Avui ha acabat el procés i ara toca veure que carai comença. Aquesta és la afirmació que fa en Vicenç Villatoro al diari ARA. Diu ell: “Amb la votació d'aquest diumenge de la CUP, el procés que ha marcat la vida política catalana dels últims tres anys s’ha acabat. No en queda ni la seva última versió possible, fragilíssima. Però en política, quan una cosa s’acaba en comença una altra. I alguna cosa començarà al març. El més probable és que −vençut i desarmat l’independentisme− comenci una nova etapa d’autonomisme grisós en què la política catalana tornarà a estar marcada per veure qui mig governa una autonomia precària (...) O la independència és l’objectiu prioritari d’una majoria de catalans, que voten en conseqüència i en unitat, o ja s’ha vist que no hi ha res a fer. Si passés això, al març començaria un nou procés”. Al nostre Blog podeu trobar un comentari fet a aquest article per una subscriptora del diari ARA, on fa una anàlisi molt coherent dels conceptes vesats per en Villatoro.
El procés s’ha acabat; a veure què carai comença
En Villatoro té raó per més que faci de molt mal pair això que diu.
El procés tal com el coneixíem ha mort. I ha mort perquè som incapaços encara d'entendre que tots els processos cap a la independència que s'han fet sense guerres o sense violència, només han estat un èxit si s'ha prescindit totalment de l'eix esquerra dreta, de lluita d'esquerres contra dretes, i han anat tots junts procurant, sobre tot, arrossegar la part de la societat que més arrisca perquè hi té molt més a perdre, que normalment és la part més conservadora, els motors econòmics del país i que són també els que poden decidir la balança per aconseguir que el nou país sigui viable i no una simple declaració abrandada feta des d'un balcó.
Catalunya encara no està preparada per fer el pas. Hi ha massa gent per a qual és més prioritari que governin les esquerres, tan fa si són espanyolistes o independentistes. Es prefereix un govern d'esquerres a la llibertat nacional. Mentre això sigui així, cap projecte conduent a la independència serà factible. Perquè si el que va davant és el model de país, economia, polítiques concretes, mai no es posarem d'acord. Només ens podem posar d'acord si no definim el model de país d'antuvi, més enllà del fet que ha de ser un Estat de Dret, democràtic i social, com la majoria de democràcies europees occidentals.
Espanya sabia que el flanc més feble del sobiranisme era l'esquerra. El més fàcil de reconduir cap a l'eterna lluita de classes i fer-la passar per sobre de la unitat transversal que significava el moviment sobiranista. Se n'ha sortit. Potser cal deixar que les esquerres es cremin ben cremades intentant gestionar el dia a dia d'una autonomia precària que no recapta els seus recursos i que només es pot endeutar via FLA per a que la majoria, aquesta vegada sí, dels catalans obrin els ulls definitivament i no tornin a deixar-se enredar per les lluites ideològiques abans d'anar plegats cap a l'alliberament nacional.
No pots estar tres anys sumant esforços amb l'unionisme per carregar-te el partit que podia arrossegar els motors econòmics del país, gran part de les seves classes mitjanes, i després esperar que aquest partit pugui sumar prou vots com per arribar al nombre d'escons que tu desitges. El preu d'haver afeblit Mas i CDC tan a consciència és aquest. Ens hem barrat el pas cap a la independència. L'hem impossibilitat. No hem entès de cap de les maneres que si volíem la independència no podíem permetre que cap dels partits que la reclamaven es veiessin afeblits. Perquè si això passava, un sector social o un altre es quedava sense representació i fora del terreny de joc. I si a sobre passa que el sector que es veu fora del terreny de joc és aquell que més pot garantir que el nou Estat sigui quelcom més que una declaració abrandada des del balcó, sigui un Estat viable des del minut zero... com diuen els castellans...”apaga y vámonos”.
El màxim que pot sortir de les eleccions del març és un tripartit d'esquerres autonòmics. Han estat molts els que han treballat de valent per a aquest objectiu. També des de les pròpies files del sobiranisme, mitjans de línia editorial sobiranista inclosos, però especialment els mitjans de comunicació espanyols.
Val més que ens preparem mentalment per a aquest escenari. No hi tornarà a haver procés cap a la independència fins el dia que no entenguem que això de la independència no és un joc de models polítics predefinits d'antuvi, sinó una empresa majúscula que no es pot realitzar si no és arrossegant, també, una bona part dels motors econòmics del país i de les classes benestants i mitjanes que acostumen a ser les que més han d'arriscar perquè també són les que més hi poden perdre si les coses van maldades.
Isabel C.
Comentari a un article d’en Vicenç Villatoro publicat al diari ara el dilluns 4 de desembre del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada