Francesc Abad, exdirigent de Reagrupament, és un home d’ordre que defensa la feina de les CUP perquè s'han fet dignes de l’espai que ocupen i ara “un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar”, en referència a Ada Colau i Pablo Iglesias. Francesc Abad, que es declara “extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP”, surt en defensa de la feina d’aquesta formació en un article al seu blog titulat “A les CUP el que és de les CUP”. Abad explica que el principal detonant del seu contundent post ha estat veure “la presentació de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres”, als quals titlla de demagògics com les CUP, però nacionalment asèptics a diferència d’aquests, i acusa Colau de projectar-se mediàticament gràcies a la feina del treball anònim de moltíssima gent, molts de les CUP, i de presentar el seu propi projecte que, en el fons el que fa és “rebentar” el treball de les CUP. Podeu llegir l’article complert tot seguit.
A les CUP el que és de les CUP
Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.
Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.
No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.
Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?
Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu “Podemos”, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.
La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.
Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia esborronadora (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).
Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són.
Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.
Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.
Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.
Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel•ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.
És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”.
Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un líder com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.
Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebel•li quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que, de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.
Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.
Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.
Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.
I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...
Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen −excepte el Sí+Sí− m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com vulgueu.
Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.
Francesc Abad
Exdirigent de RCat
Publicat al Blog de Dies de fúria el dijous 26 de juny del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada