Els quatre manaments per riures de Boadella, Vargas Llosa i Franco

Sembla que els espanyolistes han vist que això de la independència va en serio i comencen a posar-se nerviosos. Les provocacions cada dia seran mes freqüents i des de Madrid ens volen fer saltar. La politòloga Aurora Almendros, ens ofereix, en un article que podeu llegir en el nostre Blog, les pautes per rebatre la fatxenderia d’aquesta gentussa. L’Aurora diu que ho hem de fer “amb un somriure als llavis, el cap alt i mirant endavant perquè el futur i la democràcia són nostres. La impotència, la ràbia i el franquisme són per a ells”.

Els quatre manaments per riures de Boadella, Vargas Llosa i Franco

La foto dels signants del manifest contra el dret a decidir dels catalans és una més de les provocacions que els independentistes, federalistes honestos, i ho podríem fer extensible a tots els catalans demòcrates, patim. La fatxenderia amb la qual els Vargas Llosa, Boadella, Espada i companyia parlen dels catalans és simplement una provocació. Com ho són les actituds, accions i lleis del govern espanyol, la publicació de les seves balances fiscals respon a aquesta estratègia. També les declaracions, propostes o silencis dels altres partits espanyols, els insults permanents dels mitjans de comunicació d’allà, i així podríem continuar amb un llarg etcètera. També des dins de les nostres fronteres també hi ha provocadors professionals: cada piulada al twitter o declaració dels membres de Societat Civil Catalana amb el funcionari de la Diputació de Barcelona Joaquim Coll al capdavant és un exabrupte i un exemple del que ens espera si no reeixim amb el procés sobiranista.

Si no fos perquè ens coneixem molt semblaria que hi ha un pla ben dissenyat per part de la intel·ligència espanyola per fer-nos saltar. Una estratègia perquè cada dia un grupuscle de catalans prèviament escalfats cometin una barbaritat. Seria la millor manera d’atacar i desacreditar un procés polític i civil com el català, impecable en l’aspecte democràtic, impecable també en els seus objectius i mètodes.

Per això és indispensable no caure en cap dels seus paranys i, parafrasejant Josep Maria Terricabres o el mateix Alfred Bosch, davant dels seus insults i provocacions hem de respondre amb un educat somriure i no apartar-nos del nostre camí.

Hi ha com a mínim quatre idees clares sobre les quals no podem transigir. Es tracta de no deixar cap flanc al nacionalisme espanyol:

• Separar tot hipotètic cas de corrupció del procés i els partits i persones que hi donen suport. De ben segur que pot ser una injustícia que moltes persones probablement innocents es vegin relegades del seu càrrec per estar imputats o relacionats amb un presumpte cas de corrupció. És vital deixar clar que si la independència és per bastir un país nou, els mitjans determinen el fi. La renúncia d’Oriol Pujol arriba tard però en aquesta línia, ja que CiU és la peça fràgil del procés. Emparar la corrupció individual o institucional és, a més d’èticament reprovable, un fre per als independentistes.

• Deixar ben clar que la futura República Catalana serà tant o més inclusiva del que és avui la Catalunya autonòmica. Defensar el monolingüisme català és situar-se al nivell dels Vargas Llosa o Espada. Més de la meitat dels catalans tenen la llengua espanyola com a llengua d’ús habitual. És un debat artificial per la senzilla raó que quan esdevinguem independents el català quedarà protegit de facto ja que deixarà d’existir la justícia espanyola, els ministeris, les multinacionals s’adaptaran,..... I això també val per als nous catalans. Deixar votar els estrangers el 9-N obre llacunes a la legitimitat del procés, és cert, però és un missatge contundent als partits com PP, PXC i C’S que fan discurs contra els catalans d’origen immigrant. El racisme sempre ha jugat duent la samarreta del nacionalisme espanyol.

• No perdre el temps amb les provocacions com quan Albert Boadella surt ensenyant el cul amb una estelada, l’Arcadi Espada exigeix que la Germana Forcades aparegui despullada a la portada d’Interviu,... els insults dels tertulians espanyols a tot allò que té a veure amb Catalunya no fan més que reflectir la seva impotència. O fins i tot quan el flamant “nou” primer secretari del PSC, Miquel Iceta, s’atreveix a dir que la pregunta de la consulta és un nyap. La falta d’arguments democràtics davant de la consulta els porta a situacions i actituds deplorables per no dir ridícules. Per fi els independentistes i la resta de catalans demòcrates tenim un camí i un objectiu nítid, la impotència i la ràbia que antany sentíem davant dels atacs del nacionalisme espanyol ara la deixem per a ells. El nostre és un pensament positiu i constructiu.

• Explicar el nou país. El debat ja no és si serem independents o no, sinó com serà el nou país, la República Catalana. Sumarem molta més gent a la causa de la llibertat si dibuixem el nou país i la societat que hi anirà. La possibilitat de crear un nou país, un model polític de nova planta, és molt més atractiu que els debats histèrics que els unionistes ens volen imposar. No perdem ni un minut més en el debat sobre la legalitat o no de la consulta. A Sudàfrica l’apartheid era legal i tothom tenia clar que era una ignomínia. És lògic que els nacionalistes espanyols no acceptin parlar del futur país. És un debat que els fa pànic perquè permet ensenyar les misèries de l’Espanya imperial que ells defensen. Amb el pretext que estem parlant de futuribles impossibles intenten barrar el pas a un debat que saben perfectament que tenen perdut.

Doncs el que dèiem: un somriure als llavis, el cap alt i mirar endavant perquè el futur i la democràcia són nostres. La impotència, la ràbia i el franquisme són per a ells.

Aurora Almendros

Politòloga

Article publicat al digital directe!cat el dimecres 23 de juliol del 2014