Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2015

Per la CUP ha arribat el temps fer política

1515 a 1515, l’empat aritmètic a l’assemblea cupaire de Sabadell, és una pressa de pèl a Catalunya, als patriotes independentistes que van estar pendents de 3030 vots que podien decidir tirar endavant el procés polític de la llibertat de Catalunya. Fer d’Artur Mas el dimoni, ha fet forat en la ment dels cupaires, que quant els preguntes per què..., no saben respondre amb claredat argumental i entren en uns jardins utòpics, que no saben ni defensar, en quant els hi fas quatre preguntes concretes sobre que es el que de veritat proposen pel futur de Catalunya i el seu benestar. Transcrivim tot seguit uns fragments del davantal de Mònica Terribas del dilluns 28 de desembre al programa “El matí de Catalunya Ràdio” on la periodista ho verbalitza clarament: “Allargarem l'agonia fins al 2 de gener esperant que es reuneixi el consell polític de la CUP? O Junts pel Sí prendrà alguna decisió abans? Quan ha arribat el moment de mullar-se, els deu diputats de la CUP no només no han volgut opinar públicament sobre la proposta de JxSí, ni defensar-la ni criticar-la, sinó que han tornat la pilota a l'assemblea com si el 27-S no s'haguessin triat cervells, sinó cossos i braços. Però, ironies del destí, què els ha dit, aquest empat de l'assemblea? Doncs que, per dolorós que sigui, els van triar per prendre decisions. I en canvi, ahir els vam veure davant d'un micròfon explicant el que ja sabíem, sense respondre ni tan sols a les preguntes legítimes que es feien ahir a la nit milers de persones. Això sí, la majoria del país, escrupolós, democràtic i respectuós, ho assumeix, i espera. I mentrestant, esbatussades i diversió a l''olla de Twitter', que estalvia hores de psiquiatre col·lectiu i estimula els Minoristes i el 'Polònia'.” L’argument de que la CUP finalment ha de fer “política”, el desenvolupa el periodista i professor a la Universitat Catalana d'Estiu en Gustau Navarro i Barba en el seu article i que podeu llegir en el nostre Bloc.

Per la CUP ha arribat el temps fer política

L’Assemblea de la CUP ha acabat amb un resultat sorprenent, matemàticament possible, però estadísticament altament improbable, no entraré ara en el joc dels qualificatius del resultat, no em sembla políticament transcendent, perquè independentment de si guanyava una opció o un altre per una diferència mínima, un, dos, tres vots, el resultat polític era el mateix, la CUP estava i està dividida al 50 per cent.

Personalment no em trobo dins el marc dels defensors dels moviments assemblearis, de la mateixa manera tampoc en sóc radicalment contrari, simplement en conec les seves limitacions, i sense cap temor a equivocar-me puc afirmar que no hi ha res més manipulable que una assemblea en mans de gent experta i preparada políticament. De fet el joc de les tres votacions amb quatre propostes està pensat per evitar la divisió d’una organització, quan saps positivament que està dividida, i segons el redactat de les preguntes pots jugar amb un subtil conductisme.

L’assemblea però ha votat unànimement que l’únic interlocutor de la CUP és Junts pel Sí, ho diuen les dues propostes, el fantasma de Podemos/Colau haurà de ser enterrat, les dues propostes votades no deixen espai a altres aliances, cap dels diputats i cap membre del consell polític de la CUP no té ara cap mandat per continuar a jugar amb l’ambigüitat del referèndum impossible de Podemos/Colau. El document enviat a les bases del partit abans de l’assemblea on deia “Davant els resultats del 20 de desembre es visualitza una oportunitat de bastir un front d’esquerra transformadora –CUP + En Comú Podem– per esdevenir la força majoritària en unes noves eleccions al mes de març” hauria d’arxivar-se definitivament després del vot de diumenge.

La diputada Anna Gabriel, dona intel·ligent i formada, hauria de deixar d’auto enganyar-se, no té més una organització compacta darrere les seves posicions, ara el seu pes és molt clar, la meitat exacta de la CUP, després de l’Assemblea declarar que la pilota ara està a la teulada de Junts pel Sí i “Ara tenen la possibilitat de generar una nova proposta” mostra una limitada capacitat de lectura política, per què una organització dividida al 50 per cent té moltes possibilitats de fractura interna, a menys que la seva direcció tingui molta lucidesa política.

