Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




04 d’octubre 2014

Demofòbia

“Anem endavant, anirem endavant i a més ho farem junts, i aquesta és una gran part de la nostra força”. "Per molt que intentin parar la veu del poble de Catalunya no ho aconseguiran". Dues frases del President de la Generalitat, Artur Mas, pronunciades fa només unes hores en dos actes històrics que ha viscut el nostre país. Hem de sentir-nos orgullosos, dels nostres polítics, que han aconseguit anar units per aconseguir poder votar el 9N. Ara ens queda a nosaltres la feina d’anar, porta a porta, a convèncer els que encara es senten més espanyols que catalans, perquè comprenguin que no podem estar ni un minut més dins d’una Espanya que només ens vol pels diners i que ens impedeix expressar la nostra voluntat de ser un Estat, tal com molt be explica el periodista Jofre Llombart en l’article titulat “Demofòbia” i que podeu llegir més avall.

Demofòbia

Corre pel Whatsapp una captura de pantalla d’una usuària de Facebook que es diu Maria Bonastre i que diu així: “Para que se me entienda: Me encanta Grecia y no quiero ser griega. Me encanta Donosti y me caen genial los donostiarras, pero no quiero ser vasca. Adoro a mis amigos chilenos, pero no quiero ser chilena. Me encanta Cuba y los cubanos, pero no quiero ser cubana. Tengo lazos familiares con México y no soy mexicana... y lo llevo muy bien! Hasta aquí todo parece normal y comprensible, nadie lo cuestiona. Así pues, y de una vez por todas, NOOOO, no es odio. Me gusta España, no deseo ningún mal a los españoles y quiero un montón a mis amigos de allí y a los de aquí. Pero no, ya no quiero ser española, y mucho menos a la fuerza. Simplemente soy catalana y quiero ejercer. ¿Se me ha entendido ahora o hago un croquis?”

Em sembla que aquest és un sentiment compartit per moltes persones que viuen a Catalunya; no hi ha res contra Espanya com a país i menys contra els espanyols com a ciutadans. I fins i tot diria que no hi ha una voluntat d’anar contra l’Estat Espanyol sinó de desprendre-se’n. Quan parlo de l’Estat Espanyol em refereixo als seus poders fàctics que són molts, molt poderosos i –com s’ha vist– capaços d’anar més sincronitzats que el millor “combo” de Gemma Mengual.

Catalunya aporta un 16% de la població espanyola, aporta un 20% del PIB, recapta un 24% del total d’impostos d’Espanya i... rep en inversions un 9,5% dels pressupostos. (Un 9,5 d’allò pressupostat, la decepció continua quan es comprova que només se n’executa una part). Després resulta ofensiu “l’Espanya ens roba”, però francament, costa trobar verbs que expliquin aquesta situació. I és que això no és conjuntural: aquestes dades es repeteixen (punt amunt, punt avall) cada any. I fa 34 anys que es poden fer aquest tipus de comprovacions, de manera que no ens trobem amb un accident pressupostari: És un mecanisme planificat, institucionalitzat i permanent d’extracció no retornada de riquesa.

Els diferents governs catalans han intentat acabar amb aquesta situació de diferents maneres: o augmentant la recaptació pròpia o intentant recuperar després la diferència entre allò aportat i allò rebut a canvi (la famosa disposició addicional tercera). No hi ha hagut manera. Espanya, que té la clau de la caixa catalana, sempre ha impedit que es corregeixi aquesta situació: o bé diluint les millores traslladant-les a altres Comunitats Autònomes o –directament– saltant-se la llei per no pagar el que deu.

Com seran les coses que, per primera vegada, tant el partit que està al govern com el principal partit de la oposició són independentistes. Però per no trencar de manera abrupta, fent-ho a la catalana, enlloc de fer una Declaració Unilateral d’independència, CiU, ERC, IC i la CUP han decidit preguntar als ciutadans si volen continuar formant part d’un Estat al que aporten un 16% de la població, el 20% del PIB, el 24% dels impostos i del que en reben un 9,5% de les inversions. Enlloc de tirar pel dret han proposat preguntar si cal marxar d’aquest Estat que els tracta així. La consulta es fa per això perquè, entre altres qüestions, hi ha gent que, legítimament, vol continuar dins d’aquest Estat i fins i tot sota aquesta situació.

Però heus aquí que l’Estat ni tan sols deixa preguntar. Repeteixo: no deixa preguntar. Ahir vam saber que l’Estat Espanyol premiarà el projecte Castor (Escal, ACS, Florentino Pérez) amb 1.350 milions d’euros per haver portat fins al terratrèmol la cobdícia per extreure gas a la costa ebrenca. I aquests 1.350 milions d’euros sortiran de la nostra factura de gas. Potser en aquest punt convé recordar que el 2015 el govern espanyol ha previst 1.072 milions per a Catalunya. L’Estat Espanyol és avui dia un Estat que rescata amb diners públics prospeccions fallides de gas, deixa tirats als inversors en plaques solars i també prohibeix preguntar als canaris si volen prospeccions petrolieres, és a dir, els hi imposarà les prospeccions sense tampoc consultar-los-ho. No hi ha hispanofòbia. Hi ha demofòbia per part d’Espanya. Més ben dit, de l’Estat Espanyol. D’aquest Estat espanyol del que en vol marxar la Maria Bonastre.

Jofre Llombart
Sotsdirector de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 3 d’octubre del 2014