Cop de puny sobiranista

Al senyor Pere Navarro, li han clavat, presumptament, una bufetada. I diem presumptament, perquè sembla ser que ell i només ell ha vist l’agressora (era una dona, oi?). Tot sembla indicar que estem, presumptament, davant un muntatge del PSC que, de confirmar-se acceleraria la descomposició d'aquest partit que va camí de desaparèixer. Pot ser que tot no hagi anat més enllà d’un copet a l’esquena amb quatre paraulotes. El que sí sembla es que el fet, si s’ha produït, s’hauria produït igualment i al marge del procés sobiranista endegat. Era una bufa, pel que se sap, amb regust de passat. Ell ho aprofita àvidament i miserable, per afirmar solemnement que és el sobiranisme qui produeix aital agressió, i el periodista Jofre Llompart es pregunta en l’article que podeu llegir a continuació, si el socialisme o el federalisme, per la mateixa regla de tres, generen violència.

Generen violència el federalisme i el socialisme?

No. És clar que no. I aquesta simple insinuació haurà causat irritació entre els socialistes i federalistes de bona fe. Exactament la mateixa que provoca entre els sobiranistes de bona fe (que en són molts) sentir-se dir que les seves idees generen crispació. Se’n diu empatia. Les ideologies pacífiques no generen violència. Per això si algun dia un socialista agredeix a algú en nom del socialisme, les idees socialistes no quedaran automàticament desacreditades. S’agafa l’agressor, se’l condemna en proporció a la seva acció i llestos. Atribuir la violència a l’independentisme és, en el millor dels casos, pervers. I els qui pretenen associar una cosa a l’altra ho saben.

Pere Navarro, aquest promotor del diàleg que encara no ha dialogat amb els dirigents del PSC que li han plegat, hauria de saber com a exalcalde que amb la convivència no s’hi juga. Ell, que va ser tant contemporitzador amb l’imam de Terrassa quan van aparèixer escrits sobre com s’havia de pegar una dona sense que es notés, sap que la violència és una arma de doble tall.

A Pere Navarro l’han pegat. És un acte condemnable. I a l’autora de l’agressió que se la jutgi i pagui davant la llei de manera d’acord amb la magnitud de l’agressió. No cal posar en qüestió la naturalesa de l’acció, però aleshores que tampoc es qüestioni que Rafel Martín va ser apallissat per portar l’estelada a Mestalla. En aquest cas hi ha un informe mèdic que acredita la gravetat de les lesions. Si clavar un cop de puny a un diputat és violència, apallissar un jove al crit de “catalán de mierda” és catalanofòbia. El que és contradictori és que l’agressió a Navarro serveixi per generalitzar (“hi ha un ambient de crispació”) i en canvi pel segon es digui que va ser “un fet aïllat”.

Tampoc serveix d’argument que l’ambient de crispació el provoqui la no-trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy. Potser convé recordar que arran del cas Bárcenas, Alfredo Pérez Rubalcaba va decidir trencar relacions amb el PP i ningú, ni tan sols el PSC, va llegir aquesta decisió com un factor de trencament social. O tots moros o tots crispadors.

És curiós veure com els autors de mantres com “cal parlar dels temes que interessen a la gent i no de la consulta” ara hagin capgirat l’argument com una truita i no només parlen constantment d’aquest tema sinó que s’han inventat nous problemes. Només fa falta caminar per qualsevol carrer de Catalunya i comprovar que no hi ha aquesta “tensió insuportable”, com ahir va dir una agraïda Rosa Díez que el dia de Sant Jordi va compartir –somrient tota l’estona- sostre i cafè amb Jaume Barberà, Jair Domínguez, Rafel Nadal i Pedro Jota Ramírez.

Per tant, anem a buscar tres exemples de “temes que preocupen la gent” i que, seguint la mateixa regla de tres, generarien crispació:

Quan la PAH va posar de moda els ‘escraches’ es va generar un debat força interessant sobre aquest mètode, però no em va semblar que cap dirigent socialista posés en dubte la dació en pagament per liquidar la hipoteca.

A la passada vaga general hi van haver piquets que van tallar carreteres. Es pot debatre sobre si protestes d’aquest tipus són efectives o contraproduents, però no em va semblar que cap dirigent socialista abandonés l’oposició a la reforma laboral.

Ara farà uns mesos, un grup de dones van assetjar despullades a l’arquebisbe de Madrid. Podem parlar de si agrada o no agraden les maneres, però no em va semblar que cap dirigent socialista es plantegés donar suport a la llei Gallardón de l’avortament.

I per aquests tres fets, es pot deduir que generen crispació la dació en pagament, l’oposició a la reforma laboral o el rebuig a la llei de l’avortament? No. O com a mínim, no menys que el que demanen 3 de cada 4 catalans: poder votar quin futur polític volen per al seu país. Per cert, dins d’aquests 3 catalans que sí que volen votar hi ha molts socialistes. Per tant, perquè quan la lluita la lideren els socialistes és legítima i quan no ho fan llavors és crispació?

Perquè si filem molt prim, el federalisme, com la independència, representa un canvi en l’statu quo actual entre Catalunya i Espanya. Perquè d’aquests dos sistemes només genera crispació la independència? Què passa, que no és un trencament també crear un estat federal? Llavors, una de dos, o tots dos ‘trencaments’ són igual de violents o bé el federalisme que proposa el PSC (la seva direcció) no és tan ambiciós. Potser en aquest punt convé recordar que la Declaració de Granada del PSOE no contempla que Catalunya sigui una nació amb possibilitat de votar el seu destí autònomament d’Espanya.

El PSC està més a prop de perdre nous militants que no pas de guanyar-los. Potser enlloc de fer-li el joc al PP, Ciutadans i UPyD es podria entretenir a fer un llistat, atractiu i rigorós de tots els avantatges que tindria per a Catalunya quedar-se a Espanya en format federal. Hi hauria millores econòmiques, socials, polítiques i culturals? Estic segur que, de bona fe, ells pensen que sí. Només es tracta de posar-los damunt la taula. I ben ràpid: no fos cas que el PSC rebés un nou cop de puny, metafòric, a les urnes.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 29 d’abril del 2014

La criminalització d’Artur Mas

Una enquesta que ha publicat el diari ‘El Mundo’ apunta que el 46,4% dels espanyols creu que el govern espanyol hauria de suspendre l’autonomia de Catalunya si el president Artur Mas convoca la consulta el 9 de novembre sense el permís de l'Estat. Aquest és el panorama que ha esdevingut desprès del refús al Congrés de Diputats espanyol de la proposta catalana per fer el referèndum. Ara toca criminalitzar el President Mas i fer-lo responsable de tots els mals que la independència portarà a Catalunya i si cal empresonar-lo. Tot això ho comenta en Víctor Alexandre en l’article que podeu llegir a continuació. Que tingueu un bon Sant Jordi.

La criminalització d’Artur Mas

El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d’abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències“Un polític ha de ser valent i donar la cara”, ha dit Pere Navarro. I és que l’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s’hi ha afegit l’altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D’una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l’acte fos un simple tràmit; de l’altra, l’evidència que quan el president d’un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l’autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d’Artur Mas i provocar una frustració col·lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l’absència de Mas va fer que el pla se n’anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l’espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel·lències d’Ibarretxe per haver anat a Madrid l’1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d’abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d’aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l’educació de parar l’orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: “¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?” Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d’un demòcrata com Ibarretxe. No se’n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los “¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?”, va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l’evolució de l’espècie humana no s’explica sense la transmissió de l’experiència. La transmissió de l’experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals –passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació–, opta per dinamitar l’absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l’ordenament jurídic d’aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l’espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l’ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se’n a casa. “Marxi, senyor Mas!”, seria l’eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d’autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d’anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: “Senyor Mas, marxi com més aviat millor!”, crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col·laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l’espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l’absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d’un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l’absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la “cerrazón”.

Víctor Alexandre

Escriptor i columnista

Article publicat a el diari digital elSingular.cat el dimarts 22 d’abril del 2014

Independència amb bon humor

Ja tenim la gigafoto ! Ens hem buscat i ens hem trobat; tots som allà, alegres, festius, somrients, donant la ma a l’amic, al conegut, al saludat i també al desconegut, que per uns moments comparteix aquella emoció amb nosaltres. Tots amb el mateix somriure, manifestant al mon el nostre orgull de ser catalans i que formem part d’aquesta nació. Ara que ja coneixem la proposta de l’ANC pel proper 11S, estem segurs que omplirem la Diagonal i potser encara sobrarà gent. Com explica molt bé en Quim Torra en el seu article titulat “La independència és una qüestió de bon humor”, segur que els catalans que anirem a BCN i omplirem a vessar la Diagonal, hi anirem amb un somriure d’orella a orella, doncs el 9N serà a tocar. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

La independència és una qüestió de bon humor

Aquesta setmana, mentre esperàvem la gigafoto, es llançava l’operació Castells a Europa, iniciativa d’Òmnium que pretén aixecar “human towers for democracy” en les principals capitals europees. El país bull d’iniciatives i arreu hi trobes un somriure, l’alegria d’estar vivint un moment esperançador, un temps de revolta deliciosament optimista.

Entre els catalans i el bon humor s’ha establert una curiosa complicitat. Recordo el famós lip-dub per la independència de Vic, per exemple, una explosió d’alegria, amb l’abraçada dels joves i dels vells, els bastoners i els patinadors, els cap grossos i els sardanistes, les torxes i les senyeres. L’alegria d’un poble que avançava. Els 10.000 a Brussel·les, la manifestació del 10 de juny de 2010, les festes i enceses d’espelmes, els onzes de setembre…

Abans d’ahir, quan es va fer pública, l’amic Jaume Ciurana piulava: “El més fantàstic de la gigafoto és que tothom riu...”. El dia de la presentació dels Castells a Europa, els caps de les colles es feien un “selfie” entre bromes. Hi ha un aire com de primavera que il.lumina les cares.

No voldria que es llegís tot això com un al.legat a favor del cotó-fluixisme. Ans al contrari. Que tot això ho hem de transformar en vots? I tant. Que ha d’arribar el moment de trencament –i ha de ser enguany-? Només faltaria. Que caldran sacrificis i coratge? Indubtablement. Però avui no ha res més revolucionari que el somriure dels catalans.

Insultats, vexats, escarnits. Han caigut sobre els nostres caps les més grolleres i abracadabrants amenaces. Un paorós diluvi de la inquisició, sense aturador. El més recent: si a començaments de la setmana Javier Solana afirmava que “siempre hay tragedia cuando se cambian las fronteras”, ahir vam conèixer que la Sra. Núria Espert l’avançava per la dreta: “La independència portarà molt dolor i èxode”. Aquest és el to: tragèdia, dolor, èxode. Catalunya vagant per l’espai. La ruïna i la misèria eternes per nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, i els… Transiten del cataclisme a l’apocalipsi, passant per l’harmagedon. Tot plegat desprèn un aire mòrbid molt lamentable. Són figures atrapades enmig d’una tragèdia grega. Dramàtic, pobra gent.

I, tanmateix, tu obres la gigafoto i només veus gent somrient; promous un verkami per a fer els castells a Europa i en dos dies i mig 1.4000 ciutadans aporten 60.000€, la meitat del que es necessita; veus, dia a dia, com 2014 es va transformant en l’any de les nostres vides. I desitges tota la sort del món a l’Espanya de després de la nostra independència, que sàpiga aprofitar una oportunitat única per a enfrontar-se al mirall de les seves pors. Té molt a guanyar-hi, Espanya, després de la catarsi.

En les tenebres es consumeixen els provincians (hauríem d’anar abandonant la paraula “unionista”: ni a això, no arriben, no volen “unir” una nació a una altra, volen mantenir quatre províncies). Que s’hi quedin, enmig de la seu tortuós i retorçat viatge a les tragèdies gregues.

Quan en Jordi Calvís (exemplar perfecte de l’home nou que representa l’independentisme) va promoure la meravellosa #indepebeta, em vaig atrevir a dir, i perdonin l’autocita: “La gran, l’enorme diferència, el fet que ho canvia tot entre el moviment independentista català i l’apocalipsi unionista és, qui ho hauria de dir, l’humor. L’alegria s’encomana i l’esperança és la malaltia més contagiosa. Només calia veure la gent l’11 de setembre, només cal escoltar el poble, cada dia, només cal estar atent a les palpitacions de la terra per adonar-se’n. Deixem-los en la seva espiral d’odi i marxem a divertir-nos. La independència és una qüestió de bon gust, va dir Ramon Barnils, i jo la tunejaria com “La independència és una qüestió de bon humor”. “Keep the momentum”, que deia un cap meu suís. A riure i a vèncer l’impossible.

Quim Torra

Advocat i editor

Article publicat a elSingular.cat el dijous 3 d’abril del 2014