Avui toca... parlar de futbol i de la meravellosa jornada viscuda ahir al Camp Nou. D’una banda el triomf del Barça a la final de la Copa del Felip, d’altra el estratosfèric primer gol del Deu Messi i finalment la xiulada a l'himne i al rei d'Espanya que ha sigut monumental, escandalosament eixordadora, sorollosa i ensordidora i que fins a 165 països van poder veure i escoltar en directe. La xiulada era inevitable, malgrat la instrumentalització política que se n’ha fet des de les espanyes pretorianes, aquelles que, muntades en l’artilleria del poder, no entenen la dissidència, que no accepten que hi hagi ciutadans que no passin per l’adreçador i que tinguin opinió pròpia. Que no entenen que el problema no és la xiulada en si, sinó tot allò que representa: les ganes de sumar i de fer-se sentir, en un sol crit. Dit això concentrem-nos en el prodigiós gol de Messi i llegim l’esplèndid i poètic article que, arran d’aquesta meravella de gol, un periodista gallec en Manuel Jabois ha escrit avui en el diari EL PAÍS i que podeu trobar en el nostre Blog.
Déu o mort
Barrat a la banda per tres defenses de l'Athletic com King Kong, a punt de ser passejat dins d’una gàbia per sorpresa de la civilització, Lionel Messi es va veure al minut 19 com un d'aquests herois cansats que troben a faltar el soroll de les cases de Lavalleja al barri de “La Bajada” de Rosario, els encàrrecs amb una pilota feta de mitjons per entretenir-se pel camí i aquelles “pachanguitas” en què li trencaven les cames nois de 18 anys perquè ell, que en tenia 9, els posava a ballar a tots al voltant d'un pal. La banda és el baixador criminal en què es donen els millors regats i les puntades més salvatges, d'on només se'n surt Déu o mort. En aquesta banda del Camp Nou un dia Roberto Carlos, només començar el partit, va aixecar tres metres a Luis Figo, que quan va aterrar al camp ja era del Madrid per les restes.
Prop d'aquest lloc va rebre dissabte Messi la pilota, però més enrere, en una zona avorrida del camp. A Messi se li va posar al davant Balenziaga sense saber Balenziaga que ell, per davant de deu homes, era l'única resta de la muralla que li quedava per descompondre al 10. El va picotejar com el “pájaro loco” i en arrencar, va preferir ficar-se al carreró dels fanals trencats abans que a camp obert. L'opció fàcil era buscar associacions, poder regatejar a esquerra o dreta, començar a fer avançar l'equip. L'altra, veure's envoltat de defenses sense aquest mal reixat de les pel·lícules, amb la pudor a gol filtrant-se per l'estadi, era el torn d'ofici. Només cal veure la cara de pànic amb que els tres defensors arraconen Messi en una cantonada de la banda a 60 metres de la porteria per saber que un segon abans, quan va deixar enrere a Balenziaga, Messi ja havia deixat enrere al porter.
La velocitat en el futbol és una virtut elegant que Zidane amansia. Era tan ràpid pensant que no hi havia temps de saber el que ja estava fent, lentament, amb la pilota. Messi menysprea el temps que perdia Zidane amb el cap i el posa al servei de les cames. No hi ha res aristocràtic en el seu futbol: és el Julien Sorel que arriba a la classe alta i la posa cap per avall perquè inventa unes lleis noves. Messi pensa les jugades en algun moment de la seva vida i en el camp les executa com qui recorda un somni. El que va fer a la final en superar al seu marcador va ser encadenar-se i llançar-se al pou d'aigua com Houdini no perquè li resultés més difícil, sinó perquè ho va fer tantes vegades que la màgia que el món veu, Messi ja no és capaç de apreciar-la. Comença a haver-hi una mica de nostàlgia en aquestes jugades seves. És com si en cadascuna acabés de vomitar a Maradona i comencés a aparèixer ell.
Amb aquests tres homes va fer un cabdell de llana i se'n va anar colpejant una pilota amb l'esquerra i una altra amb la dreta. Va deixar caure el cos a la banda per emportar-se amb ell al primer, posant la gravetat de part seva, i va deixar a l'altra banda una cama penjant. Rebutjat el rival, li va ensenyar la pilota al segon, que va saber un segon abans que Messi el que li anava a fer. Descompost, va obrir les cames i es va encomanar als déus perquè a Messi l'aturés un infart. L'argentí es va filtrar invisible i va anar cap a la porteria mentre tot el món, inclòs el defensa, sabia el que anava a passar. Com que Messi no en tenia ni idea, el va enganyar. El nen va tornar a oblidar canviar la moneda de mà. Fins el porter, que va pensar que Messi era massa gran per optar pel pal fàcil, va deixar uns pocs centímetres en deferència al seu geni. No va haver-hi tal cosa. El jugador més previsible del món va fer el que s'esperava. Va trigar tretze segons en trencar la xarxa des que va rebre la pilota. Va improvisar una altra vegada plànols vells. I va tornar una altra vegada a fer-los únics.
Manuel Jabois
Periodista i escriptor gallec
Article publicat al diari EL PAÍS el diumenge 31 de maig del 2015
(Traduït del castellà pel secretariat de l’UCS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada