Avui fa només una setmana de l’esclat a Catalunya d’una bomba política de dimensió còsmica: la dimissió el dissabte del President Mas i la investidura el diumenge del President Puigdemont. Sembla que hagin passat mesos per la intensitat i velocitat dels esdeveniments. Quina lliçó política de gran volada ha donat Artur Mas a tothom!. Espanya ja voldria tenir algú d'aquesta categoria, algú capaç de dissenyar una sortida d'aquest calibre a l'embolic català, canalitzar i posar de nou la màquina en moviment amb l'elegància que ho fet en Mas. Algú capaç d'explicar la seva sortida del Govern en català, castellà, anglès i francès, a diferència del pobre home de La Moncloa, que no sap ni expressar-se en la seva llengua. Algú capaç de recuperar el moviment, a tota velocitat i amb garanties d'estabilitat per dur a terme el seu programa perquè, a més a més, ha anihilat la CUP. Passats vuit dies d’aquest succés, el nostre Blog ha cregut oportú recuperar un parell d’articles que posen blanc sobre negre el que ha representat aquest gest de l’Artur Mas. El primer és un article que en Ramon Cotarelo va publicar el mateix diumenge amb el títol “Se’n va, però es queda” i on fa una al·legoria del perfil polític del President Artur Mas. El segon, amb el títol “La independència comença per un mateix”, l’escriu el prestigiós sociòleg i periodista l’Alfonso Durán Pich, llicenciat en per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona i Graduat en Periodisme por la Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Cal llegir-los.
Se’n va, però es queda
Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.
I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president "in pectore" de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.
Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol•licitar la del Parlament. Dos diputad@s de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos diputad@s de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària d'aquesta estabilitat de govern.
El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.
Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.
Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya/Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.
Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és "in pectore" des d'avui.
Ramón Cotarelo
Catedràtic emèrit de Ciència Política
Article publicat al digital elmon.cat el diumenge 10 de gener del 2016
La independència comença per un mateix
Alguna vegada ja ho he esmentat, però convé repetir-ho. Upton Sinclair, el gran escriptor nord-americà que les seves idees progressistes van tenir un impacte real sobre la societat del seu temps, va dir en una ocasió: "És difícil que un home comprengui alguna cosa, quan el seu salari depèn que no ho comprengui".
Al marge del periodisme canalla que ha fet del "groguisme" el seu camp d'actuació, es fa difícil trobar veus independents en els mitjans d'informació, tant públics com privats: han de pagar la hipoteca, i no volen assumir el mínim risc.
Humanament comprensible, però no per això menys censurable. Aquesta manca de veu pròpia, aquesta mancança d'anàlisi crítica, aquest fals neutralisme informatiu, fa que el públic es nodreixi d'un discurs confús que produeix un imaginari col·lectiu en què dominen la volatilitat, l'ambigüitat i el desconcert.
És per això que des d'aquesta modesta plataforma em satisfà declarar la meva radical independència. Agradin o no agradin, les meves opinions són només meves.
I ara que s'ha resolt la situació de bloqueig viscuda al Parlament de Catalunya per a l'elecció de President de la Generalitat, fem unes reflexions sobre el que ha esdevingut en els darrers mesos:
• En el referèndum no autoritzat del 9N (novembre del 2014) van participar 2,3 milions de persones i el 80% van votar a favor de la independència.
• En les eleccions oficials del 27 de setembre del 2015 (autonòmiques amb caràcter plebiscitari) els partits independentistes van obtenir 72 escons dels 135 del Parlament. És a dir, majoria absoluta.
• Aquesta majoria absoluta es va repartir entre la coalició Junts pel Sí (amb el 39,6% dels vots i 62 escons) i la CUP (amb el 8,2% i 10 escons).
• Malgrat ser propers en les seves proclames socials, els programes polítics i econòmics d'aquestes dues agrupacions diferien substancialment. El nexe d'unió teòric era la seva "voluntat independentista".
• El primer pas després de les eleccions va ser que el Parlament constituït fes una declaració explícita d'aquesta voluntat independentista, declaració que quedava en l’actitud de les intencions però que no tenia més efectes pràctics.
• Junts pel Sí s'havia preparat per dur a terme el període de transició fins la independència (cal només llegir els rigorosos i detallats informes del Consell Assessor per la Transició Nacional). Per aquest període necessitava una majoria absoluta que no va tenir. I aquí van començar els problemes.
• La CUP (un moviment assembleari molt dispers, amb moltes ànimes, interessos diversos, estructura multiforme) es va trobar en una situació privilegiada, que li permetia bloquejar o no bloquejar el procés independentista, davant la sorpresa dels seus militants i simpatitzants. Com que no estaven preparats per viure aquesta eventualitat, van necessitar temps per definir el seu discurs polític. En el seu cas el temps és una variable complexa que afecta al seu procés de presa de decisions.
• L'element més visible de la seva campanya electoral era el seu "No" a Artur Mas com a President de la Generalitat, que alguns dels seus portaveus havien esgrimit com a argument. La justificació d'aquest "no" era poc convincent: Per a ells Mas representava un partit (Convergència Democràtica) que era de "dretes", que havia ocupat el poder durant molt de temps, que havia pactat en el seu moment amb el PP, i que havia aplicat "retallades" en les polítiques socials.
• Si haguessin fet una anàlisi més rigorosa, haurien d'haver reconegut que amb Mas, Convergència havia fet un gir copernicà passant de l'autonomisme a l'independentisme radical; que en aquesta conjuntura la posició més progressista (més d'"esquerres" en el llenguatge convencional) era la lluita per la independència; que el President havia assumit la responsabilitat i el compromís de tirar endavant el projecte (amb les implicacions penals que la justícia espanyola havia ordit) i que les famoses "retallades" no eren més que la conseqüència d'un sistema de finançament pervers del govern central, que castigava al Govern de la Generalitat i al seu pressupost.
• Però reconèixer això era trencar amb els seus estereotips de "bons i dolents", de "conservadors i progressistes", de "burgesos i proletaris", amb els quals la majoria se sent més còmoda, en no obligar-los a pensar.
• D'altra banda sabien també que el seu veto no tenia sentit, ja que la coalició guanyadora havia presentat a Artur Mas com el seu candidat a President. Era un veto a mig camí entre la frivolitat i la rebequeria.
• Per donar cos al seu projecte, la CUP va elaborar més tard un document en el que expressaven les seves bases programàtiques. Posaven èmfasi en que el més important era el "Què, el Com i el Quan". El "Qui" per a ells era irrellevant. Aquest raonament és d'una pobresa intel·lectual notable, ja que no cal anar molt lluny per saber que els canvis històrics de certa transcendència (per molt "què, com i quan") no es duen a terme si no s'encerta en el "Qui" . Aquests nois i noies de la CUP haurien de llegir menys Bakunin. Sense Lenin el programa de "Iskra" no s'hagués dut a terme i la "Revolució d'octubre" hauria fracassat. El lideratge no s'aprèn en un seminari acadèmic. Es té o no es té.
• En aquestes circumstàncies van començar les converses inútils, en què Junts pel Sí (errònia i ingènuament) va començar a cedir a les pretensions de la CUP amb un gir social extra per part d'un govern no constituït, gir social que els més avisats sabien d’antuvi que no es podia finançar.
• I es va arribar a l'extrem rocambolesc d'unes votacions espectacle en què unes tres mil persones del col·lectiu CUP havien de decidir si acceptaven o no el suport al candidat Mas, mentre la nació estava expectant. En aquest ambient i després d'un empat que en la teoria de probabilitats està proper al valor zero, es va tancar el tema amb una altra votació limitada a un petit col·lectiu que, segons sembla, representava la totalitat de l'espectre.
• Les organitzacions cíviques (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, AMI, etc.) que sorprenentment havien romàs callades durant aquest període, van començar a oferir "solucions" ad hoc que posaven per sobre de tot l'acord, encara que això suposés més concessions per part de la coalició guanyadora.
• El nou bloc català autonomista que presumeix d'esquerres (Catalunya Sí que és Pot i associats) va aprofitar la conjuntura per recuperar la vella salmòdia del federalisme solidari i el dret a decidir, com si res hagués passat. L’"esquerra caviar", des de les seves poltrones culturals concedides a dit durant la Transició, aplaudia el desconcert i advocava per la "reconciliació".
• Podemos, en un moviment estratègic que té tant d'hàbil com de il·lús, va oferir la possibilitat de "autoritzar" (les paraules els delaten) un referèndum sobre la independència, coneixedor que la probabilitat que gaudeixin d'aquest privilegi (per majoria parlamentària a les Corts espanyoles) és menor que zero.
I finalment Artur Mas, en un moviment estratègic que ha sorprès a tothom, ha pres les regnes i ha trencat el bloqueig. No es presentarà com a candidat a la Presidència (la condició exigida per la CUP) però sí que ha escollit personalment Puigdemont, militant destacat de Convergència, per ocupar aquest lloc, assegurant-li la majoria parlamentària suficient per ser investit. Ell quedarà com a ex-President i s'ha posat a disposició del nou govern i del Parlament. Sap que és reconegut internacionalment com el millor ambaixador del procés. La CUP, per la seva banda, s'ha compromès, per escrit, a mantenir l'estabilitat parlamentària que permeti governar durant els mesos necessaris del període constituent. Això en l'àmbit estratègic. En l'estructural, la CUP trasllada dos parlamentaris a la dinàmica grupal de Junts pel Sí (que queda a 64 escons enfront dels 63 unionistes i els "no sap no contesta" de Catalunya Sí que és Pot) i així evita ensopegades inútils en el Parlament. A més la CUP substitueix als seus representants més bel·ligerants. Tot ben lligat. Mazarino no ho hagués fet millor.
Una vegada més el President ha demostrat la seva talla de home d'Estat. La decisió és intel·ligent i hàbil. Torna a posar el procés en primer pla. Tria Puigdemont perquè forma part de la nova generació de militants que va néixer en política com a independentista i no com autonomista, i perquè no ha sofert el contagi de la falsa gent progressista barcelonina. Té experiència de gestió amb bons resultats com a alcalde de Girona i és president de l'AMI. I és precisament a l'Associació de Municipis per la Independència on es forja la reconversió de Convergència.
Artur Mas, el millor actiu de l'independentisme català, queda alliberat de funcions executives, però es podrà comptar amb ell. A més, disposarà de temps per fer la reestructuració necessària del seu partit, que ningú com ell pot portar a terme i que pot continuar sent el "pal de paller" de la societat catalana. I al cap de 18 mesos (que és la vida que es dóna com a màxim a aquest període legislatiu), si vol, pot tornar-se a presentar.
Els efectes col·laterals de la solució catalana poden ser devastadors. Els espanyols que viuen a Catalunya i que se senten representats pel bloc unionista han quedat en "offside". Els residus de l'esquerra oficial (la delegació de vendes del PSOE a Catalunya) s'han quedat sense arguments. Als becaris de Catalunya Sí que és Pot i de Barcelona en comú (com la senyora Colau i el senyor Domènech) se'ls ha escapat una oportunitat per continuar enredant el personal.
L'Estat Espanyol i la casta que el manipula ha entrat en estat catatònic. L'argument principal que esgrimien (que el procés era un tema personal d'Artur Mas) ha caigut per terra. Els enxampa al mateix temps amb un govern en funcions i amb una distribució parlamentària que impedeix majories de dretes o d'esquerres (per acceptar el repartiment tradicional, encara que a Espanya l'esquerra s'assembla cada dia més a la dreta). El més estrany és que pràcticament tot l'arc parlamentari espanyolista no ha exposat els seus programes de govern i només s'ha dedicat només a pronunciar discursos sobre "la unidad de España".
És a dir, Catalunya sembla ser l'únic problema que preocupa als espanyols. L'atur, la desigualtat, la pobresa, la corrupció, la manca de garanties jurídiques, el caciquisme, el deute públic, els abusos de la banca, l'exclusió social, la caiguda de la població activa, el frau fiscal crònic, l'incompliment sostingut del dèficit públic, la fallida de la Seguretat Social, la dilapidació en obra pública i un llarg etcètera de problemes no resolts no tenen cap importància.
Els espanyols potser haurien d'anar al psicoanalista.
Alfons Durán Pich
Sociòleg i periodista
(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)
