Colau, dimissió!

Avui fa exactament 431 dies de la pressa de possessió com alcaldessa de Barcelona de l’activista de la PAH l’Ada Colau. Va ser investida amb els vots dels 11 regidors de Barcelona en Comú, els 5 d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), els 4 del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i un de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Cal dir-ho per si algun desmemoriat ara ja no ho recorda. En la seva presa de possessió la nova alcaldessa va dir, entre altres tòpics i paraules buides, la següent frase textual: “Si no ho faig bé, digueu-ho i marxaré”. Doncs sembla que ja ha arribat l’hora de marxar. Si els partits de l’oposició no son capaços de fer-la fora, ha de ser ella mateixa que, per dignitat i per no fer més mal a la capital de Catalunya, ha de prendre la decisió de deixar un càrrec que li ve gran. Ella sap sobradament que no ho fa bé, no està capacitada per governar una gran ciutat com és Barcelona i malgrat això segueix arrapada a la poltrona. Son legió els col·lectius ciudatans que manifesten el rebuig a la majoria d’actuacions i decisions que pren el govern de la Colau, només cal que llegim cada dia als diaris les critiques que es publiquen. Avui hem trobat un article, que podeu llegir en el nostre Blog, que fa palesa l’ambició d’aquesta dona pel poder, la qual cosa ens ha de fer pensar en el fet que, si algú no li para els peus, d’aquí un temps ens la podem trobar optant per una altra cadira: la de la Presidència de la Generalitat. I això si que pot ser letal pel nostre estimat país.

Colau, dimissió!

“Si no ho faig bé, digueu-ho i marxaré”

Són paraules d’Ada Colau en la seva presa de possessió com alcaldessa de Barcelona.

Ha tingut els 100 dies de cortesia reglamentaris. El que, a qualsevol empresa, és el període de prova per qualsevol alt càrrec. Fa ja un any i tres mesos que és la principal autoritat pública de la capital catalana i encara no s’ha adonat que està sent el cavall d’Àtila, aquell que per on passava ja mai més creixia l’herba. O se n’adona i tant li fa, que tot pot ser, com qualsevol que, un cop té el poder, no el deixa anar. I això, que ningú s’enganyi més, és vella política, és la política dels ambiciosos i irresponsables des que el món és món. Dels que transformen la voluntat popular en una eina per fer i desfer al seu caprici, com veiem aquests dies mateixos amb el cas del president Erdogan. Com fa el president Rajoy. De la gent que no té ni el sentit de l’ètica ni de la dignitat per apartar-se quan s’adonen que no ho estan fent bé.

Podia ser d’una altra manera? Una persona sense formació, sense experiència i sense capacitació? Podíem esperar una altra cosa, tret que només fos un titella i qui manessin no fos el seu equip, conformat per un seguit de gent amb les seves mateixes mancances, cap experiència en el govern ni tan sols d’una parada de gelats?

Ha estat el triomf d’un somni infantil de ser totpoderós, com els nens que has de vigilar perquè pensen que poden volar com Superman i es poden tirar daltabaix de la balconada. De trets així ja n’hem vist a Ada Colau. Complex de “salvadora”? Més que probable.

Ara hem d’aguantar declaracions de gent del seu equip i ella mateixa dient que no esperaven que tal o la qual cosa fos tan difícil de fer. Quatre pisos socials quan hi ha milers de persones amb necessitat d’una llar. Una renda mínima que no pot materialitzar-se. Ni era tan fàcil ni en saben tant d’administrar. De fet, per la trajectòria que tenen, no tenen ni idea de com administrar una ciutat. Ni una ciutat normal. Ni un poble. Ni quatre cases.

Però el problema per Barcelona, el problema per tots els ciutadans, el problema pel país sencer, és que, a diferència del que passa a qualsevol empresa petita, mitjana o gran, no hi ha ningú per acomiadar Ada Colau.

Un cop escollida, Colau és alcaldessa de Barcelona per quatre anys, fins que li renovin el contracte. Només la poden aturar la resta de partits amb representació en el consistori, però l’acord no arribarà. Uns, els de la sucursal del PSOE a Catalunya, que altra cosa no són, ja han obtingut el que tant desitjaven, la seva ració de poder, amb el resultat que tots sabem, que Colau ha pactat amb qui menystenia i qualificava de  “casta” i “màfia”. Quines coses té el poder, oi? Pactar amb la “màfia” abans de retirar-se. Altres, PP i Ciudadanos, mai pactaran amb els dos partits independentistes per un canvi de govern en la ciutat perquè representen els dos pols entre els quals ens movem a Catalunya, canvi real o el de sempre, Catalunya o Espanya, el memorial del Born, un lloc indispensable, un homenatge a totes les víctimes i a tot un país, o les estàtues de la dictadura campant lliurement pel paisatge urbà. Podran pactar per qüestions concretes, mai pel govern de la ciutat.

I és aleshores on es mostra el greu dèficit que tenim als nivells més alts de la política i l’administració pública. No està previst que es pugui acomiadar a un inútil. No hi ha manera de fer fora un president o una alcaldessa que no només fan malament la seva feina sinó que són nocius i ens deixaran una herència de la qual serà molt difícil, potser fins i tot impossible, recuperar-se. No hi ha cap problema a l’hora de despatxar una noieta que no fa la feina de caixera de supermercat tal com volem, però ens resulta impossible fer fora a qui no sap conduir una ciutat. L’absurd de l’absurd. Un món kafkià. Hem d’aguantar, impotents, un experiment que pagarem tots nosaltres, ara amb els sous que aquests personatges no es guanyen, i després, amb un mal que, torno a insistir, pot arribar a ser irreparable. O és que queda algun dubte quan, des de la mateixa Casa Gran, es dóna suport a delinqüents, gent que es carrega totes les regles de joc amb total impunitat?

“Fes-ho tu, si en saps tant”. Segur que algú ho pensa en llegir aquest escrit. Un dels molts tòpics, frases fetes, que corren lliurement sense ningú que s’aturi a pensar si té cap sentit demanar que els únics que puguin criticar, valorar, qualsevol tasca, hagin de ser uns experts d’ordre superior. Però tots sabem reconèixer quan un arròs no està cuit i al seu punt, malgrat que, personalment, no sapiguem ni fregir un ou. Alguns, molts, som ben conscients que no estem preparats per conduir una gran ciutat, una capital internacional, cosmopolita i de gran complexitat. Començaríem, com a molt, des de baix, un petit poble, on tots ens coneguem i les necessitats no sigui fàcil que ens desbordin, posant a prova la nostra incompetència.

Ada Colau no tenia ni formació, ni experiència ni cap capacitació per arribar on és. El seu currículum, presentat a qualsevol empresa del món, hauria estat descartat des del començament. No complia cap condició per poder optar al treball. Perquè governar Barcelona és això, un treball. Un treball que requereix les més altes qualificacions. Ara, toca trobar una solució. I urgent. Aquest arròs és un escaldufot.

Bet Sáez

Activista cultural

Article publicat al digital  catalunyalliure.cat  el dimecres 17 d’agost del 2016