Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




02 de setembre 2016

Millor terceres eleccions

Tothom hi diu la seva, les tertúlies polítiques bullen, els diaris s’omplen de planes amb articles opinant sobre la investidura del Rajoy. Uns volen que el PSOE s’abstingui,  els altres que intenti un pacte d’esquerres i uns altres que tot peti i que per Nadal, cada vot al seu corral. L’espectacle penós que ofereix al món la política espanyola és majúscul. Les comparacions amb la política catalana són rotundes i alliçonadores. A Espanya passa que la majoria basada en l’interès d’estat que cal per a formar govern no està d’acord amb el cap de govern. Aquí també va passar això. Una part de la majoria que tenia un ‘interès d’estat’ comú no estava d’acord amb el President. I el sentit d’estat d’uns va passar per damunt de l’interès de partit o personal i el President Artur Mas, de grat o per força,  va haver de plegar. Amb la seva renúncia es van evitar unes segones eleccions. Sigui com vulgui, les penes de Madrid ja haurien de deixar de ser les nostres i que en parli tothom qui vulgui i dient el que vulgui. Que és així com ha de ser en un país amb un cert sentit democràtic i de llibertat.  Pensem però que el sidral de l’estat espanyol hauria de ser aprofitat per l’independentisme per acabar-hi de sumar aquells qui es pensaven que encara hi havia alguna cosa a fer a Espanya. I això també vol dir que l’Onze de Setembre i la qüestió de confiança han de marcar un calendari clar i una decisió a prova de bombes. Els qui ho tenen analitzat i que s’han passat aquests últims anys estudiant tots els pros i contres, que decideixin sobre això del RUI –sí o no, abans o després de la DUI– i que no se’n parli més. Mentrestant rumiem si, com diu l’article que publiquem en el nostre Blog, als catalans potser no ens anirien malament unes terceres i potser unes quartes eleccions a Espanya.

Millor terceres eleccions

No sóc capaç de preveure si el que sembla una crisi sistèmica acabi per ensorrar definitivament la Segona Restauració o l’estat acabi en un col·lapse polític. Tanmateix, els fets, els gestos, les impotències mútues de règim i oposició ens ofereixen l’aparença d’un final d’etapa. Es congrien les tempestes socials, polítiques, i les nacionals, les assignatures perennement pendents d’un antic imperi que es resisteix a acceptar la seva condició d’un estat de tercer ordre.

El teatre d’aquestes darreres setmanes sobre investidures i pactes em fa pensar en l’encertat concepte de l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán per avaluar la Transició: “correlació de febleses”. El règim postfranquista encarnat pel PP amb la crosa primoriverista de C’s sembla impotent per mantenir l’statu quo. Podemos i les alternatives no tenen prou força per imposar les seves agendes, mentre que el PSOE s’ho mira amb cara de no entendre res, pensant més en el càlcul de danys a l’organització.

Objectivament, el darrer quinquenni del PP ha estat devastador. Rajoy no és un bomber piròman, sinó és un piròman que es queixa que el bosc cremi, almenys és això el que ha fet amb Catalunya, i sobta que ningú a Espanya assenyali el mediocre polític de l’incendi descontrolat creat a Catalunya a còpia de signatures contra l’estatut i atacs de la Brigada Aranzadi. Tanmateix, mesures com la Reforma Laboral, el rescat a l’entremat financero-mafiós de la banca espanyola, la involució en polítiques de drets civils i ciutadans, l’ús partidista de l’estat per perseguir dissidents fa que ens haguem instal·lat en una dictadura postmoderna, en què els militars han estat substituïts per jutges i legisladors.

En aquestes circumstàncies, l’impàs, els llimbs legislatius, és preferible a la constitució d’un govern hostil al nostre país i a la ciutadania catalana i espanyola. Perquè, no oblidem, totes les pressions mediàtiques que veuen com a preocupant el fet de viure sense govern, estan motivades per tenir algú a l’altra banda del telèfon quan l’Angela Merkel i els seus mariatxis comencin a exigir nous sacrificis humans. Fins i tot, en el molt hipotètic cas que el PSOE tingués el valor de constituir un govern alternatiu, ningú no ens lliuraria d’empitjorar les coses en la mesura que el BOE comencés a publicar-se en volums més gruixuts. Des d’aquest punt de vista, terceres, quartes, cinquenes eleccions és un escenari preferible a un govern amb la presència de franquistes, autoritaris i catalanòfobs (perdoneu per col·locar tants sinònims junts).

En aquestes circumstàncies és quan les institucions catalanes i els seus representants polítics han de prendre l’accelerador de manera definitiva. La independència, siguin les circumstàncies que siguin, corre pressa, perquè l’objectiu és lícit, o sobretot terapèutic: evitar la radioactivitat que desprèn un antic imperi terminal, trencar amb el franquisme, l’autoritarisme i la catalanofòbia que va en la naturalesa intrínseca de l’estat espanyol, allò que l’Antonio Baños va definir encertadament com a “La estrella de la muerte”. L’espectacle d’aquests dies, amb tan pèssims actors com Rajoy o Rivera, haurien d’estimular a prendre decisions ràpides i contundents.

Xavier Diez
Historiador i escriptor

Article publicat al blog de l’autor en el digital VilaWeb el dijous 1 de setembre del 2016