Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




05 de febrer 2014

No és un xoc de trens

Ara resulta que la senyora Susana Diaz presidenta d’Andalusia pot venir a Catalunya a dir-nos que podem fer o dir respecte de la nostra sobirania i negant als catalans el dret a decidir. Imaginem-nos al President Artur Mas fent a Cadis o Sevilla una conferència en la qual donés lliçons als andalusos sobre allò que poden i no poden sentir, pensar i fer, pobret ! sortiria en globus. Doncs aquesta bona senyora vol ser la “guardahuas” (guardaagulles) dels trens per evitar que xoquin. Gràcies peró no cal. Aquesta metàfora del xoc de trens, li serveix magníficament al sancugatenc Jofre Llombart per escriure un article on desmenteix , amb arguments de rabiosa actualitat, aquesta possible confrontació. Tot seguit el podeu llegir.

No és un xoc de trens

Tothom tranquil. No hi haurà cap xoc de trens. No n’hi haurà perquè la metàfora no és vàlida. No hi ha cap tren anant sense control contra un altre. El que hi ha és un tren de 17 vagons i un dels vagons vol decidir si se’n desenganxa. I no el deixen: ni desenganxar-se, ni decidir-ho, ni tan sols dir-ho en una Declaració de Sobirania (que ha estat declarada inconstitucional). Perquè cada cop que els passatgers del vagó anomenat Catalunya intenta aixecar la mà per veure quants volen deixar la resta del tren, llavors entra el revisor, que es pensa que el vagó és seu, i ho prohibeix: no és que prohibeixi desenganxar-se, prohibeix que els passatgers ho votin.

Hi ha un vagó que es planteja desenganxar-se i la resta de vagons no li deixen ni plantejar-s’ho, aquesta és la metàfora. I Susana Díaz no pot presentar-se com la guarda-rail que amb un canvi d’agulles pot evitar el xoc de trens perquè ella presideix un dels vagons que es nega a la llibertat de l’altre. Són els mateixos vagons que fa uns anys veien en aquesta Catalunya no només un vagó sinó la locomotora que els tirava endavant. I ara, aquests són els mateixos que li diuen que per sí sol, aquest vagó no se’n sortiria. Curiosa contradicció: un vagó pot tibar els altres setze, però per sí sol ni tan sols arrencaria.

Però no només això, el revisor també controla quin idioma es parla a dins, i malgrat que els passatgers ja s’havien posat d’acord, ara resulta que –per decret- un 25 per cent de les converses han de ser en castellà. És la última imposició per bé que n’hi han hagut més. Potser el millor resum seria explicar que cada vagó disposa d’un dispositiu per controlar la temperatura interior. Això fa pensar als seus passatgers que poden controlar el fred o la calor de manera autònoma. El que no s’ha acabat d’explicar és que, quan li convé, el revisor imposa una temperatura idèntica per tot el tren i el que decideixi cada vagó queda inhabilitat. I per tant la funció d’aquest aparell autònom resulta inútil. Inútil no com a insult, sinó com a definició: no serveix per a res.

De fet, durant molts anys, el vagó s’ha pensat que podia decidir tot el que hi passava al seu interior i que fins i tot podia influir en el rumb que prenia tot el tren. Però, parlant de rumbs ferroviaris, el vagó, per exemple, amb prou feines va poder dir res sobre si el corredor del Mediterrani havia de passar, oh meravella, pel Mediterrani. Parlant de Mediterrani, el vagó Catalunya estava enganxat amb el vagó País Valencià i tenien un transmissor de ràdio a través del qual es podien parlar. Ara el revisor ha tallat els cables i a més els ha dit als valencians que la llengua amb què es parlaven no és la mateixa. I atenció: el revisor, després de llegir que l’Acadèmia de la Llengua ha establert que el català i el castellà són sinònims, el revisor ha decidit deixar-ho. Deixar de llegir, vull dir.

És el mateix que va passar la setmana passada, quan diversos vagons van demanar saber quin era l’esforç que aportaven cadascun per tirar endavant el tren. Al principi el revisor va dir que sí, però al final va dir que no. No volia fer emprenyar els vagons que tenen una velocitat de creuer falsa perquè no és la que ells tindrien per sí sols sinó la que obtenen precisament per formar part del tren.

No hi haurà xoc de trens perquè els trens només poden xocar quan es poden veure les cares de tu a tu. I un dels suposats trens del futur xoc no el reconeix, no el veu com un ens propi, sinó justament com una part del seu engranatge. I no concep que aquesta part esdevingui un tot. Però per si un cas, al manual d’instruccions hi té un article on deixa clar que si un vagó es vol desenganxar, l’exèrcit se’n carregarà que no se separin. I davant d’aquestes pretensions, hi ha qui es pensa que amb un pacte fiscal la cosa es solucionarà, el famós xec de trens. No es tracta ni de xec ni de xoc. Es tracta d’agafar el vagó i, com va fer el poeta, fer via fora.

Jofre Llombart
Sotsdirector del programa El Mon a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat del dimarts 4 de febrer del 2013