Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




06 de setembre 2015

A los españoles

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha publicat al diari El País una carta dirigida "A los españoles", el mateix diari on la setmana passada es publicava una carta del expresident Felipe González dirigida "Als catalans". El text del President Mas, el signen també Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. Escriu el President, entre d’altres coses: “Los catalanes estamos siempre dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes". D'això va el 27S, de subscriure si volem perpetuar la situació actual o si, per contra, volem construir una Catalunya lliure i pròspera a la semblança d'Holanda i Suècia, una Catalunya autònoma i propietària exclusiva de les seves decisions. El "sí" a les urnes suposa un trencament institucional amb Espanya, un punt i final a la nostra actual qualitat de súbdit. Però en cap cas trencarem identitats ni famílies ni relacions. Perquè el problema no és Espanya sinó l'Estat Espanyol que la governa. Si voleu llegir la carta completa traduïda al català podeu fer-ho en el nostre Blog.

Als espanyols

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podíem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col•laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.