Ara la CUP haurà de fer definitivament política, caldrà veure si és una organització basada en el centralisme democràtic o en la llibertat de les diferents tendències organitzades que arriben a una síntesi si és possible i en cas de mancança de posició unitària preval la necessitat d’expressar també públicament amb el vot la diversitat de pensament dins una mateixa organització, una organització democràtica actua d’aquesta manera en els temes que no són fundacionals i porten a qüestions d‘estricta tàctica política com el tema que ens ocupa.

El diputat Antonio Baños ha declarat que el resultat “no significa escissió, sinó debat”, ens alegrem perquè ningú amb sentit patriòtic vol la ruptura de la CUP, perquè si realment estem per enfrontar-nos a l’estat espanyol, tots seran necessaris. Per poder fer-ho la CUP continua tenint la pilota al seu camp, i cal que la pluralitat de la CUP quedi reflectida en un vot que permeti constituir el nou govern de transició, que trenqui amb la monarquia borbònica i ens porti vers la república catalana.

Gustau Navarro i Barba
Antropòleg i historiador

Article publicat al Blog Geopolitica.cat el dilluns 28 de desembre del 2015

24 de desembre 2015

Convergència i la CUP

La vigília de Nadal i abans de menjar-nos l’escudella, el capó, les neules i el torró, no convé fer-nos gaire mala sang amb les dèries de la CUP i les propostes de JxS. Malgrat tot no podem deixar de pensar-hi i per això quan hem trobat aquest article d’en Vicent Sanchis parlant del futur de Convergència i de les ganes que té la CUP de traure-la del procés, ens ha semblat adient publicar-lo al nostre Blog. Com diu també l’Odei A. Etxearte: “Sense una CDC i una CUP fortes no es pot esperar la generositat, la perícia i la sang freda imprescindibles que exigeix la consecució d'una independència unilateral sobre una majoria social incontestable. Amb els odis de sempre, passarà el de sempre.” Que passeu un Bon Nadal.

Convergència i la CUP

El preacord que no ha pogut ser i que ha acabat derivant en una "proposta" de Junts pel Sí a la CUP ha estat una cessió enorme per a Convergència Democràtica. L'opció que lidera Artur Mas i que ha estat durant anys hegemònica en el catalanisme polític pateix unes convulsions internes que encara no ha volgut detectar ningú. Catalunya és el país de les meravelles. I de les exigències, sovint unilaterals. Aclarim-les.

Convergència és, comparada amb altres partits d'aquesta part del món dit civilitzat, una força de centre esquerra. Defensa l'economia de mercat, el teixit productiu de debò, les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i -sense perdó- els botiguers; és a dir, la síntesi, la referència i l'ànima del catalanisme de carrer ample. Aquell que ha convertit l'independentisme en una opció majoritària quan ha dit prou. Però alhora defensa l'estat del benestar i la concepció del món heretada de la socialdemocràcia de la postguerra. Les polítiques socials de Convergència no serien enteses per un conservador britànic i resultarien insuportables per a un demòcrata nord-americà.

És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.

Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.

La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.

Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.

La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.

Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".

En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.

Vicent Sanchis
Escriptor i periodista

Article publicat al digital elMon.cat el dimecres 23 de Desembre del 2015

15 de desembre 2015

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

“Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència”. Aquesta afirmació l'ha fet des del Canadà el sabadellenc Agustí Bordas i Cuscó que és Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc i que ha escrit un article al Diari de Sabadell amb el títol “Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró” i que podeu llegir complert en el nostre Blog, on exposa les seves impressions arran de les eleccions del proper diumenge 20-D i la presència de diputats catalans a Madrid. El sabadellenc desplaçat al Canadà arriba a la conclusió que cal tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid i especialment ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, la candidata de Democràcia i Llibertat de Sabadell al Congrés dels Diputats.

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

Trencant tòpics, el 9 de novembre de 2014, Sabadell esdevingué, en termes absoluts, la 2a ciutat de Catalunya amb més vots pel Sí-Sí en el procés de participació ciutadana organitzat per voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana i impulsat, políticament, pel President Artur Mas. El 27 de setembre d’enguany, malgrat l’apocalíptica campanya mediàtica de l’unionisme, 50.000 sabadellencs votaren per la independència –un 4% més que l’any abans– establint un nou llindar històric per a l’independentisme al cor del Vallès Occidental.

Actualment, el President de la Generalitat continua imputat per la querella repressiva presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra l’impulsor d’una consulta absolutament democràtica. Hom hauria de mostrar-se incrèdul quan s’afirma que ja han passat quatre dècades d’ençà del traspàs del Dictador.

Durant els darrers dos anys, els mitjans de comunicació espanyols han insistit a cantar les absoltes pel sobiranisme i, malgrat les endèmiques desavinences internes dins el catalanisme i els obstacles polítics, econòmics i judicials plantejats per l’administració central de l’Estat espanyol, l’independentisme s’ha enfortit, esdevenint un element estructural i hegemònic en l’escenari polític a Catalunya.

Molts catalans veiem les eleccions del 20 de desembre (20D) amb desgrat. Hom podria afirmar que ens és una jornada profundament antipàtica; el progressiu allunyament de la ciutadania catalana respecte a les institucions centrals espanyoles ha fet difícil justificar la presència de parlamentaris catalans en ens hostils al catalanisme.

En el passat, he plantejat la necessitat de no atorgar legitimitat mitjançant el vot a unes institucions que, donat el petit pes demogràfic català sobre el conjunt de l’Estat espanyol –un migrat 16%– acaben imposant, com una implacable piconadora, polítiques públiques, sentències, i mesures administratives obertament contràries a la voluntat majoritària dels catalans. Afirmen, sense embuts, voler espanyolitzar-nos les criatures.

La coherència del meu rebuig a la presència catalanista a Madrid quedà en entredit l’abril de 2014, quan 299 membres del Congrés dels Diputats –incloent, lamentablement, una majoria de parlamentaris catalans– rebutjaren la proposició del Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum d’independència pactat, seguint el model d’excel•lència democràtica acordat entre els Governs del Regne Unit i Escòcia.

Com fou possible que els parlamentaris catalans del PSC i PP poguessin votar en contra d’un referèndum demanat per un 80% de la població catalana? En nom de qui distorsionaren la voluntat democràtica d’una amplíssima majoria de ciutadans catalans?

La resposta a aquesta pregunta roman vigent: de no votar candidatures catalanistes, PSC-PSOE, PP, Ciudadanos i Podemos s’erigiran en portaveus dels catalans davant els mitjans de comunicació del món sencer. Malgrat la dificultat de mobilitzar els votants sobiranistes i la quasi invisibilitat dels partits catalanistes en els mitjans d’àmbit estatal, les cancelleries també analitzaran els resultats del 20D com un termòmetre de l’independentisme.
Els emprenedors i treballadors sabadellencs, ja siguin assalariats, responsables d’una empresa o comerç familiar, autònoms, o bé ja jubilats, han patit i continuen patint els perjudicis de formar part d’un Estat amb un projecte aliè als seus legítims interessos.

Malgrat la quantitat ingent de recursos fiscals generats al Vallès i la resta de Catalunya, el govern de la Generalitat –premeditadament asfixiat per Cristóbal Montoro– no pot emprar els impostos dels catalans per mantenir el funcionament òptim dels serveis públics. No és just que Catalunya, un dels països més pròspers de l’Europa meridional gràcies a l’economia de mercat, continuï sent objecte d’un drenatge fiscal sense parangó enlloc del continent.

Mentre la Comissió Europea denuncia el malbaratament en línies de tren d’alta velocitat i autopistes “en àrees de poc trànsit”, el Corredor Ferroviari Mediterrani continua essent negligit. A hores d’ara, ja hem perdut el compte de les promeses trencades per Fomento i ADIF. De fet, aquest 2015, Catalunya se situa en la tercera posició per la cua respecte a la inversió de l’Estat en infraestructures. De la queixa justificada en diuen victimisme.

Malgrat aquestes evidències, Duran i Lleida –líder d’un partit ja extraparlamentari a Catalunya– s’ha ofert per establir una coalició amb el Partido Popular. Ho han llegit bé; després dels atacs a l’autogovern català i de tèrbols episodis com l’actuació de les clavegueres de l’Estat contra Xavier Trias, o bé el sabotatge de l’operació antigihadista dels Mossos d’Esquadra, UDC pretén associar-se amb Jorge Fernández Díaz. Lamentable.

El procés d’independència, única alternativa real al disfuncional Estat espanyol, exigeix rigor, ordre i seguretat jurídica. Democràcia i Llibertat, que agrupa des de sensibilitats de centre-esquerra fins als socialcristians catalanistes, és una opció seriosa i europeista. Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència.

Ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, una advocada sabadellenca capaç de combinar el compromís amb la llibertat de Catalunya i la compassió, per exemple, amb l’Associació de Víctimes de la Talidomida. Entre altres mèrits, la Lourdes ja va deixar una petjada personal com a membre del comitè de redacció del programa electoral que portà Ramon Tremosa al Parlament Europeu.

Per tots aquests motius, faig públic el meu suport a Lourdes Ciuró dins la candidatura de Democràcia i Llibertat i demano la mobilització de l’electorat catalanista del Vallès Occident.

Agustí Bordas i Cuscó
Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc.

Article publicat al Diari de Sabadell el dimarts 15 de desembre del 2015


14 de desembre 2015

Fastigós incident

Ada Colau va obtenir una escarransida victòria a Barcelona el passat mes de maig amb només 11 regidors, però la seva superioritat “moral” l’aparta dels seus possibles i necessaris socis per formar un govern fort a la capital del país. Sis mesos d’alcaldia en mans d’Ada Colau i el desgavell, la paralització, la inacció i la manca de voluntat política per arribar a acords per fer front als problemes de la ciutat. Amb tot, la seva líder decideix anar a fer política a Espanya i avui ha comés una greu errada. Colau ha dit en un acte polític amb Pablo Iglesias a la capital d’Espanya que: “Madrid pot tornar a ser la nostra capital”, el seu populisme l’ha traït. Aquesta és la mentalitat i l’ideari polític dels senyors de Podemos i En comú. També cal que tothom conegui l’actitud de Podemos davant d’un fet solidari tan enorme a Catalunya com ho és la Marató de TV3. Llegiu en el nostre Blog l’article que amb el títol “Fastigós incident” ha escrit avui l’historiador Oriol Jordan i coneixereu com els de Podemos a Catalunya han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató i com han carregat contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que any rere any fa una labor immensa per finançar la investigació de les malalties a casa nostra. Aquest és el pensament de la gent de Podemos en voler-nos convèncer que podrem fer un referèndum si ells governen a Madrid amb una majoria de “només” 234 diputats. D’això els catalans en diem “fer-nos combregar amb rodes de molí”.

Fastigós incident

Com bé saben, avui és el dia de la solidaritat a Catalunya contra les malalties. A Catalunya però, avui ens mobilitzem exclusivament per lluitar contra alguna malaltia (enguany l'obesitat i la diabetis), i la resta de dies enviem seixanta milions cap a Madrid que no tornen. Degut a aquesta darrera circumstància, i de l'extorsió dels ministres de La Moncloa, ens veiem immersos en aquest procés polític tant complex que estem testimoniant des del dietari.

Avui les eleccions a l'Estat espanyol programades pel 20 de desembre han propiciat un creuament entre aquestes dues formes de solidaritat. La mateixa Marató de TV3 s'ha hagut d'avançar una setmana per no coincidir amb els comicis, i alguns polítics catalans han aprofitat els actes que han celebrat avui per reclamar als assistents que truquin al telèfon de La Marató (905 11 50 50). Aquest ha estat el cas de Francesc Homs i de Gabriel Rufián.

A qui això no ha agradat ha estat a sectors de Podemos a Catalunya que han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató. Quina bajanada, per favor! Ara criticarem que un candidat a les eleccions demana en un acte electoral que la gent truqui a la Marató, o fins i tot que recapti fons per aquesta. Què passa que als polítics només se'ls permet el postureig d'estar a la centraleta agafant telèfons?

Qui ha sobrepassat la ratlla de la queixa de tieta ha estat Albano Dante. El bel·ligerant diputat de CSQEP feia molt que no deia res, concretament des que va ser escollit cap de llista de Podemos Catalunya. Vaja. Avui ha enllaçat un article seu en un tuit que deia el següent: "#LaMaratoTV3: Quan la televisió pública li renta la cara a la sanitat privada (Sanitas)". A l'article carrega durament contra TV3 per permetre que Sanitas en sigui patrocinadora argumentant que el que està fent TV3 és propaganda a una nefasta mútua privada.

Vaja, que conscientment la cadena pública organitza tot això per rentar la cara a una mútua privada. Altre cop la superioritat moral d'aquells que deuen més de 16 milions als bancs. Carregar contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que està transcendint i arrelant tant al país, amb vora 2.000 actes a tot el territori pel patrocini d'una mútua que, al seu parer, és el dimoni, és bastant fastigós. A això podríem sumar les desafortunades declaracions d'Ada Colau des de la capital d'Espanya dient que treballarà perquè Madrid torni a ser la capital dels catalans. Ho diu l'alcaldessa de la segona ciutat de l'Estat, l'alcaldessa de la ciutat que aspira a ser capital d'Estat. I després ve Quim Arrufat i diu que ell, que no pensa votar a les espanyoles, votaria si ho fes Podemos. A veure quan ens traurem la bena dels ulls, tant voler picar l'ullet a l'un i a l'altre esperant que pugin amorosament a la nostra nau sobiranista ens acabaran abordant.

Oriol Jordan
Historiador

Article publicat al digital directe!.cat el diumenge 13 de desembre del 2015

08 de desembre 2015

Dignitat, diàleg i decisió

Sabadell tindrà el 20D una diputada al Parlament espanyol que defensarà les mancances que la Administració central manté des de fa anys amb la ciutat, per exemple l’adaptació de l’estació de la Renfe del centre (falten escales mecàniques, ascensors, etc), la cessió a la ciutat del edificis de correus de la Via Massaguè o de l’antiga caserna de la guàrdia civil de la Gran Via, etc. etc. Tots el sabadellencs hem d’aprofitar aquesta oportunitat i per tant donar suport a la seva candidatura. El plantejaments de la Lourdes Ciuró de cara a aquestes eleccions podeu llegir-los en el seu article titulat “Dignitat, diàleg i decisió” que publiquem en el nostre Blog.

Dignitat, diàleg i decisió

El 20 de desembre tenim eleccions generals per escollir els representants al Congrés dels diputats i al Senat espanyol, i algú es podria preguntar: per què un altre cop?. Per què tantes eleccions? Fins i tot algú pot arribar a la conclusió que no s’ho val, que hauríem de desconnectar ja d’Espanya. Moltes d’aquestes opinions són comprensibles. La situació actual, el bloqueig en la investidura a la Presidència de la Generalitat i la manca d’acord entre els sectors sobiranistes pot produir en moltes persones desànim, inquietud i fins hi tot enuig.

És normal! Però no ens podem permetre defallir. És ara quan hem de demostrar que la determinació és clara. El que tenim entre mans s’ho val i no és altra cosa que la viabilitat i la consolidació del nostre estat del benestar tal i com ens el mereixem pels recursos que generem, així com la nostra manera de ser i fer com a catalans. Tant dels nascuts a Catalunya, com dels vinguts d’altres contrades i entre els que ens uneix la voluntat d’una terra d’oportunitats pròspera, oberta al món i de valors profunds i sòlids.

Ningú va dir que seria fàcil, i no ho és certament. Els projectes històrics, com ho és assolir la llibertat d’un país, no és qualsevol cosa. És una gran gesta que a no tots els pobles del món se’ls presenta com se’ns ha presentat ara a nosaltres, i només s’aconsegueix amb voluntat ferma, insistència i persistint . Fent pinya i sumant. Aglutinant majories i aglutinant fortaleses. Sense deixar ningú pel camí ans al contrari, fent que el tren a la llibertat sumi quantes més voluntats i adhesions millor.

A Democràcia i Llibertat defensem amb contundència i serenor, el camí que hem començat per què ja no té aturador i cal que el dia 20 de desembre aquest sigui també el missatge que llancem a les institucions espanyoles i a les cancelleries europees.

El 20 de desembre tornen a ser unes eleccions importants on hem de tornar a fer sentir la nostra veu alta i clara votant. Hem d’anar a votar. Com hi vàrem anar el 9N i com hi vàrem anar el 27S. Tothom. Tota la força del ‘Sí’ ha de tornar a sortir a votar i fer-ho per aquells que ho farem possible. Com hem fet possible el 9N que ha empentat la majoria de la ciutadania de Catalunya, i com hem fet possible, que el 27S es llegís en clau plebiscitària. Hem de votar ara amb el cor pel país, però amb el cap per escollir la força que dóna garantia i solvència al procés en favor del nostre progrés col·lectiu. No és hora d’improvisacions, és hora d’estratègia. No és hora d’enfrontaments, és hora de mà de seda. No és hora de revolucions radicals i tronades. És hora de fer la independència des de la seguretat que donem els que fem les coses ben fetes.

A Madrid hi tenim molt a dir i és a la mà de tots nosaltres com a votants, que la majoria rotunda dels 47 diputats que sortirem escollits a Catalunya anem a defensar els nostres interessos col·lectius com a poble i el nostre projecte de país que és el que va sortir de les urnes el dia 27S.

Democràcia i Llibertat, la confluència de Convergència, Demòcrates i Reagrupament, volem ser aquesta veu a Madrid. Una veu ferma i sòlida. Sense estridències però amb convicció. Amb il·lusió, però sense ser il·lusos. Fent les coses ben fetes i amb imaginació, com ja hem provat que vam saber fer el 9N. Sense perdre la seriositat que hem de donar a Europa si volem guanyar-nos la complicitat internacional.

Amb aquesta predisposició faig pinya amb els altres candidats de Democràcia i Llibertat al Congrés. Amb un compromís ferm amb Catalunya i la seva gent. Amb un compromís amb els meus conciutadans de Sabadell, per què a tots ens uneix la voluntat de viure millor, en un país millor i això ara passa per ser un nou Estat d’Europa.

Siguem conscients que el nostre poder és immens. Tenim el poder del vot. El poder de la democràcia. Canalitzem-lo doncs a les urnes el dia 20 de desembre i diguem clar que volem ser un nou, pròsper i modern Estat d’Europa per dignitat, reivindicant el diàleg i amb tota la decisió. Vota doncs, Democràcia i Llibertat.

Lourdes Ciuró i Buldó
Diputada al Congrés de CDC
Candidata de Democràcia i Llibertat

Article publicat al digital iSabadell.cat el dilluns 7 de desembre del 2015

05 de desembre 2015

Sense Mas, això no acabarà bé

Avui és 5 de desembre, vigília del “Dia de la Constitución” que els espanyols celebraran abrandats i abraçats a la seva “rojigualda”. Nosaltres aquí tenim uns altres maldecaps: els estira i arronsa entre el convergents i els cupaires de brama encesa i puny enlaire que no volen veure en Mas presidir la Generalitat. Tot plegat un desori que d’una manera o altra s’ha de resoldre. O amb Mas o sense Mas. Però, com escriu el capellà secularitzat en Josep Poca en un article que podeu llegir en el nostre Blog, sembla segur que “Sense Mas, això no acabarà bé”. Cal que aquests que no volen veure en Mas ni en pintura, s’ho rumiïn i acabin posant el país per davant de les seves dèries anticapitalistes.

Sense Mas, això no acabarà bé

Malgrat els molts pals a rodes de gent que considerem nostra, fins ara havia cregut en el seu darrer missatge: “Això acabarà bé”, i així ho he manifestat una vegada i altra als amics més pessimistes. Aquesta nit, però, l’he passada donant voltes pel llit, fins que finalment m’he passat a l’ordinador, a tres quarts de quatre de la matinada, i he escrit la capçalera d’aquest escrit, que no pensava haver d’escriure mai.

Carregar damunt el president Mas tots els mals dels anys de govern convergent és una immensa injustícia. Fer-li pagar, a ell, l’aprofitament dels fills, amics i “convidats” del president Pujol em sembla un despropòsit que no té nom. La corrupció que ha planat durant anys en totes les files dels qui han tingut ben a prop el poder ha estat intuïda, coneguda i suportada per la major part de la societat civil. Amb més o menys connivència. Això és una veritat com un temple.

De la mateixa manera, doncs, que afirmo que sense Pujol no hauríem arribat on som, també estic del tot convençut que sense Mas no ens en sortirem. Alguns pensaran que ha arribat en mal moment. Jo crec el contrari i estic d’acord en allò que em digué el president Pujol: “Potser sí que tot ho he fet malament, però almenys que em reconeguin que l’elecció de Mas ha estat un bon encert”. Jo crec que sí, malgrat temo que la càrrega que li ha caigut damunt comença a ser una mica massa feixuga. I, quan arriba al capvespre a casa, de ben segur li confia a la seva esposa –només a ella– el seu desencant i el seu desànim, sense arribar a expressar una possible claudicació. No n’hi ha per menys. El més fàcil seria tirar la tovallola. Però, sé que no ho farà. No per a ell, ni per a seva família, sinó per al país, perquè sap que malauradament li ha tocat un paper irrenunciable si volem que “tot això tiri endavant” i perquè –malgrat li pesi– sap que la seva imatge és el millor aparador de cara a Europa i molt més enllà. Ho sap, n’és conscient, no se’n pot escapar, i no ho farà malgrat la incomprensió de tants, encara que no tants com alguns pensen. Unes noves eleccions (que Déu no ho vulgui) potser donarien una gran sorpresa.

