La Confederació Catalana
Proposta per denominar el futur Estat català
1- Catalunya davant d’una cruïlla històrica.
A tall de presentació, començaré per analitzar les circumstàncies atzaroses que ens han portat a la cruïlla històrica en la que Catalunya és juga la seva existència com a poble. Per assegurar la supervivència de la nostra llengua i de la nostra Nació, hem de prendre l’única opció possible. La decisió radical de proclamar la independència i crear un Estat propi.
La realitat de la situació política de l’Estat Espanyol és de crisi institucional i de col·lapse intel·lectual. Conseqüència lògica d’un govern espanyol empantanegat i d’un bipartidisme esgotat. Espanya es trenca sense que ningú faci res per impedir-ho. Ni es vol ni es pot.
El Govern de Madrid per la seva petulància i la seva mentalitat castellana atàvica, esperonada per una caverna mediàtica que menteix, calúmnia i falseja la realitat. La seva obsessió anticatalana, només serveix per afalagar els baixos instints de la gentussa i ajudar al Govern d’Espanya a confondre els desitjos amb la realitat. Un Govern del PP, obstinat en mantenir i utilitzar una Constitució desprestigiada, corrompuda i obsoleta, per defensar la dèria centralista i uniformadora a ultrança. La Nació Catalana i sobretot la nostra llengua els hi fa nosa. Volen anorrear-nos, desnaturar-nos i assimilar-nos, sigui com sigui i costi el que costi. Amb l’estúpida col·laboració del PSOE. L’única cosa que els interessa del nostre País, és l’explotació colonialista, una de les poques coses que dominen a la perfecció.
El Govern de Catalunya, perquè el nostre projecte de futur és la independència i comporta inexorablement la separació política de l’Estat Espanyol. Objectiu que la majoria dels ciutadans catalans comparteixen amb harmonia, il·lusió i de forma pacífica. Un poble que ha manifestat de forma inequívoca que vol la independència i tenir un Estat Propi. Que ja està fart de subvencionar una Espanya insolvent a canvi d’incomprensió, atacs constants i sense treva a la nostra precària autonomia i a un espoli sense fre. I que el 9N vol votar i plasmar aquest desig en la gran victòria del Si+Si.
2- Un còctel explosiu.
La conjunció d’una crisi econòmica, financera, política, territorial i democràtica, amb la incapacitat dels partits espanyolistes per fer-hi front, condueix Espanya inexorablement a un atzucac. O potser a la seva desintegració. El temps ens ho dirà i la història ho recollirà.
No podem ignorar la crisi econòmica i social, doncs és una realitat que ens colpeja a tots. Perquè a sobre, l’utilitzen els unionistes per afeblir el moviment independentista. Per superar aquest entrebanc, hem de saber diferenciar la crisi que afecta Espanya, de la que suportem els catalans per culpa d’ells. Hem de dir ben alt i sense por, que la crisi que afecta el nostre País, està produïda bàsicament, per la tutela, les imposicions i l’espoli a que ens sotmet l’Estat espanyol. Una Catalunya independent, podria superar la crisi amb més facilitat.
També hem de dir, que la crisi econòmica s’està reconduint i amb possibilitats de superar-la, gràcies a la vitalitat comercial, empresarial i productiva de Catalunya. Cal dir que la recuperació econòmica del nostre País, es deu bàsicament al treball dels seus ciutadans i que seria més potent i efectiva si el govern espanyol deixés d’intervenir i fer la traveta constantment a la Generalitat de Catalunya i al nostre teixit productiu. Fa més mal a Catalunya la inseguretat jurídica, els continuats bloquejos burocràtics que ens imposen, els repetits atacs a la nostra autonomia i la brutal discriminació en les inversions a que estem sotmesos, que no pas l’espoli de 16.000 milions d’euros que l’Estat ens roba cada any.
3- La transició constitucional ha mort. Visca la transició nacional.
El que no hi ha possibilitat de superar, és la crisi política. El pacte constitucional que van signar les forces polítiques més representatives, incloses les de Catalunya i Euskadi, per fer una transició pacífica de la dictadura franquista a una democràcia parlamentària, s’ha esmicolat i no hi ha ningú que el vulgui apedaçar.
En primer lloc els que el van dinamitar: un PP dirigint un Govern autoritari i reaccionari, amb un tuf franquista que fa caure de clatell. Govern i Estat, que són el paradigma de la corrupció, la ineficàcia i el malbaratament. Un Parlament espanyol segrestat i potinejat per la majoria absoluta del PP, amb la connivència d’un PSOE que ha traït els seus postulats republicans i s’ha abraçat sense vergonya a la Monarquia. Una democràcia que està instrumentalitzada i mediatitzada pels interessos de l’elit extractiva i al servei d’un Partit Popular, intractable, envalentit i prepotent.
Un Govern, fins al moll de l’os profundament anticatalà. Govern que només es preocupa per imposar un model centralista i radial absolutament ineficaç, insostenible i ruïnós que bàsicament, financem els catalans. Obsessionat per la unitat d’Espanya fins el delirium tremens. Són la causa i el cor de la crisi política d’Espanya i de l’Estat. Crisi sistèmica que acabarà finalment, amb les escorrialles del nefast Imperi Espanyol. Que fins i tot pot acabar afectant l’estabilitat de la mateixa UE i de l’euro.
A l’altra banda, hi som nosaltres, el poble de Catalunya. La sentència del TC contra l’Estatut, va trair i trencar el pacte constitucional de la transició. Va tancar definitivament la via autonòmica que podia haver integrat Catalunya dins l’Estat Espanyol i va obrir les portes a la independència. Les grans manifestacions del 2010 i del 2012, la cadena catalana del 2013 amb milions de persones manifestant-se demanant la Independència de Catalunya i moltíssims més actes i manifestacions per tot el territori, han demostrat inequívocament, que la Societat Civil Catalana vol la independència i tenir un Estat Propi.
4- La independència de Catalunya està servida.
Els partits independentistes van revalidar la victòria en la majoria de Municipis de Catalunya, inclosa la capital Barcelona (2011). Totes les eleccions autonòmiques les ha guanyades CiU i les europees (2014) va consolidar una majoria independentista. La realitat és la que és i els fets són el que són. El desig d’independència es transversal i la exigeixen la majoria dels catalans amb el President Mas al capdavant. També, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, els Ajuntaments, partits polítics, la Societat Civil, sindicats, patronals, federacions esportives, etc. o sigui, una majoria social i política inqüestionable. Resumint: és per això que tothom vol votar el 9N i precisament per poder votar Si+Si.
El Govern de la Generalitat, des de les eleccions al parlament de Catalunya del 2012, ha anat preparant les estructures d’Estat necessàries per tal que una vegada proclamada la independència, el país pugui funcionar amb tota normalitat. També la logística de les eleccions del 9N. S’ha constituït el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que agrupa, Generalitat, Parlament, partits i la Societat Civil Catalana, amb la gran majoria d’Entitats de Catalunya.
El Diplocat, el Col·lectiu Wilson, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, El Cercle Català de Negocis, els Casals Catalans arreu del món i moltes altres entitats i iniciatives, han donat a conèixer les reivindicacions catalanes a l’estranger. D’una forma prioritària, la votació del 9N i la voluntat de Catalunya d’esdevenir una Nació independent amb el seu Estat. En aquests moments tots els mitjans de comunicació internacionals es fan ressò de les reivindicacions catalanes. A l’agenda de totes les cancelleries europees la qüestió catalana hi figura en un lloc preferent.
5- La guspira que va encendre un País.
La Generalitat governa i representa Catalunya, però en aquests moments la seva importància rau en que també és el nucli inicial, la gènesi i el fonament jurídic i polític de l’Estat Català. I moltes vegades actua com a tal, en l’àmbit polític, institucional i internacional, en representació de la Nació Catalana. De tal manera que molts catalans veuen a la Generalitat, com un Estat Català en potència.
El procés independentista a Catalunya, ha estat possible, perquè el centre de gravetat polític i social l’ha ocupat i dirigit CiU, la força hegemònica del catalanisme. S’ha aprofitat l’autonomia i la democràcia, per recuperar el fil trencat de la Renaixença i en molts aspectes superar-la. S’ha catalanitzat el País i s’ha integrat la gran immigració que el Govern espanyol ens ha induït. El detonant per passar del Catalanisme de la Renaixença al Catalanisme de la Independència, va ser el desballestament de l’Estatut per part del TC. L’Estat de les Autonomies, es mostrava incapaç de resoldre les necessitats vitals de Catalunya. Però el factor determinant, ha estat la consolidació de la Generalitat com impulsor i referent del catalanisme. Sense els dinou anys que Jordi Pujol va ser President de la Generalitat, res del que estem vivint ara, hauria estat possible.
És inqüestionable que les mobilitzacions massives i altres esdeveniments de signe independentista, han condicionat el debat polític i social a Catalunya aquests últims anys. Si comparem aquesta realitat amb les manifestacions del país Valencià i les Illes i l’actitud de llurs Governs, veurem la gran diferència que hi ha entre tenir un Govern que empeny el procés independentista i uns Governs del PP o del PSOE, que el volen impedir. Amb la dificultat afegida que des de la transició fins ara, han imposat una política centralitzadora i anticatalana. El resultat d’aquesta intoxicació i manant Governs espanyolistes, és que una consulta o un referèndum com el de Catalunya, són força impensables. De moment.
6- A la recerca de l’Estructura perduda.
Quan el President Mas, va formular la pregunta i va fixar la data del 9N, perquè mitjançà una votació democràtica, els catalans poguéssim decidir el nostre futur polític, es va iniciar formalment la cursa cap a la independència de Catalunya. Aquest fet transcendental, implicava explícitament, la recuperació i necessàriament la creació de l’Estat Català.
En conseqüència, el Govern de la Generalitat, va anunciar que es crearien les estructures d’Estat necessàries perquè el País l’endemà de la independència pogués funcionar amb tota normalitat. De fet, moltes d’aquestes estructures ja existien i funcionaven normalment. Com els Ajuntaments, Sanitat, Ensenyament, Policia, que depenen directament de la Generalitat. D’altres, com Justícia, Infraestructures i Energia existeixen, però no depenen del nostre Govern.
Unes poques però no les tenim, ni pintades a l’oli, com són Afers Exteriors i Defensa. D’aquestes, la corresponent a las ambaixades i consolats, és de vital importància, especialment abans de la independència i precisament per poder disposar de les complicitats internacionals necessàries, per aconseguir-la. Els contactes internacionals, econòmics, periodístics, culturals com l’Institut Ramon Llull, son embrions, no estructures homologables.
Un Estat no s’improvisa, ni surt del no res. Sempre es constitueix a partir d’estructures preexistents. En el nostre cas, la Generalitat. Encara que no hi parem atenció, la principal estructura d’Estat de que disposem, és la pròpia Generalitat de Catalunya, formada per la Presidència, Govern i Parlament.
7- Una milícia democràtica i catalana.
No siguem ingenus ni estúpids, un Estat, més encara un de novell com el Català, s’haurà de defensar dels enemics externs, especialment d’Espanya, que no podrà pair la pèrdua de la joia de la corona, que durant tants anys, tants com 300, ha explotat. Que enyorarà l’Imperi perdut i no deixarà passar cap ocasió o circumstància propícia, per recuperar allò que considera de la seva propietat, adquirit a sang i foc per la violència militar i legitimitat pel dret de conquesta, tan arrelat a la mentalitat espanyola o castellana. Sempre vivint a l’esquena dels demés.
Tot això que acabo d’explicar, és per advertir de la necessitat de disposar d’una força militar adequada a les nostres necessitats. diguem-l’hi el nom que us agradi més: Miquelets, Maulets, Milícia Nacional, Exèrcit, Sometent, etc. O el que sigui, ja que el nom no fa la cosa. Però gent armada disposada a defensar-nos de les possibles agressions dels nostres enemics. També seria una eina d’integració social, que força falta ens fa.
La Defensa, vulgarment coneguda com l’Exèrcit, també és una Estructura d’Estat. La vam perdre fa 300 anys, juntament amb les llibertats i la Generalitat.
8- Cada 50 anys ens volen bombardejar Barcelona.
L’Exèrcit Espanyol, ens ha envaït, reprimit, bombardejat, robat, violat i destruït pobles i ciutats arreu de Catalunya, tantes vegades com ha convingut als interessos de l’Estat Espanyol. Des de Felip V al Franco. Si ara no ho fan no és per falta de ganes. Resulta que formar part de la UE i la Otan els ho impedeix. Els actes execrables que l’exèrcit espanyol ha perpetrat contra Catalunya, fan posar els pèls de punta. Un altre aspecte que ens indigna, és el paper que li atorga la Constitució espanyola en la defensa de la sagrada unitat d’Espanya.
No és d’estranyar doncs, el rebuig i l’animadversió que el poble català professa a l’Exèrcit espanyol o a la Guàrdia Civil. I per extensió a tot allò que soni militar o policial. Per tan, quan es plantegi el debat sobre l’Estructura de la Defensa, haurem de fer l’esforç d’obviar els aspectes negatius que he exposat i que són aliens als catalans. Aquests recels no serveixen per fer un debat serè i constructiu sobre aquesta qüestió tan important. Hem de fer l’esforç mental, per desvincular l’Estructura de la Defensa Catalana, de les Forces Armades Espanyoles. La nostra és una Estructura d’Estat que caldrà tenir en compte en un futur força proper.
La Defensa, ha de contemplar uns serveis d’intel·ligència que neutralitzin, els terroristes, la quinta columna, els provocadors i els espies enemics, més àvids de secrets industrials que de militars. Establint tota mena de col·laboracions internacionals amb els serveis dels Estats amics o millor dit dels no enemics. Ens caldrà estar amatents als moviments de França o d’Itàlia que no veuran en bons ulls i molta suspicàcia, el renaixement de l’Estat Català, ja que històricament sempre vam mantenir relacions poc amistoses i competitives. Àdhuc enfrontaments armats.
9- La parafernàlia necessària.
Els símbols d’un país o de qualsevulla altra cosa, no són res més que la seva representació ideal. Poden semblar una cosa accessòria i sense importància. Però si fem un repàs de les prohibicions, la repressió i les despeses desorbitades que han comportat, veurem que són molt més importants que una consideració superficial ens indicaria. La litúrgia de l’Església Catòlica o l’Ortodoxa, en són els exemples més emblemàtics. No es queden enrere amb fastuositat i despesa, les Monarquies amb llurs capes i corones o els militars amb llurs medalles. Coronacions i desfilades destinades a l’ostentació del poder per enlluernar i en definitiva sotmetre als seus vassalls. Els nazis, els feixistes, els falangistes i els comunistes, en son el paradigma d’una propaganda que ens pot semblar grotesca, però eficaç per mantenir unes dictadures criminals i aberrants.
La simbologia és molt important, ja que expressa d’una manera molt simple i a l’abast de tothom, uns ideals determinats. No per res, la delegada del Govern del PP a Catalunya, dedica tan de temps i tants esforços, a esborrar els nostres símbols i a la vegada imposar i obligar a posar els espanyols.
10- Per anar pel món cal un nom útil i adequat.
La Nació Catalana i el futur Estat Català disposen de tots els símbols necessaris, per equiparar-nos als demés Països. Però ens en falta un de molt important, imprescindible i essencial. El nom en que ens reconeixerem, ens reconeixeran, ens definirem i ensems ens distingirem dels altres Països. Nom que ens representarà i es nombrarà la nostra Pàtria internacionalment. Com serem coneguts pels nostres veïns, pels demés Estats i pobles. Com figurarem en tots els documents escrits, en la nostra Constitució i en els tractats internacionals. De quina manera ens han de dir a les universitats, a les escoles i en els mitjans.
Quan es vol escollir nom, és important demostrar una certa personalitat davant dels altres. Especialment quan el nom que representa aquests altres no ens acaben de fer el pes. Els nostres Estats veïns, com tothom sap, s’anomenen Regne d’Espanya, República Francesa i República Italiana. Seria bo de no caure en el mimetisme, ni en figures d’infausta memòria, ni en connotacions partidistes.
Pel que es refereix a Espanya, tot i ser una Monarquia, el clam popular per recuperar la República no amainarà i és probable que a tard o d’hora, torni a dir-se República Espanyola. Que serà tan anticatalana o més que la Monarquia Borbònica, arrel de tots els nostres maldecaps. De moment, la controvèrsia entre república o monarquia i l’exhibició de banderes republicanes, mes castellanes que la monàrquica, només serveix per distreure’ns de la nostra gran empresa col·lectiva d’aconseguir la llibertat i esdevenir una Nació lliure i sobirana amb el seu corresponent Estat propi. També cal considerar que la República Francesa és el patró de tots els Estats centralistes, jacobins i xovinistes existents.
11- La Confederació Catalana és Catalunya.
Entre mig de tanta república jacobina i aspirants a ser-ne, anteposem el nom de Confederació Catalana. Aquest nom i la seva praxis política i administrativa ens relliga amb els nostres orígens com a Nació i com un Estat independent. La història ens ensenya, que la Confederació Catalano-Aragonesa, va ser un encert i un sistema polític modern en el seu temps i que res fa pensar, tot i salvant les distàncies, que hagi estat superat. La nostra història ens legitima per utilitzar a efectes pràctics, polítics i sentimentals el nom de Confederació Catalana, per anomenar l’Estat que ha de representar i defensar la nostra Nació.
