El ministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo, ha assegurat que, en cas d'independència, "Catalunya estaria condemnada a vagar per l'espai sense reconeixement internacional" i quedaria exclosa de la UE "pels segles dels segles". Amén. Com molt be escriu el periodista Jofre Llompart, si no fos perquè és el ministre d’Afers Exteriors d’un país oficialment occidental, a García Margallo se l’hauria de prendre per un d’aquells humoristes caiguts en desgràcia i que es mal guanyen la vida fent monòlegs en creuers de segona. Al fil d’aquestes inversemblants manifestacions del ministre, el conseller del Govern Federal Canadenc el senyor Agustí Bordas, fa des de la distància, un minuciós repàs a les actuacions del govern espanyol i en concret del inefable ministre en contra del procés d’independència català, en un excel·lent article que podeu llegir més avall.
El pànic de García-Margallo
Enquesta rere enquesta, es confirma la força creixent de l’independentisme català. Aquest proppassat cap de setmana, l’enquesta de GESOP per al Periódico de Catalunya ha tornat a certificar la fermesa estructural del sobiranisme català, una opció majoritària i aparentment immune a les pressions dels grups de poder financer i mediàtic sotmesos a les directrius del Govern espanyol. Més encara, mentre el bloc de partits catalans proconsulta ja sobrepassaria els dos terços del Parlament, el Partit Popular ─liderat per la microfònica Alícia Sánchez-Camacho i amb majoria absoluta a l’Estat espanyol– esdevindria el 6è partit de la Cambra catalana, essent, de facto, quasi bé negligible en el panorama polític català.
Mentre el Govern espanyol rebutja un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i intensifica els mecanismes de pressió diplomàtica per fer minvar la internacionalització del moviment autodeterminista català, la democràtica premsa anglosaxona viu amb perplexitat l’autoritarisme ascendent demostrat per l’Executiu espanyol. Per exemple, Geoff Cowling, l’antic Vice-cònsul britànic a Barcelona escrigué que, tenint l’exemple del referèndum d’Escòcia al Regne Unit, “la democràcia [...] no s'hauria de témer tampoc a Espanya.” Un altre destacat unionista britànic, Matthew Parris, articulista de The Times, criticà el galdós paper del teledirigit Jose Manuel Barroso i defensà la inexorabilitat de la independència catalana si així ho decideixen els ciutadans catalans. Per acabar-ho d’adobar, l’antiga Presidenta de Letònia Vaira Vike-Freiberga també recolzà el dret a l’autodeterminació de Catalunya i Vaclav Klaus, ex-president txec, assegurà que una Catalunya independent romandria part de la Unió Europea.
És evident que García-Margallo viu amb frustració l’emancipació catalana; el document titulat “Por la convivencia democrática” –enviat a la xarxa d’ambaixades i consolats de l’Estat espanyol a l’estranger i només publicat a la web del Ministeri d’Afers estrangers un cop el Diari Ara ja n’havia fet la difusió– és un lamentable pamflet mancat de solvència històrica i del rigor exigible a qualsevol ministeri d’un Estat occidental. En particular, llegint les més de 200 pàgines trufades amb cites del propi García-Margallo, un observador estranger seria incapaç de trobar explicacions raonables per entendre el perquè s’ha esberlat el fràgil sistema de governança post-franquista de l’Estat espanyol; ¿quina credibilitat pot tenir un argumentari que evita parlar de les invasions competencials de l’Estat central, les conseqüències reals de l’esbudellament de l’Estatut de 2006 mitjançant l’ús instrumental del Tribunal Constitucional espanyol i la repressió contra el catalanisme exercida durant el Segle XX? García-Margallo descriu una inversemblant arcàdia feliç, un melancòlic conte de fades que insulta la intel·ligència del lector.
Els catalans sabem el perquè l’OPA sobre Endesa, impulsada pel malaurat Ricard Fornesa, fou bloquejada. Som conscients que durant quasi bé la meitat del darrer segle, hem viscut presoners de l’anticatalanisme més ferotge imposat per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco. Coneixem la intencionalitat final de la Llei Wert i la “Ley de Seguredad Ciudadana”. Tenim presents les conseqüències del “Plan Hidrológico Nacional”. També recordem la impunitat generada durant la superficial transició espanyola que permet, encara ara, la publicació d’informació policíaca contra jutges sobiranistes, la redacció d’informes fantasma contra polítics catalans i la protecció d’editors de diari que cometen delicte electoral. En definitiva, tenim plena consciència que el substrat ideològic del règim franquista mai no ens ha abandonat en atorgar amnistia als criminals de la dictadura: l’Estat espanyol mai no ha assolit un estàndard democràtic homologable a la resta d’Europa. Malauradament, patim una rendició de comptes no feta, amb conseqüències com les evidents actualment.
Finalment, els catalans també sabem que, com afirmà Martin Wolf, director associat del Financial Times, “Catalunya és perfectament viable des d’un punt de vista econòmic com a país independent” i que l’ordenament jurídic europeu no contempla, actualment, l’expulsió d’un Estat català. A més, la pretesa “indissolubilitat” de l’Estat espanyol –o dit d’una altra manera, l’eternitat de l’Estat espanyol– és un dogma absurd i ridícul.
Malgrat l’ancestral supèrbia i menyspreu dels ministres espanyols com García-Margallo, els catalans volem viure en llibertat i tan sols pretenem fer-ho amb mètodes pacífics i democràtics. Mentre García-Margallo vol atemorir-nos afirmant que una declaració unilateral d'independència a Catalunya la "condemnaria a vagar per l'espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles", els catalans no ens deixarem intimidar amb fantasioses hipèrboles. Com diria Spock, l’assenyat personatge de ‘Star Trek’, desitgem una “llarga vida i prosperitat” als nostres amics espanyols. Això sí, com a respectats veïns.
Agustí Bordas
Llicenciat en Ciències Polítiques
Alt càrrec a l'administració del Canadà
Article publicat al diari digital elSingular.cat el dilluns 11 de març del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada