Podi d’una sola plaça

Aquesta setmana els senyors diputats del PSC al Congrès han volgut fer l’homemet votant diferent del PSOE. Al final tot serà igual doncs tant els uns com els altres no volen saber res de Catalunya. Astrid Bierge en un article molt lúcid que podeu llegir tot seguit, parla precisament d’això. No pot haver-hi dues posicions ni dues preguntes. En aquesta partida l’empat no és possible, ni un guanyador i un segon classificat, només hi pot haver un guanyador: Catalunya!

Podi d’una sola plaça

“Sota cap concepte, una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat, ni sobre qualsevol altre aspecte o precepte de la Constitució, excloent-hi a la resta de l’esmentada eventual decisió”. Això, que vol dir que no es permetrà una consulta a Catalunya mai dels mais, és el que dimarts van votar PP, PSOE i UPyD al Congrés. El mateix dia, portaveus de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP deixaven clar que la consulta és irrenunciable.

En el debat Catalunya-Espanya, tan a nivell polític, com periodístic com social, des dels escons fins a les tertúlies passant per les sobretaules, els arguments que sovint s’utilitzen d’una i altra banda són, en el fons, anecdòtics. El debat que mira de demostrar o de refutar que Catalunya està maltractada, representa distàncies secundàries. La Gran Distància és que una part considera que Catalunya és un subjecte polític sobirà i l’altre part pensa que és un territori propietat d’Espanya. Renunciar a la consulta implicaria renunciar a la idea de Catalunya com a nació sobirana, i permetre la consulta implicaria acceptar Catalunya com a nació sobirana.

La negociació implica, per definició, concessions d’ambdues parts. Si un vol A i l’altre vol C, es pot negociar per poder pactar B. Si el problema fos el dèficit fiscal, o una llei o una competència, hi hauria marge per dialogar i arribar a solucions intermèdies. Però si una banda de la taula vol A i l’altra el que vol és no-A, no hi ha espai possible per a la negociació. Si la línia de sortida d’un coincideix amb la línia vermella de l’altre, si els interessos no són només diferents sinó antònims per definició, és impossible arribar a cap acord. L’únic final possible és que una part acabi passant per l’adreçador i l’altra no.

És per això que, quan el PSC parla de reformar la Constitució o quan Duran i Lleida/La Vanguardia criden al diàleg, no estan parlant de buscar un acord que satisfaci mínimament les dues parts, senzillament perquè això és impossible. El que ens estan dient és que, o bé una banda ha de renunciar a la seva línia de sortida o bé l’altra banda ha de renunciar a la seva línia vermella -permeteu-me sospitar que volen que siguem nosaltres, els qui passem per l’adreçador. Ahir el Congrés va deixar clar que “sota cap concepte” ells desplaçaran la seva línia vermella. Els portaveus dels partits pro-consulta van deixar clar que la seva línia de sortida és irrenunciable. No hi ha acord possible, no pot haver-hi un empat. No podem saber com acabarà tot això, però sí que podem saber del cert que uns perdran i els altres guanyaran. Aquest podi, senyors moderats, només té una plaça.

Àstrid Bierge

Llicenciada en Periodisme per la UAB

Article publicat al digital de la FCO el dijous 31 d’octubre del 2013

Hallowen o castanyada?

Ara que s’apropa novembre, els catalans tornem al vell debat de si hem de celebrar la nostra tradicional castanyada o la importada i americanitzada festa de Halowen. Potser caldria pensar en la diferència que hi ha entre ambdues festes. Mentre els ianquis gaudeixen fent por als veïns amb carotes fetes de carabassa, els catalans volem retrobar-nos amb els amics i veïns al voltant d’una taula menjant castanyes, moniatos i panellets, bevent mistela i fent petar la xerrada. Els espanyols ara s’americanitzen i només frueixen fent por als independentistes. Per combatre aquestes pors que ens volen fer arribar els castellans, en Salvador Cardús ha publicat recentment un article titulat: “Ja no ens fan por, ni ens humilien” que publiquem tot seguit.

Ja no ens fan por, ni ens humilien

Els poders de l'estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se'ls ha acabat el bròquil, i que a l'enemic, ni aigua. L'estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d'hora, s'arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics ─particularment, el president Artur Mas─ i, si convé, les elits que no facin costat a l'estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d'Egipte o els quatre genets de l'Apocalipsi.

Tanmateix, una cosa que sembla que no fan els poders de l'estat ─perquè no els deu convenir, o no són capaços de capir-ho─ és analitzar les raons del desafiament català. Encara no han entès per què els catalans hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits. I, segons la meva tesi, el clic va ser la humiliació a què vam ser sotmesos amb la derrota del projecte estatutari del 2006 ─allò de passar-hi el ribot sense deixar-hi res de fonamental─ i la sentència del Tribunal Constitucional posterior. La humiliació, sí, però sobretot com hi vam reaccionar.

Això fins al punt que, cec a les causes de tot plegat, l'estat espanyol insisteix a humiliar-nos, convençut que és invencible i que ens doblegarà. Efectivament: no ens espanta, ens vol humiliar. Ens volen humiliar col·lectivament quan repeteixen com lloros ─és la consigna─ que la independència és “impossible”. I ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries, bé amb la complicitat dels directius de Foment, bé al crit de “hostes vingueren que de casa ens tragueren” a què s'acull el ministre de la metròpoli, José Manuel García-Margallo. Però no humilia qui vol sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.

Efectivament, la seva estratègia parteix d'una anàlisi equivocada i d'un desconeixement profund dels catalans, perquè mai no ens han reconegut com allò que som: una nació. I també delata tota una manera d'entendre la política: la que després d'oferir diàleg et clava un ganivet per l'esquena. És l'Espanya del “más vale honra sin barcos que barcos sin honra” de Casto Méndez-Núñez. És el Madrid que fa política com qui juga al seu joc preferit, el mus, fet d'enganys i desafiant al tot o res. Però s'han equivocat. Perquè aquesta vegada no sé si Espanya conservarà l'honra, però tornarà a perdre l'armada. I, en el tot o res, es quedarà en el res. Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.

Salvador Cardús

Escriptor i periodista

Article publicat al diari Wilaweb.cat el dimecres 23 d’octubre del 2013

SI a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El dijous 17 d’octubre proppassat i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest any el cicle ha estat dividit en dues parts, la primera sobre “Perquè volem la independència” inclourà quatre conferències. La segona part serà “Què hem de fer per aconseguir la independència” i també estarà composta per altres quatre conferències. La primera del cicle fou la que es va desenvolupar aquest dijous sota el títol:

“El genocidi cultural i lingüístic”

La conferència va anar a càrreg d’en Miquel Crusafont i Sabater, Dr. en Història i Enginyeria i President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. i també autor d’una vintena de llibres sobre història i numismàtica.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels nombrosos assistents a la conferència:

En primer lloc el Dr. Crusafont va fer l’esment que aquesta era la tercera vegada que intervenia com a ponent en els cicles organitzats per l’ASM i que per tant no voldria repetir conceptes ni continguts que ja havia exposat en les seves anteriors col·laboracions.

Per tant va enfocar la seva dissertació fent notar les divergències des dels vessants històric, cultural i lingüístic entre els catalans i els espanyols o castellans. Catalunya és un poble que ha forjat la seva prosperitat en el comerç, l’agricultura i el treball artesanal o industrial, en canvi Espanya ha basat la seva riquesa en la conquesta, l’espoli i els impostos a les colònies que ha dominat. Pels catalans el treball és un honor. A Espanya el treball estava mal considerat i els vassalls només obeïen i callaven, recaient el poder i els màxims honors i privilegis en la noblesa aristocràtica, dominadora del poble.

A Catalunya les lleis les aprovava primer el poble i després les ratificava el rei, es a dir anaven de baix a dalt. Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes. En canvi totes les normes i lleis castellanes anaven de dalt a baix doncs les dictava el rei sota el seu raonament o capritx i als súbdits no els quedava altra opció que obeir-les. Això vol dir que el sistema polític català es basava en el poder compartit, en el diàleg i en la negociació, com ho constata el fet d’haver creat el primer Parlament d’Europa. El mot “enraonar”, una paraula que no té traducció al castellà, ve de la “raó”, es a dir els catalans quan parlem “raonem”.

Quant a la llengua el català fou parlat pels pobles que composen els nomenats “Països Catalans”, en diverses extensions i formes doncs al país valencià, per exemple, el català es parla a la zona costanera que fou la que poblaren els primers catalans i en canvi a l’interior es parla mol més el castellà. Ara es vol fer creure que la llengua de la Franja és el Lapao, aberració que han perpetrat els centralistes espanyols per fer creure que és una llengua diferent del català.

El Dr. Crusafont va concloure la seva exposició, manifestant la seva confiança en que, els darrers esdeveniments que han tingut lloc en el nostre país aquest any, especialment des de la gran manifestació de l’onze de setembre de l’any passat, fins a l’explosió de l’anhel independentista de la Via Catalana, faran veure als dirigents polítics de casa nostra que el camí fins aconseguir l’Estat popi no té aturador.

L’acte va finalitzar amb un animat col·loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions molt enriquidores sobre el tema de la conferència.

El Sr. Manel Pagès, president de l’Associació Sabadell Memorial va cloure l’acte convidant tots a la propera conferència d’aquesta primera part del Cicle, que tindrà lloc el proper dijous 21 de novembre sota el títol: “L’espoli econòmic” i que desenvoluparà el Sr. Jordi Millà del Cercle Català de Negocis.

El fracàs del 12-0

El sinistre “Dia de la Hispanidad” ja ha passat i cal dir que amb més pena que glòria. Potser alguns patíem per com, el espanyolistes d’aquí i d’allà, podrien respondre a l’esclat de la Via Catalana. Doncs res de res, un fracàs. Cal tenir en compte que aquesta era la darrera oportunitat que tenien aquesta gent de venir a tocar els nassos als catalans doncs el més segur és que l’any que ve hagin d’ensenyar el passaport abans d’accedir per l’autopista a una Catalunya independent. Uns quants periodistes opinen tot seguit sobre aquesta fallida del 12-O. Llegiu-los son molt eloqüents.

Visca Espanya!

Escric el dissabte, dia de sol rabent i helicòpters que giravolten, havent vist les imatges de l’apoteòsic –que diran ells- èxit de l’espanyolisme al centre de Barcelona. Són 47 milions! El problema és que la data estava ocupada per l’extrema dreta feixista: pel mateix preu podrien manifestar-se el 6-D, que és un símbol totèmic. Però trien el mateix dia que surten les Forces Armades i les banderes predemocràtiques, cada cosa en el seu camí. Això taca. Taca una certa idea d’Espanya. “Una, grande y libre”: hi ha, es vulgui o no, una continuïtat de la idea d’Espanya que comença amb Felip V (o el d’Olivares, però aquest no havia perpetrat la conquesta), que passa per la República (vegeu el debat a Corts de l’Estatut), recull Franco (que n’és l’exacerbació), continua a la Constitució (vide article 8), passa per la FAES i Rosa Díez i aterra suaument a la Llei Wert. Un continu, una cinta transportadora que fa que, vulguin o no vulguin, els fatxes se sentin còmodes a la plaça Catalunya sota la bandera de l’Alícia. I de l’Albert.

El problema d’aquesta gent és que es manifesten a la contra, sense projecte: volen quedar-se com estan. Les pancartes, immòbils i en castellà. Reunit Ruiz Gallardón amb els empresaris del Pont Aeri –defensors de la tercera via- no va tenir un gest que dur-se a la boca: els va deixar com havien entrat. Què farà l’Estat? Us ho diré. Incapaç de fer concessions –semblaria que es dobleguen al xantatge-, calcula que en l’ineluctable xoc de trens ells tenen la locomotora més gran. Resistir-los i vènce’ls. Una declaració unilateral és el pitjor escenari per Catalunya davant la comunitat internacional: si no puc fer que es quedin, com a mínim puc fer-los mal. Perdó, senyor Margallo: d’Europa, en parlarem un altre dia. Avui són a la plaça Catalunya i no hi ha vocació de diàleg, sinó vocació de Llei Wert. Li explico de què va? Que l’escola no sigui capaç de fer catalans, això és la Llei Wert. Espanyolitzar. Perquè resulta que la “nostra” majoria silenciosa és molt més grossa que la seva.

Patrícia Gabancho

Escriptora i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013

12-O, quatre gats arreplegats

Doncs sí, ha estat espectacular. El Partit Popular i Ciudadanos volien que la concentració espanyolista del Dia de la Hispanidad i de la Raza a Barcelona fos espectacular i ho ha estat. Ha estat un fracàs espectacular. Ni tan sols portant autocars amb gent d’Espanya han pogut aplegar més de 30.000 persones –xifra força generosa facilitada per la Guàrdia Urbana–, i s’han quedat, si fa no fa, com l’any passat. I mira que hi havia tota la caspa del nacionalisme espanyol: PP i Ciudadanos manifestant-se al costat d’organitzacions feixistes i racistes, Falange Española, España 2000, Plataforma per Catalunya, el neonazi Casal Tramuntana del barri del Clot, banderes de la dictadura, salutacions feixistes al costat d’Alícia Sánchez-Camacho mentre sonava l’himne espanyol... Caspa i més caspa. 12 d’octubre, Dia de la Caspa.

Aquest era l’anunci que el 9 d’octubre passat publicava Falange Española a Madrid:

“FE de las JONS de Madrid organiza un viaje a la concentración del 12 Octubre en Barcelona por la unidad de España y contra el separatismo, promovida por el Movimiento Cívico 12 de octubre, que tendrá lugar a partir de las 12 del mediodía en la Plaza Cataluña de Barcelona. Si quieres venir con nosotros desde Madrid, para apoyar a nuestros camaradas catalanes que también asistirán, escríbenos para apuntarte a madrid@falange.es o bien pásate por nuestra sede, sita en c/ Carranza, nº 13.”

Realment ha estat molt dur per a aquesta gent haver-se hagut d’empassar l’èxit espectacular de la Via Catalana amb la participació certificada per l’Official World Record de dos milions de persones. Molt dur. Sobretot pel fet de veure que contra aquesta evidència democràtica només hi poden oposar la violència arbitrària del poder de l’Estat, un Estat absolutista que criminalitza tota dissidència del principi diví de la “sagrada unidad de España”. I és que com repeteix sovint Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, “la cara de l’Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el famós dictador Franco”. La concentració absolutista del 12-O no ha estat una concentració de demòcrates, sinó de totalitaris que se serveixen de la democràcia per imposar els mateixos principis d’opressió que defensava el dictador: “¡Somos España!”, “¡Cataluña siempre España!”, “¡Cataluña es España!”. Heus aquí els grans arguments del totalitarisme. Si fossin demòcrates dirien això: “Jo no vull que Catalunya sigui independent, però només Catalunya té dret a decidir què ha de ser Catalunya i acceptaré la decisió democràtica que prengui”. Si fossin demòcrates, no negarien el dret de vot a una col•lectivitat ni criminalitzarien les urnes. Però són totalitaris que pretenen trepitjar amb les botes del seu absolutisme minoritari el clam pacífic d’una majoria democràtica.

Naturalment que s’han comportat sense aldarulls a la plaça de Catalunya. Quina altra cosa podien fer, després de la lliçó de civilitat que els va donar la Via Catalana? En realitat no fan més que seguidisme. Mancats d’iniciativa, ens imiten. Mancats d’arguments i acostumats a imposar la seva voluntat sense baixar del cavall, ara no se’n saben avenir que el sotmès hagi perdut la por i els digui ‘passi-ho bé’. No obstant això, és obvi que tenen al seu servei tot l’aparell repressor de l’Estat i que creuen que ens tenen sota control. Un control per mitjà del qual pretenen substituir-nos la identitat, la cultura i la llengua, canviar-nos la història, imposar-nos els principis del Decret de Nova Planta, espoliar-nos per satisfer els seus deliris de grandesa amb trens, aeroports i autovies fantasma, dirigir-nos les escoles i l’administració de justícia i entabanar-nos dient que el nostre referèndum és possible canviant la Constitució. El que no diuen és que la Constitució espanyola només pot ser canviada al Congrés de Madrid per una majoria absoluta que sempre –sempre– estarà aritmèticament en el seu poder.

Diguem-ho clar: mentre la Via Catalana va ser una concentració a favor del dret a decidir, i, per tant, una concentració de demòcrates, la del 12-O –efemèride d’un genocidi– ha estat una concentració en contra del dret a decidir, i, per tant, una concentració de totalitaris. I si algú no ho era, haurà d’explicar què hi feia, al costat dels fills ideològics del franquisme. La part bona de tot plegat és que a Catalunya, com ells mateixos han demostrat, són quatre gats. I atès que, com també s’ha vist, han hagut d’arreplegar gent a Espanya, és obvi que estem parlant de quatre gats arreplegats.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingularDigital. cat el dimecres 15 d’octubre del 2013

Eufòria espanyolista

Es miri com es miri, fins i tot des del deliri més absolut, la convocatòria de dissabte passat a Barcelona va ser un fracàs. No cal entrar en cap guerra de xifres per saber quantes persones van acudir a la plaça de Catalunya de Barcelona. I encara menys a les convocatòries de partits feixistes residuals que a Espanya gaudeixen de tanta impunitat com calgui. L’alopècia que expressen les fotos a l’espai inferior de la plaça i la bandera bífida que omplia tota la grada superior demostren que allà no hi havia més de 30.000 hispanòfils, com justament va calcular la Guàrdia Urbana. Això sí, l’espai dels coloms, ple a vessar. Cal parar atenció que les xifres d’aquest cos són responsabilitat estricta dels agents encarregats de comptar i no pas de l’Ajuntament, que no se les adjudica. Per contra, les de la delegació del Govern espanyol a Catalunya són exactament de la delegació, que mai concreta qui es responsabilitza d’un càlcul sempre tan interessat. Potser personalment la delegada de la División Azul?

Si l’any passat eren 15.000 i enguany fan 30.000 no hi ha per llançar cap campana al vol. Han doblat. Enhorabona! Però no n’hi ha per a tant. Sobretot, si es consideren les xifres deduïdes també a través de les fotografies de la manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat i de la cadena humana d’aquesta passada Diada. I és estrany. Perquè l’espanyolisme parlamentari a Catalunya té molta més força. Si li adjudiquem els votants del PP, els de Ciutadans i una part del PSC, el resultat és molt més important que no el que evidenciava la magra concentració de dissabte.

No és estrany que populars i ciutadans s’empipin amb el PSC. Potser el fet que la convocatòria la signin un partit reaccionari i un altre d’inclassificable –per ara- retrau una participació que s’identifica amb opcions més “progressistes”. Sigui com sigui, l’espanyolisme de carrer no es correspon amb el de les urnes. I això és un fracàs. Com a èxit, cal reconèixer que tant el PP com Ciutadans han aconseguit una resposta cívica i pacífica, i han convençut els nostàlgics de la dictadura que els acompanyen que es deixin a casa les banderes franquistes.

No s’entén, per tant, per què tanta eufòria en les conclusions. Quan Alícia Sánchez-Camacho proclama que “la majoria silenciosa ha trencat el silenci” és obvi que distorsiona els conceptes i la realitat. Si la “majoria silenciosa” parla, deixa de ser “majoria” i “silenciosa”. I encara més si només suma uns milers de persones. Quan Alícia Sánchez-Camacho exigeix al president de la Generalitat que s’escolti “la societat civil” i que “actuï en conseqüència” també s’apropia d’un altre terme. Qui és la “societat civil”? És difícil concretar-ho, però, en tot cas, entesa com a concepte general, aquesta societat només era en una ínfima part dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona. La que s’escolta Artur Mas sembla ser més “societat” i més “civil”. En tot cas, és majoritària. Potser l’eufòria només s’entén com a argúcia. És a dir, com a part de l’estratègia de dividir el país en dues parts simètriques a fi de deixar-ho tot en suspens i en empat etern.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013

La pel·lícula de la independència

La majoria silenciosa que ahir no tenia res a celebrar va trobar una excusa per treure's el pijama: baixar al quiosc a comprar el DVD de la Via Catalana.

Els catalans estem protagonitzant una pel·lícula que barreja molts gèneres: acció, aventures, èpica, història, suspens. Fa ben pocs anys hauríem pensat que això d'ara era ciència-ficció, però no: és tan real que sembla mentida. No volem de cap manera que sigui un drama (tot i que alguns s'entesten a crear crispació i fractura on no n'hi ha) i fugim VamCats ajudeu-me dels elements bèl·lics (tot i que de tant en tant ens diuen que ens enviaran els tancs). Ens amenacen amb arguments de cinema de terror, però nosaltres som una gent pacífica i estranya: ens atreuen més la comèdia, els somriures i la il·lusió.

Ara fa un mes, l'11 de setembre del 2013, vam participar en el rodatge d'un episodi clau, festiu, apte per a tots els públics, inclosos els nens que algú acusa d'estar adoctrinats. La cadena humana més llarga i nombrosa de la Unió Europea (certificada per l'Official World Record) va permetre gravar una escena multitudinària amb uns herois anònims: els 30.000 voluntaris que van contribuir a fer-la possible.

El DVD de la Via Catalana transmet civisme, dignitat, entusiasme, optimisme, democràcia, esperit constructiu. Som un país que es dóna les mans en senyal de llibertat, una societat civil que empeny amb alegria cap a un futur millor. I no serà fàcil, però els reptes fàcils no són tan apassionants. Si lluites en cos i ànima i amb força i coratge per un objectiu possible i lloable, potser te’n surts. Com va recordar Xavier Rubert de Ventós l'11-S des del Pertús, "som un poble que ve de lluny i va més lluny encara".

Tenim pressa per veure'n els títols de crèdit, tenim pressa per viure en un país normal, tenim pressa per tenir un estat propi en lloc de patir un estat en contra, tenim pressa per deixar de ser independentistes. (I tenim pressa, deixeu-m'ho dir entre parèntesis, per veure la gigafoto de la Via Catalana, que s'està fent esperar). Però encara ha d'arribar el moment més emocionant del llargmetratge. Encara hem de votar i encara hem de guanyar. El guió del desenllaç està per escriure.

Ja em perdonareu l'spoiler: si ens mantenim ferms com fins ara, si anem fent via sense perdre el nord ni cap altre punt cardinal, si ens carreguem de raons i paciència i determinació, la pel·lícula de la independència tindrà un final feliç. I la majoria silenciosa que no celebra genocidis despenjarà per sempre l'estelada del balcó.

Eva Piquer

Periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013

SÍ a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-14

El proper dijous dia 17 d'octubre a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, es celebrarà la inauguració del Cicle d'enguany que sota el títol "SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Tot seguit, el President de l'ASM fa un resum dels objectius i continguts del Cicle de conferències.

PRESENTACIÓ del 4rt cicle d’Informació i Debat 2013-14

“SÍ a la independència de Catalunya”

Perquè la volem la independència de Catalunya els catalans? Perquè desitgem sortir de la tutela de l’Estat espanyol? Si realment la volem, què hem de fer per aconseguir-la? Ens en sortirem? Podrem crear un nou Estat a Europa? Aquestes preguntes i les seves possibles respostes, són el centre de discussió i d’interès de molts catalans. Potser de la majoria. Del que no hi ha cap mena dubte, és que aquestes qüestions ens afecten profundament i comporten el repte més transcendental, en que s’enfronta el poble català després del 1714, especialment després de la Renaixença.

L’Associació Sabadell Memorial, vol ajudar a dissipar els dubtes que la qüestió de la independència planteja, dedicant-l’hi el cicle d’Informació i Debat d’aquest curs. S’estructura en dues parts, amb quatre conferències en cada una d'elles, es a dir un total de vuit conferències. S’exposaran els arguments i els raonaments del perquè és necessària la independència i en conseqüència la motivació, el desig i la voluntat d’aconseguir-la de cada vegada més catalans.

La primera part girarà al voltant de la pregunta

PERQUÈ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ELS CATALANS?

Aquesta qüestió només pot tenir una resposta senzilla, ràpida i contundent: Per poder disposar d’un estat propi que defensi els nostres interessos individuals i col·lectius. La necessitem per poder sortir de la crisi. Per impedir l’espoli de l’Estat espanyol que ens ofega. Per preservar la cultura i la llengua catalana dels atacs del govern espanyol. Per no desaparèixer com a poble. Per això volem fer una consulta democràtica que legitimi el SI a la independència de Catalunya. Tenim la raó i n’exposarem els arguments. És el que volem donar a conèixer en aquest 4art. cicle de conferències corresponent al curs 2013-14, immersos en plena transició nacional per conquerir la llibertat. Estem vivint uns moments històrics excepcionals. Gaudim d’una conjuntura política, internacional i social favorables. No les desaprofitem amb picabaralles partidistes, més de taberna que de partit.

En la segona part debatrem sobre el repte

QUÈ HEM DE FER PER ACONSEGUIR LA INDEPENDÈNCIA?

Intentarem il·lustrar el procés o full el de ruta que hem de seguir per aconseguir-la. Esvair els dubtes, contrarestar les mentides i eliminar les pors que els nostres enemics difonen per tot arreu. També assenyalar els perills que ens assetgen i desemmascarar la quinta columna espanyolista i els traïdors que, disfressats de tertulians o politòlegs, es dediquen subreptíciament a denigrar la Generalitat de Catalunya, i molt especialment el President Mas. En definitiva, no caure en els paranys i trampes que les forces repressives i propagandistes de l’Estat espanyol ens pararan. Vacunar-nos contra els microbis de la guerra bruta. Estar preparats per aguantar les envestides dels partits unionistes i els entrebancs que el govern espanyol ens posarà. Hem de resistir i superar els obstacles, emboscades i atacs que els nostres enemics ens pararan. No fer cas dels cants de sirena o de les mentides que els poders fàctics madrilenys, ens voldran fer empassar.

Vivim els dies previs del traspàs de poders i la previsió dels immediatament posteriors a l’assoliment de la llibertat i de l’Estat propi. Especialment paradigmàtica, és la necessitat de bastir les estructures d’Estat necessàries i no deixar res a la improvisació o a l’atzar. En definitiva, treballar de valent i preparar-nos per aconseguir la independència i restaurar l’Estat Català amb garanties d’èxit. No hi ha marxa enrere i no podem fracassar de cap manera.

Us demanem la vostra col·laboració assistint a les conferències que periòdicament seràn anunciades i donant la vostra opinió.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

L'única via: la democràcia

L’ambigüitat del líder d’Unió en Josep Antoni Duran i Lleida, el fa el veritable líder de la oposició. Aquesta frase pronunciada per una coneguda tertuliana present a totes les emissores i teles de aquí i d’allà, cada dia es fa més real. La proposta de tercera via que ha esbombat darrerament el senyor Duran no te cap futur i tan sols la valoren aquells que es mouen, neguitosos, a veure si arriba una oferta decent d'Espanya per frenar l'accelerada marxa independentista. El frontisme de la premsa espanyola, l'immobilisme preautonòmic del PP i el batibull del PSOE, que es debat entre una tímida oferta federal i el jacobinisme nostàlgic de sempre, exasperen Duran i companyia. Només la democràcia pot solucionar aquest enrenou. La psicòloga Mónica Sabata ho afirma en un article que podeu llegir més avall.

L'única via: la democràcia

Permetin-me que comenci aquest article recordant una vivència personal del dia 2 de desembre de 2007. Aquell matí de diumenge —just després de la gran manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir— vàrem fer una roda de premsa. Els confessaré que mai no havia vist tants micròfons junts. Era obvi que l’èxit de la convocatòria havia mobilitzat tots els mitjans. Fou llavors quan Gerard Fernández —que exercia de portaveu de la PDD amb una servidora— va haver de respondre a una d’aquelles preguntes extemporànies que fan alguns periodistes. Què demaneu a l’Estat espanyol? —li van etzibar i ell va respondre: que sigui democràtic. Ai las! Aquesta era la gran qüestió d’ara fa sis anys i, malauradament, avui, malgrat el pas del temps, ho continua essent. En aquests moments, però, el clam a favor de l’exercici del dret de decidir és més general que mai i la reivindicació de la democràcia ha esdevingut transversal i popular. Allò que fa sis anys podia semblar una extravagància, avui dia és l’única via per assolir la llibertat.

Què ha passat d’ençà del 2007? Per què ara el dret a decidir és la reivindicació més arrelada entre la ciutadania si, senzillament, només estem parlant de democràcia? Per què la societat catalana dóna suport al dret a decidir en un suport del 74%, segons les estadístiques? Per què 107 diputats de 135 de la cambra catalana defensen el dret de decidir i reclamen la celebració d’una consulta? Encara més: és que la reivindicació de la democràcia és més intensa ara que fa sis anys? La resposta és no, radicalment no. Les raons del cansament social i polític que ens ha portat fins aquí són evidents. Des de la negociació de l’Estatut de Catalunya del 2006 la deriva política s’ha fet imparable. La situació de confrontació en la qual ara ens trobem va començar arran de la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va comportar una rebregada monumental dels drets del poble de Catalunya. El menyspreu a l’autogovern i a les competències estatutàries va fer més evident que mai que el model de l’Espanya autonòmica havia fracassat. Encara més: si a aquests antecedents hi sumem la crisi econòmica, el dèficit fiscal, la manca d’inversions, els atacs contra la llengua i la cultura, l’intent de retallada de les relacions internacionals i la catalanofòbia, és evident que el còctel havia de provocar una explosió. Arreu del país, de dalt a baix, i de dreta a esquerra, la petició del dret a la lliure determinació mitjançant les urnes és inapel·lable.

Tanmateix, i a pesar que dia a dia sembla que la majoria demòcrata creix, hi ha qui vol aigualir el vi. ¿Per què sinó hi ha qui autoanomenant-se demòcrates s’entesten a buscar vies alternatives a l’única via possible? Si poder fer la consulta és el més important, per què s’empesquen terceres o quartes vies que posen pals a la rodes? Diguem-ho clar: Per què Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro es reuneixen per parlar d’una hipotètica tercera via si l’important és com convèncer el govern espanyol perquè autoritzi la consulta? Segur que vostès ja hi han pensat. Per la meva part, m’atreveixo a dir que tanta reunió —secreta o no— entre el PSC i UDC és, de fet, un atac a la línia de flotació del procés de Transició Nacional i, concretament, és una deslleialtat de Duran cap al MHP Artur Mas, que és qui lidera el procés referendatari amb el suport d’ERC.

No hi donem més voltes i aturem el soroll que ens debilita. Avui, com l’any 2007, la prioritat és aconseguir que el govern espanyol sigui democràtic i negociï amb la Generalitat la forma de convocar una consulta perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya es pronunciïn sobre l’única via possible: “Està d’acord en què Catalunya esdevingui un estat independent”. La resposta és ben clara i només admet dues possibilitats: sí o no. Res més.

Mònica Sabata

Psicòloga

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 04 d’octubre del 2013