Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de juliol 2016

Els peperos estan atrapats

Ja està armada!! La Soraya Sáenz de Santamaría activa el TC, que es reunirà d'urgència el dilluns, perquè inhabiliti o sancioni “tutti quanti” si no fan bondat. Avisa que la Carme Forcadell "podria haver delinquit ja". La Soraya és el retrat de l’Espanya que no dialoga per por, la imatge del partit que tan sols respecta els vots de les majories si li són favorables. Quan aquest divendres ha parlat en la roda de premsa, amb les dents serrades, els narius dilatats, els ulls esbatanats, gairebé es podia veure l'adrenalina entresuant -li les temples. Aquesta gent no han entès res. Quan s'adonin que els conflictes polítics es solucionen parlant i votant amb mecanismes polítics,  ja hauran fet tard. Però són incapaços de "rebaixar-se" a negociar res, només saben imposar. Així van perdre les colònies i així perdran els altres pobles que han sotmès, com nosaltres. Aquest matí el director del PuntAvui en Xevi Xirgu quan encara no sabia, però ho imaginava, què faria en Rajoy arran de la votació de dimecres passat al Parlament sobre les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent, ha escrit un editorial, que podeu llegir en el nostre Blog, on descriu l’estat d’ànim dels “peperos” en aquesta qüestió. El periodista creu que l’Estat espanyol es troba atrapat i no sap cap on tirar. Si pressiona massa, més independentistes. Si ho fa poc, els seus no li perdonaran. Els catalans seguirem endavant sense por amb pas ferm.

No saben què fer

El govern espanyol, no ens enganyem, ha tingut inicialment una reacció entre tèbia i molt tèbia a la decisió del Parlament d'iniciar el procés constituent. Veurem avui què fa el Consell de Ministres, però fa la sensació que no pot fer gaire res més que aprovar allò que se'n diu un incident d'execució i demanar al TC que actuï. I diuen (diuen, diuen, diuen) que el que farà el TC és reunir-se dijous de la setmana vinent per, presumiblement, suspendre l'acord del Parlament. Si és així, res de nou sota la capa del cel.

El TC ja va suspendre la declaració del 9-N i ara pot arribar a suspendre l'acord del ple de dimecres. Molt bé. I saben quins efectes pràctics tindria tot això? Cap ni un. Perquè l'acord del ple de dimecres no és res més (com ho era la declaració del 9-N) que una declaració d'intencions polítiques. I això, senyors meus, ja em diran com se suspèn. Si resulta que m'equivoco del tot i el que aprova demà el Consell de Ministres va més enllà, i si el que fa el TC és caure en allò de les multes, sancions i inhabilitacions, a Madrid saben perfectament quin serà l'efecte de tot plegat. Més independentistes i una Diada encara més espectacular. Estan atrapats. Estan atrapats i no saben què fer.

Per això sobreactuen, per això la supervicepresidenta Soraya surt i reacciona a l'instant, i per això tota la classe política espanyola (un paperàs, Pedro Sánchez) ha de sortir en defensa de la unitat d'Espanya. Saben per què? Perquè els periodistes, els diaris, les ràdios i les televisions espanyoles els demanen sang. Mirin els titulars d'ahir i llegeixin els editorials. Hi ha d'haver conseqüències, i no menors, per una cosa tan greu com una declaració política fruit de les conclusions d'una comissió del Parlament. Res. Estan atrapats i no saben què fer. I la reacció ràpida i immediata de la classe política espanyola és inversament proporcional a la seva lentitud i incapacitat a l'hora de formar govern a Espanya.

Aquí també estan atrapats. El “problema catalán” volen que els el resolgui el TC. Però el seu són incapaços de resoldre'l ells. Avui a Espanya fa 222 dies (com aquella marca de galetes) que estan sense govern. I van sumant. Atrapats. Estan atrapats i ens volen donar lliçons.

Xevi Xirgo
Periodista i Director del PuntAvui

Editorial publicat al diari elPuntAvui el divendres 29 de juliol del 2016

25 de juliol 2016

Això no té marxa enrere

El darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, indica que el suport a la independència a Catalunya ha crescut i se situa molt a prop de la majoria absoluta. Per primera vegada en el darrer any, els favorables a la independència tornen a superar els que la rebutgen. Aquesta dada s’acosta molt al resultat de les eleccions del 27S, malgrat que alguns ens volen fer creure que en aquestes eleccions l’independentisme no va guanyar, tant en vots com en escons. Això de dir que el 48% (contra un 39%) no és majoria va ser un parany,  al que hi va caure tothom amb tanta facilitat que hom pensa si el típic derrotisme català,  no és sinó el conformisme de qui realment no gosa enfrontar-se a les conseqüències de les pròpies decisions i prefereix lamentar-se de la seva dissort. Esperem que a cop de decret i sentència i amenaça i manipulació madurem d'una vegada i aprenem a valorar la nostra veritable força, esperit guanyador i moral de combat. Un 48% contra un 39% és un 55% contra un 45% en un referèndum.  Com diu en Germà Capdevila en un article que publiquem en el nostre bloc, “Això no té marxa enrere”, malgrat que nosaltres ho hem fet molt malament. Però hem de reconèixer que ells (els espanyols)  ens han ajudat  molt. L'ajut d'en Fernández Díaz i De Alfonso ha estat insuperable. L'ajuda de les declaracions dels del PP i del PSOE, de les sentències del Tribunal Constitucional, etc...també.  I ara el 26J amb els espanyols premiant un PP cada vegada més corrupte, ens fan veure que Espanya no té solució. Aquesta vegada qui ens ha ajudat ja no son només els polítics espanyols,  sinó la majoria del poble espanyol.

Això no té marxa enrere

Després d'una gran campanya electoral, l'independentisme va guanyar les eleccions del 27S, i va obtenir un mandat democràtic majoritari per fer de Catalunya un país independent. Tanmateix, el que es guanyà a les urnes es perdé en el camp dialèctic. Es va imposar el relat d'una victòria no suficient, la fal·làcia del 48%.

El plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries va ser una necessitat imposada per la impossibilitat fàctica de celebrar un referèndum d'autodeterminació com els d'Escòcia o Quebec. Davant la negativa a deixar-nos comptar vots, vam haver de comptar escons. I vam guanyar. Parlar del 48% és voler aplicar les regles dels referèndums a unes eleccions parlamentàries. És fer trampes.

És evident que si apliquem les regles de puntuació del rugbi a un partit de futbol, el resultat serà molt diferent. Com hauria estat diferent el resultat del 27S sense haver impedit el vot de desenes de milers de catalans a l'exterior, o si s'hagués permès el vot del joves de més de 16 anys, com a Escòcia.

En un plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries, regeixen les regles de les eleccions parlamentàries. Per això ningú no fa càlculs sobre quants vots tenia el PP per aprovar amb la seva majoria absoluta la Llei Mordassa o la reforma del TC. Tenia una majoria parlamentària i punt.

Tanmateix hem comprat el conte de la majoria insuficient. D'aquí que tants catalans de bona fe reclamin el RUI, perquè s'han cregut el relat que diu que el 27S no vam guanyar, i en conseqüència no podem aplicar el full de ruta que preveu la independència i l'elaboració d'una constitució, sense tornar a celebrar una consulta. Gran error. La consulta vam guanyar-la el 27S. El Parlament té tota la legitimitat democràtica per fer la independència.

Sumem a aquest error el despropòsit dels pressupostos i de les picabaralles internes. Sumem l'assetjament judicial a qualsevol moviment que faci el govern. Sumem els dos grans grups mediàtics catalans i gairebé tots els espanyols (que sumen més de dos terços de l'audiència a Catalunya) operant obertament contra el procés independentista.

Tot i amb això, el suport ciutadà a la independència no només es manté, sinó que creix. És evident que els resultats del 26J, que van desemmascarar les promeses buides del PSOE i de Podemos –no es pot canviar una Espanya que no vol canviar– ha ajudat a que encara més gent entengui que només amb la independència tenim alguna possibilitat de prosperar. El suport és sòlid i estructural, més enllà dels errors propis i els atacs aliens. Això ja no té marxa enrere. Prou de distraccions i anem per feina.

Germà Capdevila
Periodista

Article publicat al diari Nació digital.cat el dilluns 25 de juliol del 2016

18 de juliol 2016

Vuitanta anys després

Avui fa 80 anys que un general rebel anomenat Francisco Franco Bahamonde, va desafiar l’ordre establert i va iniciar una subversió contra el Govern Republicà legalment establert, desencadenant una guerra fratricida entre espanyols. És trist que vuitanta anys després, encara haguem de recordar que avui fa vuitanta anys de l’inici de la guerra civil. Possiblement, una de les conseqüències més greus d’aquella terrible guerra és que, eliminats físicament els millors bé siguin morts o exiliats, encara avui s’ha aconseguit imposar la idea que hi ha coses immutables, malgrat que el mon ha canviat molt en aquests vuitanta anys. Però en el seu pensament immutable, els espanyolistes encara defensen la prohibició de referèndums d’autodeterminació amb l’argument que “tothom voldria marxar”. La transició espanyola va ser una gran estafa que va permetre que es muntessin les estructures polítiques dels grans partits com el PP i el PSOE i que s’entronitzés “democràticament” una monarquia nascuda del franquisme. Amb uns elements tant nocius dins de les estructures el poder, ¿com pot pensar algú que es pot regenerar Espanya?, ¿com es pot esperar que aquests mateixos individus arribin a autoritzar un referèndum d’autodeterminació per Catalunya? Tal i com escriu en Vicent Partal en el seu article, que podeu llegir en el nostre Blog, potser ha arribat l’hora de posar fi al franquisme que, es vulgui admetre o no, encara perviu en molts estaments de la nostra política i de la nostra societat.

Posar fi al franquisme, ara

Avui fa vuitanta anys del cop d’estat fracassat contra la segona república espanyola. Tot i fracassar, aquell moviment militar va obrir la porta a una insurrecció de tres anys, a una guerra contra el poder democràtic i, al final, a l’establiment de la llarga dictadura de Francisco Franco. La dictadura es va extingir amb la mort del dictador en un llit, però al mateix temps el poder que representava va evolucionar a través de la monarquia de qui Franco mateix havia anomenat successor. Vuitanta anys després, les conseqüències de tot plegat continuen essent dramàtiques per al nostre país.

Ho són per allò que hauríem pogut ser i mai no vam ser.

Ho són per allò que som avui però no seríem si no hagués estat per la força.

Ho són pel pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat espanyola.

Allò que en diuen la Segona República no era un règim perfecte. Però és evident que, en un context indiscutible de riscs, va acomplir uns canvis que van propulsar l’estat espanyol dècades endavant. Des del sufragi universal i els drets de les dones, a l’autonomia de les nacions que en formàvem part, passant per un impuls notable a l’ensenyament i les infraestructures civils, la república va alimentar unes grans esperances de progrés que el cop d’estat d’avui fa vuitanta anys va tallar de soca-rel.

Amb un afegit especialment cruel. En la guerra mataren desenes de milers dels nostres millors joves. I, en acabat, les execucions sumàries van eliminar encara molts dels nostres millors. El nostres país avui seria molt millor, no en tingueu cap dubte, si no haguessin mort injustament el rector de la Universitat de València Joan Baptista Peset, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, el batlle de Palma, Emili Darder i com ells tants i tants altres fins a arribar al militant llibertari Salvador Puig Antich.

El franquisme va matar, literalment, bona part del millor que érem com a país. I amb la voluntat de mantenir viu el terror dins nostre no ens ha deixat ni tan sols recuperar-ne els cossos, dignificar-ne la mort. Que 115.000 cossos humans de republicans antifranquistes continuïn ignorats a les carreteres, sense poder ser desenterrats amb els honors que mereixen i recordats amb l’agraïment que els devem és una de les proves més rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

Les conseqüències d’aquell 18 de juliol continuen essent amargues per a nosaltres, també per les coses que som avui i que molt probablement no seríem si no fos perquè en algun moment ens foren imposades a la força. Per aquelles coses que ens diuen que hem triat però que ni ens deixaran mai triar. Començant per la república i l’autodeterminació, però continuant per tants i tants tics antidemocràtics que l’estat espanyol perpetra amb la força d’unes lleis i d’un règim que van ser instaurats amb el vessament de tanta sang.

¿Per quin motiu és Felipe VI rei d’Espanya si no perquè Franco va voler que Juan Carlos fos el seu successor? Que els borbons continuen avui asseguts en el tron que els va fabricar a mida el sàtrapa és una altra de les proves més concloents que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

La pervivència de la monarquia nascuda de Franco és certament l’escàndol més gran, però no podem passar per alt tampoc que en el dia a dia ens trobem sovint enfrontats a un estat on la casta d’alts funcionaris que va estructurar el franquisme, les seues tradicions, la seua manera de veure el món, la seua manera de tractar els ciutadans, les seues famílies, es reprodueix en els detalls més petits sense que ningú faci res per aturar-ho.  L’Íbex 35 és a les mans dels qui es van enriquir il·legalment durant la dictadura. El servei diplomàtic és regit per fills i néts de franquistes. La justícia continua negant-se a reparar els judicis de la dictadura i a declarar-los nuls! La crua realitat és que la descontaminació del franquisme no es va fer mai i aquest és un dels preus més cars que paguem avui com a societat. Patim les conseqüències d’una dictadura que no existeix però que continua manant en tantes i tantes coses…

Finalment, hi ha el pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat espanyola, com una de les herències fonamentals de la dictadura.

Quan els polítics espanyols, allunyant-se de la tradició europea, invoquen la llei i l’ordre com a preceptes superiors a la democràcia, en realitat  –ho faci qui ho faci–, nosaltres escoltem l’eco d’aquell terrible ban signat a Melilla el 18 de juliol de 1936: ‘L’energia en el sosteniment de l’ordre estarà en proporció a la magnitud de la resistència que se’ns ofereixi.’

Un ordre immutable? Una llei que val més que la voluntat popular? Una constitució que no es pot canviar? Són conceptes estranys i repulsius per a qualsevol demòcrata i que tanmateix a Espanya passen per acceptables i plens de raó. Enfront d’una crisi constitucional com la que significa la independència de Catalunya, els governs democràtics, al Quebec el Canadà, a Escòcia el Regne Unit i al Regne Unit la Unió Europea, hi anteposen el respecte a la democràcia i la necessitat de trobar solucions escoltant la voluntat del poble. A Espanya la reacció és la contrària.

Per això, que es negui el dret de decidir dels ciutadans i es persegueixi l’expressió de la voluntat popular a les urnes, arribant fins i tot a processar els polítics escollits democràticament que les posen, és una altra també de les proves més rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

Vuitanta anys després, doncs, estem obligats a continuar defensant allò que hauríem pogut ser per poder defensar sobretot allò que volem ser. Vuitanta anys després hem d’honorar els nostres millors negant-nos a acceptar les conseqüències de totes les batalles que ells van perdre. Vuitanta anys després hem de conjurar-nos encara a guanyar.

Així que Visca la República!

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital Vilweb.cat el dilluns 18 de juliol del 2016

15 de juliol 2016

Un partit nou que vol ser nou

Aquest cap de setmana dos esdeveniments han sacsejat l’espai polític català: la desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya i la fundació del Partit Demòcrata Català. Ambdós successos han tingut un desigual tractament en el mitjans de comunicació. Mentre l’enterrament de CDC ha ocupat només algunes portades i articles d’opinió, la creació del nou partit ha fet vessar rius de tinta i ha estat portada de diaris catalans i forans. Per cert un nou partit que encara no estem segurs si aconseguirà mantenir les sigles PDC i el nom de Partit Demòcrata Català, doncs l’inefable “Ministerio del Interior” del no menys indigne Jorge Fernández, ja ha amenaçat amb impedir el seu registre i si convé portar-lo als Tribunals.  Malgrat tot, el naixement del nou partit ha estat vist en general per la ciutadania com una alenada d’aire fresc en l’enrarit  panorama polític català i espanyol. Ara cal veure com s’articula  la nova direcció del PDC i el rumb que pren aquesta nova oferta electoral situada en el centre-esquerra, que ofereix uns principis democràtics inqüestionables. Que el sistema polític català tingui des d’avui arrenglerats en el republicanisme independentista el novell Partit Demòcrata juntament amb ERC, la CUP i els altres grups com ara Demòcrates, MES i Solidaritat, es pot interpretar com un senyal que la maduració del procés d’independència va arribant al seu punt culminant. Un punt de vista bastant encertat sobre l’extinció de Convergència i la gestació del nou PDC la podeu llegir en el nostre Blog.


Un partit nou que vol ser nou

Manllevo una idea d'un cert èxit aquests últims temps: la distinció entre la nova i la vella política. Amb ella com a referent, podem afirmar que la creació del Partit Demòcrata Català és un acte radical de nova política, tot i que corre el risc de ser llegit amb les ulleres de la vella política -unes ulleres persistents en conspicus analistes polítics. Per això, aquells que ho interpretin des d'esquemes obsolets arribaran -de fet, ja estan arribant- a conclusions errònies.

Per exemple, una crònica comentava "CDC, partit rebatejat com a PDC". Relliscada: el PDC neix, certament, de la voluntat de molts militants de CDC, però ni és ni vol ser CDC amb el nom canviat. El congrés de fundació ha ofert prou indicis en aquest sentit perquè només estigui despistat qui vulgui estar-ho.

CDC va néixer al final de la dictadura franquista, en la clandestinitat, impulsat per persones que s'havien significat en l'oposició al règim i amb unes poques aspiracions clares: el retorn de la democràcia, la restitució de l'autogovern, l'homologació amb les societats europees occidentals, la recuperació de la llengua i la cultura pròpies... recolzant-ho en la vocació de diàleg, d'entesa, de pacte i d'oblit del passat per tal d'evitar repetir les funestes experiències del segle XX. I, malgrat que les circumstàncies han evolucionat, en molt bona mesura, el vestit de CDC estava limitat per aquests patrons originals. L'adopció de la independència, -a més de l'atenció als nous reptes de la política-, li causava tants estrips que era mala solució apedaçar-lo: calia un altre vestit.

Un vestit amb patrons nous: la d'una gent crescuda en democràcia, que aposta amb naturalitat per l'emancipació nacional, disposada a comprometre's amb la justícia social en unes societats de creixent desigualtat, amb els drets civils en unes societats en què les llibertats reculen i amb una economia del bé comú en unes societats en què l'interès individual sembla anul·lar el general. I que saben que el pedestal en què van instal·lar-se les grans figures polítiques de la transició, capaces de generar adhesions encegades, no serà per a ells. Ja no hi ha pedestals, ja no hi ha èpica política, ja no hi ha sentiment de reconeixement i de gratitud als polítics per part de la gent. Han d'abordar reptes diferents amb eines diferents.

El PDC no és CDC rebatejada. No ho vol ser; no ho pot ser. Aquest no és el partit de Pujol. Ni dels Pujol. La figura política de l'expresident es revalorarà en el futur, quan hi hagi més distància temporal i més llum sobre els últims escàndols. Tanmateix, el PDC neix al marge d'aquest bagatge i descarta unes formes de fer política del pujolisme -amb lideratges totals, poca o nul·la vigilància als entorns pecadors, escassa inclinació a la decisió compartida, excessiva jerarquització...- que no poden marcar els nous temps.

Aquest no és el partit de Pujol, però tampoc no és el partit de Mas. En el congrés de fundació, Mas ha perdut votacions. Com les han perdudes Puigdemont, Rull, Munté, Homs, Campuzano, Turull... I algunes de significatives. I, tanmateix, no ha passat res -més enllà d'alguns titulars de diaris despistats- perquè l'ambient creat estimulava que la gent votés sense el sentiment coercitiu d'estar desautoritzant algú i, al mateix temps, els exdirigents de Convergència encaixaven les "derrotes" sense el sentiment de considerar-se desautoritzats. Per al nou partit, aquesta naturalitat en les discrepàncies és un actiu molt valuós, però un actiu alhora molt fràgil. Faran bé els dirigents que vinguin de cuidar-lo amb especial delicadesa.

No és un canvi de nom. Tampoc no és, com s'ha acusat, una manera de tapar la corrupció. Ben altrament, és una manera de desmarcar-se'n. Amb la creació del PDC, els antics militants de CDC manifesten que, si s'han produït actuacions irregulars en aquest partit, no era ni en nom seu ni amb el seu consentiment. Per això, prefereixen un partit nou que no pas veure's embolicats en unes presumptes conductes allunyades de l'ètica.

El pròxim pas és escollir la nova direcció. Si salva bé aquest pas i en surt un equip realment nou, que encarni bé l'esperit de refundació -amb noms com Pascal, Bonvehí, Conesa...-, li convindrà treballar a fons alguns enfocaments rellevants. N'esmentaré succintament tres:

Primer. La clara delimitació del rol institucional de Mas. No pot ser la figura que acapari la màxima atenció del nou partit. En realitat, com a país, ens convé més que consolidi la institució de l'expresident a l'estil d'altres democràcies: algú que ha fet un pas enrere en la política i que s'ocupa d'encàrrecs delicats que li fa el govern o el parlament. Al PDC, no li convé una ombra massa allargada de Mas, encara que siguin molts els motius d'agraïment pel seu guiatge fins aquí.

Segon. La captació d'associats de "fora". La temptació immediata, inevitable, és insistir a tots els que militaven a CDC perquè es facin del PDC. No s'hi hauria de caure. Aquests ja s'hi apuntaran si volen, però els esforços de la nova direcció s'han d'orientar a incorporar gent que, fins ara, no estava involucrada en la política i que hi pot aportar un compromís, una vitalitat i una visió inèdits. El PDC no té justificació si és per a recol·locar els convergents. La té, en canvi, si esdevé un vehicle per a implicar en la política persones i grups que, fins ara, n'estaven al marge.

Tercer. La desvinculació dels problemes de CDC. Vist el panorama dels últims anys, que hi hagi noves actuacions policials i judicials contra CDC i els convergents és més que probable. És igual si tenen fonament o no. La direcció del PDC no s'hi ha de ficar. Si cal alguna defensa, alguna declaració... que la facin els exdirigents de CDC, no pas els del PDC. La refundació s'ha fet per a mirar cap endavant i no pas per a justificar o reivindicar el passat.

En definitiva, l'èxit del PDC dependrà de la seva capacitat per a aïllar-se de la política -de la vella política, és a dir, de la marcada per l'espai propi de polítics, politòlegs, periodistes i opinadors, que és molt endogàmica i autofagocitadora. I dependrà també, és clar, de la seva capacitat per a obrir-se a nous sectors, a noves idees, a nous estils i, sobretot, a nous riscos.

Aquesta aventura política ja ha començat i no és pas petita.

Pere Torres
Ex-secretari d'Empresa i Competitivitat de la Generalitat.
Llicenciat en Ciències per la UAB

Article publicat al digital elMon.cat el dimecres 13 de juliol del 201

08 de juliol 2016

Del vell al nou

Avui comença el divuitè congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que posarà fi a la vida activa del partit, que serà hivernat.  Aquest divendres, quan comenci aquest congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha de donar inici a la fundació d’un nou partit que en sigui hereu, alguns veterans recordaran aquell llunyà 1974 a Montserrat. El novembre de 1974 es reuneix a Montserrat la 1ª Assemblea de Convergència Democràtica de Catalunya, que no és encara un partit, sinó que vol ser un aplec de forces centrals. Hi són la gent més propera a Jordi Pujol, veritable referent del moviment, però també Unió Democràtica, un grup de professionals liderat per Miquel Roca –provinent del Front Obrer de Catalunya (FOC)- i un altre de procedent del món sindical obrer. S’hi parla de vinclar política nacional i social, i fins i tot d’alliberament nacional i de classe… En les darreres setmanes, en el debat intern en el partit, s’han escoltat expressions que han fet pensar en el que van ser els inicis d’una força política que ha hegemonitzat el poder a Catalunya. Aquest cap de setmana s’elegirà una nova direcció del partit, purament formal, ja que el 23 de juliol els associats de la nova organització elegiran la direcció del nou partit. També es decidirà el nom de la nova formació. La direcció sortint proposarà als congressistes que votin entre dos o més noms, un dels quals durà el terme Convergència. Si els militants així ho avalen, Artur Mas es postula com a president de la nova convergència, en què farà tàndem amb Neus Munté, actual consellera de Presidència de la Generalitat, i dissenyarà una executiva de dotze membres. Avui, doncs, si les coses van per aquí, Artur Mas farà com Jordi Pujol fa 42 anys a Montserrat: crearà un poderós instrument polític, amb l’ambició de representar l’espai central del país. Però ja no lluitarà per regenerar Espanya, sinó per construir l’Estat català. Avui s’enterra Convergència. També s’enterra el temps de l’ambigüitat. Podeu llegir en el nostre Blog  l’article que ha publicat la periodista Pilar Rahola arran d’aquest Congrés.

Del vell al nou

M’exalta el nou i m’enamora el vell”, escrivia Foix a Sol, i de dol, aquell que “amb vetusta gonella” es veia per fosques solituds. I si bé no hi haurà solituds, sinó que es preveu tanta presència com expectació, és probable que la gent convergent que avui inicia el seu procés de refundació se senti com el poeta de Sarrià: exaltat pel nou i enamorat del vell. Al capdavall, des del mític Montserrat del 74, la Convergència que avui desapareix ha acumulat tanta història política com sentimental, i aquesta és una dualitat que haurà de trobar la seva cabuda. Ni pot ser una opció llastada pel pes mort del passat, ni pot renun­ciar a un bagatge que també ha estat grandiós. Haurà, doncs, de pair la bona herència i alhora escopir els vells gripaus indigeribles, cosa que no és fàcil, perquè tant es pot caure del cantó de renegar de tot, com del cantó de ser el mateix, amb vestit nou.

El primer repte es planteja a la direcció del partit. D’una banda, cal definir el paper d’Artur Mas, que és vell i nou alhora, no endebades va començar la seva refundació molt abans que ho fes el partit. I en aquest punt és evident que Mas ha de tenir poder real dins del partit, per tal d’exercir el seu inequívoc lideratge nacional. Qualsevol opció que passés per un càrrec institucional o honorífic el convertiria en un jubilat de luxe –un Clinton, donant conferències–, però no en el Salmond de Catalunya. A partir d’aquí Neus Munté com a número dos, amb caràcter executiu, pot completar un tàndem políticament solvent. La resta, una direcció àgil, on el vell i el nou es torni a barrejar. No sembla que en aquest punt calguin molts experiments, sinó la construcció d’un equip ben recosit per dirigir la nau en les properes dècades. I, a la banda parlamentària, deixar ben definit el lideratge del president Puigdemont.

El segon repte es divideix entre la ideologia i els objectius, i tampoc aquí calen experiments. Ideològicament s’ha de situar en un centre ampli que inclogui des de liberals fins a socialdemòcrates, sense caure en la temptació de competir amb ERC a la banda esquerra, espai, per cert, darrerament molt poblat. I pel que fa al target, ­només pot ser inequívocament independentista, si no vol confondre la gent i començar amb la credibi­litat foradada. De fet, també això està inventat i la referència a quebequesos o escocesos és evident. I finalment, és important que tot allò que afecta a la salut democràtica, transparència, finançament, etcètera, sigui modèlic, perquè CDC parteix d’un mal inici i necessita ser com la dona del Cèsar.

Avui, doncs, si les coses van per aquí, Artur Mas farà com Jordi Pujol fa 42 anys: crearà un poderós instrument polític, amb l’ambició de representar l’espai central del país. Però ja no lluitarà per regenerar Espanya, sinó per construir l’Estat català. Avui s’enterra Convergència.

També s’enterra el temps de l’ambigüitat.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a la web assemblea.cat del Gironès el divendres 08 de juliol del 2016

06 de juliol 2016

Finestres trencades

La Barcelona gaudiniana, olímpica, gran potència turística, pol d’atracció d’inversors,  s’està morint. Ningú que no sigui un fan de la Fada Colau pot discutir això. La degradació que està sofrint la ciutat amb els top manta, les accions dels vàndals, els incívics que s’exhibeixen sexualment en estacions de metro o en els parcs, la moratòria dels hotels enfront els pisos turístics, les limitacions de terrasses, el tramvia per la Diagonal, etc. etc. Cal un cop de timó a l’ajuntament i aquest no passa per col·locar el PSC a governar amb els coluaites. L’entrada del PSC ha reduït les opcions de pacte al govern municipal. Encara que sembli paradoxal, un govern de 15 regidors és més feble que un govern d’11 regidors. La capacitat d’atracció i la projecció internacional de Barcelona són una oportunitat per al procés català. Catalunya només podrà tenir un lloc entre les principals nacions europees, si Barcelona esdevé una ciutat i una capital forta. L’únic pacte que necessita Barcelona és el que possibiliti deixar el govern de la capital de Catalunya en les mans de la gent que la retorni al nivell de qualitat que gaudia fa uns pocs anys. La Pilar Rahola ha publicat un article que trobareu en el nostre Blog, on ve a dir més o menys el mateix.

Finestres trencades

Tot i que l’estudi sobre el fenomen de les finestres trencades va sortir de Stanford als seixanta, qui el va convertir en teorema polític va ser l’alcalde Giuliani, que el va aplicar als noranta a Nova York amb èxit notable. La ­teoria se centra en la tolerància zero amb el petit delicte, base per evitar el gran delicte. És el famós ex­periment de deixar un cotxe abandonat en un barri. Si el cotxe està bé, perdura en el temps, però si té una lluna trencada, el procés de degradació es dispara i aviat està completament desvalisat. L’estudi ho explica així: una ­finestra trencada en un automòbil abandonat transmet la idea d’absència de llei i això deriva en una ruptura dels codis de convivència. Cada nou deteriorament del cotxe ratifica aquest procés, fins a la destrucció final. És a dir, si l’Administració tolera els petits delictes, aquests porten inexorablement a una situació de gran delicte, que acaba sent incontrolable.

És evident que Colau no ha passat per Stanford i tampoc no sembla conèixer els mètodes de Giuliani, però tanmateix certifica empíricament la teoria de les finestres trencades. Des que els seus van arribar a l’alcaldia i van santificar el bonisme com a catecisme polític, el deteriorament de la ciutat és perceptible, fins al punt que en un sol any l’incivisme ha avançat el que havia perdut en dècades.

Colau assegura que els manters o els actes incívics, o la vaga del metro, o la violència okupa, són problemes en­dèmics que ningú no va aconseguir vèncer. Té raó en el preàmbul, però la perd al primer capítol, perquè la qüestió no és si ha vençut l’incivisme, sinó quant ha fet per potenciar-lo. I no hi ha dubte que la seva filosofia del bonisme re­calcitrant ha donat ales a tots els que viuen a la frontera de la legalitat, convençuts que aital frontera s’ha ampliat considerablement.

Com a exemple, la proliferació de manters, que estan ocupant massivament zones clau de Barcelona. I la multiplicació d’imatges incíviques, des de coits i feines de baixos fins a miccions al vent, passant per la comprensió amb okupes violents. Encara que tampoc no resulta estrany si recordem que, com a directora de Comunicació, l’Ajuntament va escollir una senyora coneguda per fer performances orinant en ple carrer.

Aquestes són les finestres trencades de Colau, permissivitat per aquí, complicitat per allà, abandó d’autoritat, falta de projecte, ofertes populistes de l’estil de prometre feina als qui incompleixen la llei..., tot amanit amb un bonisme paternalista que envia un missatge letal: a Barcelona sí que es pot. És a dir, es pot ser il·legal, incívic, manter i altres alegries, perquè l’autoritat és permissiva.

Ergo, no van entendre la conclusió de l’experiment de Stanford: que la permissivitat amb el petit delicte no porta a l’excel·lència, sinó al deteriorament. I així va Barcelona, cada dia pitjor.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 5 de juliol  del 2016