Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Ja hem fet cagar el tió, ja ens hem cruspit les neules i el torró, ja hem fet saltar el taps de les ampolles de cava i a hores d’ara en Mas i en Junqueras encara estan desfullant la margarita de les plebiscitàries. Potser cal que tots dos es posin les piles i comencin a prendre decisions, si no volen que tota la feina feta fins ara pels milions de catalans que hem sortit al carrer, ens hem donat les mans i hem fet la ve baixa, se’n vagi a fer punyetes. Josep Maria Torrent ho deixa ben clar en el seu article titulat “Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa” , que podeu llegir més avall. A Madrid els unionistes ja s’estan posant d’acord, i ens envien el “Messies” de la cueta per desactivar l’independentisme, mentre aquí anem fent el ronso i marejant la perdiu. Precisament el què intenten és destruir l'esquema català de la unitat i acabar-nos de trencar des de dins mateix del Parlament.

Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Catalunya ─o per ser més precisos i no ofendre a ningú, els demòcrates catalans que volen saber si aquest país vol ser independent─ ha portat la iniciativa davant d’Espanya en la seva reclamació de poder exercir el dret a votar el seu futur. El disseny immaculat dels assessors del president Mas consistent a esgotar totes les vies legals per votar ha tingut Espanya (l’aparell de l’Estat i els partits polítics) contra les cordes. Han anat sempre amb el pas canviat, els ha mancat estratègia i cohesió, i un missatge positiu estil David Cameron al referèndum escocès. Però quan el clímax català havia arribat al seu punt més àlgid, la proposta del president Mas de confeccionar una llista única per anar a les eleccions plebiscitàries, fins i tot renunciant ell a encapçalar-les, el no de Junqueras ho ha refredat tot. I, sembla, que ningú és capaç de sortir d’aquest atzucac.

Penso que cal ser clar i didàctic amb les imatges que s’han generat al voltant del sí o no a la llista única ─i els serrells que hi pengen─, tan a nivell intern com extern. Primera imatge, llista única: és sinònim de fortalesa, fermesa, seguretat, voluntat d’unitat política i social a favor d’una Catalunya que esdevingui un nou Estat. Segona imatge, llistes diferents: és la d’una banda corrent de forma desenfrenada a veure qui arriba abans per quedar-se el botí; és la imatge d’una selecció catalana de futbol on cadascú dels seus membres, enlloc de sortir a jugar amb l’uniforme que els identifica a tots, sortís amb la samarreta del seu club (Barça, Espanyol, Girona, Mataró, Sabadell...). Tercera imatge, llistes separades però, passi el que passi, guanyi o perdi, Mas continuaria sent president de Catalunya: és la darrera proposta realitzada pel líder d’ERC, Oriol Junqueras. Aquesta proposta solament demostra el grau de desorientació que hi ha en aquests moments. Si no es vol una llista única, com és possible oferir la presidència del país a un (hipotètic) perdedor? Podria representar institucionalment el país aquell que no fos capaç de guanyar a les urnes? És una evidència que aquest plantejament té un difícil encaix democràtic en l’actual context històric que vol encarar el país. Mas, ni seria un bon president; ni tindria capacitat per governar; ni autoritat moral i política per parlar en nom de Catalunya. I menys, quan un dels principals socis d’ERC, Ernest Maragall, ja ha verbalitzat que l’objectiu ha de ser repetir el tripartit, versió catalanista. La proposta és una improvisació o una maniobra de partit impròpia del moment actual.

Però mentre aquí, els nostres polítics deixen refredar el clima, a Espanya es comencen a posar les piles. Les mateixes piles de sempre però amb marques diferents. Ho fan ─evidentment─ en la línia de no voler una Catalunya independent però abandonant el discurs del no absolut, per entrar en el discurs del no relatiu. El no absolut és aquell que només apel•la la Constitució per negar l’emancipació de Catalunya; el relatiu és el que suavitza el no per qüestions familiars, socials i econòmiques. Però sempre és un no. El primer discurs del rei d’Espanya, Felip VI, va ser això, una crida a no desunir famílies, a viure harmoniosament, a subratllar allò que uneix i no allò que separa... Va en aquesta línia el missatge del nou messies de la regeneració democràtica, Pablo Iglesias, líder de Podemos: “tots ho hem de decidir tot”. De fet, el PP també diu que tots ho han de decidir tot, en referència a Catalunya i Espanya. Ara bé, dit per un noi mediàtic que va amb una cueta, que parla de la casta per referir-se al poder actual, i que tothom identifica com la nova manera de fer política, sona a modern i progressista. No és nou. L’any 1981, el president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD), va proposar l’entrada d’Espanya a l’OTAN, i tothom el va criticar per fatxa; i el 1986, Felipe González (PSOE) va fer un referèndum per decidir si Espanya hi havia de continuar, ell va fer campanya per si continuar-hi, i ha passat a la història com el dirigent més progre.

Les armes que fa servir cadascú pels seus propòsits estan més que sabudes. Tothom és allà on era. Però alguns estan estancats i comencen a perdre la iniciativa (Mas-Junqueras) mentre altres es mostren més actius (Felip VI). L’estratègia de les eleccions plebiscitàries comença a donar símptomes de debilitat. I dir-ho, i advertir-ho no és afeblir el procés; al contrari. Caldrà prendre decisions aviat i explicar-les. Cal reeditar el full de ruta. Està clar que les eleccions plebiscitàries potents i sòlides, i amb garanties de ser percebudes com a realment fermes a nivell espanyol i internacional només són possibles via llista única. Si no és possible, i el president Mas acaba convocant eleccions, i els partits es presenten amb llistes separades (marques blanques, negres o grises, és igual) i la campanya s’acaba convertint en un pim, pam, pum d’uns contra els altres el risc d’aparèixer davant l’opinió pública internacional com una banda a la cerca del botí és molt gran; massa gran. Havent arribat tant lluny, Catalunya s’ho pot permetre?

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dissabte 27 de desembre del 2014

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

En arribar aquestes dates tothom desitja felicitat i bons auguris per l’any vinent. Nosaltres hem volgut fer arribar la nostra felicitació als lectors del nostre Blog, en forma de reflexió al voltant del cava, present a totes les nostres taules nadalenques. És un article del periodista Victor Alexandre que ens sembla molt adient en els moments que està vivint el nostre país. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog, i aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos unes molt Bones Festes i un millor 2015.

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

L’entrada en política de la marca Freixenet ha estat molt aplaudida per la caverna espanyola. Freixenet ha decidit que el seu tradicional anunci de Nadal sigui enguany un espot al servei del nacionalisme espanyol per tal que la catalanofòbia no li afecti les vendes en aquell país. El president de l’empresa, José Luis Bonet, sap que la cultura del vi a Catalunya, que ha augmentat moltíssim, va en detriment del seu producte, que és francament mediocre, ja que els catalans són cada cop més selectius i troben força xaró aparèixer en una celebració amb una ampolla de Freixenet sota el braç en comptes de fer-ho amb una marca de qualitat.

Una cosa que no diuen les bombolles d’espanyolisme de l’anunci televisiu ni les etiquetes de les ampolles de Freixenet és que l’imperi cavista de què es vanten és el fruit de l’explotació ferotge i sagnant que l’empresa exerceix sobre la pagesia pagant uns pocs cèntims d’euro –cèntims en el sentit literal– per quilo de raïm tot i saber que el preu mínimament digne, com passa a França, estaria entre vint o vint-i-cinc vegades per sobre. Això, a més, té uns repercussions nefastes per al sector, ja que el contamina rebaixant-ne la qualitat i causa un greu perjudici als petits productors. Per entendre’ns, Freixenet és un depredador que degrada la marca Catalunya associant-la a un producte escumós de poc nivell, cosa que en el nou Estat independent haurà de ser tallada de soca-rel en benefici del país i de la gent que treballa la terra.

Aquesta és, de fet, la por de l’emperador Bonet: la por que l’imperi Freixenet, construït sota l’aixopluc de règims absolutistes, es vegi obligat a passar per un adreçador depurador que en faci trontollar els fonaments. L’emperador mira el futur amb inquietud i sospira evocant aquells bells temps en què els afectes al règim de la “sagrada unidad de España” eren forts i sabien fuetejar sense pietat les ínfules de llibertat de Catalunya. Pensa que els governants espanyols d’avui són una esperpèntica còpia d’aquells i tenen les mans lligades per aquesta cosa tan perniciosa anomenada democràcia.

Certament han canviat força les coses des d’aquell 16 de setembre de 2008 en què l’emperador Bonet deia que “don Juan Carlos de Borbón ha sido y es un gran rey al servicio de nuestra nación”. Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d’esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus. Però si ens revoltem contra marques internacionals que sabem que fabriquen els seus productes mitjançant l’esclavatge –no es pot dir d’una altra manera de l’explotació de persones a canvi de remuneracions miserables i inhumanes– cal que fem el mateix contra aquelles de nom català que, al costat de casa, esclavitzen, sagnen i humilien els nostres pagesos per finançar, com fan Freixenet i l’emperador Bonet, campanyes destinades a la perpetuació dels seus reaccionaris interessos de classe.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el 16 de desembre del 2015

L'efecte Podem

Ahir va intervenir en el programa .CAT de TV3 una noia de “Podem” i pel que es va poder veure i escoltar ho va fer amb més pena que glòria. Diu ella que els hem de votar a "ells" perquè així desprès ja miraran com s’ho fan per arreglar-ho tot. Sense idees, sense programa. Preguntada sobre la posició de “Podem” vers el tema independentista, va afirmar (sense tornar-se vermella) que ells defensen la “via escocesa”. Sense comentaris. Els nois i noies de “Podemos” van poder fer una llista per les europees (es fàcil i qualsevol ho pot fer), però ara quan han de buscar gent per fer llistes per les autonòmiques o municipals, només troben gent com aquesta noia, sense cap tipus de discurs més o menys polític, malgrat la seva formació universitària. El periodista Francesc-Marc Álvaro assegura que "Podemos és com el fantasma sota el llit del qual tenen por els nens en la foscor". "El temor prové més de la seva presència intuïda que de les seves intencions, cada dia que passa menys contundents". “Podem” és exactament això: un invent per captar cap a l'espanyolisme els indecisos catalans. L'últim invent del Lara, amb això està tot dit. Llegiu tot seguit, un article de Nació Digital sobre el mateix tema.

L'efecte Podem

Estic convençut del caràcter purament demagògic del partit de Pablo Iglesias. És fruit del moment de crisi econòmica i la "casualitat" que els seus discursos siguin copiats d'un partit alemany del segle passat fa que la gent, ja sigui per situacions desesperades o de descrèdit de la política, s’agafin a qualsevol caramel que se'ls ofereix, a qualsevol il·lusió encara que aquesta no sigui possible.

Classifico en Pablo Iglesias com una persona intel·ligent que ha sabut crear un partit del no-res, amb un missatge –fals– que capta seguidors i això l’ha col·locat dalt de tot de la classificació. Ara toca vigilar el que es diu i el que es fa. Mentre abans interessava aparèixer en tots els programes de televisió, ara s'eviten. Mentre abans interessava ser notícia cada dia, ara s'evita. Mentre abans interessava unir-se amb altres plataformes assembleàries, ara s'evita.

Per què? Molt fàcil, ha basat el seu discurs en un model econòmic impossible (cuidat perquè ho coneixen bé) i, sobretot en un discurs contra la corrupció, fent veure que és un problema d'alguns partits –incorrecte– i no del sistema legal a Espanya, què és el que denuncia la UE. I ara, quan estan en la part alta i ben visibles, ja els han descobert un parell de casos com les seves "donacions" a una fundació pròpia que no és fundació o el cas Errejón amb una beca que ni la treballava... En resum, que és més del mateix però amb un discurs per captar masses.

Sobre Catalunya Podem deia que havíem de decidir el nostre futur... Ara, veient-se al Congrés, el missatge ja no és el mateix: Catalunya ha de seguir a Espanya i respectar la constitució. Un gir de 180 graus. La gent que dóna suport a Podem és gent de tendència assembleària i cansada de la corrupció. Gent que voldrien canviar el país, però Espanya no la canviarà ningú.

Una Catalunya independent sí que és començar de zero, sense les errades i les corrupteles que hem vist a Espanya. Aquí sí que Podem té l'oportunitat de canviar-ho tot. Ells i les seves còpies barates a Barcelona, com Guanyem. Què el problema és que els agrada un partit assembleari? Ja hi ha la CUP. És un Podem català, i molt anterior. Jo no comparteixo la filosofia de la CUP, però està dotada de major realisme que Podem i Guanyem, almenys en un punt: Amb la Independència és possible eliminar la corrupció. Això és ser realista.

Jordi Mas i Font

Biòleg i economista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el divendres 12 de desembre del 2014

Als catalans d’esquerres

Passejant pels comentaris que es deixen anar aquests dies a les webs dels diaris he trobat una llarga reflexió que un ciutadà anònim, atent observador de l’actualitat, ha deixat escrita i que va dirigida als que s’autoanomenen “catalans d’esquerra”. Per la seva claredat i acurada sensatesa, l’hem penjada al nostre Blog i pensem que val la pena llegir-la, només son tres minuts.

