“Alícia Sánchez-Camacho és ja un cadàver polític que no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit”. Això ho manifesta en el seu article en Víctor Alexandre. I nosaltres afegiríem que la Quematxo té un morro que se'l trepitja i que ha quedat ben retratada amb tot l’afer del ram de flors i l’espionatge al restaurant La Camarga. I ella encara vol fer creure als seus, que s'empassen tot el que ella els hi dona, que ella és la víctima. Sentir-la parlar com una metralleta disparant les paraules a tort i a dret sense respirar ni pensar, cau damunt dels catalans com les bombes de l'Espartero. Si voleu llegir l’article sobre aquesta lideresa vinguda a menys, podeu fer-ho tot seguit.
Sánchez-Camacho, la victimista
Alícia Sánchez-Camacho ha esdevingut el polític més desacreditat de Catalunya. Així ho indica el Baròmetre d’Opinió Política, del Centre d’Estudis d’Opinió, que situa la dirigent del Partit Popular amb només 2,04 punts en la consideració dels catalans. És a dir, que, de tots els polítics suspesos, entre els quals hi ha Duran i Lleida i Pere Navarro, la senyora Camacho és l’última de la fila. I això malgrat que l’estudi es va tancar tot just a les primeries del descobriment de la seva famosa conversa en un restaurant barceloní, el 7 de juliol de 2010, en el decurs d’un dinar –de dues úniques persones– que, segons El Periódico, hauria tingut un cost de 3.800 euros (!). Un dinar, a més, durant el qual, presumptament, hauria explicat les seves desorbitades despeses en bosses de cocodril de 900 euros. L’estudi, per tant, deixa clar que el descrèdit de Sánchez-Camacho té a veure amb la buidor argumental del seu discurs polític.
S’entén, consegüentment, que defensi el govern espanyol en la seva descarada ofensiva per desacreditar el procés sobiranista de Catalunya i tapar l’abominable política governamental del Partit Popular. Una política d’ultradreta, contraria a la dignitat humana, benefactora de les classes més riques i benestants i menyspreadora dels sectors socials més desafavorits o al llindar de la pobresa. Amb unes xifres d’atur escandaloses, amb una precarietat laboral esfereïdora, amb un índex colpidor de suïcidis de persones abocades a la misèria, amb una catalanofòbica política per deslocalitzar empreses radicades a Catalunya i traslladar-les a Madrid i amb unes deficitàries i immorals obres faraòniques en autovies, aeroports i trens d’alta velocitat sense usuaris, el Partit Popular es dedica a imposar, a subvencionar i a definir com a “bé d’interès cultural” la tortura d’éssers vius en recintes anomenats “places de braus”.
Davant d’això, la buidor argumental de la senyora Camacho a què al·ludíem es fa palesa quan nega una evidència, l’abocament de fons reservats del govern espanyol per desestabilitzar l’independentisme a Catalunya, i quan fa declaracions com aquesta: “El victimisme, ja no els serveix de res, als independentistes. Se’ls ha acabat la justificació que tot és un atac al procés sobiranista”. Les eines intel·lectuals d’aquesta senyora s’aturen aquí i, talment com un vulgar desemmascarat, es veu obligada a recórrer al manual segons el qual, en cas de no saber què dir, cal intentar desqualificar l’adversari. Cal acusar de victimista l’oprimit, perquè l’opressió continuï; cal titllar de gemegaire el subjugat, perquè el jou persisteixi; cal escarnir la revolta, perquè res no canviï. El problema és que fins i tot per a l’ús d’aquest recurs cal un mínim de talent. Talent indesitjable, sí, però talent. I Alícia Sánchez-Camacho, que ja és un cadàver polític, no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit. La prova és que, d’acord amb el Baròmetre d’Opinió, el PP perdria ara mateix a Catalunya tres diputats en favor de Ciudadanos.
Ja fa dies que molts catalans aprenen que és el victimisme escoltant les declaracions de la senyora Camacho, són classes magistrals que s’intensificaran encara més en un futur immediat.
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista.
Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 26 de febrer del 2013.
