Quan l'Estat fa el quinqui
Si no fos perquè l’Estat és una cosa tan seriosa que, en l’extrem, et pot matar -Weber ens ensenya que l'Estat exerceix el monopoli legítim (o no) de la violència-, diria que l’Estat espanyol és un Estat de pati de col·legi. L’Estat espanyol d’ara em recorda els quinquis, aquells (temuts) milhomes típics i tòpics de cada escola que, als anys setanta -transició política, crisi econòmica, immigració espanyola i catalanisme capat, guerra freda, etc, no els voldria pas avorrir- podien amenaçar-te amb una navalla o navalleta a la sortida de classe bàsicament perquè quedés clar qui manava, al pati del col·legi.
Al món globalitzat hi ha estats depredadors i estats fallits. I altres que responen a categories diem-ne, més vintage. Últimament, l’Estat espanyol es comporta com un Estat quinqui. I que em perdonin els fans de les pel·lícules del Vaquilla i el Torete, joies del pop d’extraradi i retrats d’una època que explica moltes de les coses que ens passen ara.
L’independentisme té problemes -com no podia ser d’un altra manera- però em fa l’efecte que a) o bé l’Estat creu realment que això s’ha acabat, la qual cosa constitueix un gravíssim error de càlcul amb independència o sense independència de Catalunya o b) que com que ja sap que ha perdut, amb independència o sense independència, es dedica a fer el quinqui. A acollonir el personal enmig del pati.
Com si es tractés del quinqui que t’ha enxampat fumant o fullejant una revista porno al lavabo de l’escola, a tu, que mai et fiques on no toca, l’Estat i les seves terminals mediàtiques s’han dedicat aquests últims dies a recopilar i exhibir vídeos de Lluís Llach sobre les lleis de desconnexió i el seu compliment per part dels funcionaris i, com a prova definitiva de la perversitat intrínseca de l’independentisme, a brandar una foto de Maduro amb estelada com si, de sobte, hagués descobert qui va matar Kennedy. Ja ho han endevinat: un independentista (català). Si un Mercader va matar Trotsky, també podia haver matat Kennedy.
És obvi que la immensa majoria dels catalans mai no es farien una foto amb Maduro i una estelada. A molts ens sembla una imatge patètica. Però ho és bastant menys que l’escena de pati de col·legi de tot un número dos del ministeri de l’Interior, José Antonio Nieto, brandant-la en una compareixença parlamentària per tapar les amistats perilloses amb el cercle de corrupció del PP. És el que li passa al quinqui, quan, enmig del pati de l’escola, algú trenca les regles del joc i comença a plantar-li cara: que t'amenaça i ensenya les dents, les dents podrides.
Operació Lezo, les aigües putrefactes del Canal de Isabel II. Aquests dies s’està veient fins a quin punt l’Estat quinqui espanyol està podrit fins al moll de l’os i no és només el PP. Però, de veritat que l’únic recanvi que té Espanya per Mariano Rajoy, dit sigui sense cap prejudici, no fos cas, és Susana Díaz? De veritat que el futur que ha triat el PSOE és fer-li de guardaespatlles a "la derecha"? "La izquierda, al fondo a la derecha", subratlla la moció de censura-trampa de Pablo Iglesias i les confluències. Plantofada a la lideressa andalusa i caramel enverinat per Pedro Sánchez.
Al Govern de Puigdemont i Junqueras li queda molta feina a fer perquè el trànsit entre el relat de la independència i la independència de fet generi realitats tangibles: d’entrada, el referèndum i/o la declaració unilateral, amb tot el que comporten; i, de sortida, el reconeixement internacional. Si més no, el reconeixement internacional de la demanda catalana. Com que l’Estat ho sap, que l'independentisme no ho té fàcil, fa el quinqui i l’unionisme es posa les bótes a les xarxes socials: que si Llach treu l’estaca contra els funcionaris, que si finalment un cap d’Estat dóna suport a la independència… I, entre l'acudit dolent de pati d'escola, i la tragèdia, la justícia de l'Estat quinqui amenaça amb dur Pujol (pare), a la presó. Com el primogènit, que es compara davant el jutge amb en Josep Sazatornil, Saza, en l'inoblidable paper del viatjant català a les Espanyes del tardofranquisme de La escopeta nacional, una altra (gran) pel·li dels setanta.
El relat és imprescindible en política. I en la vida. Però no tot es pot fiar al discurs. Si el decalatge entre les paraules i els fets es massa pronunciat, tard o d’hora, el discurs, i qui el sustenta, s’ensorren. És cert que el llenguatge és un agent que produeix realitat, ja sigui per crear-la o per violentar-la ─les paraules, tant honoren com fereixen─. L'independentisme faria bé de seguir el consell dels sociòlegs i aplicar-se la màxima de no donar res per descomptat, i molt menys encara la capacitat d’aplicar el seu programa, és a dir, de poder fer complir la llei als funcionaris. Ara bé: si l’Estat espanyol ha d’anar ensenyant els vídeos de Llach o la foto del sàtrapa veneçolà amb una estelada per desarmar l’independentisme, o trucar l'amic marroquí perquè ningú no rebi el president Puigdemont, obligant-lo a suspendre el viatge oficial, aleshores és que potser el quinqui comença a tenir por enmig del pati de l’escola.
David González
Periodista
Article publicat al diari ara el diumenge 30 d'abril del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada