Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 d’abril 2016

Siusplau, no fem el préssec

Aquesta setmana la nació veïna es juga bona part del seu futur polític. Si abans del 25 d’abril no hi ha acord entre els partits espanyols això donarà pas a unes noves eleccions, que es farien el 26 de juny i que poden afectar molt i molt l’independentisme a Catalunya. Com molt bé escriu avui en Vicent Partal  en el seu editorial:  Es evident que al Principat, si hi ha eleccions, les forces independentistes tornaran a ensenyar la pitjor cara. Ahir fins i tot l’ANC ja va renunciar a la idea d’una llista única. [...] El partidisme s’ha infiltrat tant i marca tant el ritme que ja fa que sembli normal una decisió com aquesta, oposada a tot allò que ha significat l’ANC aquests anys passats. El problema avui ja no és llista única sí o llista única no –que, al capdavall, és un debat tècnic que admet discrepàncies i tàctica. El problema avui és que això ja és una guerra oberta entre ERC, sobretot, i CDC, una guerra que no ens pot portar a cap lloc raonable ni sensat. Inevitablement, si hi ha eleccions l’independentisme sofrirà una nova derrota i cada vegada es farà més difícil d’explicar que el país dóna suport a un projecte que no és capaç ni de guanyar els comicis que se li van presentant al davant”. La diputada sabadellenca Lourdes Ciuró, des del seu privilegiat observatori al Congreso de Madrid, descriu aquesta mateixa opció en el seu article titulat “Siusplau, no fem el préssec”, que podeu llegir en el nostre Blog i on demana al partits catalans que presentin una opció potent i única en les més que probables eleccions del mes de juny.

Siusplau, no fem el préssec

D'aquí a quinze dies pot ser que estiguem de nou a punt per a unes noves eleccions generals el dia 26 de juny.  És una evidència que la interinitat s'ha instal·lat a la política espanyola com a conseqüència d'uns resultats electorals complicats que, de moment, no s'han sabut administrar ni per la nova, ni per la vella política.

Per una banda, els nouvinguts al Congrés dels Diputats, altrament coneguts com els titulars de la “nova política”, que van aconseguir el 20D els suficients suports electorals per poder trencar el bipartidisme a Espanya i exhibir una nova manera de fer política, a l'hora de la  veritat, niente di niente. Ni han tingut prou cintura política per a saltar-se els rancis dogmatismes dreta/esquerra, ni tampoc per a apuntalar l’alternança de govern després d'una majoria absolutista del Partit Popular. A més a més, tampoc han sabut donar resposta a la desgastada relació interterritorial que regna a l'Estat espanyol.

Una llàstima, perquè han perdut l’oportunitat de donar-se la raó en què una nova política és possible. Tot plegat i de moment, un xurro!

D’altra banda, els de sempre, que haurien de tenir prou tradició parlamentària i experiència política com per saber entomar els moments de canvi amb polítiques de qualitat per a recuperar la confiança de la gent i per a posar de manifest que els experiments s'han de fer amb gasosa i a casa per si de cas, també han perdut l’oportunitat de donar-se la raó.

En lloc de tenir prou capacitat de seducció per gestionar la fragmentació parlamentària i teixir consensos amplis per a proposar polítiques en pro de la recuperació econòmica i per a donar una resposta democràtica a la crisi territorial i de tota mena que pateix l'Estat, resulta que s'han mantingut enrocats. Un, en una posició granítica incapaç d’entomar el repte de fer govern des de bon començament; i l'altre, voluntariós per al diàleg però vampiritzat internament de tal manera que, hores d’ara, fer govern és més una operació del tipus "Salvar al soldado Sánchez" que una alternativa creïble de canvi.

Si finalment hi ha eleccions, veurem com queda de nou el panorama parlamentari,  però si hi ha una cosa certa des del punt de vista de l’independentisme,  és que les oportunitats que la vida -en aquest cas la vida política- ens dóna, les hem d’aprofitar i no fer el préssec.
Hem fet molt camí ja i encara ens queda el més complicat. El repte que tenim de construir un nou Estat català és majúscul i amb tot un Estat espanyol en contra, no només judicialment, sinó també visceralment, la qüestió agafa magnituds descomunals. Però ho podem fer! Només depèn de nosaltres. De mantenir-nos ferms, determinats i units: mantenir-nos aferrats a la ciutadania, i la ciutadania aferrada a l'objectiu enormement il·lusionant de construir un nou estat entre tots.

En aquest moments però, necessitem no només saber, sinó sentir i evidenciar al món i a nosaltres mateixos –encara més important per a la moral col·lectiva- que estem junts i que junts sumem i guanyem.

Constatat que la via del referèndum, un cop més, és via morta, hem de fer que l’independentisme quedi primer a les probables properes eleccions generals i això és a les nostres mans si CDC i ERC reeditem la unitat del 27S.

No ens enganyem pensant que no ens cal revifar la il·lusió del procés. Que el camí fa pujada i no només anem a peu sinó amb el vent en contra i hi ha gent que es pot cansar, defallir, plegar o deixar-ho córrer fastiguejat de tacticismes.

Si ERC i CDC anem junts a Madrid, no només quedarem primers a Catalunya a les properes eleccions generals, sinó que tornarem a fer una campanya il·lusionadora que durà molta gent a les urnes a tornar a cridar democràticament que amb Catalunya no s’hi juga i que el nostre camí és ferm i clar. Siusplau, no fem el préssec!

Lourdes Ciuró i Buldó
Diputada al Congrés per DiLL

Article publicat al digital e­-Notícies el dilluns 18 d’abril del 2016