Sense Mas, això no acabarà bé

Avui és 5 de desembre, vigília del “Dia de la Constitución” que els espanyols celebraran abrandats i abraçats a la seva “rojigualda”. Nosaltres aquí tenim uns altres maldecaps: els estira i arronsa entre el convergents i els cupaires de brama encesa i puny enlaire que no volen veure en Mas presidir la Generalitat. Tot plegat un desori que d’una manera o altra s’ha de resoldre. O amb Mas o sense Mas. Però, com escriu el capellà secularitzat en Josep Poca en un article que podeu llegir en el nostre Blog, sembla segur que “Sense Mas, això no acabarà bé”. Cal que aquests que no volen veure en Mas ni en pintura, s’ho rumiïn i acabin posant el país per davant de les seves dèries anticapitalistes.

Sense Mas, això no acabarà bé

Malgrat els molts pals a rodes de gent que considerem nostra, fins ara havia cregut en el seu darrer missatge: “Això acabarà bé”, i així ho he manifestat una vegada i altra als amics més pessimistes. Aquesta nit, però, l’he passada donant voltes pel llit, fins que finalment m’he passat a l’ordinador, a tres quarts de quatre de la matinada, i he escrit la capçalera d’aquest escrit, que no pensava haver d’escriure mai.

Carregar damunt el president Mas tots els mals dels anys de govern convergent és una immensa injustícia. Fer-li pagar, a ell, l’aprofitament dels fills, amics i “convidats” del president Pujol em sembla un despropòsit que no té nom. La corrupció que ha planat durant anys en totes les files dels qui han tingut ben a prop el poder ha estat intuïda, coneguda i suportada per la major part de la societat civil. Amb més o menys connivència. Això és una veritat com un temple.

De la mateixa manera, doncs, que afirmo que sense Pujol no hauríem arribat on som, també estic del tot convençut que sense Mas no ens en sortirem. Alguns pensaran que ha arribat en mal moment. Jo crec el contrari i estic d’acord en allò que em digué el president Pujol: “Potser sí que tot ho he fet malament, però almenys que em reconeguin que l’elecció de Mas ha estat un bon encert”. Jo crec que sí, malgrat temo que la càrrega que li ha caigut damunt comença a ser una mica massa feixuga. I, quan arriba al capvespre a casa, de ben segur li confia a la seva esposa –només a ella– el seu desencant i el seu desànim, sense arribar a expressar una possible claudicació. No n’hi ha per menys. El més fàcil seria tirar la tovallola. Però, sé que no ho farà. No per a ell, ni per a seva família, sinó per al país, perquè sap que malauradament li ha tocat un paper irrenunciable si volem que “tot això tiri endavant” i perquè –malgrat li pesi– sap que la seva imatge és el millor aparador de cara a Europa i molt més enllà. Ho sap, n’és conscient, no se’n pot escapar, i no ho farà malgrat la incomprensió de tants, encara que no tants com alguns pensen. Unes noves eleccions (que Déu no ho vulgui) potser donarien una gran sorpresa.

Ell, certament, és l’hereu d’un líder i d’un partit que no ho ha fet tot bé; encara que moltes coses sí que les ha fetes bé i durant anys (caldrà que us refresqui la memòria). I heus ací que, quan ha estat ell qui ha començat a posar ordre i concert en tot allò que desbarrava, resulta que li toca pagar-ne els plats trencats. Tots. No li estalvien cap ni un. Voleu dir que no en feu un gra massa! Ell és el responsable de tota la possible corrupció (diria, la del seu partit i la dels altres fins i tot); de totes les retallades per l’ofec econòmic imposat pel govern central; sobre ell recauen els desnonaments i el comportament, per a alguns violent, dels Mossos d’Esquadra; durant el seu mandat no n’ha encertat ni una. Voleu dir que sou seriosos en les vostres acusacions? A mi, se’m fa del tot impossible assumir aquesta visió catastròfica. Ja sé, però, que em titllareu de “fanàtic de Mas”, com m’han acusat de “pujolista” (cosa que, en part, tenen raó, perquè no he arribat encara a negar-li el pa i la sal al president Pujol). I si bé admeto la responsabilitat de Pujol en la manca de control del descontrol dels seus fills, no per això li negaré la seva enorme contribució als avanços del nostre país. Negar-li això només poden fer-ho els cecs o ofuscats. Temps al temps.

Acabo ja. Siguem seriosos, siguem assenyats i siguem justos. I no fem el joc a tots aquells que veuen amb bons ulls –massa bons ulls– les nostres baralles de pati de col·legi, quan exigim utopies d’adolescents que només poden curar-se amb maduresa i sentit comú (i no parlo del de Duran). Si us plau, no ens feu patir més. Us ho prego. De debò. Deixeu-me dormir en pau.

Josep Poca

Escriptor