Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 d’abril 2017

L’hora de la veritat

A mesura que s’aproximen els moments decisius els nervis i les tensions de tothom van en augment, en especial dels que han de prendre decisions. La possible divisió del govern per a decidir qui havia de licitar el contracte que ha de permetre comprar les urnes del referèndum en son un exemple. Atès que la fiscalia espia permanentment les accions del govern, qui signi aquesta ordre pot ser inhabilitat. D’altra banda la indiscreció de la Marta Rovira dient que potser es podrien contractar aturats per fer el referèndum, va explotar con una bomba de rellotgeria a l’interior del Govern. Aquests dos fets van ser suficients perquè el President Puigdemont cridés a l’ordre a les forces vives polítiques del procés a la Casa dels Canonge. Tot plegat ens porta a pensar que, a mesura que s’acosti l’hora de la veritat, tots els protagonistes del procés hauran de tenir molta cura en les seves actuacions i declaracions, deixant de banda els seus propis interessos partidistes, per assolir l’èxit del procés. Si algun partit independentista fa càlculs electorals, que s’ho tregui del cap, per que si el referèndum no es pot fer, Espanya no deixarà res de l’autonomia i el govern que surti governarà les escorrialles i el poble català els castigarà votant una altra opció o amb l’abstenció. Qui es mogui només per interessos personals o partidistes ha de tenir molt clara la patacada electoral que patirà. Per tot això és interessant llegir l’editorial “Cal aturar el partidisme” on el periodista Vicent Partal, ens comenta aquests darrers fets i on escriu que «Cada vegada que es barallen un diputat d'un partit i un d'un altre, a Madrid repiquen totes les campanes, conscients que al procés independentista li fa més mal això que no pas les seues amenaces i avisos judicials». Podeu llegir-lo tot seguit.

Cal aturar el partidisme

Jordi Sánchez va reaccionar ahir d’una manera molt dura a una informació del diari Ara sobre la tensió per la compra de les urnes del referèndum. Segons l’Ara, el vice-president Junqueras i la consellera Borràs s’han discutit per l’ordre d’adquisició de les urnes, que el vice-president dóna oralment i Borràs la vol per escrit. Hores després, també la consellera de la presidència Neus Munté desmentia que el govern hagués estudiat la possibilitat de crear una borsa de desocupats per organitzar el referèndum, com fan alguns ajuntaments. La idea l’havia avançada la coportaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira, que havia aclarit que era una proposta d’ERC.

Mentre això passava, la consellera, juntament amb el president Puigdemont i el vice-president Junqueras, rebien una altra notificació-advertiment del Tribunal Constitucional espanyol i Òmnium i l’ANC rebien una altra multa enorme per un concepte gairebé esotèric. La resposta a la repressió, que havia d’haver estat nítida i potent, es convertia en un cafarnaüm decebedor gràcies al soroll de fons.

És prou sabuda la tesi que circula per Madrid i pels cercles unionistes de Barcelona. Diuen que el referèndum no es farà i que hi haurà unes eleccions autonòmiques. Diuen que el president Puigdemont està molt afeblit perquè la CUP fa perdre votacions contínuament a Junts pel Sí, però sobretot perquè ERC i PDECat s’han abocat a una guerra soterrada, un dels objectius de la qual és evitar les inhabilitacions d’alguns dirigents, molt particularment d’Oriol Junqueras. I això perquè Junqueras seria l’home triat per a aturar el procés d’independència, després de guanyar unes eleccions que substituirien el referèndum i de formar un tripartit entre ERC, els comuns i la CUP, amb el suport del PSC si calgués.

Els aparells mediàtics de l’unionisme van donant forma a aquesta idea cada dia, i la fiquen en el cap de la gent, amb la fruïció de qui sap que és una jugada a la desesperada, però també amb el convenciment que és creïble precisament perquè tots sabem que el partidisme és el pitjor mal del procés cap a la independència, el que més dificultats ens ha creat i el darrer recurs que podria fer-lo descarrilar. Lamentablement, és cert que no s’ho inventen tot i que hi ha comportaments que avui ja són inexplicables, de gent d’Esquerra i de gent del PDECat. Però ells lliguen les seues cartes d’una manera tan intencionada i descarada que transformen el significat de les coses. A posta i procurant que la divisió –que és cert que sempre n’hi ha hagut, somorta, dins Junts pel Sí– esclate pels nervis dels uns o dels altres. Per alguna provocació.

I és precisament per això que cal més unitat que mai. Especialment sobre el referèndum. La unitat parlamentària, tal com van les coses, és gairebé impossible. La CUP vota en les qüestions essencials al costat del govern i prou. En la resta, es comporta com l’oposició que vol ser. És cert que els seus continus enfrontaments amb Junt pel Sí fan mal, però no s’hi pot fer res.

Tanmateix, al govern sí que li hem d’exigir unitat. I una unitat a prova de bomba. Dur a terme el referèndum serà molt complicat, perquè Espanya està disposada a fer tant com calga per impedir-lo. De manera que no hi ha ni un mil·límetre de terreny que els puguem regalar per la frivolitat, el càlcul electoral o el partidisme. Cada vegada que es barallen un diputat d’un partit i un d’un altre, a Madrid repiquen totes les campanes, conscients que al procés independentista li fa més mal això que no pas les seues amenaces i avisos judicials. Ells ho haurien de saber i haurien d’evitar-ho. Però, per si de cas algú no sap llegir el moment que vivim, crec que els qui no som de cap partit però volem la independència hauríem de ser tan contundents com poguéssem a reclamar que es deixen de banda completament les diferències, els noms, les llistes, les hipòtesis electorals i els càrrecs. El procés ha funcionat perquè la pressió del carrer ha empès els polítics i ara segurament cal més que mai que aquesta pressió la noten i la noten clara. I si hi ha ningú que no està disposat a fer allò que toca, val més que ja faça un pas enrere.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 12 d’abril del 2017