Aquest nom també ens relaciona directament i ens equipara a una gran nació Europea que admirem i moltes vegades voldríem semblar-nos-hi, com és Suïssa i que el nom oficial de seu Estat és el de Confederació Helvètica. País que moltes vegades ens hi hem emmirallat i desitjat sembla’ns-hi. Aquest nom lliga amb la nostra història i en la nostra manera de ser. L’anarquisme, va arrelar tan a Catalunya com a Suïssa, que va ser proporcionalment a la seva població, el País que va aportar més combatents al bàndol de Catalunya, també anomenat republicà per uns i roig pels altres (1936-1939).
És el nom que menys recels despertaria entre els nostres germans dels Països Catalans. És un nom que podria ser acceptat fàcilment per tots els Països de parla catalana, i que formen una unitat cultural, lingüista, social i comercial. La composen les Illes, València, la Franja de ponent a l’Aragó, la part de Múrcia on es parla català, l’Alguer a Sardenya i el Nord de Catalunya (tal com s’anomenen ells) a França.
És obvi, que el nucli constituent i aglutinador de la Confederació, seria Catalunya. I amb aquest nom figuraria en els tractats bilaterals i internacionals.
12- Unió, flexibilitat, democràcia i llibertat.
Els lligams que uneixen les Nacions, Països o Estats Confederats, han de ser voluntaris, democràtics i els acords o tractats subscrits, es mantenen per lleialtat o interès. Són especialment remarcables els beneficis mutus que una unió d’aquesta mena comporta. Ens permetria de donar un estatus especial a la Val d’Aran dins aquesta hipotètica Confederació.També s’hi podria associar Andorra si els hi convingués o interessés. O Occitània, mai se sap. Àdhuc alguns països o regions que no formen part dels països catalans, però si que van formar part de la Confederació Catalano-Aragonesa i que de moment no ens ho hem plantejat però si que hi estan pensant alguns grups nacionalistes que ho han reivindicat en manifestacions recents. A l’Aragó, Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta. Podria ser una futura unió mediterrània que en certa manera, seria una recreació del Consolat de Mar.
En cadascun dels possibles i futurs Estats associats, s’haurien d’establir unes relacions bilaterals específiques, d’acord amb les realitats socials, polítiques, culturals, jurídiques, històriques i econòmiques de cada un dels candidats a formar part de la Confederació. És condició imprescindible, que l’acostament i l’adhesió es facin d’acord amb llurs poblacions i respectant escrupolosament el sistema democràtic en tots els processos i procediments.
Hauria de ser un sistema polític basat en la llibertat, la democràcia, el respecte a les minories, la igualtat, la justícia, la fraternitat i una solidaritat voluntària i equitativa. També laica i republicana. Seria una unió flexible que facilitaria els intercanvis culturals i comercials. Un sistema que compartiria despeses allà on fos necessari, acumularia sinergies i seria molt més barat i sostenible que els sistemes de govern que s’han imposat per la guerra, la repressió o per una república jacobina o imperialista.
13- Una porta giratòria i democràtica.
El primer que hem d’aconseguir és la independència i l’Estat propi. Quan siguem amos del nostre destí i de la nostra pàtria, lliures del domini estranger, és quan haurem de ser receptius a les demandes que els possibles associats ens puguin fer. Hem de tenir obertura de mires i tenir les portes obertes, tan per entrar com per sortir. Hem de ser flexibles tan internament com externament i garantir la no ingerència en els afers dels uns i dels altres. La història ens ensenya que ho hem sabut fer molt bé i que per tan si ens ho proposem també ho sabrem fer ara. Hem de recordar el Consolat de Mar i les seves lleis universals, vigents no fa pas gaire. O la legislació sobre patents del Dret Civil català, incorporat a la Unió Europea.
Podem compartir ambaixades, consolats, fires i delegacions comercials, potenciar i coordinar les comunicacions i el comerç, materialitzar infraestructures conjuntes com ara l’Eix Mediterrani (jo en diria la Via Augusta, paradigma del progrés econòmic), compartir experiències i tecnologia, etc.
A la vegada s’hauria d’assegurar una coordinació policial i judicial, que potenciés l’eficàcia de la seva acció, per evitar escletxes en el sistema i la picaresca dels delinqüents, per evadir-se o moure’s dins dels diferents territoris de Confederació o Països membres.
Hem de tenir clar, que aquests plantejaments, no ens impedirien continuar formant part de la Unió Europea i utilitzar l’euro. Una associació no exclou l’altra tal com passa actualment amb la EFTA i l’UE. També podríem subscriure acords bilaterals amb altres Estats.
14- Catalunya, pal de paller dels Països Catalans.
És evident l’existència d’un decalatge polític considerable entre la realitat catalana i la resta de Països Catalans. Però els disbarats del govern del PP, han aconseguit que en aquests països, es despertés el sentiment nacionalista adormit. El resultat de les darreres eleccions europees, les manifestacions a favor de la llengua catalana o que els empresaris valencians volen estrènyer llaços amb Catalunya, indiquen un canvi de tendència ràpid i contundent. Les forces polítiques emergents al país valencià, indiquen un canvi en la correlació de forces polítiques, que les poden situar a la Generalitat valenciana.
Si les properes eleccions municipals i autonòmiques, confirmen les tendències apuntades, estarem davant d’un panorama polític que ens ajudarà en la nostra conquesta de la independència. Si amés som capaços de projectar un Estat Català modern, avançat, vertaderament democràtic, respectuós amb tothom i sense corrupció, podrem dir amb orgull, que la nostra independència és una veritable Revolució Nacional. Democràtica i pacífica, però revolucionària a fi de comptes.
Amb la independència, es podria continuar utilitzant el nom de Generalitat de Catalunya, per anomenar el Govern de Catalunya. Catalunya és el nom de la Nació Catalana, la nostra Pàtria, el nostre País. La Confederació Catalana donaria legitimitat internacional a la unió política dels Països Catalans. Seria un marc geopolític, comercial, cultural, jurídic que podria esdevenir un referent a la Mediterrània. A Europa es podria consolidar com un dels seus motors econòmics.
15- A les verdes i a les madures.
La decisió, la configuració i l’establiment de la Confederació Catalana, dependrà bàsicament de nosaltres, els catalans. La cooperació, l’associació o la integració d’altres Països a la Confederació, ha de ser una decisió exclusiva i lliure de cada aspirant a formar-ne part.
La recuperació de la personalitat dels nostres amics nacionalistes de València, les Illes i de la resta de Països catalans, es troba en un fase inicial, però molt prometedora. La visió o percepció pessimista que teníem de la seva situació nacional ha canviat radicalment. I en molts pocs dies, com hem pogut comprovar amb les mobilitzacions per la llengua i la identitat. Segurament que han seguit el nostre mateix guió o camí propiciat, per la maldestre política del govern del PP i les seves provocacions.
Crec que tothom està madurant a marxes forçades i prenent consciència de la greu situació que ens aboca continuar sotmesos a l’Estat Espanyol i maltractats pels unionistes del PP i del PSOE. Per tan ja es pot parlar clar i català, sense perill que sigui contraproduent. La catalanofòbia inoculada als valencians, està en reculada. Una gran notícia i la possibilitat d’un col·laboració mútua més efectiva.
Els fets, ens mostren que anem pel bon camí. Una mostra n’és la política sistemàtica del govern del PP, dirigit per la FAES de menystenir i devaluar àdhuc ridiculitzar al Govern de Catalunya i les seves Institucions. Especialment als Mossos d’Esquadra. N’és un exemple la sentència absolutòria dels brètols que van encerclar el nostre Parlament. I per més befa, culpant a la nostra policia. Amb la complicitat estúpida dels partits que s’autoproclamen d’esquerres. Com si aquesta atribució gratuïta donés butlla per poder fer malvestats, enganyar o proclamar ximpleries.
La importància de les nostres Institucions Autonòmiques ha quedat ben palesa. Si volem reeixir en la lluita per la llibertat nacional, hem de donar-les-hi suport incondicional. A les verdes i a les madures. El mateix podem dir de les Entitats que encapçalen les mobilitzacions populars. L’Anc, l’Òmnium, entre d’altres. El que no podem fer en els moments decisius, és arronsar-nos, desaparèixer o quedar-nos a mània. Si optem pel ja s’ho faran, la independència serà una utopia o un somni d’una nit d’estiu. Espero que serem conseqüents a la crida que ens fa la història. En les mobilitzacions i en les votacions. Ineludiblement el 9N, amb un SÍ+SÍ.
Hem de tenir plena confiança en la determinació del nostre Poble, de la Generalitat de Catalunya i especialment de nosaltres mateixos. Només mantenint-nos ferms podrem recuperar la independència i amb ella, l’Estat Català. Amb determinació, il·lusió i coratge ho aconseguirem.
Manel Pagès i Panadès
President de l'Associació Sabadell Memorial
Sabadell a 24 de juny de 2014, festa dels Països Catalans. Revisat el 7-7-2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada