Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2016

La tieta també desobeeix

El 30 de juny del 2010 publicàvem en el nostre Blog “La nostra desobediència ha d’arribar tan lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.” Han passat més de sis anys i moltes coses des d’aquella llunyana data i el sentit de la desobediència resta inalterable, però ara te uns matisos que ha endevinat amb molt encert el periodista Jofre Llombart en el seu article titulat “La desobediència amb corbata” que podeu llegir tot seguit, com a darrera col·laboració d’aquest any, tot aprofitant per desitjar al lectors del nostre Blog 

BON ANY 2017 !!

La desobediència amb corbata

La idea d’independència no va ser majoritari fins que no hi van haver tietes i corbates independentistes. Amb la ‘normalització’ de la desobediència passarà el mateix. Fa uns anys, quan l’independentisme era minoritari s’associava a la part més radical i eixelebrada de la societat; era la que es manifestava els onzes de setembre a les cinc de la tarda i els seus assistents (per bé que ara tothom diu que hi anava) cabien al carrer Pelai de Barcelona. Les manifestacions no van ser desbordants fins que hi van anar el gruix central de la societat. No és cap judici moral ni polític: gruix central de la societat entès estrictament com un concepte demogràfic. I això no s’aconsegueix si no hi poses famílies senceres, petits empresaris, assalariats, botiguers, aturats, pagesos, treballadors de la banca, transportistes, comerciants, rastes, repentinats, pijos i poligoneres. O hi són tots, o no hi ha moviment que aconsegueixi el seu objectiu. És un suïcidi pensar que algun d’aquests sectors pot prescindir de l’altre i que el global no se’n ressenteixi.

Que la CUP tingui el monopoli simbòlic de la desobediència és tornar a empetitir el terreny de joc: si guanya la imatge que és només la CUP la que desobeeix, els sectors als que els costa més assumir la independència podrien tenir recel d’acabar de pujar al tren perquè ho associarien a que l’independentisme el tutela una extrema esquerra amb la que no combreguen. I aquesta percepció d’una CUP com a desobedient única inclou una altra circumstància: afegeix un estrès absolutament estalviable a una Convergència (ara PDECAT). M’explico: Dels tres partits independentistes, CDC, ERC i CUP, l’únic que no ho era d’origen era la formació convergent. Però per contra, l’independentisme no ha estat al carril central fins que Convergència no s’ha definit com a tal. Malgrat això, a Convergència se li exigeix permanentment unes proves del cotó que no es fa amb les altres dues formacions. Se li va dir que el problema era que anaven amb Unió. Fora Unió. Se li va dir que el problema eren els Pujol. Fora Jordi Pujol. Se li va dir que el problema era que Artur Mas s’agafava a la cadira. Fora Artur Mas. Se li va dir que el problema era que es deien Convergència. Fora el nom de Convergència. Ara, a més, se’ls hi reclama una desobediència que, per més inri, ja ha practicat no un regidor ni alcalde sinó la seva cúpula: Mas, Homs, Rigau i Ortega (D’Unió!) estan imputats, ras i curt, per haver desobeït.  L’Estat no va voler que es fes el 9N i el 9N es va fer. I a més va provocar una protesta, ordenada, amb el DNI a la boca, de 2,3 milions de persones: poca broma. Cap manifestació de l’ANC ha assolit mai aquesta xifra.

El problema no és doncs qui la té més llarga desobeïnt sinó qui marca més paquet. I en vistositat, aparatositat i impacte, la CUP no té rival. Mai 3 diputats, com al 2012, ni 10, al 2015 havien tingut tant protagonisme com l’ha tingut la formació anticapitalista. I quan el juny del 2015 Joan Coma va assumir la seva acta de regidor de Vic, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau ja havien desobeït. S’havien plantat davant de la maquinària estatal i havien engegat la catalana. Dir que Homs desobeeix menys que Coma per la reacció que tenen quan els crida el jutge resulta un pèl injust però sobretot estèril. Mediàticament, una detenció és insuperable, però llogar un pavelló de la Fira de Barcelona per ensenyar al món un diumenge al vespre com es desafia un estat membre de la UE tampoc està malament. Tots dos han desobeït, però el més important és que no es consideri una desobediència més ‘cool’ que l’altra. Totes dues són compatibles: una serveix per mostrar com de nerviós es pot posar tot un aparell judicial espanyol per una truita feta amb ous trencats. L’altra, com la que es veurà el 6 de febrer amb Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats servirà per mantenir mobilitzades les corbates i les tietes. Això sí, no caldrà llogar cap pavelló de la fira. Aquesta vegada, l’anunci el paga el TSJC.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el divendres 30 de desembre del 2016

28 de desembre 2016

El “Fatxin”

"Albano Dante Fachin Pozzi va néixer a Bahía Blanca (Argentina) en 1976. Pocs dies abans de complir els 16 anys, el 4 d'abril de 1992, va arribar a Catalunya amb els seus pares i els seus dos germans. Va estudiar en l'IES Sa Palomera de Blanes i posteriorment Filologia Anglesa en la Universitat de Barcelona però no va arribar a acabar mai cap carrera." (Viquipèdia). Aquest il·lustre activista argentí del 15M, vol donar lliçons de democràcia als catalans, tot dient que “es despenjaran d’un referèndum que no tingui el permís d’Espanya.” Mol bé senyor “Fatxin”, d'això se’n diu coherència. Primer els ‘comuns’ amb la seva diva, la trepa Colau, al capdavant, participen en la cimera del Pacte Nacional pel Dret a Decidir -ara Pacte Nacional pel Referèndum- i al cap de poques hores es despengen dient que ells no volen que es fixi una data pel referèndum. Nedar en l'ambigüitat no és gens fàcil i tal com estan les coses s'hauran de definir. Igual que no esperem res del govern espanyol, de CSQP tampoc, i menys amb Fachin, Colau i Coscubiela donant missatges negatius. La cimera  ha donat una imatge molt transversal, però permetrà també responsabilitzar-ne els comuns si finament no surt bé. És evident que hi haurà un dia en què es visualitzarà si l’Estat està o no per un referèndum acordat. I aquest dia, tant si ho està com si no, s’hauran de prendre decisions. A partir d’aquí, el que facin els comuns serà cosa seva. El periodista Bernat Dedéu ha fet un retrat molt acurat del líder de Podemos on diu: “Fachin és la imatge d’una revolució permanentment posposada, mai no acomplerta”. Podeu llegir-la tot seguit.

Sense data, Fachin

En un temps marcat pels aliments sense calories, el sexe sense interacció de pelleringues i la virtualitat de les coses així en general, és del tot lògic que els Comuns vulguin aportar la seva original contribució al processisme a través de la brillant pensada d’un referèndum sense data. Com passa sempre amb els post-comunistes catalans, d’un conservadorisme inigualat en tot el planeta, la idea és de tot menys innovadora: com saben els marxistes desencantats, la revolució és un ideal de beatitud que sempre es posposa, un projecte que mai pot cloure’s del tot i tant és així que als més platònics els plau viure en aquell punt on la societat és troba tan a prop a la igualtat entre amos i esclaus que fa fins i tot mandra declarar que la transformació de classe sia acomplerta. L’esquerra, ja ho veieu, és tot un homenatge al processisme: res no s’acaba, tot està per fer, demà hi tornem. 

En aquests sentit, els comuns més jovencells comparteixen l’ideari més íntim dels convergents porucs de tota la vida: volen que el referèndum no tingui data, és a dir que no sigui un referèndum, i creieu-me que si poguessin eliminar-ne la pregunta, les urnes o la campanya també ho farien perquè el referèndum, segons el quietisme militant, ha de ser sempre una possibilitat amenaçadora contra l’Estat per tal de demanar més autonomia. Fer realitat el referèndum amb una data? No fotis, camarada! Segons el filòsof Albano Dante Fachin, això de posar límit al mar de la temporalitat perquè els catalanets votin és una immoralitat burgesa. Fachin viu més enllà del temps, i no només això, sinó que el podemita ha demanat la dimissió del president Puigdemont acusant-lo de voler repetir un 9-N, de no voler fer un referèndum amb garanties i d’abocar-nos de nou a la frustració.

Fachin és la imatge d’una revolució permanentment posposada, mai no acomplerta. De què viuria, pobrissó meu, sense la frustració d’un projecte inacabat?

La situació és delirant. Els mateixos cranis privilegiats d’Iniciativa que varen alinear-se amb Duran i Lleida per descafeïnar el 9-N amb allò del Sí-No ara demanen un referèndum garantista. Els mateixos farsants que afirmen defensar la sobirania de la nació catalana (és a dir, i perdó per fer-me pesat, la capacitat dels seus ciutadans per decidir el que vulguin com a éssers adults i racionals) diuen que fixar una data per tal de consultar-la és un suïcidi. Fachin vol deixar les coses sense data i potser la seva vida és així en general, car té la sort de no viure sota termini a l’hora de fer coses tan dispars com pagar el rebut de l’aigua o fer vacances, i qui sap si anhela també un país així: una nació amb una sobirania sense data, amb un dret a decidir sense data, amb una llibertat sense data. La temporalitat, en efecte, és un invent nefast, Fachin, perquè implica haver de mullar-se i decidir.

Fachin és la imatge d’una revolució permanentment posposada, mai no acomplerta. De què viuria, pobrissó meu, sense la frustració i el desengany d’un projecte inacabat? Quines ganes d’arribar a l’alliberament de la tribu, pacients lectors, amb la conseqüent fita d’oblidar per sempre tota aquesta manada de farsants. Posem data al referèndum ben aviat, en honor a l’amic Fachin, i que el pobre nano pugui votar que 'no' ben tranquil, que això de voler ser espanyol cada vegada demana una retòrica més d’estar per casa. Una data, la pregunta que tots sabem i fes el favor de votar i de callar, conservador, immobilista, beat Fachin. Vota, Fachin. Fachin, vota. Plom.

Bernat Dedéu
Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dimecres 28 de desembre de 2016

15 de desembre 2016

Tots som Mossos


Partint de la premissa que dins del cos de Mossos d’Esquadra, com dins de qualsevol altre col·lectiu, hi conviuen persones d’ideologies molt diverses que poden anar des de l’independentisme més radical fins a l’espanyolisme mes ranci, hem de pressuposar que cap dels seus números s’atreviria a fer cap actuació pel seu compte. Es a dir, si fan unes fotos d’una manifestació, unes identificacions de persones o condueixen uns individus a presència d’un jutge, no ho fan sense una ordre, instrucció o llei en vigor. Per tant les crítiques que aquestes darreres hores hem escoltat en contra del cos de Mossos, no tenen cap mena de fonament i no podem demanar-los que desacatin les lleis, ni els podem obligar a ser expedientats ni ens podem permetre que en Rajoy passi a ser el seu cap superior.

Com ha escrit recentment en Salvador Cot: “N'hi ha prou amb cremar unes quantes fotografies perquè l'Audiència Nacional tingui excusa per enviar els Mossos a detenir persones i, conseqüentment, alguns portaveus cupaires puguin acusar la Generalitat de col·laboració amb la monarquia i la legislació ultrarepressiva que la protegeix".

Fa uns dies el polèmic regidor de la CUP-Capgirem Barcelona, Josep Garganté, es va mostrar partidari de suprimir totes les policies. “En un món ideal no farien falta”, va afirmar durant una entrevista a la Cadena SER. Garganté  va afegir que “tothom hi estaria a favor”. “En un món ideal, on no hi haguessin classes socials, on no hi haguessin rics i pobres, on no hi hagués gent sense casa, on no hi hagués gent que es moris de gana no faria falta”, va respondre després de ser preguntat si estaria d’acord en que “desaparegui tota la policia”. Aquestes son les idees de la CUP o al menys d’alguns dels seus dirigents.

Ara fa mes o menys un any, la CUP va signar un acord amb JxS en que, a canvi del “cap” del President Mas, aquesta formació es comprometia a donar estabilitat al Govern català fins a la celebració del referèndum de autodeterminació i a bescanviar dues persones del seu grup parlamentari (concretament les dues “Gabrieles”). Sorprenentment aquesta darrera condició no es va complir i avui continuem veient assegudes als seus escons a aquestes dues cupaires. Malgrat tot, el gripau que es va haver d’empassar l’Anna Gabriel encara no l’ha paït i sempre que pot malda per fer-se protagonista d’algun esdeveniment. Recentment l’hem vist anant a donar las seves condolences al seus amics cubans i ara fent costat als cinc cupaires conduits per la policia a l’Audiència Nacional.

L'estratègia de la Gabriel dins la CUP està clara: elevar el to i les provocacions amb una gesticulació populista i portar aquesta formació a l’enfrontament amb Junts pel Si. Ella i els seus companys més radicals busquen les càmeres i el protagonisme. No hi ha estratègia ni intel·ligència, només una reacció infantil, visceral i irracional que només pot servir per malmetre el procés. Tot l'espectacle de la CUP no fa altra cosa que seguir el seu propi guió. Cremen fotos a cara descoberta perquè volen posar l'estat en evidència. És obvi que el seu objectiu és fer-ne força publicitat  per desacreditar la manca de llibertat d'expressió. Siguin Mossos, guàrdia civil o policia nacional, la CUP compta amb l'espectacle de les investigacions, denúncies, arrestos, declaracions al jutjat, negativa a comparèixer als jutjats. etc.

Ara la CUP, com fa un any,  demana un altre trofeu, el "cap" de Jordi Jané. De cap manera ell és responsable de res,  doncs els mossos fan de Policia Judicial i han de donar compliment a les ordres judicials. I si això els de la CUP no ho saben, que tornin a l'escola i aprenguin també a actuar dins les normes de convivència. En tot moment els Mossos van actuar d'ofici seguint ordres de l'Audiència Nacional, com ho farien si s’injúria, s'amenaça o s’envaeix de manera violenta qualsevol institució,  com el Parlament, el Tribunal Constitucional, el Suprem o el CGPJ, o s’ataquen els seus propis components. Llavors el fiscal en cap ordena a les diferents forces de seguretat de l'Estat i als Mossos que si coneixen d'algun fet delictiu elaborin un informe o atestat amb les dades de "execució, autoria, participació i circumstàncies concurrents" i la facin arribar als jutjats de instrucció de l'Audiència Nacional. A més a més, els mana practicar "les diligències necessàries per a acreditar els fets delictius i determinar les responsabilitats penals exigibles". Cap polític pot interferir en les seves actuacions i això precisament el que ha manifestat el Conseller d’Interior Jordi Jané.

Arribats a aquest punt del conflicte hem de decidir que fem i cap on anem doncs, si cadascú de nosaltres pel seu compte o pels seus interessos, pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, això és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. Per tant cal fer costat a la nostra policia i donar suport als que en son responsables polítics. Si no ho fem anem malament.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Publicat el dijous 15 de desembre del 2016

09 de desembre 2016

El pendent ferroviari

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat els membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir el 23 de desembre per teixir un consens polític i social al voltant de l’organització del referèndum. Puigdemont convoca partits, entitats i organitzacions socioeconòmiques integrants al Pacte Nacional pel Dret a Decidir per abordar la preparació del referèndum previst per la tardor de l’any que ve. Per tant en aquesta cimera el anomenats “comuns” hauran de mullar-se i dir clarament que Catalunya és sobirana, és a dir, que Catalunya té dret a prendre decisions tota sola, sense tenir ningú per damunt. Els comuns (els No Se Puede i Cia.) neguen això obertament, des del moment que la pretesa "sobirania" de Catalunya depèn del permís d'Espanya. Aconseguit el consens Puigdemont tirarà pel dret. La convocatòria del President  per al 23 de desembre és una jugada boníssima, perquè deixa el govern espanyol en una situació desesperada,  aconseguint  que l’estat-tren continuï en el pendent suïcida en que s’ha situat fa temps gairebé sense adonar-se’n. Aquesta metàfora del pendent ferroviari és emprada pel director del digital VilaWeb en el seu editorial titulat “Referèndum: escac i mat”, on afirma que “a la Moncloa es van creure durant anys les brometes sobre el procés i van actuar amb una irresponsabilitat incendiària que ara els passa factura”. Llegiu l’editorial d’en Partal.

Referèndum: escac i mat

El 4 d’abril d’enguany vaig aprofitar aquest mateix article editorial per a explicar la metàfora del pendent ferroviari i presentar com a cosa impossible qualsevol marge d’acord amb Espanya a partir d’aquell moment. La metàfora diu que quan poses unes vies de tren en pendent ferroviari, amb un angle superior al que és recomanable per a la circulació, ja no hi ha cap manera de conduir-lo. Això no vol dir necessàriament que hi haja d’haver un accident i que et mates, però sí que implica que el maquinista no té manera ni de frenar-lo, ni d’accelerar-lo ni d’aturar-lo. De conduir-lo. Simplement, en perd el control i va tot sol.

Aleshores vaig dir una cosa que avui tothom finalment sembla que accepta i entén: que la judicialització del procés català és l’error més monumental que podia cometre l’estat espanyol, perquè el deixa sense capacitat negociadora. Els tribunals són el pendent ferroviari i fins i tot en el cas que la majoria PP-Ciutadans-PSOE volgués aturar els fets que passaran a partir d’ara no ho podria fer. Un tren en pendent ferroviari no es deixa conduir i la política de l’antipolítica ha posat el govern espanyol en una situació d’escac i mat.

Ahir el president Puigdemont va anunciar que convocava la cimera sobre el referèndum el 23 de desembre, i així engegava formalment l’etapa final de l’autonomia. Ho farà l’endemà mateix que el pressupost superi el debat a la totalitat –si això acaba passant, tal com és previsible.

La convocatòria és una crida a participar-hi no únicament els partits polítics sinó també la societat civil i oficialitzarà la decisió, expressada amb contundència ja fa setmanes, de fer el referèndum tant sí com no. Si hi ha acord amb Espanya, es farà tenint en compte les condicions que es pacten i, si no, es farà amb les condicions que posarà el Parlament de Catalunya. És una decisió històrica. Us recomano, per tant, que us cordeu bé el cinturó, perquè ara és quan vénen els revolts més forts d’aquesta fantàstica carretera que hem transitat aquests darrers cinc anys.

Tot allò que veiem aquests dies –la famosa ‘operació diàleg’ i més operacions no tan cridaneres que també s’han activat– passa perquè el govern espanyol finalment s’ha convençut que tot això va de debò. A la Moncloa es van creure durant anys les brometes sobre el procés i van actuar amb una irresponsabilitat incendiària que ara els passa factura. Si em permeteu de dir-ho així, amb una manca de patriotisme esfereïdora, increïble. I ara, de sobte i sense marge de maniobra, es troben obligats a nadar contra corrent. De manera que hauran d’intentar-ho a la desesperada.

Perquè la situació és nítida i els és profundament desfavorable. El Parlament de Catalunya aprovarà una llei de transitorietat que significa la creació de la república independent de Catalunya. Aquesta llei entrarà en vigor immediatament pel que fa als articles relacionats amb el referèndum, però romandrà en suspens pel que fa a la resta, fins que no se sàpiga el resultat de la consulta. Ningú no tindrà cap dubte, però, que aquesta consulta serà vinculant i que si guanya el sí immediatament després es proclamarà la independència, de manera que si els partidaris del no criden al boicot, a no participar-hi, en la pràctica només estaran ajudant a la victòria del sí i el naixement de la república. Escac i mat. I, ‘a tot estirar’, al setembre.

Espanya, amb el tren posat en pendent ferroviari, té temps de reaccionar? A mi em sembla impossible, però fins al darrer minut ho pot intentar. En la hipòtesi descrita, l’única reacció raonable i seriosa, la que li aconsellen des de fora, seria pactar el referèndum amb el govern català i maldar perquè guanyés el no. Qualsevol altre camí porta a la DUI directament. Però el problema és que, per més voluntat de pacte que hi posen ara, quan un tribunal executi una sentència intolerable per nosaltres i que ells ja no poden evitar, el referèndum correrà des del setembre a les setmanes immediatament posteriors a la sentència. I hi haurà escac i mat, segurament abans no es pensen ells.


Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb el divendres 8 de desembre del 2016