La Barcelona gaudiniana, olímpica, gran potència turística, pol d’atracció d’inversors, s’està morint. Ningú que no sigui un fan de la Fada Colau pot discutir això. La degradació que està sofrint la ciutat amb els top manta, les accions dels vàndals, els incívics que s’exhibeixen sexualment en estacions de metro o en els parcs, la moratòria dels hotels enfront els pisos turístics, les limitacions de terrasses, el tramvia per la Diagonal, etc. etc. Cal un cop de timó a l’ajuntament i aquest no passa per col·locar el PSC a governar amb els coluaites. L’entrada del PSC ha reduït les opcions de pacte al govern municipal. Encara que sembli paradoxal, un govern de 15 regidors és més feble que un govern d’11 regidors. La capacitat d’atracció i la projecció internacional de Barcelona són una oportunitat per al procés català. Catalunya només podrà tenir un lloc entre les principals nacions europees, si Barcelona esdevé una ciutat i una capital forta. L’únic pacte que necessita Barcelona és el que possibiliti deixar el govern de la capital de Catalunya en les mans de la gent que la retorni al nivell de qualitat que gaudia fa uns pocs anys. La Pilar Rahola ha publicat un article que trobareu en el nostre Blog, on ve a dir més o menys el mateix.
Finestres trencades
Tot i que l’estudi sobre el fenomen de les finestres trencades va sortir de Stanford als seixanta, qui el va convertir en teorema polític va ser l’alcalde Giuliani, que el va aplicar als noranta a Nova York amb èxit notable. La teoria se centra en la tolerància zero amb el petit delicte, base per evitar el gran delicte. És el famós experiment de deixar un cotxe abandonat en un barri. Si el cotxe està bé, perdura en el temps, però si té una lluna trencada, el procés de degradació es dispara i aviat està completament desvalisat. L’estudi ho explica així: una finestra trencada en un automòbil abandonat transmet la idea d’absència de llei i això deriva en una ruptura dels codis de convivència. Cada nou deteriorament del cotxe ratifica aquest procés, fins a la destrucció final. És a dir, si l’Administració tolera els petits delictes, aquests porten inexorablement a una situació de gran delicte, que acaba sent incontrolable.
És evident que Colau no ha passat per Stanford i tampoc no sembla conèixer els mètodes de Giuliani, però tanmateix certifica empíricament la teoria de les finestres trencades. Des que els seus van arribar a l’alcaldia i van santificar el bonisme com a catecisme polític, el deteriorament de la ciutat és perceptible, fins al punt que en un sol any l’incivisme ha avançat el que havia perdut en dècades.
Colau assegura que els manters o els actes incívics, o la vaga del metro, o la violència okupa, són problemes endèmics que ningú no va aconseguir vèncer. Té raó en el preàmbul, però la perd al primer capítol, perquè la qüestió no és si ha vençut l’incivisme, sinó quant ha fet per potenciar-lo. I no hi ha dubte que la seva filosofia del bonisme recalcitrant ha donat ales a tots els que viuen a la frontera de la legalitat, convençuts que aital frontera s’ha ampliat considerablement.
Com a exemple, la proliferació de manters, que estan ocupant massivament zones clau de Barcelona. I la multiplicació d’imatges incíviques, des de coits i feines de baixos fins a miccions al vent, passant per la comprensió amb okupes violents. Encara que tampoc no resulta estrany si recordem que, com a directora de Comunicació, l’Ajuntament va escollir una senyora coneguda per fer performances orinant en ple carrer.
Aquestes són les finestres trencades de Colau, permissivitat per aquí, complicitat per allà, abandó d’autoritat, falta de projecte, ofertes populistes de l’estil de prometre feina als qui incompleixen la llei..., tot amanit amb un bonisme paternalista que envia un missatge letal: a Barcelona sí que es pot. És a dir, es pot ser il·legal, incívic, manter i altres alegries, perquè l’autoritat és permissiva.
Ergo, no van entendre la conclusió de l’experiment de Stanford: que la permissivitat amb el petit delicte no porta a l’excel·lència, sinó al deteriorament. I així va Barcelona, cada dia pitjor.
Pilar Rahola
Escriptora i periodista
Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 5 de juliol del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada