Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




14 de juliol 2015

Ada Colau, oficina de col·locació familiar

La Sra Colau, l’altre dia en el programa "Viajando con Chester" va deixar diverses expressions de la forma més demagògica possible i, com sempre, oblidant les seves promeses. Se li va preguntar per l'endoll a la seva parella, i la seva resposta va ser "Si investiguen els altres segur que es troben el mateix" ... No defensava vostè que la seva proposta era un canvi davant el que estableix la casta? Doncs bé, sí es realitza aquesta tasca de recerca els casos de parelles "endollades" de personatges de primer nivell es redueixen a: Sr. Montilla (PSOE), que va endollar a la seva dona i aquesta acumulava 11 càrrecs; el Conseller Baltasar (IC-ICV), va endollar a la seva exdona, a la seva dona, al seu gendre i la seva filla. És important recordar que Ada Colau segueix cobrant de la Fundació DESC que és d'on cobren els senyors d'IC-ICV que no es poden "col·locar" ... Sort que la Pepa Bueno va passar per alt l'endoll de la parella del número 2, i de la número 3v .. Així com el de l'activista post-porno Àgueda Bañón anomenada Directora de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona ... Llegiu l’article d’en Victor Alexandre que publiquem en el nostre Bloc, arran d’aquesta polèmica de la Fada Colau.

Ada Colau, oficina de col·locació familiar

La coneguda frase “tots són igual”, referida a la manca d’ètica dels polítics, no és justa. No ho és, perquè no és veritat que tots siguin igual. En absolut. Hi ha polítics admirablement escrupolosos en l’exercici del seu càrrec, polítics que observen uns principis ètics elevats i que no poden ser acusats de no aplicar-se a si mateixos allò que, des de l’oposició, critiquen d’un adversari. També n’hi ha dels altres, és clar, dels que, tot fent ús d’una superioritat moral autoconcedida i per mitjà de mítings abrandats i arrogants, acusen els adversaris de fer “polítiques mafioses”, però que ells, tot just arribar al poder, són els primers a practicar-les. I ho fan, a més, amb absolut desvergonyiment. Són ells, per tant, els qui, amb aquesta praxi, contribueixen a la percepció popular esbiaixada que diu que “tots els polítics són igual”. Amb tot, la culpa d’aquest descrèdit cal repartir-la a parts iguals entre els hipòcrites i els indiferents, és a dir, entre els qui ara diuen negre on abans deien blanc i els partits que els fan costat o que fan els ulls grossos. El silenci còmplice amb què ICV-EUiA, Procés Constituent i Podemos –els noms que s’aixopluguen sota les faldilles d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona–, han acceptat i encobert la conversió de Barcelona en Comú en una empresa de col•locació familiar, els implica a tots.

Així hem vist com Ada Colau i el seu número dos, el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, han trigat només uns dies a col·locar les seves parelles respectives en càrrecs de confiança. D’acord amb això, el senyor Adrià Alemany, parella de Colau, ha esdevingut responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i Vanesa Valiño, parella de Pisarello, s’ha incorporat com a assessora de l’àrea d’Habitatge. Algú s’imagina què n’haurien dit Colau i els seus acòlits, si Xavier Trias, posem per cas, hagués fet una cosa així amb la seva dona?

Allò que la senyora Colau i Barcelona en Comú no semblen haver tingut en compte és que quan t’autoproclames ànima pura t’obligues a actuar en conseqüència. No n’hi ha prou de titllar de corruptes els qui no et riuen les gràcies, cal provar també les acusacions, dirimir-les davant dels tribunals i, sobretot, a banda de donar lliçons d’honradesa, practicar-la de debò. En altres paraules, el codi ètic del dictador de sentències mai no pot ser més lax que el dels sentenciats. I per la mateixa raó, els atenuants d’aquests últims són inadmissibles en el primer.

Sabem també que, davant l’estupor social que han causat els esmentats nomenaments, en què el grau de parentiu amb els dirigents puntua força, Barcelona en Comú ha optat per reafirmar-se cínicament dient que la parella d’Ada Colau, que abans d’arribar al poder municipal no cobrava, passarà ara a tenir un càrrec remunerat. I del cas Pisarello, ja ni tan sols no en diu res. La incògnita és saber si aquesta actitud és una qüestió de barra, de casta o de totes dues coses. L’estil de govern, això sí, és clar i es resumeix en setze paraules: aconseguim un càrrec públic i col·loquem-hi immediatament els nostres marits i mullers perquè ens assessorin. És una manera molt familiar de fer política, aquesta. Jo crec que partits com Família i Vida l’aprovarien de ple. Quina joia, veure que tot queda a casa i que si hi ha draps bruts es rentaran en família!

Arribats aquí, no sorprenen gens les declaracions de Gerardo Pisarello afirmant que la praxi de col·locar familiars és molt normal a Saragossa o Madrid –en una formació hispanocèntrica com Barcelona en Comú els referents espanyols són una constant– i que la seva companya, la companya de Pisarello, i el company d’Ada Colau són professionals de competència reconeguda. El problema és que no es tracta de si els familiars d’un polític són competents o incompetents. Estem parlant d’ètica. I no sempre allò que és legal és alhora ètic. En aquest cas, per exemple, no ho és gens. És un comportament detestable i inacceptable. Tan inacceptable com dir que els familiars en qüestió han estat escollits perquè Ada Colau i Gerardo Pisarello necessiten envoltar-se de gent de confiança. Significa, això, que no han trobat ningú més en qui confiar? No hi ha a Catalunya persones de competència reconeguda que puguin fer el que faran les parelles de Colau i Pisarello? Tan poc se’n refien, de la gent que els envolta? Francament, si per cobrir els llocs de confiança necessites col·locar-hi la teva família és que estàs molt sol. Estem parlant de fets que denoten una total manca d’escrúpols i que van molt més lluny de Colau i Pisarello, atès que si els dirigents d’una formació contravenen principis ètics, és aquesta formació qui està obligada a parar-los els peus o a expulsar-los. Altrament no es desacrediten només els contraventors, també ho fa tota la formació.

Però ja hem vist que la formació de Colau i Pisarello té molt en comú amb la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler en matèria de col·locació. Unió es cotitza a la baixa, és cert, però Barcelona en Comú sembla que frisa per rellevar-la. I ho fa destrament, cal reconèixer-ho. És la mateixa praxi immobilista i de dretes que seguien els papes de Roma, per consolidar el seu poder, i que consistia a afavorir amics i familiars. Nepotisme, se’n diu en llenguatge formal. En llenguatge universal es coneix com ‘estil Corleone’; és a dir, política mafiosa.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el diumenge 12 de juliol del 2015