC: el somni d’un acord en peu d’igualtat, la suma d’esforços contra la dreta, el respecte a tots els pobles, l’aposta per reequilibrar territoris, la solidaritat voluntària i per convicció.

Les abraçades i les emocions han estat freqüents en escenaris com el Palau Sant Jordi. El problema ha arribat sempre al dia següent. Perquè aquell mateix esperit va portar l’acceptació desconfiada, però resignada, de la Loapa, la contenció permanent, la moderació per frenar els militars, les renúncies per culpa d’ETA, i tots els trágalas perquè si tu no hi anaves, ells tornaven. El socialisme català s’ha passat trenta anys obrint els braços al socialisme espanyol, acceptant un paper secundari, lluny del pes que per militància i per vots li tocava.

El PSC ha estat al servei d’un projecte comú, que al final s’ha convertit en el projecte d’uns quants, que l’han grapejat en benefici propi: Belloch, Bono o Guerra (el primer que va haver de justificar els Mercedes i els Mystère) s’omplen la boca de paraules com Espanya, justícia i igualtat, però en realitat parlen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó i defensen els seus interessos particulars. Igual que fa Susana Díaz, una professional de la política des dels vint anys, en una comunitat sota sospita, sense que ningú s’estranyi.

Mentrestant, quin socialista espanyol ha alçat la veu quan els ciutadans de Catalunya són insultats, discriminats i acusats de tota mena de barbaritats? Qui s’ha queixat de la catalanofòbia que ara fa impossible qualsevol negociació? Qui ha renunciat als privilegis per la proximitat a l’entramat central del poder? Qui s’ha solidaritzat amb els ciutadans de Catalunya quan ja des del franquisme s’han hagut de pagar bona part de les escoles bressol, hospitals, escoles, museus o cultura amb impostos propis, locals o autonòmics? Qui ha denunciat la discriminació que permet que un treballador català treballi més i cobri menys, suporti un cost de vida més elevat, pagui més impostos, rebi menys serveis, li retallin més, i a sobre hagi de pagar peatges per anar a treballar?

Afirmen que paguen les persones i no els territoris, però hi ha persones que paguen més i reben menys pel fet de pertànyer a un territori, i el partit que es proclama defensor dels treballadors calla. I torna a callar amb complicitat quan des del PP s’equipara Catalunya, nacionalisme i nazisme. S’apunten a l’estigmatització catalana perquè el linxament d’innocents sempre ha estat la sortida fàcil dels populistes.

La veritat no els importa. Saben que el desprestigi del socialisme no ve de l’Espanya plural ni del diàleg amb el catalanisme. Ve de les ocurrències minoritàries, dels excessos de gesticulació i de l’abandonament dels valors tradicionals de les classes populars: el premi a l’esforç, l’afany de superació, la solidaritat, l’aversió als excessos, la cohesió familiar i la devoció per la educació com a eina d’emancipació. Fa anys que amb excepció d’alguns militants el PSOE està absent de les grans mobilitzacions com la lluita contra els desnonaments i l’abús de les preferents.

El PSOE representava l’ascensor social. En el passat, va garantir la recompensa a l’esforç individual i col•lectiu de les classes populars, assegurant el seu accés a la plena ciutadania. Les classes mitjanes, per la seva banda, van descobrir a la socialdemocràcia un instrument de modernització i d’homologació europea. Però els dirigents socialistes van substituir els valors populars pel clientelisme, la protecció dels amics, el corporativisme de partit, l’ostentació i el conformisme. El càlcul electoral ha suplantat als principis, les enquestes han arraconat les conviccions.

El mateix dia que parlem de la crisi o de les reivindicacions que arriben de Catalunya: ja no importa qui té raó o què és just; només quin profit obtindrà el partit. O els seus dirigents. Costa imaginar el retorn de la socialdemocràcia, si no ofereix més que alguns eslògans esquerrans. Per ara no sé veure quina part d’aquest PSOE pot haver emocionat a Pere Navarro, ni al PSC. Llevat que també ells ja només pensin en la seva pròpia supervivència.

Rafael Nadal
Escriptor i perdiodista

Article publicat a La Vanguardia el divendres 15 de novembre del 2013


Escrit de Xavier Sala Martin

Jo esperava que, avui, el Pere Navarro, secretari general del PSC, hagués tingut la dignitat de dir: “jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya, però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans que es volen independitzar a través dels vots! Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres i el semen dels reis ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots”.

