Alícia Sanchez Camacho deu somniar cada nit amb l’Artur Mas. Cada cop que obre la seva formosa boqueta, és per nomenar el President Mas. Ara ens ha dit i promès que el seu PP no pactarà mai més amb CiU. Això és totalment possible perquè el PP com a partit desapareixerà de Catalunya quan siguem independents. El problema per l’Alícia no és Ciu ni l’Artur Mas, el seu problema és la seva nul·la credibilitat desprès de l’afer de la Camarga i de la seva promesa d’un “Foro de la Verdad” que encara l’estem esperant. De fet el PP català té encara un altre problema i s’anomena Enric Millo. El periodista Victor Alexandre en el seu article “Enric Millo, portaveu de la caverna”, afirma que els espanyols ens volen mesells i sotmesos i no volen insubmisos, i per evitar-los i anorrear-los, tenen els seus negres a Catalunya, com Millo que és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. Llegiu l’article complet tot seguit.
Enric Millo, portaveu de la caverna
El sotmetiment d’una col·lectivitat als designis d’una altra és impossible sense la col·laboració parcial de la col·lectivitat sotmesa. El dominador es pot imposar per la força, sí, però sense el col·laboracionisme, és a dir, sense el submís carregat d’autoodi que li faci la feina bruta, la dominació tindrà poc futur. Tard o d’hora, per més actiu que sigui el col·laboracionisme, la dignitat malmesa del dominat es regenerarà i acabarà recuperant allò que li va ser arrabassat. Espanya, per desgràcia, n’ha trobat molts, de col·laboracionistes, a Catalunya. Especialment entre la gent de dretes i benestant. En general, es tracta de persones militants o simpatitzants de partits d’extrema dreta i ultranacionalistes espanyols, com ara PP, Ciudadanos i PxC, que repeteixen com un lloro les consignes de la caverna madrilenya contra els drets i les llibertats nacionals de Catalunya. En són un exemple les declaracions d’Enric Millo, portaveu del PP, acusant el simposi acadèmic “Espanya contra Catalunya”, celebrat dies enrere al Centre d’Història Contemporània, d’“atiar el victimisme i la hispanofòbia”. Madrid dicta i Millo repeteix.
A Madrid no li interessa que els catalans coneguin la seva història, no li interessa que prenguin consciència de l’atac secular espanyol que han sofert en forma de repressió militar, cultural, lingüística, econòmica i social. L’espanyolisme sap que la consciència es fonamenta en el coneixement, i el coneixement és l’arma més poderosa contra l’opressió. Per això Enric Millo va tan atrafegat aquests dies repetint les consignes de Madrid. Millo és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. La difusió de les barbaritats que l’amo havia comès es considerava victimisme i amofòbia, i els negres que les denunciaven eren qualificats de victimistes i amofòbics. Uns quants anys més tard, Millo i el seu amo de Madrid fan el mateix. L’amo de Madrid arrufa les celles i Millo renya els catalans, l’amo de Madrid dóna un caramel a Millo i Millo s’estarrufa. “Quina llàstima que la majoria de catalans no són com tu”, diu l’amo de Madrid a Millo. I Millo respon: “Els catalans són uns desagraïts, amo”. El que Millo no sap és que l’amo de Madrid el menysprea més a ell que no pas als catalans insubmisos. No li ho diu, perquè li és útil, però el menysprea profundament. Tothom menysprea el qui, mancat de la més mínima dignitat, intenta destruir la dignitat dels seus.
Víctor Alexandre
Escriptor
Article publicat a Nació Digital.cat el dissabte 21 de desembre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada