La batalla d'Artur Mas

Inici del procés cap a la constitució d’un “estat català independent en forma de república”. Aquesta és la fórmula que han aconseguit acordar, no sense dificultats, els negociadors de Junts pel Sí al Parlament- i la CUP. El principi d’acord no pressuposa cap pas endavant pel que fa a la negociació de la investidura del pròxim president. La CUP ha explicitat de nou en les taules de negociació el rebuig a la investidura d’Artur Mas. Aquesta posició de la CUP pot esdevenir finalment l’estocada definitiva al procés. Si és així anirem a unes noves eleccions el mes de març que, segons tots els experts, portaran la independència cap al seu enterrament definitiu. Com ha manifestat en unes recents declaracions l’historiador Borja de Riquer: Hi ha un sector de la CUP que veu que ha de bastir una tàctica sense renunciar als principis perquè la causa en conjunt avanci, i d'altres que són incapaços de renunciar a les seves idees i no volen pactar amb ningú. Quedar-te pur amb la teva bandera vol dir quedar-te sol, i això té uns efectes globals que són extremadament perjudicials per al país. Pots enfonsar tota una generació. Es poden trobar, com va dir Frederica Montseny, 'orgullosamente solos y aislados'. Un altre historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona en Francesc Xavier Hernàndez va escriure fa dies una “carta oberta al líder de la CUP en Quim Arrufat, on analitza aquesta posició intransigent dels cupaires i que val la pena llegir. La podeu trobar en el nostre Blog.

La batalla d'Artur Mas

Carta oberta al Quim Arrufat.

(Els capellans no carden però, tot i la manca de praxis, diuen als demés que han de fer i com ho han de fer...)

Hola Quim, avui en un tuit parles de "fans" del president i "hooligans". Penso que són qualificatius desafortunats, poc respectuosos i demanaria que els retiressis.

En general en el discurs de les CUP es diu que les persones (o els personatges) no són importants; tanmateix, i de manera contradictòria, heu fet de l’estigmatització del President de la Generalitat, un dels cavalls de batalla de la vostra argumentació electoral. I és obvi que les persones són importants, i determinants (totes), i a l’entorn de la figura del president Mas es dóna, en aquests moments, una batalla que no sé si és decisiva, però, en qualsevol cas, és important pel futur de la societat catalana. No sou els únics a blasmar l’activitat del President. La dreta més cavernícola, la botiflera i l’espanyola (és a dir, els capitalistes), porten trinxant el President de fa mesos.

Pensen bàsicament que, en renunciar al seu paper de cap de la policia del Gueto, Mas és un traïdor a la causa de la dreta nacionalista espanyola (i els seus aliats botiflers). La canalla de l’opus de La Caixa el té en el punt de mira, també els del Banc Sabadell; els del Pont aeri li tenen jurada. No cal dir que el Grup Godó ha posat tota la carn a la graella per liquidar-lo. I encara el Lara, la Sexta, El Periódico, els bisbes espanyols, els serveis secrets, la judicatura, el ministre de Defensa, la Caverna Mediàtica de Madrid, tots ells han fet de tot per destruir el President. Els poderosos han aixecat, a cop de talonari, nous lideratges (Pablo Iglesias, Rivera…) per laminar el potencial perill català que s’obria amb la “traïció” d’Artur Mas. Està clar que Mas ha estat, i és, l’enemic principal. El principal enemic a batre. La torrentada contra Mas ha vingut acompanyada amb les punyalades polítiques (contra el procés i contra Mas), que han estat continuades, per part d’UDC de manera evident, però també amb posicionaments discutibles per banda d’ERC (afortunadament superats) i les darreres, les dels stalinistes d'ICV… i també les vostres, que també considereu que Mas és l'enemic emblemàtic a batre.

A la meva manera de veure, el balanç de l’activitat de Mas té grans errades. Efectivament, el govern “dels millors” ha estat patètic en cultura i educació (un autèntic desastre), ha tingut forats negres en Governació i situacions discutibles a Sanitat. Se li atribueixen retallades, òbviament, però la situació de crisi i la brutal ofensiva de l’Estat no deixaven marge. Es diu que CiU era un cau de corruptes i que Mas n'era el vaixell insígnia. Jo no ho veig així. CiU va ser un producte de la cultura de la corrupció que va infantar la Transició, com tots els altres partits.

Tanmateix, Mas ha acabat amb això i, avui dia, els observadors exteriors reconeixen que la Generalitat és l'administració de l’Estat més transparent, i la que té menys funcionaris. Altrament (i a l’espera del proper dossier contra Mas…) ningú ha demostrat res. A hores d’ara dir que Mas és un corrupte és una difamació, la digui qui la digui, Fernández Díaz o vosaltres.

En una dinàmica constructiva jo us diria que Mas i la seva circumstància, contràriament al que dieu, han estat positius i pro-actius. Han trinxat CiU, han eradicat finalment el càncer d’Unió Democràtica i han fet un partit nou de tall liberal, de centre esquerra, la nova Convergència, que suposo que acabarà assemblant-se al Partit Nacional d’Escòcia. A banda, Mas ha impulsat el moviment d’emancipació nacional i li ha donat cobertura des de les minses possibilitats de les estructures autonòmiques, i al seu nivell ha posat l’Estat contra les cordes. Ha estat, sobretot la gent i el carrer, d’acord, però ell ha estat determinant. Si Mas s’hagués posat de cul el carrer no hauria avançat. Ell ha estat proactiu i fins i tot locomotora.

No és d’estranyar que tota la força dels capitalistes (els de debò) i de l’Estat espanyol estiguin contra ell. És un dels enemics a batre, i sobretot perquè la seva figura (President de la Generalitat compromès amb la llibertat) és del tot simbòlica. Ni tu, ni en Fernández, ni l’Anna sou un perill per al sistema. Sou una anomalia vintage i pureta tolerable (si més no ara per ara). Qui ha fet tremolar al sistema, qui dóna escac al sistema, el revolucionari, en definitiva, és Mas, i és per això que a ell el volen posar a la presó, i a vosaltres no. I fins i tot avui sou la gran esperança de la canalla política de Madrid. En Leguina, al qual conec de fa anys (des de finals dels 70), ho ha manifestat amb clarividència: sou la darrera barrera per frenar la bèstia. Enhorabona, valents.

De vegades, en les confrontacions, no pots escollir el camp de batalla. Has de lluitar allà on toca i fins i tot allà on t’ho imposen els enemics. Avui, Mas, President de la Generalitat, és un camp de batalla en tant que és un símbol, i això ho ha decidit l’Estat, la Banca, el Palco del Bernabeu, La Caixa, Godó, Lara i, en general, els capitalistes que tant blasmeu. Abatre Mas és l’objectiu principal dels enemics de la Terra. I abatre Junts pel Sí l’objectiu associat. Aquesta és la batalla de la setmana… i vosaltres no reconeixeu la importància de la batalla, i dieu que Mas, un dels nostres al capdavall, és prescindible.

Quina miopia! Quan la batalla, potser decisiva, es dona a Pàndols (1) vosaltres gireu l’esquena i us dediqueu a fer discursos en la rereguarda. De fet, encara pitjor, atès que dieu que en cap cas investireu Mas perquè representa la corrupció capitalista. Deu ser per això que la Banca, l’Estat i els poderosos li volen fer la pell. De fet sou vosaltres, i els “col·laboracionistes” en general, els qui esteu sota sospita de fer el joc als capitalistes poderosos, i l’Estat opressor, tot donant cobertura a l’enderroc del President.

No us demano que doneu suport a la investidura de Mas, sé que la vostra rígida i pura moral revolucionaria us ho impedeix. I que teniu un compromís, ja que veu dir que no ho faríeu. Bé, feu el que vulgueu, igual preferiu l’Arrimadas o la Colau de torn… Altrament la vostra immaculada i pedant moral revolucionaria diu que no entrareu en cap govern de concentració. Naturalment, no us mullareu, ni us embrutareu en cap govern que hagi de treballar amb problemes i pressupostos reals; sou massa purs. no us comprometeu, no baixareu a l’arena. Avui preteneu limitar, decidir o aconsellar qui es pot presentar, o no, d’una altra candidatura. A Junts pel Sí, tenim un candidat pactat, i vosaltres dieu que no pot ser (!), que aquest no us agrada. Preteneu dir el que s’ha de fer o deixar de fer, però vosaltres, des de fora. De fet, el mateix que els capellans, que no carden, però que diuen als altres el que poden i el que no poden fer… En fi… Enhorabona, revolucionaris…

Tot i que en algun moment us he donat suport ara no tinc cap esperança en la vostra capacitat política. Crec que abans de pregar-vos una mica de racionalitat m’estimo més que cremem tots plegats aquesta etapa lamentable, al més aviat possible, i que procedim a noves eleccions, a veure si us posen a lloc.

(1) Referència a la Serra de Pàndols on va tenir lloc una cruenta batalla de la zona del Ebre durant la Guerra Civil.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona

Article publicat a la pàgina “Catalunya, el meu país” de Facebook el 4 d’octubre del 2015