Passejant pels comentaris que es deixen anar aquests dies a les webs dels diaris he trobat una llarga reflexió que un ciutadà anònim, atent observador de l’actualitat, ha deixat escrita i que va dirigida als que s’autoanomenen “catalans d’esquerra”. Per la seva claredat i acurada sensatesa, l’hem penjada al nostre Blog i pensem que val la pena llegir-la, només son tres minuts.
Als catalans d’esquerres
Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres" no estan a favor d'una llista unitària per una de dues coses, per dogmàtics o bé per una qüestió de càlcul electoral partidista de baixa volada , i cap d'elles és la més adient, tenint en compte l'excepcionalitat del moment. Sempre s'ha atribuït als ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" el fet que siguin oberts de mires i això està molt bé, però la no acceptació d'una llista unitària, posa de manifest un dogmatisme excessiu que els traeix. Els catalans que s'anomenen d'"esquerres" es pensen que només ells tenen sensibilitat per la gent més desafavorida, quan paradoxalment es manté aquest discurs des de posicions personals benestants.
En qualsevol cas, els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" han de saber que la sortida a la crisi actual, es farà aplicant mesures pensant en tots ells i en el bé comú, però no perquè siguin d'esquerres, sinó que s'adoptaran aquestes mesures per la seva condició de ser socialment justes, raonables, solidàries i assenyades. Que els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" sàpiguen que la seva contribució a la història de la Humanitat ha estat cabdal, tant pel que fa als drets sindicals, laborals, del dret a les dones a votar i a introduir-se en el món laboral, a l'acceptació de la homosexualitat, al respecte pel medi ambient..., etc. etc. Però es dóna el fet que ara, molts governs que no s'anomenen ecologistes, incorporen, amb naturalitat, reivindicacions que amb molta convicció i de forma heroica, defensaven, per exemple, els Verds alemanys. Tanta és la grandesa d'aquesta aportació que no sempre hi ha un reconeixement explícit.
Sense la necessitat d'haver de donar un sentit teològic als moments que ens toca viure, cal tenir present que a voltes ens cal morir per tornar a renéixer. Això, per exemple, tots els ciutadans que s’autoanomenen d'"esquerres" li podrien haver preguntat a l'Alfons Comín i els ho hauria explicat molt bé. Com s'entén que des de les CUP es pugui arribar a dir que si anem junts amb el President Mas representarà la defunció de les CUP? Això fa esgarrifar i preocupa. En primer lloc, per dogmàtics i per excés de prejudicis i en segon lloc perquè si això respon a un càlcul electoral de supervivència partidista no s'està fent un bon servei al país. Quina vergonya aliena es pot arribar a sentir per aquell votant indecís, que a la seva cara i davant de tothom dius públicament que no pots anar a la llista unitària perquè si no et deixarien d'estimar. Vaja, que d'honestedat, ben poca.
Qui no faci seva l'excepcionalitat del moment i que ens obliga a desposseir-nos dels dogmes que ens empresonen, no serem capaços de fer el darrer salt final que no admet ideologies. Si us plau, sense manies i sense escarafalls, sense dogmes i sense prejudicis, com si fóssiu autèntics homes d'estat, sigueu generosos amb el vostre país i honestos amb la vostra gent. No els vulgueu retenir negant la unitat. Ciutadans que us autoanomeneu d"esquerres", si realment voleu contribuir a transformar el país doneu el braç a tòrcer, sigueu generosos i pacteu una llista unitària i aquest esforç de sacrifici serà valorat per tots els indecisos que heu menystingut. La independència és una oportunitat d'or per fer renéixer un país que entre tots haurem de definir, però per aconseguir-ho, tots els ciutadans que us autoanomeneu d'"esquerres" heu de ser més generosos, més humils i menys dogmàtics, precisament perquè es pugui dir que el futur Estat Català estigui impregnat de les vostres propostes en tant que justes i assenyades. No en dubteu.
De fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada