Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de novembre 2014

El dret a no decidir



Aquests dies s’està debatent els avantatges i els inconvenients de la llista única proposada pel President Mas. El periodista Jofre Llombart ha escrit un article lúcid, aclaridor i amb molt més seny que moltes de les opinions vessades fins ara. L'haurien de llegir tots els partits i associacions sobiranistes. Es pensen alguns partits que el govern sorgit de les eleccions amb llista única no treballarà pel dia a dia?. Si els partits pensen això, o són curts de mires o tenen massa ànsia de poder. Serà més aviat al contrari, doncs els diputats escollits podran o no formar part del govern, que estarà format per personalitats especialistes en cada conselleria. Els diputats de la llista única que obtingui la majoria absoluta, hauran de treballar només per assolir la independència. També el Govern. Aconseguir la independència, serà un treball titànic que requerirà tota l’atenció i les forces tan del Govern com del Poble de Catalunya. de tots. Una vegada assolida ja es podran convocar eleccions normalitzades i cadascú  podrà votar l’opció política que cregui més convenient pels seus interessos dins la Catalunya independent. Però ara no. Ara és l'hora de fer pinya i no anar cadascú pel seu cantó, defensant la seva parcel·la ideològica o partidista. Això ja ho faran els unionistes. I que ningú pensi en fer un nou Tripartit que faci fracassar el nostre procés. No els ho perdonaríem mai. Llegiu el magnífic article d’en Jofre Llombart al nostre a continuació.

El dret a no decidir

L’endemà de les eleccions, opció A: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista del SÍ ha obtingut més de 68 diputats. Es comencen a plantejar que potser hauran d’acabar reconeixent el nou estat.

L’endemà de les eleccions, opció B: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista de CiU obté 36 diputats. No es plantegen reconèixer el nou estat perquè els hi havien dit que “al Salmond català” li calien 68. Diplocat truca cancelleria per cancelleria dient que hi ha una altra llista amb un altre Salmond que ha obtingut també 36 diputats i que junts sumen 72 diputats. No way, li diuen.

Aquesta situació per si sola explica ja la idoneïtat de la llista única però n’hi ha unes quantes més, per exemple, l’efecte sorpresa. Aquest procés s’està fent a base de cops d’efecte que provoquen una doble reacció: il·lusionen als que hi donen suport i descol·loquen Madrid. Repassem: quan hom es pensava que Mas anava de farol després del NO al pacte fiscal, el president va convocar eleccions anticipades el 2012. Quan ningú donava un duro per un pacte CiU-ERC, les dues formacions van establir un acord pel govern i la consulta. Quan es creia que no s’arribaria a cap acord per la pregunta i la data, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van fer-se un selfie-determination a Palau. Fins que no es va signar el decret de convocatòria ningú es creia que Mas anés a fer-ho. I malgrat totes les dificultats, desencontres i matisos, el 9N es va acabar fent amb gran satisfacció col·lectiva i enuig estatal. Doncs bé, per mantenir aquesta línia, sembla que la fórmula més oportuna és la d’una llista unitària (que no única, compte). Unes eleccions anticipades amb llistes separades és un esdeveniment ja conegut i amb lectures conegudes. Eleccions anticipades amb candidatura conjunta és una novetat per a tothom i, més important que això, el que Madrid més tem.

Aquests dos efectes –projecció internacional i conflicte legalitzat amb l’Estat- són molt poderosos, però hi ha un altre argument que per sí sol hauria de fer reflexionar els qui estan en disposició de promoure o frustrar aquesta candidatura. És un argument més sentimental que polític, ho entenc, però la revolta dels somriures i dels ulls humits el 9-N es nodreix també d’aquest component emotiu. L’argument és en realitat una pregunta: Perquè hem d’escollir entre Mas i Junqueras, Herrera o Fernández? Les eleccions tindran, agradi o no, un caràcter plebiscitari i per tant també d’aprovació o rebuig dels que han portat el procés fins aquí. En uns moments en què la classe política té mala premsa en general, és just reconèixer que a Catalunya s’ha estat felicitant els diferents líders més enllà de les simpaties de cadascú. Hem vist votants de Mas felicitant Joan Herrera. Hem vist militants d’Esquerra aplaudint gent d’Unió. Hem vist David Fernández abraçant-se amb el president de les retallades. Com es reconeix tot això? Perquè votant a Mas s’ha de renunciar a votar a Junqueras? Perquè votar ERC ha de castigar CDC? Com pot ser que votant a la CUP es perdi el suport a la resta de formacions que han co-liderat la cosa? O enfocat d’una altra manera: encara no hi ha hagut manera humana de poder ratificar oficialment el pacte del 12 de desembre passat pel qual es va definir la consulta. El que més s’hi va acostar (amb una aclaparadora majoria sobiranista) van ser les eleccions europees però pel simple fet que la CUP no s’hi va presentar, el test ja no val. Però si tenim en compte que el 9N van anar a votar 2.350.000 catalans, els promotors polítics de la consulta sí que es poden sentir avalats.

Si la llista, a més, es defineix com una candidatura de país i no com a una sopa de lletres de partits polítics, l’eina pren més força. Si després de Mas i Junqueras s’hi col·loca l’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, Súmate, i altres personalitats de diferents àmbits, la salsa quedarà perfectament lligada: un objectiu homogeni però cadascú aportant-hi els seus ingredients.

El repte que hi ha per davant, doncs, és històric, però també estratègic i –que no ens faci por la paraula, si us plau- patriòtic. Dit d’una altra manera: si una persona de CiU no vol anar a una llista perquè hi ha gent d’ERC, o pel contrari, una persona d’ERC no vol anar a una llista perquè hi ha gent de CiU, el recel és legítim però que quedi clar que, per davant de l’objectiu de la independència hi està posant altres objectius polítics. Uns altres objectius igualment molt legítims, però aleshores que consti pel futur que s’han posat per davant altres coses que s’han considerat més prioritàries que no pas construir un nou Estat.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 29 de novembre del 2014