Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




06 de novembre 2016

A què obeeix la desobediència

El trasllat (alguns en diuen “detenció”) de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, als jutjats fet pels mossos, és un salt endavant important en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Cal tenir en compte que l’actuació dels Mossos d’Esquadra respon a l’ordre d’un jutge i s’ha de desvincular de la “judicialització” de la política. Aquest fet ha posat en evidència que el Govern i JxS tenen un problema d’estratègia molt seriós: aclarir quin paper poden fer els funcionaris fins a la desconnexió, especialment els mossos. D’altra banda els catalans hem d’identificar clarament qui és el nostre adversari i llavors ens hem de comportar en conseqüència i si no ho fem no arribarem gaire lluny. Com apunta molt bé en Manuel Castaño en l’article que podeu llegir més avall, amb una agressió d’aquest abast, o hi ha unitat entre Junts pel Sí i la CUP o el procés cap a la independència perilla. El desafiament a l’estat ha de ser col·lectiu o serà impossible de gestionar-lo cas per cas.

A què obeeix la desobediència

Si ho havíem entès bé, el govern de la Generalitat té un pla: aprovar en el Parlament les anomenades lleis de desconnexió —la d’hisenda, la de seguretat social, i la de transitorietat jurídica, que és la més important—, i després fer un salt —estalviem-nos els detalls: que si referèndum, que si eleccions dites constituents, que si proclamació pura—. I aquest pla té el suport de la CUP, explicitat en la «Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015», adoptada el 9 de novembre del mateix any, per 72 vots a favor i 63 en contra.

Deixem estar si és un bon pla, i no especulem sobre què pot passar quan arribi el gran moment; limitem-nos ara a constatar que es tracta d’anar d’un règim jurídic a un altre, i que, tal com està concebut, no hi ha d’haver cap buit legal. En el moment que s’aprovi i s’apliqui efectivament la nova legalitat, com diu Pere Cardús, «cap tribunal d’àmbit espanyol ja no tindrà autoritat a Catalunya i els nous responsables de fer complir la legalitat catalana seran els organismes que assenyali la llei de transitorietat [que] també assenyalarà quines lleis són vigents i quines ja no s’aplicaran al territori del Principat».

Si això s’esdevé, es podrà parlar d’una desobediència col·lectiva, pel que fa als qui s’adscriguin a la nova legalitat, però no de cap desobediència individual. Així doncs, vistos d’aquesta perspectiva, els actes simbòlics previs de posar o treure una bandera, d’estripar o arxivar una comunicació oficial, d’anar o no anar a declarar davant la justícia tenen un valor molt relatiu. Ara tenim que una actuació judicial ben previsible, la conducció al jutjat de la batllessa de Berga a fi i efecte de prendre-li declaració en qualitat d’investigada, que va tenir lloc el divendres 4, s’ha convertit en un gran espectacle mediàtic, a iniciativa i a benefici de la CUP. Previsible, i òbviament prevista: les pancartes, els eslògans i les consignes estaven a punt i coordinats en qüestió d’hores.

Passem per alt l’ús exagerats de termes com repressió —tan exagerat que és un insult a la gent que ara mateix pateix autèntica repressió policial en molt països, alguns dels quals sota règims molt admirats per la mateixa CUP— i l’obscena referència lírica a la gent que truquen de matinada, i constatem algunes evidències:

En primer lloc, han intentat emmerdar els Mossos, una constant de les seves iniciatives polítiques. Es tracta de presentar la policia catalana com un cos repressiu, contrari als interessos populars, que no ha de tenir lloc en el «nou país», on serem tan feliços que no hi haurà policies perquè tampoc no hi haurà delictes ni delinqüents.

En segon lloc, aspiren a presentar-se com els únics independentistes de veritat, i consegüentment els únics disposats a «desobeir», mentre els altres s’escuden en l’obediència deguda. El paper secundari dels representants de l’independentisme majoritari en les manifestacions de solidaritat amb la batllessa que havia perdut tot un matí era la imatge que es cercava.

En tercer lloc, tot això servirà a la CUP per pressionar encara més el govern de la Generalitat amb vista a l’eterna negociació dels pressupostos. A hores d’ara ja entén tothom que aquests pressupostos, si són del gust de la CUP, seran delirants i inaplicables, i que si no ho són, no els els aprovaran, malgrat totes les apellacions que es facin a l’excepcionalitat del moment, cosa que obligarà el president a convocar unes altres elecccions.

En aquestes eleccions, la CUP es presentarà fent molt d’èmfasi en la seva pretesa condició d’únics independentistes i únics desobedients, i potser amb la patum de Berga de cap de llista. I el que en resultarà, previsiblement, serà un Parlament encara més ingovernable i una nova majoria que sostindrà un govern de coalició, a l’estil de l’Ajuntament de Barcelona, molt dedicat a les «polítiques socials», amb què el procés es podrà donar per acabat.

Manuel Castaño Viella
Periodista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el diumenge 6 de novembre del 2016