Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




11 d’abril 2016

El manifest Koiné

Quina llengua parlarà la Catalunya independent? Aquesta és una de les qüestions més polèmiques i alhora més troncals del procés constituent que està vivint Catalunya. I és el meló que el Grup Koiné –format per 14 professionals de la llengua com Joaquim Arenas, Diana Coromines, Pau Vidal i Enric Larreula– ha decidit obrir ara, després d'un any i mig de feina, presentant en societat  un manifest que defensa "la restitució al català de l'estatus de llengua territorial de Catalunya" i "la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l'ús del català a l'ús del castellà". Hi han veus que proclamen que el debat sobre la llengua és inoportú. Potser sí. Potser la societat catalana considera que entrar a fons en un debat tan emocional com el de la llengua pot posar en perill la convivència i, per tant, que és millor evitar-lo. Si el debat és inoportú, no el fem. Ningú. I si és oportú, fem-lo. Tots. Perquè, si no, les opinions que es consideren oportunes van consolidant-se com a indiscutibles i les suposadament inoportunes queden fora del debat. Gent que han opinat tant com han volgut, quan apareix una opinió que no els agrada diuen que el debat és inoportú. Doncs que ells no l’haguessin començat. Per tractar de donar eines de discussió, podeu llegir en el nostre Blog dos articles apareguts aquests dies que aporten dues visions diferents i contraposades arran del debat obert amb la llengua. Llegiu-los i opineu.

A l’Everest millor amb oxigen

L’ambició de construir un nou país permet i exigeix l’ambició de repensar-ho tot. S’obren debats que permeten reflexionar sobre quines són les nostres febleses i com enfortir-nos en tots els camps des de l’economia, l’ensenyament o la llengua. Però també correm el risc de levitar i situar-nos en un pensament màgic, molt allunyat de la realitat del país que som.

El manifest del Grup Koiné és una excel·lent oportunitat de debat sobre la llengua i també una bona mostra de com el sobiranisme és capaç de fer-se un embolic. Com aquells jugadors de futbol que es marquen sols, sense necessitat que hi intervingui el contrincant.

Com el mateix manifest reconeix, la seva reflexió no és aliena a la situació política, i si és útil per obrir el debat sobre els usos lingüístics i sobre la situació ideal de la llengua en un país ideal, no és útil per reforçar el sentit inclusiu i majoritari del procés. L’allunya. L’empetiteix.

És just compartir la preocupació per l’ús de la llengua, per la seva qualitat i pel retrocés en l’ús social. Però sense oblidar que avui el català té més parlants que mai. No hi ha dubte que calen mesures de discriminació positiva i no hem de perdre de vista que una llengua minoritària sempre està en perill. Dit això, és difícil compartir l’afirmació del manifest que diu que la immigració castellanoparlant s’ha “utilitzat com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

El punt de vista conspiratiu i l’observació des del laboratori és poc útil si sembla que no es tingui en compte que la llengua no existeix separadament de les persones que la parlen i que la identitat es forja de condicionants socials, econòmics, polítics, culturals i també de decisions lliures de persones lliures.

L’afirmació sobre la immigració oblida, si no menysté, milers de persones, de famílies per a les quals el català ja és també la seva llengua pròpia i no només han participat en la normalització lingüística del país aprenent-lo, estudiant-lo, ensenyant-lo si no transmetent-lo als fills i construint una identitat col·lectiva inclusiva, rica, diversa. Moderna.

En el món obert d’avui la imposició de la llengua té un recorregut limitat. El rebuig emocional contra el que es considera imposat és un fet evident. Si els ciutadans de Catalunya en el futur parlen català i volen ser catalans serà perquè aquesta serà una terra inclusiva, d’acollida i d’oportunitats. No només, i dic no només, per la llei que la protegeixi. La voluntat de puresa no només està renyida amb la realitat sinó que pot conduir a la irrellevància.

L’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari.

En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües.

La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política. Obligats a prendre el pols social a cada moment i a recórrer el país, els partits majoritaris no han sortit del discurs de la co-oficialitat. No han entrat en l’acusació que “sota la capa de la ideologia bilingüista... en la futura República Catalana l’anormalitat lingüística actual esdevingui la falsa normalitat de la república”.

El manifest Koiné no és racista ni fonamentalista, com alguns que sembla que no l’han llegit diuen. Però està allunyat de la realitat del país i és poc hàbil políticament. Perquè és un document polític. Allunyat de la voluntat inclusiva imprescindible per arribar a les majories suficients, aquelles que de manera indiscutible poden fer possible el canvi de marc polític. Els partits sobiranistes mai tindran la majoria amb posicions lingüístiques que puguin ser interpretades com a excloents.

Conclusió: es pot pujar l’Everest sense oxigen, però Edmund Hillary va preferir portar-ne i anar acompanyat del xerpa que era el millor escalador.

Esther Vera
Periodista i politòloga

Article publicat al diari ara el dissabte 9 d’abril del 2016

La llengua

Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit. I ara el senyor Tardà ens surt dient que Catalunya en té dues, de llengües. Doncs no. Catalunya només en té una, de llengua, i aquesta és el català. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita. Així, els més ben intencionats, donats a la ultracorrecció, parlen de llistes de noses, i hi ha qui parla dels sobrers i els sastres, en comptes dels obrers i els astres. També els nostres ocells estan volant lluny i s’han convertit tots en aus. I així un pardalet és com una àliga. I molts restaurants serveixen “caldo d’au”. A Catalunya no en tenim, d’aus. Tenim ocells. I el falcó i el voltor són ocells de presa. En fi. Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. Però alguns sí. Tothom desvetlla en comptes de desvelar, i això els que volen separar-se del castellà, sense fixar-se en el sentit. Tothom ho farà tot “en breus instants”. Dilluns vinent s’ha convertit en “el pròxim dilluns” i la setmana entrant en “la pròxima setmana”. Tothom prefereix, en comptes d’ estimar-s’ho més. Deixem-ho estar. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

Imaginin-se què passarà amb el bilingüisme oficial de la nova República Catalana. La llengua catalana acabarà devorada per la llengua castellana, que passarà de ser la llengua ocupant a ser senyora i majora. El bilingüisme mai no pot ser acceptat i menys consagrat, perquè, com ja he dit, i ho vull repetir, és la sentència de mort de la llengua més feble. Si hem de ser independents, que cada dia en tinc més dubtes, ho hem de ser en català, en la llengua natural del país. I dic que cada dia en tinc més dubtes perquè, sentint el que diuen els nostres polítics, els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. A mi, una Catalunya independent abandonada a aquestes mans, governada per aquests polítics, la veritat és que no m’interessa en absolut. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Narcís Comadira i Moragriega
Poeta, pintor, periodista i crític literari català

Article publicat al diari ara el divendres 8 d’abril del 2016-04-09