Ell, certament, és l’hereu d’un líder i d’un partit que no ho ha fet tot bé; encara que moltes coses sí que les ha fetes bé i durant anys (caldrà que us refresqui la memòria). I heus ací que, quan ha estat ell qui ha començat a posar ordre i concert en tot allò que desbarrava, resulta que li toca pagar-ne els plats trencats. Tots. No li estalvien cap ni un. Voleu dir que no en feu un gra massa! Ell és el responsable de tota la possible corrupció (diria, la del seu partit i la dels altres fins i tot); de totes les retallades per l’ofec econòmic imposat pel govern central; sobre ell recauen els desnonaments i el comportament, per a alguns violent, dels Mossos d’Esquadra; durant el seu mandat no n’ha encertat ni una. Voleu dir que sou seriosos en les vostres acusacions? A mi, se’m fa del tot impossible assumir aquesta visió catastròfica. Ja sé, però, que em titllareu de “fanàtic de Mas”, com m’han acusat de “pujolista” (cosa que, en part, tenen raó, perquè no he arribat encara a negar-li el pa i la sal al president Pujol). I si bé admeto la responsabilitat de Pujol en la manca de control del descontrol dels seus fills, no per això li negaré la seva enorme contribució als avanços del nostre país. Negar-li això només poden fer-ho els cecs o ofuscats. Temps al temps.

Acabo ja. Siguem seriosos, siguem assenyats i siguem justos. I no fem el joc a tots aquells que veuen amb bons ulls –massa bons ulls– les nostres baralles de pati de col·legi, quan exigim utopies d’adolescents que només poden curar-se amb maduresa i sentit comú (i no parlo del de Duran). Si us plau, no ens feu patir més. Us ho prego. De debò. Deixeu-me dormir en pau.

Josep Poca
Escriptor

03 de desembre 2015

La independència empantanegada

Les reiterades negatives de la CUP per votar al President Artur Mas, han impedit la formació del nou Govern. El procés cap a la independència de Catalunya ha quedat bloquejat. Totes les esperances dipositades en la victòria de Junts pel si en les passades eleccions del 27S s'han esvaït. Hem desaprofitat una oportunitat històrica i ens pot sortir molt car. Les conseqüències per Catalunya poden ser tan nefastes que fan del tot necessari analitzar i denunciar sense contemplacions els culpables. És especialment necessari, si no volem caure en el futur en els mateixos errors. En les passades eleccions, una majoria de catalans vam votar a favor d'un Govern que ens conduís cap a la independència i poder constituir un Estat propi. El resultat és un Parlament amb una majoria independentista. Però a l'hora d'escollir el nou President de la Generalitat, la CUP s'ha alineat amb els unionistes del PP, C's, PSC i CSQP. Han votat no a la investidura d'Artur Mas, quan havien assegurat que s'abstindrien. Van proclamar que impulsarien el procés i l'han frenat. Han preferit votar i donar el 5è. lloc del Senat al PP en comptes del candidat de Junts pel Si. Aquests fets tan greus, mereixen ser coneguts per tothom. També ens cal una autocrítica i una reflexió profunda que ens ajudin a superar aquest tràngol. Per un coneixement més exhaustiu del moment polític que vivim podeu llegir en el nostre Blog un escrit del nostre President amb el títol de “La independència empantanegada”, on fa unes reflexions arran del bloqueig del procés que pateix Catalunya.

La independència empanatanegada

Les eleccions del 27S les han guanyat d'una forma clara i indiscutible, les formacions independentistes. Amb diputats, vots i amb una alta participació. En conseqüència les podem qualificat legítimament de plebiscitàries. Així ho ha reconegut la immensa majoria de la premsa internacional. Els mitjans espanyols, la crispada tertúlia madrilenya i la tropa unionista, no han acceptat un fet evident, que els corroeix les entranyes. El seu historial d'enganys i mentides desacrediten les seves informacions. Les soflames del Govern Espanyol, tergiversant la realitat, impedeixen que puguin prendre decisions polítiques intel·ligents. Encara menys donar una resposta encertada al desafiament que la independència de Catalunya els hi ha plantejat.

Legitimat pels resultats democràticament obtinguts el Parlament, en ús de les seves facultats, va aprovar per majoria absoluta la Declaració de Sobirania. És l'inici del procés independentista, també anomenat de desconnexió. De moment però, la única cosa que hem aconseguit, és una reacció virulenta i visceral de l'Estat Espanyol. Com era d'esperar, el Govern del PP ha reaccionat de mala manera. Millor dit de la pitjor manera possible. Amb insults, desqualificacions amenaces, difamacions, mentides i enganys. Amb la col·laboració entusiasta de la premsa espanyola sempre tan bel·licosa i anticatalana. Secundats per la ràdio, la TV i els tertulians de l'embolica que fa fort. Mitjans al servei de l'Espanya indivisible, divina, autoritària i eterna.

El que no sap fer, ni li entra pel cap, aquest govern reaccionari i maldestre és donar una resposta política per aturar o negociar la reivindicació independentista, que és precisament, de naturalesa política. No ens ha d'estranyar. En el diccionari espanyol no existeix la paraula “enraonar”. La gramàtica borbònica la tradueix per imposar. Tampoc s'han atrevit a utilitzar descaradament l'exèrcit o la policia, al estar aquests integrats i supeditats a la UE i la OTAN. Encara menys allò tan castís de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Incapaços d'oferir una alternativa democràtica a les reivindicacions catalanes, s'han abocat a una activitat repressiva desenfrenada, que ha començat i que no pararà fins que ells no hagin destruït la Nació Catalana o nosaltres hàgim aconseguit la independència. Una de les agressions més terribles que ens han infringit ha estat escanyar-nos econòmicament. Ens presten els diners que ens han robat prèviament i a sobre els hi hem de tornar amb interessos. Tots els ciutadans de Catalunya sense distinció en patim les conseqüències.

Els resultats del 27S van donar el tret de sortida al tren de la independència. Semblava una marxa imparable. Però de cop i volta el tren ha quedat bloquejat. No precisament pels obstacles de l'Estat Borbònic com seria lògic preveure. Doncs no, ha estat la imbecil•litat dels catalans. Hem aconseguit allò que l'Estat Espanyol amb el seu immens poder i el seu orgull no havia pogut ni somiar.

L'aturada del tren independentista l'ha provocat una nimietat. Simplement l'obcecació d'unes assemblees de grupuscles anomenada CUP. No volen donar el suport parlamentari a la formació que havia guanyat les eleccions. Es vergonyós que 10 diputats pretenguin imposar els seus criteris als que n'han obtingut 62. Encara és més denigrant, quan els seus arguments són absolutament banals, per no dir estúpids. Reciten com un mantra, les mateixes difamacions i mentides que el govern del PP i els partits unionistes escampen per tot arreu. El seu argument estrella per no voler votar el candidat de Junts pel si, és basa en anar repetint que ells sempre han dit que mai ferien president a l'Artur Mas. Per coherència diuen que no cediran de cap manera. Evidentment, és un fals argument. Si hi afegim els seus objectius forassenyats, les seves exigències inacceptables i el seu programa impossible d'aplicar, el resultat és un mur de formigó armat al mig de la via. Han barrat el pas al tren de la llibertat, en nom de la puresa ideològica i de la coherència sectària.

Els agents del CNI infiltrats en aquest guirigall assembleari, no han hagut de moure un dit. Tota la feina els hi han fet els senyors de la CUP. La seva aportació a la independència consisteix en no voler fer President a l'Artur Mas. Negativa un dia si i l'altre també, que els converteix de facto, en la quinta columna espanyolista. Han realitzat amb entusiasme assembleari la feina bruta de sabotejar el trànsit cap a la independència. La seva obstrucció els ha convertit en uns aliats del PP, C's, PSOE, i CSQP. Qui ho havia de dir, sobretot la gent de bona fe que els va votar.

Sense un President elegit i un Govern fort el procés independentista no pot continuar endavant. Falta saber si el tren de la independència s'ha aturat o l'han fet descarrilar. No perdem més el temps fent el joc a una colla de sectaris que pretenen fer passar els seus dogmes discutibles, per sobre la voluntat de la majoria de catalans. No podem estar pendents d'uns irresponsables que molts dels seus vots els han aconseguit enganyant a la gent. La trista realitat és que són un fre a la independència. Lamentablement s'han convertit en els ximples útils del Govern Espanyol.

Vist tot el que ha passat, el més sensat és anar a unes noves eleccions i que sigui tot el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur en llibertat. Només d'aquesta manera podrem aclarir la situació i sortir de l'atzucac.

Manel Pagès i Panadès
President

29 de novembre del 2015