Si. Ho esperava. Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE. Però jo em pregunto: Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans (que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? Perquè hauran d’explicar que ens expulsen perquè varem tenir els nassos de votar! Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!

Article publicat en el Blog de Xavier Sala Martín el dimarts 17 de setembre del 2013

16 de novembre 2013

SÍ a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014



El proper dijous dia 21 de novembre a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, tindrà lloc la segona conferència del Cicle "SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA", que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest curs el Cicle s'ha dividit en dues parts, i en la primera s'analitza el

PERQUÈ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ELS CATALANS ?

i dins d'aquest apartat aquesta segona conferència versarà sobre el tema:

L'ESPOLI ECONÒMIC DE CATALUNYA

La crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. L’espoli fiscal ens aboca a la independència, si volem sortir de la misèria. Les empreses catalanes necessiten un marca legal que les empari i un Estat que les defensi i les promocioni. L’Estat espanyol, no ens paga ni les escorrialles del que legalment ens pertoca. La solidaritat com a trampa dels governs espanyols, per robar-nos impunement.

La conferència anirà a càrrec del Sr. Jordi Millà i Sánchez, enginyer, Graduat en Filosofia per la Sorbona de París, membre del Comitè Executiu i Vice-secretari del CCN i Coordinador d’Actes i Formació del Cercle Català de Negocis (CCN).



06 de novembre 2013

La pregunta i els moderats

Sembla que hi haurà moltes dificultats en poder acordar la pregunta de la consulta. El uns perquè la volen simple i amb dues úniques opcions de resposta. Els altres perquè la pretenen redactar molt complicada i amb respostes múltiples i finalment un tercer grup que no volen ni pregunta. Com escriu Enric Vila en l’article titulat “Moderats piròmans”que avui publiquem en el nostre Blog: Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història,. La moderació i les pors no ens han de fer retrocedir ni un mil·límetre en les nostres aspiracions nacionals. Llegiu l’article d'en Vila que parla de tot això.

Moderats piròmans

Aquests dies recordo molt un moment del “Viaje en autobús” en el qual Josep Pla li diu a una senyora que s’asseu al seu costat i es posa a llegir un llibre: “¿Señorita, le gusta a usted la història?. La historia es muy agradable de leerla en la cama; vivirla, però, ya es otra cosa”. Ara, gràcies al famós editorial de La Vanguardia, ja puc estar segur que, fins i tot si sortim de la crisi, res no ens estalviarà d’entrar en una muntanya russa de perills i d’emocions. Aznar potser tenia raó quan deia que Catalunya es trencaria abans d’independitzar-se d’Espanya. El que no va matisar és que, si arriba el cas, el trencament no es produirà entre la Catalunya de cognoms catalans i el món de la immigració, com durant 30 anys ha dit la propaganda autonomista. Si es trenca, es trencarà perquè els exfranquistes i els excomunistes es tornaran a posar d’acord per seguir xumant de les misèries espanyoles.

Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història, hi ha una part de la classe dirigent que ja s’ha posat a treballar per provocar un fracàs que després pugui gestionar en benefici propi. Fins ara aquests actors marejaven la perdiu, donaven allargues, intentaven reconduir a favor seu la força social de l’independentisme. Com que res no ha funcionat, han decidit que val més calar foc al galliner i cobrar l’assegurança. Per poc que obrim els llibres d’història veurem que, en aquest país, els obsessius de la “moderación” sempre han sigut piròmans disfressats d’agents de l’ordre. Per tant, no és estrany que els mateixos que fins fa quatre dies vivien de relativitzar l’expoli fiscal i la folklorització de la llengua catalana, ara mirin de fer la feina bruta a Rajoy convertint el referèndum en una manifestació d’infantilisme que ens mati de vergonya.

Entre els que manen més, l’objectiu és superar el marc autonòmic generant una desil.lusió semblant a la de l’Estatut, però que serà molt més destructiva perquè no deixarà cap idea digna de país darrera seu i obrirà les portes del saqueig definitiu. Pel que fa als tontos útils sembla que han trobat l’oportunitat de sentir-se valents o importants per una vegada a la vida. La clau de l’estratègia és evitar una pregunta clara en el referèndum. La pregunta és l’ànima del procés. Si la pregunta és clara el resultat és secundari perquè els fantasmes de la colonització s’esvairan i amb ells el seu sistema de tabús i de prevendes. La idea, per tant, és adulterar la pregunta per poder seguir adulterant la discussió política. Tota aquesta fal.làcia de la tercera via només té com a objectiu treure les castanyes del foc a l’Estat espanyol, que en realitat no té marge de manipbra per impedir un referèndum com Déu mana. La idea és que, a la llarga, els piròmans puguin aparèixer disfressats de bombers i passar la minuta a Madrid.

L’altre dia La Vanguardia preguntava qui té por dels moderats. Doncs bé, jo tinc por dels moderats. En aquest país els anomenats moderats fa segles que no fan altra cosa que promoure una tangana rera l’altre amb el seu doble joc i el seu bonisme corrossiu i depriment. Si mirem enrera veurem que van ser els beneficiaris dels pistolers de la patronal, de la FAI i del franquisme. Tot i que fan la feina bruta a Madrid, a la capital els tracten sense miraments i quan nosaltres creiem que ens diuen nazis, en realitat és bàsicament a ells que els insulten. Com ha pogut constatar Convergència, pactar-hi és inútil perquè sempre t’apunyalen per l’esquena. Són les ànimes en pena de l’imperi hispànic i el que cal fer és seguir l’exemple de Madrid i ignorar els seus xantatges i sermons. Si Mas i Junqueres tenen això clar anirem bé. Si es deixen embolicar amb els seus sofismes, a la llarga no tant sols tindrem una fractura social de campionat, sinó que quan tot s’ensorri la vergonya i la insatisfacció seran tan grans que qualsevol pallasso que mani a Madrid semblarà un mal menor.

En resum, jo ho sacrificaria tot a la claredat de la pregunta, mai a la unitat, que sempre quedarà a mercè dels xantatgistes i dels pobres d’esperit que vendrien la seva mare abans d’afrontar les pors i les inseguretats. Al capdavall, la pregunta tothom la té clara. La van votar un milió de persones durant aquelles consultes populars que els diaris tractaven com una costellada de pagesos. Si el president Mas i l’Oriol Junqueres no tenen el coratge d’afrontar les rebequeries de quatre pijos de Pedralbes i de quatre sindicalistes subvencionats, val més que ho deixin córrer. De veritat, si no entenem que abans de poder tractar de tu a tu amb els espanyols cal aprendre a tractar amb aquests sectors com el que són, val més deixar-ho córrer, perquè prendrem mal. Ja ho farem els que vindrem darrera. És preferible esperar i deixar que acabin de desacreditar-se amb la seva política i el seu periodisme de ficció que embolicar-se amb els seus jocs de paraules.

Enric Vila i Delclòs
Historiador i periodista

Article publicat al digital CatalunyaOberta.cat el dimecre 6 novembre de 2013

01 de novembre 2013

El full de ruta de Catalunya

Avui, primer dia de novembre, i davant d’aquest llarg pont de Tots Sants, us proposem llegir sense preses un article de l'escriptor Victor Alexandre, persona amb una notable experiència dins de la problemàtica catalana, i en el que l’escriptor pretén analitzar el que, amb molt d’encert, ell titula com “El full de ruta de Catalunya” es a dir les etapes probables que ha de cobrir el nostre poble per tenir legitimitat democràtica, reconeixement internacional i arribar a bon port, des d’aquest moment fins a un hipotètic final. L’anàlisi es mot complert i molt detallat i lo que es millor, malgrat la cruesa de la exposició, es força real i reflexa l'escenari actual i el més probable futur immediat dels catalans. Un cop llegit pensem que tant de bo sigui tal com ho exposa en Victor Alexandre. Tant de bo. Però això no ens ha de distreure del fet que encara cal treballar molt, moltíssim, per aconseguir convèncer molta més gent de la que avui estem a favor de la independència. Bona castanyada per tothom !

El full de ruta de Catalunya

No és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d’això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l’Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l’Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d’autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l’Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d’això, però, la raó principal per la qual la ‘solució’ d’un referèndum a tot l’Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l’Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

“Aleshores què?”, pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l’han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s’expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D’acord amb això –i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius– Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l’inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l’exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d’acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l’actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L’independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l’espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s’encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l’escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l’absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l’autèntica ofensiva –cosa que s’esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta– tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l’actitud del president Mas davant d’aquest panorama és de fermesa absoluta, si s’allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d’independència, d’Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d’avui, l’ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l’estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia. És una mesura que els membres de l’executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la ‘cerrazón’ i ja fa temps que ‘se lo pide el cuerpo’. Creuen –santa innocència– que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m’ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l’esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

Víctor Alexandre
Escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 29 d’octubre del 2013