Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 d’octubre 2016

Dos presidents excepcionals

Els esdeveniments d’aquest cap de setmana a la seu socialista ens han de servir d’exemple per veure l’increïble poder dels mitjans espanyolistes. L’espectacle de PRISA activant totes els seus instrument mediàtics, amb portades i editorials contra Sánchez o programes especials de La Sexta, són dues evidents mostres de com el poder actua en contra de la voluntat popular. Si per acabar amb Pedro Sánchez han orquestrat aquesta campanya mediàtica per fer-lo fora, què no faran per acabar amb el procés independentista. Els mitjans espanyols ja són previsibles, però pel que fa als de casa nostra alguna cosa hi pot fer el Govern del país. Els milions d’euros que reben aquests grans mitjans de comunicació en publicitat institucional difícilment son explicables al veure com actuen intoxicant contra el procés independentista. Malgrat això els catalans hem de restar tranquils, doncs  tenim la gran sort de disposar de dues personalitats que tenen el fer propòsit de portar Catalunya fins la independència. Com escriu el periodista Victor Alexandre en el seu article titulat “El President Puigdemont”, que podeu llegir en el nostre Blog, tan ell com el President Artur Mas, amb l’altíssim nivell polític que demostren, son el dos Presidents que sens cap mena de dubte més han fet i més faran per la futura República Catalana.

El president Puigdemont

Algun dia, quan, ja des d’una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l’altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l’etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m’ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d’apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L’important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l’Estat espanyol i va comandar l’acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l’antítesi d’allò que en termes pejoratius se’n diu un ‘polític professional’, en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d’una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l’esplèndida Tempesta sobre Washington, d’Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d’escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d’altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l’ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d’una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l’altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d’altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l’autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: “O referèndum, o referèndum.” O l’Estat el pacta, o Catalunya el farà d’acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l’Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l’any vinent, perquè “els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer”, atès que “és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada.”

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que “els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se’n diu democràcia.” I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una “cadena de confiances”, hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l’adversari els elements de l’estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d’aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l’informe Moody’s (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l’aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l’Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l’autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se’n. El poble som nosaltres.

Victor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el diumenge 2 d’octubre del 2016