Unió Democràtica, soci des de fa anys de Convergència Democràtica, ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara. El periodista Jofre Llompart pregunta al líder d’UDC i conseller d’Interior en Ramòn Espadaler: “Què més cal, Ramon?” en un article que podeu llegir en el nostre Blog i on qüestiona el paper del conseller desprès dels insults i els atacs que el ministre espanyol Fernández Diaz li ha llençat darrerament.
Què més cal, Ramon?
El penós, greu i perillós capítol de sabotatge a una impecable operació dels Mossos contra el gihadisme és, per si sol, un motiu com per plantejar-se si paga la pena estar en un estat que prefereix terroristes lliures a terroristes detinguts per la policia de la Generalitat.
Lluny d’admetre cap tipus d’error, el ministre Fernández Díaz ha optat per posar els Mossos a la picota i els ha acusat de no estar legitimats per combatre el terrorisme perquè als seus governants els manca sentit d’estat (d’estat espanyol se sobreentén...). És molt greu. Hom s’imagina què passaria a la inversa? Què hauria succeït si un mosso d’Esquadra xiva a un gihadista que el Cuerpo Nacional de Policía l’està a punt de detenir? I que tot això ho presencia un policia espanyol infiltrat a la cèl·lula? Spoiler: portades a dojo a Madrid, denúncies davant dels jutjats però posaria la mà al foc que el Departament d’Interior hauria obert una investigació interna.
El cas és que l’atac de Fernández Díaz afecta directament el màxim responsable dels Mossos, el conseller Ramon Espadaler. I ara el seu homòleg al govern espanyol l’ha ferit en allò més profund de qui té la policia al seu càrrec: qüestionar que no estan preparats per garantir la seguretat a la ciutadania. No hi pot haver deslleialtat política més gran, només comprensible si el que es vol és anar sembrant el terreny per intervenir la Generalitat i treure competències en policia. Bé, i en escoles: Wert. O reimplantar els toros malgrat que Catalunya ho té votat en contra.
Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per il·lustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.
Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.
Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?
Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.
Però més significatiu, més soterrat i més abans, serà important estar atents al dia 2 de juny. Què passa aquell dia? Que el comitè de govern d’Unió decidirà la literalitat de la pregunta que adreçarà a la militància. La direcció democristiana ha imposat silenci absolut sobre aquesta qüestió i només Josep Antoni Duran i Lleida té la potestat de parlar abans de les eleccions. Així doncs, el debat sobre què es preguntarà el dia 14 es gestarà en tan sols una setmana: del 25 de maig al 2 de juny. Per no allargar més els dubtes sobre Unió, una bona part de la militància exigeix una pregunta clara i que de la votació en surti un mandat clar. Per entendre’ns, una cosa és preguntar: “Vol vostè que Unió Democràtica signi el full de ruta unitari del procés sobiranista català?” i una altra molt diferent plantejar: “Eh que no vol que Catalunya caigui en l’abisme de ser fora de la Unió Europea després d’una terrible Declaració Unilateral d’Independència i per això és millor que els governs català i espanyol acordin una consulta i si s’escau més endavant ja direm què s’ha de votar?”. Perdó per l’exageració però una pregunta trampa suposaria una sortida en fals al tràngol sobiranista pel que està passant Unió. Clar que, vist el que s’ha vist aquesta setmana, la cosa més directa seria: “Gent d’Unió, eh que ja n’hi ha prou?”
Jofre Llombart
Sots-director del Món a RAC-1
Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 16 de maig del2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada