Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de setembre 2014

¡Manden firmes !

La Carmen Chacón va encunyar una frase que es feu cèlebre: “ ¡Manden firmes! ”. Aquesta frase s’ha posat en marxa en l’actuació del govern espanyol envers el procés català. El Consell d’Estat, el consell de ministres i el Tribunal Constitucional han actuat en vint-i-quatre hores com si fossin una cadena de destrucció. De manera consecutiva, acoblada, coordinada i abrasiva i a la veu de “ ¡Manden firmes! “ han anat com els mosqueters un per tots i tots per un. No hi ha separació de poders. No hi ha Estat de dret, només hi ha Estat. Sense drets. Tot això ja s’intuïa, però ara ha quedat ben clar. Ara només queda un camí: tots a fer costat al nostre President. Si voleu poder llegir tot seguit un interessant article titulat “ Bravo president!” sobre l’actuació de l’Artur Mas en tot el procés.

Bravo president!

Els catalans demòcrates, sobiranistes o no, ens hem de congratular del que ha passat aquest cap de setmana a Catalunya. L’aprovació de la llei de consultes per part del Parlament i la signatura del decret de convocatòria de la pròpia consulta demostren que existeix coherència entre els compromisos adquirits per Artur Mas i la seva ulterior materialització. Paraules avalades per fets.

En un moment on la política viu i beu de noves fonts de legitimitat i d’expressió, l’autoritat moral d’un home com el president, que sovint ha estat qüestionat i incomprès, guanya pes i s’imposa davant d’altres instàncies i subjectes més còmodes amb l’erràtica de la dialèctica i irreverents i elusius davant l’assumpció de certs riscs que implica la gestió. Mas, ningú ho podrà dir, no ha defugit de les obligacions que emanen de màxim rector dels catalans i, ho ha fet, pensem-hi, en moments de gran dificultat econòmica i de tresoreria i amb un govern de l’Estat jugant a la contra. A Granada en dirien “cazi ná”.

Algú dirà, amb certa raó, que el president Mas, atès el seu llarg bagatge polític forma part de la vella classe política. I no li faltarà raó en dir això. Ara bé Artur Mas, malgrat haver format part dels equips de Pujol i de no ser, precisament, un acabat d’arribar a la cosa pública, ha sabut a diferència d’altres –el propi Pujol sense anar més lluny- adaptar la seva praxi política als nous temps que viu la convulsa política catalana. Imagino que per a ell hagués estat, molt més senzill i més còmode, mirar d’assolir un pacte amb el govern de Rajoy i vendre’l i positivitzar-lo de la millor manera possible. Aquestes eren algunes –no pas totes- de les dinàmiques típiques a la política regional catalana anteriors a l’arribada de l’actual president al Palau de la Generalitat. Polítiques i justificacions –per no dir enganys-, ara ja no ve al cas detallar-les, practicades per tots els governs que s’han vist en democràcia. I en tenim de diferents colors.

La negativa del govern de Rajoy de facilitar la consulta representa una enorme dificultat pel procés en el seu conjunt però també un important repte de país: el de la unitat del nostre poble. En aquest sentit, el polític gallec segueix fil per randa la màxima de qui dia passa any empeny, esperant això sí, que el moviment sobiranista es divideixi i es contradigui. Si així passa donarem la raó no només a Rajoy i llur estratègia diletant també als panegiristes de l’espanyolisme que prediquen altivament que tot plegat és una gran febrada instigada per polítics nacionalistes que cerquen, poca cosa més, que quatre duros més i alguna competència que altra. De nou la vella política que es resisteix a fer pas a la nova.

Així cal celebrar que un partit com Convergència continuï apostant pel sobiranisme desacomplexat en aquesta nova etapa que tot just s’obre pas. No sé el que ha semblat a la majoria de gent la compareixença de Jordi Pujol al Parlament del passat divendres, però a mi personalment el que em va venir a la ment va ser un sentiment de fi d’etapa que no acaba de la millor manera possible. El temps ens aportarà respostes a molts interrogants i, no ho dubto pas, posarà al lloc adequat les coses personals i polítiques ara visiblement eixarbotades.

I què cal fer a partir d’ara, tot esperant una mesura d’inconstitucionalitat per part de la Cort Constitucional a instàncies del govern espanyol? La reconeguda escola de Salamanca, fonamentada en l’escolasticisme, ho deixava molt clar en boca d’un dels seus màxims exponents, el pare Francisco Suárez: “Els homes neixen lliures per la seva pròpia naturalesa i no serfs d'un altre home, i poden desobeir i fins i tot deposar a un governant injust”. El jesuïta –granadí com l’expressió anterior per cert- arribava al punt de dir que un país tenia l’obligació de derrocar un governant –o un estat de les coses- si aquest o aquestes eren injustos. Lògicament, essent un teòleg catòlic seguidor de d’Aquino, calia fer-ho des de la moderació i la justícia. Ja hem explicat en algun article la concepció de Kant sobre legalitat i moralitat i ara hi afegim l’escola de Salamanca. Ho fem per recordar que quan es donen circumstàncies molt especials, i la negativa gens demòcrata de l’Estat de negar-nos el dret a decidir majoritàriament desitjat pel poble català ho és, hom pot escudar-se en la desobediència civil i pacífica. Ha passat a molts indrets del món i nosaltres, fóra bo recordar-ho, formem part del món. La flexibilitat en l’aplicació de la llei que és tradició i obligació de tota bona justícia ha estat violentada i escarnida per la part espanyola. Ara ens toca arribar fins el final i en cas que entenguin que el que procedeix és liquidar la institució autonòmica i acabar amb les nostres llibertats col•lectives i la posició social del català que ho facin. Estaran signant la seva sentència política i ens donaran la porta d’entrada en el món dels estats civilitzats.

Marc Gafarot
Llicenciat en Humanitats

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 31 de setembre del 2014

23 de setembre 2014

Traca de deliris

La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría va gosar dir (sense tornar-se vermella) que Artur Mas és president gràcies a la Constitució espanyola, afirmació a la qual el president ha respost amb contundència: “Vull recordar que sóc el 129é president de la Generalitat, molt abans que qualsevol constitució espanyola estigués aprovada”. Per la seva banda, el socialista Pedro Sánchez va dir també que els del PSOE “queremos a los catalanes”, el que no va afegir-hi és que “queremos a los catalanes para que paguen” i responent aquestes declaracions, Mas ha estat molt clar: “Agraeixo comentaris amables, però si són veritat, la millor manera d’estimar un poble és deixar-lo votar quan vol votar”. A Madrid estan molt nerviosos i prova d’això son les bestieses que arriben a dir cada dia els representats de l’Estat central i molts dels seus portaveus, com el senyor Francesc de Carreras. El periodista Vicent Sanchís n’ha fet un recull en l’article titulat “Traca de deliris” que podeu llegir tot seguit.

Traca de deliris

El resultat del referèndum escocès ha donat peu a l’estesa d’arguments que en qualsevol societat civilitzada serien considerats delirants. Arriba un moment en què la barbaritat se serveix en barra a Espanya. Barra lliure. Mariano Rajoy, per exemple, la segona autoritat de l’Estat i la primera electa, va dedicar a la derrota una intervenció extraordinària. Rajoy, amb la mateixa alegria que Carlos Arias Navarro –aquest home no sap aguantar-se una alegria desbocada–, va donar les gràcies als escocesos per no haver-se equivocat i per haver actuat “dins la legalitat” i haver-se evitat totes les penes de l’infern. Com es pot felicitar algú per haver pres una decisió en un dilema que el felicitador no accepta? Els escocesos no han actuat “dins la legalitat”. Han pogut votar arran d’un pacte amb el govern del Regne Unit que l’espanyol és incapaç d’acceptar. El nivell de contradicció és insuportable. Fins aquí va arribar la riuada. Rajoy no pot felicitar els escocesos perquè ell mai felicitaria els catalans si haguessin pres la mateixa opció. Senzillament perquè no els deixa que decideixin.

El mateix dia de l’aparició efímera i còmoda de Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho es felicitava a Barcelona perquè a Escòcia havia guanyat “la majoria silenciosa”. La “majoria silenciosa” escocesa ha estat molt bellugadissa i sorollosa durant la campanya. El No ha alçat la mateixa polseguera que el Sí. Però, al marge dels silencis trencats, la “majoria silenciosa” a Escòcia és una majoria privilegiada. Pot expressar el seu silenci a les urnes. La “majoria silenciosa” catalana s’ha de quedar a casa. Perquè el partit d’Alícia Sánchez-Camacho no permet que expressi els seus silencis com manen els déus democràtics. S’ha de resignar i ha de deixar que els interpretin el PP i la seva presidenta. Majoria silenciosa a la força.

La tercera herba de l’enciam delirant ha estat una aportació de Francesc de Carreras. Aquest senyor, ànima de Ciutadans i esperit d’incomoditats crispades, va escriure ahir en el diari El País: “El vot directe dels ciutadans només expressa la suma de les seves voluntats individuals, però no assegura que aquestes voluntats s'hagin format d'una manera adequada a les finalitats que es pretenen, és a dir, no assegura que els votants, tots els ciutadans, siguin plenament coneixedors de totes les conseqüències del seu vot i que aquest serveixi als seus propis interessos”. I més: “Els referèndums són un mal procediment per a la presa de decisions. Molts ciutadans desconeixen la problemàtica sobre allò sobre el que els fan votar [sic], les opcions que se li ofereixen són simples i poc matisades, la propaganda governamental és arrasadora, el ciutadà vota més amb el cor que amb el cervell”. I encara: “Una de les lliçons del referèndum escocès és que es tracta d'un mètode de participació democràtica molt primitiu i imperfecte, que només és acceptable en casos excepcionals i molt ben justificats, normalment com a complement de la democràcia representativa”. Aquest darrer deliri és el més sofisticat. El senyor De Carreras perpetra allò que en diuen despotisme il·lustrat. La gent és primària i ruda. Té més cor que cervell. I més fel que neurones. No pot decidir res per ella mateixa directament perquè sempre obeirà a estratègies de manipulació. La gent és imperfecta i primitiva, i el senyor De Carreras és perfecte i evolucionat. Com que els referèndums només són acceptables com a complement de la democràcia representativa, la Constitució espanyola s’hauria d’abolir. Perquè va ser aprovada per referèndum i en una situació de pressions fàctiques i d’immaduresa democràtica indiscutibles.

A Catalunya, doncs, segons Francesc de Carreras, el que cal és una declaració d’independència, proclamada pels representants electes dels ciutadans. Molt més madurs que els qui els han triat. Amb cervell i sense cor. I fi del deliri.

Vicent Sanchis
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dilluns 22 de setembre del2014

15 de setembre 2014

Desconnexió: l’hora del lideratge

UNITAT !!. Aquesta és la paraula màgica que escoltem dia sí i dia també en totes les tertúlies, entrevistes i declaracions d’uns i d’altres. ERC i CDC han de deixar de banda les diferències i planificar l'estratègia conjuntament amb les altres forces polítiques que van donar suport a la data i la pregunta. Però per aconseguir aquesta unitat s’ha de tenir en compte uns factors claus: mobilització, internacionalització i lideratge. Això és el que escriu el catedràtic de Ciència Política en Ferran Requejo, que també és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, en un article titulat “Desconnexió: l’hora del lideratge” que podeu llegir tot seguit en el nostre Blog i on exposa, a parer seu, les condicions que ha tenir la convocatòria de la consulta per assolir l’èxit que tots desitgem.

Desconnexió: l’hora del lideratge

L’escriptor Jorge Luis Borges contrastava l’actitud tan diferent de portuguesos i espanyols després de perdre els seus imperis respectius. Mentre que els primers es van refugiar en una actitud nostàlgica, d’enyorança per la pèrdua, els segons, deia Borges, han seguit actuant com si encara tinguessin un imperi. És aquest fons d’imperialistes-sense-imperi, d’actituds autoritàries i arrogants, el que segueix reflectint-se en la majoria de les institucions, partits i mitjans de comunicació espanyols. De fet, aquests tres actors viuen en un món mentalment molt diferent del de la majoria de ciutadans de Catalunya. S’aprecien diferències nacionals tant en els llenguatges emprats com en la diversa interpretació i jerarquització dels valors liberals i democràtics.

La via de l’acord s’ha intentat diverses vegades en els darrers cent anys. Els resultats, sempre decebedors, estan a la vista. Per una majoria de catalans, romandre dins d’aquest estat significa diluir-se, empetitir-se, no poder projectar-se al món des de la seva personalitat diferenciada. Significa hipotecar la qualitat de la vida política, econòmica, social, nacional i cultural de les generacions futures. En altres democràcies plurinacionals aquest pacte ha estat possible, però no hi ha cap indicador que faci pensar que sigui plausible en el nostre context. La cultura política espanyola ho impedeix. L’Estat és i seguirà sent hostil a la voluntat de la majoria dels ciutadans del país. Francament, tot i que hi ha solucions institucionals en la política comparada, en el cas espanyol no veig possible arribar a cap consens estable (i amb garanties de compliment) que resolgui el problema de fons. Les ofertes, quan vinguin, seran pobres, antigues, molt insuficients. L’estat espanyol és un estat de dret tort : obliga els ciutadans de Catalunya a romandre-hi, en contra de la voluntat de la majoria. Impresentable.

Arribats a aquest punt i per tenir èxit col·lectiu, tres paraules clau de futur: mobilització, internacionalització i lideratge. Crec que segueix sent imprescindible mantenir les sis condicions següents:

1) Continuar construint una sòlida majoria social interna a favor d’una decisió democràtica i d’un projecte independentista modern.

2) Desenvolupar una clara i intensa política d’internacionalització, que estigui liderada pel govern de la Generalitat.

3) Establir una unitat sense fissures importants entre els partits polítics que estan a favor del procés polític actual. Cal evitar fractures en tot el que és decisiu per al país. Aquest és un element clau de l’èxit del procés.

4) Seguir implementant una congruència d’objectius i estratègies entre les institucions i les organitzacions de la societat civil.

5) Oferir un projecte independentista inclusiu, dirigit a tota la ciutadania amb independència de la llengua que es parli, de la classe social a què es pertanyi, de quina religió o no religió es mantingui, etc. El projecte independentista ha de ser transversal: qualsevol ciutadà ha de poder sentir-s’hi còmode.

6) Reforçar el lideratge polític de prestigi, identificable des de qualsevol punt del món globalitzat.

En els moments actuals resulta decisiva la funció de lideratge de les institucions i dels partits. La ciutadania ha donat proves sobrades que respon. Ara són els partits els que han de demostrar que estan a l’altura del moment. Tot apunta que Catalunya haurà de procedir a una desconnexió, tan tranquil·la com sigui possible, de la legalitat i de les institucions espanyoles. El procés actual condueix a la desconnexió (Eric Clapton, Unplugged ).

Les institucions i els partits que donen suport al procés tenen davant seu el repte de lideratge més important de les últimes dècades. Hauran de decidir quin és el moment de la desconnexió, un tema que no és fàcil, i quines són les decisions per arribar-hi. Han d’oferir a la ciutadania objectius clars i estratègies d’èxit consensuades i plausibles. Cal renovar els compromisos. La votació de la ciutadania i la desconnexió de l’Estat es poden produir, com a mínim, a partir de tres escenaris diferents:

1) La consulta del 9-N. Perquè fos efectiva per a la desconnexió caldria fer-la amb totes les garanties legals i procedimentals que legitimin el seu resultat. Sense aquestes garanties el resultat seria significatiu, però també fàcilment deslegitimable (dificultats logístiques d’implementació, participació insuficient, escepticisme internacional). Cal calcular bé costos i beneficis. Una radicalitat dels partits podria ser un indicador d’ingenuïtat estratègica. Les pràctiques d’insubmissió serien un senyal clar de la determinació ciutadana, però previsiblement no despertarien accions de suport dels governs d’altres democràcies i de la UE. Si finalment no es fa la consulta del 9-N, possibles mobilitzacions a banda, apareixen dos escenaris alternatius:

2) Eleccions al Parlament amb sentit plebiscitari. En aquest cas cal haver estudiat bé la conveniència d’establir si és millor que, com a mínim CiU, ERC, ex-PSC, independents, etc., es presentin en una llista única o en llistes separades. Primer vindria la legitimitat del vot ciutadà en favor de la independència, després la desconnexió institucional. Es requeriria una mobilització continuada de la societat, una intensa campanya internacional que mostrés la impossibilitat de resoldre la situació a la britànica, diguem-ne, i decisions amb incidència també internacional. En aquest escenari seria convenient un Govern políticament tan ampli com fos possible, així com la majoria parlamentària que li donés suport. Òbviament, per implementar amb garanties d’èxit intern i internacional aquest escenari s’ha d’estar solventment preparats. Seria un pas decisiu. La independència s’hauria de proclamar quan fos realista poder-la aguantar i desenvolupar. Caldria disposar d’unes estructures d’estat que garantissin que la Generalitat fos l’únic poder polític efectiu i persistent a Catalunya. Que un nou poder perduri, deia Raymond Aron -un polític i pensador gens sospitós de radicalisme-, és la condició del seu reconeixement; el dret internacional acaba sempre sotmetent-se a la realitat.

3) Desconnexió i referèndum. Finalment, la ciutadania podria votar en referèndum després que les institucions catalanes haguessin dut a terme la desconnexió política. És un escenari més arriscat, ja que no comptaria amb una legitimació prèvia de caràcter electoral. Però és un altre escenari possible i cal no descartar-lo.

Cal que els lideratges polítics actuïn amb molta professionalitat i amb la màxima unitat. En cas de fracàs per desunió o precipitació, no importaria gaire qui hagués tingut les millors raons en el moment anterior: tots els partits quedarien retratats com uns professionals incompetents, menys que mediocres, que haurien manllevat la potència d’un procés polític vers la recuperació de la dignitat i de les llibertats col•lectives del país que tenia el suporta de la majoria dels ciutadans.

Senyors i senyores dels partits, evitin esdevenir la baula dèbil del procés! Utilitzin conjuntament els llums llargs, pensin des d’una política de país, i no des de la ideologia, la mera moralitat o els interessos particulars. I marginin l’ús del retrovisor de la desconfiança entre vostès. El món ens seguirà mirant intensament en els propers mesos. Cal fer-ho bé. I es pot fer bé, fins i tot molt bé. Però cal evitar errors importants que podrien ser definitius. El país disposa de suficients recursos econòmics, socials, intel·lectuals i organitzatius per sortir reforçat del moment actual. La internacionalització esdevindrà clau a partir de cert moment, però el que serà més decisiu és el que es decideixi a l’interior del país. És l’hora d’una mobilització ciutadana més constant. És l’hora d’una clara internacionalització. Però, sobretot, és l’hora del lideratge. D’un lideratge de volada. Amb mentalitat d’estat.

Ferran Requejo i Coll
Catedràtic de Ciència Política a la UPF
Membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Article publicat al diari ara el dissabte 13 de setembre del 2014

06 de setembre 2014

L’altre discurs de la por

Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta. Si el 9N no es posen les urnes Catalunya haurà perdut. Llavors posem-nos a punt, la venjança dels que ara, en plena eufòria independentista, encara gosen fer la Llei Wert, tancar canals a TV3 o demanar 80,5 milions d'euros més a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb una nova interpretació de l'IVA, o escanyar les finances de la Generalitat amb el famós FLA, llavors tindran el camí llaurat per acabar d’esclafar Catalunya. Pensem que ara Espanya té l’orgull ferit per haver gosat reptar-la. Per això cal posar les urnes el 9N, per demostrar que els catalans tenim dignitat i no es espanten els discursos de la por. Aquest és el fil estructural de l’article que amb el títol “L’altre discurs de la por”, ha publicat el periodista Jofre Llombart i que podeu llegir tot seguit.

L’altre discurs de la por

Ara farà dos anys que van començar els missatges sobre l’apocalipsi que patiria Catalunya si esdevé independent, ja saben, aquells que pronostiquen un país desèrtic mort de gana on s’hi escamparia el caos mentre vaga per l’espai sideral i que pidola poder tornar a la pròspera Espanya. Bé, potser ha arribat el moment de fer l’altre discurs de la por, el de què li passaria a Catalunya en cas contrari. No ja si Catalunya no esdevé independent, sinó si Catalunya no pot arribar a votar. Faig aquesta distinció (la de la no-independència respecte la no-consulta) perquè és molt diferent que Catalunya continuï dins Espanya després d’un NO en una consulta que si ho fa per rendició política sense urnes.

Per tant, suposem que –per les raons que sigui- els ciutadans de Catalunya no poden votar en cap modalitat i Espanya ‘guanya’ el procés. No costa gaire imaginar que, tal com han anat les coses aquests últims anys, enlloc d’intentar posar el comptador a zero i reconstruir relacions, la represàlia estaria a l’ordre del dia. Què seria capaç de fer l’Estat Espanyol sabent que després de dos anys mantenint un pols, la resistència es dissol, ja no li planta cara i no té a sobre ‘l’amenaça’ del trencament.

Convé recordar que en plena acceleració independentista, el govern espanyol va aprovar la llei Wert i el ministre que li dona nom va dir allò que “cal espanyolitzar els nens catalans”. Allò va ser l’octubre del 2012, un mes després de la manifestació de la Diada que va omplir Barcelona. Per tant, si amb aquesta mobilització al carrer l’executiu (i mai millor dit) va tirar endavant una recentralització ideològica d’unes competències que teòricament estaven traspassades, què no seria capaç de fer un futur ministre d’Educació?

Al Madrid oficial impera la següent idea: ara s’està demostrant que la voluntat última de demanar el traspàs a la Generalitat de Mossos, escoles i TV3 era per fer servir tot això en favor de la independència. La llei Wert no deixa de ser un intent de recuperar el control d’aquella competència: que la Generalitat posi els mestres i les escoles però nosaltres, des de Madrid, diem quantes hores hi ha d’haver en català i quina Història s’explica als alumnes. Insisteixo, si en ple apogeu independentista es va llançar la llei Wert; en una Catalunya ‘derrotada’ les competències en Ensenyament tornarien a Madrid per la via ràpida. I dic ràpida perquè això ja està previst a la constitució, concretament a l’article 155.1.

El mateix camí seguiran doncs els Mossos i TV3. De fet, a la televisió pública catalana ja se li va comunicar al mes de maig que haurà de tancar un dels múltiplex. Tot sembla indicar doncs, que –després de considerar-lo com un puntal de la independència- un govern espanyol vencedor del procés actuaria contra la cadena fins a deixar-la en un àmbit residual i folklòric.

Aquests tres àmbits –policia, escola i televisió- serien els més vistosos però n’hi haurien de menys aparatosos i igualment greus. Sí, l’economia. El dèficit fiscal. L’aixeta. Aquí cal fer dues distincions: l’economia estructural (dèficit fiscal) i l’economia conjuntural (l’aixeta). El tant per cent de diners recaptats a Catalunya que mai tornen es manté invariable des de fa 30 anys i es situa a l’entorn del 8 per cent del PIB. És a dir, en èpoques de bonança i en èpoques de crisi la proporció ha estat sempre la mateixa. Els diferents sistemes de finançament no han aconseguit no ja eliminar sinó ni tan sols moderar aquest dèficit. Res fa pensar doncs, que amb una Catalunya dèbil apareixerà aquest mecanisme per modular aquesta ‘solidaritat’. I això és perquè una de les bondats de tenir el concert econòmic a l’estil basc és que qui l’ostenta té la clau de la caixa, l’autèntica clau de volta de poder. En aquests anys de crisi i d’augment de l’independentisme el govern espanyol ha fet anar com ha volgut l’aixeta dels diners. S’ha arribat al punt actual que a l’Estat ja pràcticament no li costa res demanar crèdit (deute cost zero) però continua cobrant interessos a la Generalitat per deixar-ne uns que són seus a través d’aquesta usura que es diu FLA. Montoro comprova dia rere dia que tenir l’aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles. I en cas de subordinació l’oxígen es pot portar al límit. No fa pinta que en cas de diluir-se el procés Montoro recompensi Catalunya amb un tracte exquisit.

I és clar, el poder polític. Espanya haurà après la lliçó i limitarà molt el pes de Catalunya també en aquest àmbit. Les cessions abans esmentades (Mossos, escoles i TV3) són fruit de la pressió política que el catalanisme ha exercit els últims anys i en alguns casos de la necessitat del PP o del PSOE de torn de pactar amb partits catalans (CiU, sí, però ERC també va donar suport a Zapatero, recordem-ho). Aquesta capacitat d’influència dels partits catalans s’ha vist sempre com una disfunció del sistema polític espanyol que beneficia les formacions que es presenten només en quatre demarcacions (CiU, amb un milió de vots té 16 diputats. Izquierda Unida amb un milió i mig en té 11). La maquinària per reformar la llei electoral ja s’ha posat en marxa per als ajuntaments i això dels alcaldes escollits per la via directa. La següent fase és establir un sistema presidencialista perquè sempre hi hagi un president del PP o del PSOE amb llibertat de moviments. Això només com a primer plat. El segon plat seria l’aplicació d’aquell somni humit d’Aznar d’apujar el llistó per obtenir representació territorial, una mesura que acaba d’una tacada amb el pes del que ells consideren “nacionalismes perifèrics”, eufemisme de torrecollons.

De cara a l’exterior la cosa tampoc milloraria. Aquesta setmana ja s’ha vist la capacitat repressora de la projecció internacional de Catalunya amb l’afer ‘Victus’. Malgrat els recursos dels que disposa i dels entrebancs amb què es troba, la Generalitat està aconseguint introduir el procés amb més o menys intensitat a l’agenda internacional. És un dels aspectes que més ha irritat al govern espanyol. Quan li diguin a Margallo que aporti el seu granet de sorra a la venjança, gastarà un bolígraf vermell només eliminant oficines catalanes a l’exterior. La veu de l’empresariat català a l’estranger quedarà sotmesa als interessos de Madrid i per tant de les empreses espanyoles.

Tot això que acabo d’explicar, a més, quedaria reflectit en una nova constitució espanyola que serviria, lluny del que vol el PSC, per recentralitzar encara més Espanya. Aquesta reforma, a més, li donaria a Espanya una pàtina estètica de modernitat perquè vendria que és capaç de reinventar-se. Per si això fos poc des de la FAES s’està treballant perquè aquesta nova constitució inclogui la possibilitat de constituir una República en què, no cal dir-ho, Aznar en seria president. Arribats a aquest punt, un es pregunta si potser sí, seria millor vagar per l’espai sideral.

No és qüestió de ser alarmista sinó de ser conscient de tot plegat. Aquest procés es troba ja en un punt de no-retorn perquè hi ha una consulta a l’horitzó en què es preguntarà a la ciutadania de Catalunya si vol continuar formant part d’Espanya. I Espanya s’ho ha pres com un desafiament que, si guanya, es cobrarà amb interessos. I no estic parlant de diners, que també, sinó d’orgull ferit per haver gosat reptar Espanya. Si això no surt bé, Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dissabte 6 de setembre del 2014

03 de setembre 2014

El cap tallat

Ahir el ministre Montoro es va convertir en la moderna Salomé presentant el cap tallat de Joan el Baptista a Herodes, amb la diferència que ell no va fer la dansa prèvia dels set vels. En la compareixença d’ahir del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, davant la Comissió d’Hisenda del Congrés dels Diputats, va portar en una safata el cap tallat de Jordi Pujol per oferir-lo a la tribu madrilenya del PP en un míting destinat a confondre, barrejar i vincular les responsabilitats de l'exmandatari amb el procés democràtic sobiranista de Catalunya. Amb una rialla d’orella a orella es va acarnissar amb la família Pujol i de rebot amb el procés sobiranista. El periodista català establert a Madrid n’Enric Juliana ha fet aquesta mateixa comparació en un magnífic article que publica a La Vaguardia i que podeu llegir tot seguit.

El cap tallat

El ministre Cristóbal Montoro es va presentar al Congrés dels Diputats amb el cap de Jordi Pujol al capdamunt d'una pica. El va exhibir amb eufòria, mostrant la gran importància que el Govern d'Espanya dóna a l'humiliant final de l'home més important del catalanisme des d'Enric Prat de la Riba.

Mogut per ressorts interns que segurament ens conduirien a les seves simpaties juvenils pel trotskisme, Montoro va explotar a fons l'èxit més rotund de la policia fiscal espanyola en dècades. No cada dia es pot sortir al telenotícies exhibint el cap d'un burgès català, nacionalista i defraudador.

El ministre va arribar al Congrés amb un discurs escrit. Escrit al seu despatx, amb el guió acordat prèviament amb l'equip de Moncloa. Redacció final visada pel gabinet de Rajoy? La pregunta és pertinent si tenim en compte el to amb què el va llegir i els comentaris que el van acompanyar.

Cristóbal Montoro Romero va néixer en un poble de la província de Jaén (Cambil, 1950), fill d'una família de classe mitjana que va haver d'emigrar a Madrid per problemes econòmics. Es va fer a si mateix. Va estudiar molt i va obtenir el doctorat en Econòmiques i una càtedra a Santander. Als anys noranta, mentre treballava per a l'Institut d'Empresa, José María Aznar el va cooptar. Fa anys que va deixar de creure en la revolució permanent, però conserva el segell de "lo social", com es deia abans a Espanya. Els seus crítics al PP l'acusen de ser un "socialdemòcrata camuflat". En aquests moments es considera un guanyador estratègic. L'economia s'està recuperant i la UDEF ha aconseguit caçar el degradant frau a Hisenda de la família Pujol. Un escàndol majúscul. Madrid sent una olor. Sent que la victòria pot ser a prop. Montoro va exhibir ahir als telenotícies el cap del burgès que ha fabricat la matriu de la Catalunya sobiranista.

El guió estava acordat i va ser interpretat amb eufòria. Hi ha ganes d'humiliar l'adversari. Alguns dirigents del PP, però, s'haurien estimat més una intervenció més prudent en vigílies de l'Onze de Setembre. Però el discurs del ministre va revelar, pel seu contingut, una dada crucial. El Govern espanyol creu que és possible la implosió del sobiranisme. Implosió, previ col·lapse de l'actual grup dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya. Al diputat Pere Macias li tremolava la veu en el torn de rèpliques.

Amb una satisfacció desbordant, Montoro va donar pistes inequívoques sobre l'estratègia que en aquests moments s'obre pas en el cercle governamental espanyol: explotar a fons la bretxa oberta, esperar la implosió del sobiranisme i, en el moment en què el radicalisme faci xup-xup, parar l'orella i escoltar amb atenció com l'empresariat -gran i petit- i el catalanisme moderat demanen ajuda.

Montoro només va cometre una relliscada. En un moment donat, sostenint el cap tallat de Jordi Pujol, es va referir al tresorer empresonat com a "don Luis Bárcenas". A la mateixa hora, Mariano Rajoy rebia a Moncloa el cap de Govern d'Andorra.

Enric Juliana
Periodista

Article publicat al digital  LAVANGUARDIA.com  el dimecres 3 de setembre del 2014

01 de setembre 2014

Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

El president espanyol Mariano Rajoy només sap dir que “la consulta no se puede hacer porqué va en contra de la ley” i que qui gosi fer la consulta el 9N se la juga. Doncs em sap molt greu Mariano, però la consulta s’ha de fer sí o sí. En l’article que ha publicat el digital “ara o mai”, i que podeu llegir complert en el nostre Blog, s’exposen 7 raons clares i catalanes perquè el dia 9 de novembre, els qui ho hagin de fer, plantin les urnes per poder votar i els catalans puguem exercir el nostre dret a decidir quin Estat volem.

Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

Espanya no ha negociat mai la independència de cap de les seves colònies, ni dels estats que abans en formaven part, i ara tampoc negociarà amb Catalunya. La guerra bruta, amb falsedats per intentar desprestigiar el moviment independentista en tots els àmbits ja fa temps que funciona, i a mesura que disposa de més temps, després de la sorpresa inicial, l’estat espanyol va organitzant millor la seva repressió contra el moviment independentista català.

Els atacs a tots els símbols catalans es multipliquen, la llengua, l’escola, les banderes, les maniobres perquè esportistes catalans amaguin la seva nacionalitat i el desprestigi del FC Barcelona, la pressió fiscal, les querelles de Manos Limpias, l’intent de presentar tots els polítics catalans com a corruptes, a ran del cas Pujol, (oblidant els Bárcenas ,Gurtel, Eros sindicats andalusos, Aznar, González, la fortuna del rei, Fabra, Camps etc…), o de criminalitzar els dirigents catalans, els partits a favor de la consulta i les entitats socials catalanes, com l’Assemblea i d’altres, i sobretot i el més important, presentar a nivell internacional la mentida d’una societat catalana dividida en dues parts, una de fanàtica i radical (l’independentisme) i una que es atacada i reprimida i a la que cal defendre ( la minoria unionista farcida de feixistes, que no vol que els catalans expressin lliurement la seva voluntat).

Tot això ja fa anys que les clavegueres de l’estat ho estan duent a terme de forma sistemàtica i progressiva, però hi ha un punt que no saben com combatre, més enllà de l’ús de la forca, i és la consulta convocada pel govern legítim de Catalunya el 9N. Una consulta no vinculant i amb una doble pregunta complexa, sí, però tot i així una forma d’expressar massivament la voluntat dels catalans, que pot provocar un punt sense retorn per l’estat espanyo i la seva monarquia i institucions hereves del dictador feixista.

Per què el 9N les urnes han d’estar al carrer i no hi ha cap més opció? Les 7 raons

Aquestes són algunes de les raons del per les que, sota cap concepte, es pot renunciar a posar les urnes de forma institucional, des del govern català, a disposició de la ciutadania el proper 9 de Novembre.

1- Perquè si no posem les urnes al carrer es traurà tota la legitimitat al nostre Parlament, que va fer una declaració de sobirania, i una cosa és la legalitat de l’estat espanyol (fins fa 20 anys a Sud-àfrica era legal que només votessin els blancs) i l’altre és la legitimitat ( l’estat sud-africà no en tenia cap a nivell internacional)

2- Perquè després de tres manifestacions massives (la darrera la farem aquest proper 11 de Setembre), està en joc la credibilitat del poble de Catalunya davant de tot el món, i es corre el risc de que internacionalment es pensi que, més enllà de les concentracions, la societat catalana no està disposada a fer res més per aconseguir la independència, i es perdi la força mediàtica i la preocupació pel que passa aquí, i ningú de l’exterior es vulgui implicar amb nosaltres.

3- Perquè la consulta és un dels punt principals del programa electoral de la majoria de partits que formen el Parlament català, i si no el porten a la pràctica hauran traït la voluntat dels seus electors i poden arrastrar en el seu descrèdit a una part important de l’independentisme.

4- Perquè s’ha aconseguit la unitat de molts partits i entitats, algunes no clarament independentistes, a favor de fer la consulta, i el més important de respectar-ne el resultat, una convocatòria electoral no aconseguirà el mateix.

5- Perquè una votació massiva a favor de la independència és una decisió que cap estat democràtic del món pot contestar, una Declaració Unilateral de Independència (DUI), té altres connotacions, i no és tan ben acceptada per la comunitat internacional.

6- Perquè si no trèiem les urnes, les conseqüències seran funestes, i els atacs de l’estat espanyol seran massius i destinats a fer desaparèixer per sempre més qualsevol possibilitat de llibertat pel poble català, i difícilment tindrem una oportunitat similars els propers anys.

7- Perquè una victòria del Sí-Sí, serà molt més vinculant del que pugui dir la convocatòria, i l’estat espanyol ho sap, i també sap que obrirà la porta al reconeixement internacional, deixarà sense arguments a Espanya i trencarà tota l’estratègia que ha bastit fins a dia d’avui, i que es basava en que la consulta no es celebres, accelerarà el procés, i ens pot portar a la nostra independència com a nació en un termini curt de temps.


Article publicat al digital araomai.cat el diumenge 31 d’agost del 2014