Als catalans d’esquerres

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres" no estan a favor d'una llista unitària per una de dues coses, per dogmàtics o bé per una qüestió de càlcul electoral partidista de baixa volada , i cap d'elles és la més adient, tenint en compte l'excepcionalitat del moment. Sempre s'ha atribuït als ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" el fet que siguin oberts de mires i això està molt bé, però la no acceptació d'una llista unitària, posa de manifest un dogmatisme excessiu que els traeix. Els catalans que s'anomenen d'"esquerres" es pensen que només ells tenen sensibilitat per la gent més desafavorida, quan paradoxalment es manté aquest discurs des de posicions personals benestants.

En qualsevol cas, els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" han de saber que la sortida a la crisi actual, es farà aplicant mesures pensant en tots ells i en el bé comú, però no perquè siguin d'esquerres, sinó que s'adoptaran aquestes mesures per la seva condició de ser socialment justes, raonables, solidàries i assenyades. Que els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" sàpiguen que la seva contribució a la història de la Humanitat ha estat cabdal, tant pel que fa als drets sindicals, laborals, del dret a les dones a votar i a introduir-se en el món laboral, a l'acceptació de la homosexualitat, al respecte pel medi ambient..., etc. etc. Però es dóna el fet que ara, molts governs que no s'anomenen ecologistes, incorporen, amb naturalitat, reivindicacions que amb molta convicció i de forma heroica, defensaven, per exemple, els Verds alemanys. Tanta és la grandesa d'aquesta aportació que no sempre hi ha un reconeixement explícit.

Sense la necessitat d'haver de donar un sentit teològic als moments que ens toca viure, cal tenir present que a voltes ens cal morir per tornar a renéixer. Això, per exemple, tots els ciutadans que s’autoanomenen d'"esquerres" li podrien haver preguntat a l'Alfons Comín i els ho hauria explicat molt bé. Com s'entén que des de les CUP es pugui arribar a dir que si anem junts amb el President Mas representarà la defunció de les CUP? Això fa esgarrifar i preocupa. En primer lloc, per dogmàtics i per excés de prejudicis i en segon lloc perquè si això respon a un càlcul electoral de supervivència partidista no s'està fent un bon servei al país. Quina vergonya aliena es pot arribar a sentir per aquell votant indecís, que a la seva cara i davant de tothom dius públicament que no pots anar a la llista unitària perquè si no et deixarien d'estimar. Vaja, que d'honestedat, ben poca.

Qui no faci seva l'excepcionalitat del moment i que ens obliga a desposseir-nos dels dogmes que ens empresonen, no serem capaços de fer el darrer salt final que no admet ideologies. Si us plau, sense manies i sense escarafalls, sense dogmes i sense prejudicis, com si fóssiu autèntics homes d'estat, sigueu generosos amb el vostre país i honestos amb la vostra gent. No els vulgueu retenir negant la unitat. Ciutadans que us autoanomeneu d"esquerres", si realment voleu contribuir a transformar el país doneu el braç a tòrcer, sigueu generosos i pacteu una llista unitària i aquest esforç de sacrifici serà valorat per tots els indecisos que heu menystingut. La independència és una oportunitat d'or per fer renéixer un país que entre tots haurem de definir, però per aconseguir-ho, tots els ciutadans que us autoanomeneu d'"esquerres" heu de ser més generosos, més humils i menys dogmàtics, precisament perquè es pugui dir que el futur Estat Català estigui impregnat de les vostres propostes en tant que justes i assenyades. No en dubteu.

De fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears.

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va fer dimarts tot el possible per complicar el procés que fa mesos va encetar aquest país. Artur Mas va proposar una setmana abans apartar els polítics del procés independentista durant 18 mesos, i Oriol Junqueras s’entesta a mantenir-los i a mantenir-se ell al centre de l’escenari. A més a més, totes les grans proclames de Junqueras quant a eradicar la corrupció i polítiques d’esquerres les poden subscriure, literalment, dirigents del PSC, d’Iniciativa i de Podemos. Junqueras va mostrar en la seva conferència un seriós defecte d’òptica: si la prioritat és la independència, l’aliat és Artur Mas, i no Pablo Iglesias. Junqueras va mostrar un perfil que actua com un polític del segle XX, només amb tacticisme de baixa volada, una setmana després que Artur Mas fes un discurs de veritable estadista del segle XXI. Malgrat tot, com ha dit un dirigent d’ERC “Mas i Junqueras, s'hauran d'acabar acostant encara que sigui caminant d'esquena” i potser l’acord entre CiU i ERC encara és possible com així ho va expressar mol bé el periodista Vicent Partal en un magnífic editorial que podeu llegir en el nostre Blog.

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va començar la conferència d'ahir dient que mai tants no havíem estat tan junts ni havíem anat tan lluny. Té raó. Això que vivim no ho havíem vist mai. I una setmana després de la conferència que va fer Artur Mas al Fòrum, Oriol Junqueras ho ha certificat: hi ha moltes coses en comú en un espectre molt ampli del país, coses que ja són fora de tota discussió.

Hi ha acord que ja no hi ha res a fer amb Espanya. Hi ha acord que cal anar a unes eleccions tan aviat com siga possible. Hi ha acord que aquestes eleccions han d'obrir un procés constituent ràpid. Hi ha acord en la necessitat d'un govern d'unitat, l'endemà mateix de les eleccions. I hi ha acord que no és el moment dels partits tradicionals, sinó que cal anar a les urnes d'una manera diferent, única —amb indiferència que siga junts en una sola llista o separats. Vist amb la perspectiva de només fa tres mesos, i potser amb la de fa tres setmanes i tot, sembla increïble.

Evidentment que al costat d'això pesen les diferències, que també n'hi ha. Però a parer meu no tenen ni de lluny la importància, ni encara menys la dimensió, dels punts d'acord. Hi ha aspectes que mereixen ser discutits a fons, però entenc que no hi ha, de cap manera, obstacles insalvables. Per exemple, a mi em sembla molt més raonable la proposta de Junqueras en el sentit que el referèndum final siga de ratificació de la constitució, que no la que va fer Mas la setmana passada. En canvi el raonament de Junqueras sobre les llistes el veig incoherent i demagògic.

Probablement ho és perquè Junqueras no es deu veure amb cor de dir que ell, en realitat, voldria guanyar les eleccions. Guanyar-les ell, vull dir. I explicar-se a la contra, forçant els arguments per a dir que no vol una llista si no l'encapçala ell però intentant al mateix temps que no es note que diu això, fa que la seua retòrica no aguante ni la mínima anàlisi lògica. Li passaria a qualsevol, és clar, però és preocupant. Junqueras no està fi, i tinc la sensació que s'ha quedat aturat en algun minut pretèrit que no el deixa encertar el present, que li emboira massa la vista.

Siga com siga, ara la cosa important és encarar amb el cap clar aquestes setmanes vinents, que seran molt transcendentals, i recercar al màxim els punts d'acord per construir el nostre futur immediat. Hi ha qui interpreta que Junqueras va dir un no rotund ahir a la proposta de Mas i que això és el final de tot --entre els espanyolistes regna l'entusiasme. Ja veurem com acaba la cosa, que tampoc no es pot negociar si abans no es marca el territori. Però, àdhuc si realment esdevingués impossible la llista de país, abans de convocar les eleccions Junqueras i Mas i Fernàndez i qui siga haurien de negociar totes les altres coses en què l'acord és tan evident i preciós. Perquè el projecte de fons és claríssim, tan clar com no ho havia estat mai, i és compartit.

I si no es posen d'acord només en la qüestió de les llistes, l'única cosa que passarà és que als electors ens obligaran a posar a cadascú en el lloc que amb les seues propostes i actituds s'haurà guanyat. A més a més de votar la independència.

Jo preferiria que no fos així, m'agradaria estalviar-m'ho i evitar les polèmiques estèrils i les rabioles infantils que tots sabem que haurem d'aguantar. M'agradaria estalviar-m'ho, també, pensant en quants centenars de milers de persones hem treballat anys i anys des de la societat civil sense que el color polític del veí importàs gens, pensant que seria així fins al final. M'agradaria estalviar-m'ho perquè la competició dels partits —prou demagògia sobre això, per favor— inevitablement ens afebleix a tots. Però si al final no hi ha cap més remei, amb tants acords tancats com tenim sobre la taula i després de tanta i tanta feina com hem fet, la veritat és que haver de dir amb una papereta en qui confie i en qui no confie em sembla un preu discret a pagar per una república nova.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb.cat del dimecres 03 de desembre del 2014