Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de juny 2017

Per dignitat

Aquesta setmana s’ha viscut al Parlament de Catalunya un acte de dignitat, quan s’ha aprovat per unanimitat una Llei pionera que declara nuls els judicis que van condemnar a quasi 64.000 persones, que foren sotmeses a consells de guerra només a Catalunya. Algunes d’elles van passar molts anys a la presó, se les va marginar i estigmatitzar i més de tres mil van tenir un destí molt pitjor: van ser executades. Aquest acte del Parlament ha significat per ells i per nosaltres el retorn de la dignitat. Tots els partits han condemnat el franquisme i els judicis franquistes, però els únics diputats que encara han defensat la Transició han estat els del PP i de Ciutadans.  Aquests dos partits són els que mantenen l’esperit de les elits espanyoles que malden per ocupar el poder a Catalunya mitjançant la violència disfressada de llei. D’això va el Club 155 al que fa referència en Bernat Dedéu en el seu article “El Club 155 i els alcaldes del PSC”, quan parla de les contradiccions que sorgeixen al sí del PSC per la seva obediència als dictats del PSOE i que molts alcaldes del PSC han vist clar que ara toca mullar-se; SÍ o NO,  aquesta és la qüestió. El PSC portava molt satisfet la careta de demòcrates, però ara se li ha vist el llautó. Ara els catalans hem de fer valer la nostra veu, només que sigui per dignitat, com ho han fet els diputats del Parlament aquesta setmana, per damunt de tot la dignitat. Ara comença la verdadera Transició democràtica, que culminarà amb la proclamació de la República.

El Club 155 i els alcaldes del PSC

La veritat s’amaga entre els contraris i aquesta setmana hem gaudit de valent quan Núria Parlon –alcaldessa del PSC i ara baronessa del PSOE part time– declarava tota digna que, en cas d’aplicació de l’article 155, els socialistes apel·larien irats a les més altes instàncies internacionals i planetàries per tal d’esmenar el govern espanyol del PP (vés a saber si això implica una processó cap al tribunal d’Estrasburg, a l’ONU o a visitar el Sant Pare argentí a l’espera d’una redempció a la carta), afirmacions que van ser ràpidament desmentides per Óscar Fuente, portaveu de Ferraz, que es va ventilar el prec internacionalista de l’alcaldessa de Santaco dient que tot això són opinions personals, la qual cosa és una forma ben joliua de dir-te que fotis el favor de callar, palesant de nou que el PSOE farà costat a la Constitució espanyola i la consegüent repressió autoritària del referèndum.

Entenc que Parlon intenti salvar allò que li sembla just del constitucionalisme espanyol, destenyint-lo de la seva cultura coercitiva amb la perifèria. Però, d’ara endavant, a mesura que s’acosti el referèndum i com ja van anticipar els meus amics jueus de Nova York, la qüestió catalana ja no es llegirà com un problema intern del legalisme espanyol sinó com un afer d’estricta justícia democràtica i de respecte a la llibertat d’expressió d’una la minoria catalana en el si del regne d’Espanya. Parlon faria bé a repassar els apunts d’A Theory of Justice del seu estimat Rawls, on el pensador de Baltimore recorda que “la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un major bé compartit per uns altres i no permet que els sacrificis imposats per una minoria pesin menys que la suma més gran d’avantatges que pugui gaudir una majoria”.

Com més palesa i grollera sigui la voluntat d’una solució final per part dels agents del Club 155, la situació de Catalunya com una minoria a qui s’impedeix exercir el dret d’autodeterminació (és a dir, l’accés a la maduresa política) serà més evident. Els extrems amaguen la veritat, dèiem abans i, com recorda la canònica hegeliana, ho acostumen a fer en un punt intermedi. No és casualitat que, entre els desitjos de salvar Catalunya de la repressió legalista i l’aplicació del 155 que defensa Ferraz, hagi aparegut un degoteig d’alcaldes díscols del PSC a favor de celebrar el referèndum, bo i defensant el no. El camí que ha obert Miquel Lupiáñez, alcalde de Blanes, apostant per desobeir Nicaragua i votar el proper octubre com ja va fer el 9-N, serà l’inici d’una tempesta que la cúpula socialista no podrà reprimir, talment com el govern espanyol no podrà impedir el referèndum sense violència.

Resulta paradigmàtic que siguin alcaldes els qui encapçalin aquesta rebel·lió, essent precisament els polítics que més s’acosten a la realitat social dels seus municipis i els servidors públics de proximitat a qui més al·lèrgia faria reprimir les ànsies de vot dels seus veïns. El referèndum despullarà tothom i és del tot lògic que els alcaldes, un dels pocs bastions de poder que resten als socialistes catalans, s’esverin només de pensar què els diran els seus respectius electors si els tanquen els edificis municipals perquè no votin. Es demostra, novament, que una de les claus del referèndum rau precisament a excitar la vanitat dels votants del no, perquè ells també –en efecte– hauran de decidir si volen guanyar a les urnes o amb l’ajuda del Club 155. I, lògicament, a ningú no li agrada passar a la història com un repressor que tanca la paradeta o com la crossa d’un poder opressor.
 
Si el govern del PP aplica el 155, confirmant el seu anhel de repressió judicial-violenta contra el referèndum, l’apel·lació als ens internacionals no la farà Parlon, que benvinguda sigui, sinó tots els ciutadans a qui s’ha impedit exercir la llibertat d’expressió i la dels seus representants polítics legítims. Si s’arriba a aquest punt, amb l’aprovació explícita del PSOE, serà interessant veure com Parlon descriu l’actitud del seu propi partit envers els seus veïns de municipi. Serà ben instructiu, en definitiva, saber a què s’acull Parlon quan apel·li a la desproporció de l’ús d’aquest article constitucional i la consegüent denegació de veu i vot als catalans. L’esquerra catalana, inclosa l’esfera dels comuns, cada dia té més difícil de justificar el seu cinisme. Quan elabores una retòrica de fer costat als ciutadans i n’acabes tenallant la voluntat política i la veu, la xerrameca d’antuvi ja no et salva del ridícul.

Els propers mesos ens divertirem molt, ja ho veureu, sobretot quan els apologetes de la justícia social acabin preferint el tancament de col·legis electorals a una corrua de gent que té la simple intenció de votar en un referèndum. Passi el que passi, abans d’octubre, tothom quedarà ben retratat. Anem bé, creieu-me.

Bernat Dedéu Pastor
Filòsof i periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dimecres 28 de juny del 2017

24 de juny 2017

Colau i el referèndum

L’alcaldessa de BCN, la “meravellosa” Ada Colau, i el seu adlàter en Xavier Domènech, estan dient a tort i dret que no facilitaran la celebració del referèndum al Cap i Casal de Catalunya, si no es pot fer “amb garanties”. Volem un referèndum amb garanties?, és clar, però si l’Estat no les vol donar, què hem de fer, girar cua i tornar resignadament a casa? És així com han avançat les causes justes?. La Colau, el Domènech i els dirigents dels ”comuns” no volen saber-ne res del referèndum. Son gent que ja han demostrat amb les seves desastroses actuacions al capdavant de l’ajuntament de Barcelona (manters, illa del Poble Nou, les Gòries, turisme, conflictes amb els treballadors del metro, amb els restauradors i hotelers, i un llarguíssim etcètera), que no saben o no volen organitzar res que no sigui amb el permís dels seus “amos” de Madrid. Tal com escriu la periodista Astrid Bierge en l’article que podeu llegir més avall, amb aquests dirigents no podem comptar-hi per construir la República Catalana. Ara, com també diu la periodista, una altra cosa són els seus votants que, posats davant de l'urna, veurem quin serà el sentit del seu vot.

Oblidem-nos dels comuns

L’independentisme va de cul per convèncer els comuns que s’apuntin al referèndum unilateral. L’acte del 4 juliol per explicar els ets i uts del RUI va en aquesta línia. Em pregunto què ha passat amb tot aquell “bullshit” de no explicar-nos res fins al final per no mostrar les cartes a l’estat, però en fi, el cas és que l’anunci no ha tingut cap efecte revulsiu a CSQP, que ha menyspreat l’acte perquè no es farà al Parlament: “És evident que el Govern no ajuda gens aquells que estem treballant per fer un referèndum amb garanties, eficaç i que tingui conseqüències”, ha dit Joan Coscubiela. Cal tenir-los com un toro.
En una altra picada d’ullet als comuns, es veu que la llei de transitorietat jurídica garantirà la dació en pagament i augmentarà les pensions. Aquesta llei, que es vol aprovar després del referèndum en cas que guanyi el Sí, ja pot prometre una república a la veneçolana que, si els comuns tenen ni que sigui un dit de marge per deslegitimar el resultat del referèndum, ho faran.
L’independentisme no acaba d’entendre que si els comuns rebutgen el referèndum unilateral, no és pel bla bla bla sobre les garanties que estan sempre endollant-nos sinó perquè no volen que hi hagi cap referèndum. Ni unilateral ni pactat, deixem d’enganyar-nos. Ells volen canviar Espanya, no marxar-ne. Espanya és el seu projecte, el seu marc mental, la seva nació primera, el seu subjecte polític mare. Catalunya és l’eterna secundona en la seva llista de prioritats. Si no fos així, no defensarien que només té dret a marxar quan tingui el permís d’Espanya. En l’eix nacional són exactament al mateix lloc que el PSC i l’únic que els diferencia és que ells fan trampa.
Si parlem dels seus votants ja hi ha matisos, perquè jo en conec uns quants que van votar la comunada però que en un referèndum votarien Sí. Però pel que fa als polítics, creieu-me que no ens ajudaran mai de grat en res i que només aniran a favor dels nostres interessos si consideren que no tenen absolutament cap altra opció per sobreviure políticament, com li va passar a Iniciativa amb el 9N. No es tracta, doncs, de mirar de convèncer-los. Es tracta de no deixar-los cap escapatòria. I això es fa fent un referèndum i un post-referèndum que siguin l’hòstia amb patinet. Al final, com sempre, tot depèn de nosaltres.

Àstrid Bierge
Perioodista

Article publicat aldigital  elMón.cat  el dijous 22 de juny del 2017

19 de juny 2017

Que en farem del Passeig dels samalers?

A Sabadell tenim dos aeròdroms, amb les seves corresponents pistes d’aterratge, un situat al costat de Sant Pau de Riusec i l’altre al bell mig de la ciutat. Aquest darrer s’ha originat amb les darreres actuacions municipals i es tracta del que avui porta el nom de Passeig de la Plaça Major. Aquesta denominació no té massa sentit atès que es tracta d’un passeig que no acondueix a cap Plaça Major tal com el seu nom faria suposar. Això no obstant, el cert és que el passeig ha estat sempre conegut popularment com simplement ‘el passeig’, o com ‘el passeig dels samalers’ pels xiprers que el flanquejaven… Això ens porta a recordar amb enyorança aquell passeig de la nostra infantesa, amb el Bar Musical i les tauletes per prendre un vermutet o un refresc en les caloroses tardes d’estiu, amb el sortidor que brollava alegre al capdamunt del passeig i amb els típics fanals de ferro colat que l’il·luminaven els vespres. Ara ens hi han deixat una pista de ciment, amb uns espais que no es poden omplir amb res per culpa de les sortides d’emergència de l’estació soterrada. Potser ens cal reflexionar, entre tots, com fem un nou Passeig dels samalers, amb vida i amb encant, si això encara és possible. L’arquitecte i urbanista en Manel Larrosa, ha escrit un article titulat “Les sabates del Passeig” on, com aquell pintor que comença un nou quadre, dóna unes quantes pinzellades en forma de consells del que, a parer seu, hauria de fer-se en aquest nostre estimat Passeig, per intentar esmenar els esguerros que han perpetrat el manaires de l’ajuntament de tots els colors polítics.

Les sabates del Passeig

El problema del Passeig de la plaça major és, en essència, el problema de Sabadell mateix, però elevat al quadrat. Francesc Trabal ja va escriure que l’única gràcia de Sabadell era no tenir-ne cap. Però ara, 80 anys després, estem molt pitjor… potser ara l’única gràcia ja és ser una desgràcia. Sabadell és una ciutat sense l’autenticitat d’una veritable escenografia urbana.

Un entorn autèntic i amb sentit precisa la presència d’història, aquella que aquí hem dissolt del tot. Tots ens queixem de la manca d’edificis d’un cert valor, de com el Centre ha estat arrasat en onades successives. Sabem que mai hem fet ostentació de capital urbà ni de la representació del patrimoni material i artístic i aquest fet, que conté aspectes positius, a la fi es revela d’una enorme pobresa. Doncs aquesta condició, al centre urbà es multiplica i esdevé un desconcert per la manca de referents de ciutat i d’una representació que pugui ser digne, que ens la puguem mostrar a nosaltres i als forans. I tot això no s’improvisa. Aquesta és la dificultat.

Es pot viure (té sentit?) fer-ho en una ciutat, en un lloc, sense història? Sí, que ho és com es fa realitat a molts barris recents, però és menys sòlid en un centre representatiu.

Una primera diagnosi i remei dels nostres mals podria ser que hem de començar pels peus. Com deien les nostres àvies, per anar mudat primer cal anar ben calçat. No són el mateix els carrers amb lloses i bordons de granet que de ciment. Per sort, és així als carrers de vianants (Gràcia…) i alguns d’altres (Montserrat…). I quan aquest valor s’acompanya amb el cel sense fils elèctrics la humilitat de les façanes sobreviu i assoleix caràcter.

Però per a un espai enorme com el Passeig, la noblesa d’un material, per bo que sigui, però emprat en grans quantitats, no és cap solució. Cal algun element més de valor i autenticitat.

Per exemple a Vic, la Plaça Major té una vorera perimetral però un enorme centre de sauló. És la humiliat del material el que aporta relleu al perímetre edificat. A Sabadell ens cal una cosa similar. Si la cultura arquitectònica de les façanes del perímetre no és suficient, ens cal l’ajut d’un aliat que és la natura: sauló, maó, peces petites, els junts vers, la humitat visible… materials el màxim de naturalitzats. Sense aquests elements, la rigidesa que ens mostra la gran llosa actual, sense cap escletxa ni junt de respir, és totalment ofegant.

La proposta de l’ús de maó al centre ja fa temps la va fer Agustí Puig. El maó fa referència a un element històric present a moltes ciutats europees i el mateix campanar de Sant Fèlix està coronat de maó, per la qual cosa en tenim un referent proper. Només la natura ens pot omplir el buit d’arquitectura, també el verd, però tampoc no sol. Més natura i menys disseny!

Aquest campanar del XVIII és el millor llegat d’aquell segle, com el Pont de la Salut ho és del XIX i potser només la Torre de l’Aigua és emblema del XX. Aquell maó és, doncs, un referent històric a ampliar.

A Terrassa han resolt els paviments del centre amb maons vermells, però són massa industrials. A nosaltres ens calen molt més naturalitzats si hem de compensar la manca d’arquitectura. Millor el maó de les ciutats històriques.

Si el paviment ha de ser un primer element, el contingut dels espais ha de resoldre’s amb la màxima simplicitat. El buit és un valor. El buit ha de ser radical (com a Vic), sense vehicles, sense mobiliari sobrer… L’espai buit és màgic si solament veus façanes endreçades i gent i… silenci. No assolirem mai el pes específic històric de Vic, però l’endreça hauria de ser semblant.

I el valor quiet dels immobles és també un bé a preservar. Ara volen reformar l’edifici entre el Racó del Campanar i el Passeig, una notable casa estil Art Decó, i amenacen revestir-la de pedra! Prou! Ens cal que exactament no passi res, que quedi idèntica. Allà a prop, l’excessiu soroll visual del nou immoble de l’Euterpe explica prou bé com les filigranes han de deixar pas a la immobilitat i la nul·la estridència.

La Casa Duran, sense vida, ens mostra la nostra negativa relació amb el patrimoni mentre que, a quatre passos, el Despatx Lluch, més modern però, ens indica el camí correcte. La tanca del pati al carrer de Sant Joan està presidida per un armari de comptadors elèctrics! i la casa compta amb vídeo porter i ascensor de vidre! Definitivament no en sabem, la marca de Sabadell és la traïció a l’autenticitat en nom del funcionalisme. I després d’haver “modernitzat” la casa, no hi sabem viure! I caldria, almenys, habitar els baixos de la casa, per exemple amb la botiga que ja hi havia i situar un local públic de cara al carrer de Sant Joan.

I sobre un nou sòl amb ànima al Passeig de la Plaça Major hi podria haver un pavelló modern, una porxada d’ús ciutadà, un nou emblema. Però aquest element només serà possible calçat sobre una base amb un profund sentit, que és el que ara ens manca en primer lloc. No cal un ‘Projecte’ en gran de Passeig, calen passos, hem de trobar un sentit. Deixem de creure en un projecte salvador. No hi serà i no hi pot ser.


Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital iSabadell el divendres 16 de juny del 2017

16 de juny 2017

Del passat cap el futur

Amb la seva ploma sempre àgil, el periodista Pere Cardús ens ha obsequiat amb un conte titulat “I vuit mesos després del referèndum…”, que no per tractar-se d’un conte ha d’ésser menys real. En el seu relat ens narra la fermesa d’una dona que, un llunyà 1 de desembre del 1955 a la localitat de Montgomery (Alabama), desafiant les lleis establertes pels que manaven, va canviar la història del Moviment afroamericà pels drets civils. Això és el passat. Després, fent un salt en el temps,  ens trasllada a l’Ametlla del Vallès, on també un dia 1 però del mes d’octubre de l’any 2017, un home anònim, desafiant també las lleis d’un estat opressor, surt de casa seva per fer realitat un somni que pot canviar la història de Catalunya. Més endavant, amb un altre saltiró, ens porta fins al Palau de la Generalitat el dimarts 5 de juny de 2018, on el somni de l’home anònim s’ha fet realitat. Això és el futur. Si us sembla bé llegir aquest conte, podeu fer-ho tot seguit.

I vuit mesos després del referèndum…

Montgomery, 1955. És el primer dia de desembre. Fa fred. Fosqueja. Després d’una llarga jornada de feina, s’enfila a l’autobús que l’ha de dur a prop de casa. Té ganes d’arribar. Fa uns quants dies que ha tornat a tenir mal d’esquena. És un mal que li ve i li va sovint. L’autobús s’atura davant seu a la parada habitual. És pràcticament buit. Una vegada és dalt i ja ha pagat el viatge, s’asseu a la primera fila de la part posterior. Són a les primeres parades del llarg recorregut que encara ha de fer. Després d’un tram de trajecte, el conductor atura el vehicle. S’alça i camina cap a la part de darrere. S’atura davant d’ella i li ordena que s’aixequi i vagi a seure a les últimes files. Amb el dit índex de la mà dreta completament estirat el conductor assenyala un cartellet que adverteix ‘reservats per als blancs’.

Ella no s’alça. De primer, mira per la finestra com si la cosa no anés per ella. Resisteix. Quan el conductor alça més la veu, ella gira el cap i comença a mirar-lo. Ell amenaça que l’autobús no es tornarà a engegar fins que no hagi abandonat aquell espai reservat als blancs. Ella, amb una veu tranquil·la i cansada, li explica que té molt mal d’esquena i que està cansada després d’una llarga jornada de feina. Que té mal de coll i que tan sols vol arribar a casa per retrobar la família i descansar una mica. L’home, vestit amb uniforme i gorra blau marí, no està disposat a cedir. Mira la resta de passatgers i, assenyalant-la ara a ella, diu: ‘Aquesta senyora farà que avui no arribeu a casa fins més tard de l’hora prevista.’

El dijous 2 de juliol de 1964, menys de nou anys després, a la Casa Blanca el president Lyndon B. Johnson, acompanyat de Martin Luther King, remata la feina començada per John F. Kennedy i el seu germà Robert amb la signatura de la Llei dels Drets Civils dels Estats Units i posa punt final –si més no, legalment– a la segregació racial.

L’Ametlla del Vallès, 2017. És el primer dia d’octubre. L’estiu més calorós dels últims anys ja s’ha acabat. Els dies s’alcen amb el cel net i vent suau. El diumenge no es posa mai el despertador, però avui ha fet una excepció. A les vuit la cançó que té programada al mòbil, ‘Què té aquesta terra nostra’, cantada per Biel Majoral, sobre el pas obstinat de la simbomba, sona puntual. No l’atura com fa habitualment. Així que s’ha dutxat, s’ha vestit, ha esmorzat i s’ha pentinat, surt de casa amb un sobre blanc tancat a la mà. Es comença a fer una idea de com són els carrers el diumenge en aquella hora. Però s’enganya. Perquè aquell diumenge no és com qualsevol altre.

Tres carrers més amunt de casa, veu el final de la cua. Quan treu el cap per la cantonada, veu que la filera de veïns s’allarga fins al casal d’avis del barri. Com ella, la majoria de veïns porten el sobre a la mà. Es posa al final del rengle, que avança a poc a poc. Passa vint minuts ben bons xerrant amb els companys de fila. N’hi ha que fan broma, n’hi ha que expliquen com ha costat d’arribar fins aquí. Una senyora gran diu que el seu marit no hi haurà pogut ser per tan sols tres setmanes. Però que ella votarà per tots dos. Quan ja pot entrar al casal, veu les quatre urnes transparents damunt les taules. Ja han començat a omplir-se. Respira fondo. Hi veu borrós. Els ulls cedeixen a l’emoció.

El dimarts 5 de juny de 2018, encara no ha passat ni un any d’aquella jornada, al Palau de la Generalitat el president Carles Puigdemont, acompanyat del vice-president Oriol Junqueras, signa la proclamació de la República Catalana després d’un període incert que ha exigit negociació multilateral amb diversos estats europeus i de més enllà. Amb aquesta signatura, Catalunya suspèn definitivament el decret de Nova Planta, que s’ha anat renovant amb noms i fórmules diferents durant més de tres segles.

Pere Cardús
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb.cat el dijous 15 de juny del 2017

11 de juny 2017

La por de les pensions

El president del PP a Catalunya és, juntament amb Rajoy, qui més ens ajuda a fer proselitisme en favor de la independència. Utilitza una foto del matrimoni Pujol-Ferrusola a qui acusa de jugar amb les pensions dels demés (ja que ells no les necessiten). Manifesta, així mateix, que la independència pot deixar a tres jubilats de cada deu, sense percebre la seva pensió. No especifica de quina forma s’adjudicarà el “premi” de no cobrar; és tant absurd que no s’ha atrevit a dir-ho. Què té a veure el matrimoni Pujol-Ferrusola en l’assumpte de les pensions? Seran responsables de que, tres de cada deu, no les cobrin?. Després de l’anunci del President Puigdemont de la data i la pregunta, sembla que ha arribat el moment en que el PP tregui tota la seva artilleria en contra del procés amb la campanya de la por i l’espantall de les pensions serà una de les moltes armes que utilitzarà per frenar el SÍ a la independència. Caldrà doncs fer-nos la reflexió que, si Garcia Albiol fa campanya pel NO,  vol dir que veu clar que el referèndum no serà aturat pel “Gobierno de España” i per tant proper 1 d’octubre el poble català decidirà el seu futur a les urnes. La falòrnia de la campanya del PP està perfectament expressada en l’article titulat “Que Albiol tregui les urpes de les pensions” que podeu llegir més avall, escrita per la Laura Pelay,  vicesecretària general d’Àrea Externa i portaveu de l’UGT de Catalunya, que coneix  sobradament el tema tan per la seva formació com pel seu treball en aquest sindicat. Si voleu llegir també l’opinió de la professora d’Economia de la Universitat de Barcelona Elisenda Paluzie sobre el mateix tema, aneu o copieu el seguen enllaç:


Que Albiol tregui les urpes de les pensions

Aquesta setmana Xavier García Albiol, en nom del Partit Popular de Catalunya, ha presentat la campanya "La Catalunya valenta", en què el seu gran lema és que la independència significaria un mal negoci per als pensionistes.

Sincerament, tanta demagògia és insuportable. I utilitzar els pensionistes és lamentable. El Partit Popular vol treure rendiment del que va passar amb el referèndum escocès. Allà, i segons els sondejos demoscòpics, els joves varen votar a favor de la independència mentre que la campanya de la por i la seguretat de les pensions va fer que la gent de més edat s’hi posicionés en contra. Albiol va prendre nota de l’estratègia del govern britànic i de la seva campanya de la por. Tant de bo s’emmirallés en altres coses, com per exemple en els beneficis d’assegurar-se un referèndum pactat. Westminster i David Cameron, davant dels desitjos dels escocesos, varen acordar la votació. Els miralls serveixen per a tot. No només per quan et convenen.

D’altra banda, inocular el virus de la viabilitat de les pensions és directament terrorisme ideològic. I, per damunt de tot, hipocresia en estat pur. Cal recordar al senyor Albiol que el seu partit és qui deliberadament està buidant la caixa de les pensions. És el Partit Popular, qui les està posant en risc. Són els qui, un cop rescatats els bancs amb diners públics, ara els volen reflotar amb plans de pensions privats. I sobretot el que demostra és un gran desconeixement. Per començar, el nostre és un sistema de repartiment. Això vol dir que cada dia, amb els diners dels treballadors actius, es recapten les pensions per pagar les persones que les cobren actualment. Al nostre país per poder pagar les pensions es necessita feina. Feina, i de qualitat, que nodreixi diàriament la caixa. I una hipotètica independència no afectaria aquest fet. En segon lloc, cal recordar-li que el seu Govern ha presentat recentment a la Comissió Europea el Programa d'Estabilitat. En ell s’institucionalitza allò que tots sabíem: que en deu anys el valor de les pensions es perdrà en un 4% acumulatiu. Una pensió de mil euros en l’actualitat, passarà a ser de nou-cents seixanta euros. I sense comptar la pèrdua de poder adquisitiu que hi haurà amb la pujada de la inflació. A més a més, quan entrin a operar totes les reformes aprovades pel Govern de Mariano Rajoy que es varen fer a través de la darrera destralada a les pensions, el retard en la jubilació serà considerable.

Li demano al senyor Albiol que deixi d’atemorir els pensionistes. La tàctica de la por no funciona. Perquè de por ja en tenim ara. Por de les vídues que vostès, com varen proposar, decideixin nous copagaments dels medicaments. Temor que algun familiar nostre necessiti la Llei de la dependència, aquella que vostès no apliquen. I sàpiga el Partit Popular que quan tothom viu amb por, ja no té res a perdre. A més a més, espantar els jubilats és preconcebre que no tenen criteri propi. I en aquest cas, després d’aquests anys d’experiència, el criteri es basa en el dia a dia.

També és veritat que a la tàctica de la por se li ha de sumar la pedagogia. Cal que aquells que pensen que una Catalunya independent milloraria la vida de tothom, defineixin un model i expliquin què és el que defensen. És indispensable que un país nou conservi el sistema de repartiment com a eix central de solidaritat entre generacions.

Senyor Albiol: la Catalunya valenta és la que no necessita ser salvada per gent com vostè. És la que cada dia aixeca la persiana. La que dia rere dia ha patit les retallades gràcies a la submissió a la troica i a l’austeritat que el seu Govern ha avalat. Els catalans i les catalanes valents són els qui sobreviuen amb una pensió de misèria, i han de fer bullir l’olla cada dia, pagar els rebuts de la llum i del gas —els seus, i en molts casos també els dels seus fills—. Perquè amb la seva reforma laboral han abocat els treballadors a ser pobres. I té raó. Les pensions a Catalunya estan en perill, gràcies a les polítiques del seu partit. I això els qui fem miracles per sobreviure ho sabem. I els nostres pensionistes també. Ofereixi’ns alternatives. Perquè aquí som valents.

Laura Pelay
Llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el dissabte 10 de juny del 2017

07 de juny 2017

Mitja dotzena més de raons pel SI

Fa unes setmanes publicàvem una dotzena de raons per votar    en el proper referèndum de la tardor. Avui volem afegir-ne  unes quantes més, en aquest cas de caire econòmic,  a la vista de les informacions que apareixen en els darrers dies, de fonts molt solvents internacionals. Al final de cadascun dels punts que exposem, fem una interpel·lació al lector en que convé reflexionar.
Les tensions polítiques entre l'Estat i Catalunya vénen essent analitzades acuradament des de fa temps per l'agència Moody 's, que considera que al Govern espanyol no li interessa que Catalunya  faci fallida, ja que un impagament català es podria interpretar en els mercats financers com una suspensió de pagaments  d'Espanya. Igualment és interessant llegir aquestes darreres setmanes en els mitjans espanyols titulars com els següents: “Espanya està arruïnada per 50 anys. The Economist prediu la crisi espanyola i acusa al BCE de no ser prou contundent amb el govern d’Espanya”, o bé “Espanya es dirigeix cap a la suspensió de pagaments: Les xifres oficials de deute i PIB són falses”, i fins i tot “Espanya ¿sigue yendo bien…? ¿va hacia la quiebra?”. Per tot plegat els catalans ens hauríem de fer la següent pregunta:
QUINA PERSONA, VIVINT A CATALUNYA, VOL SEGUIR DINS D’ESPANYA?
Si es tracta d'una persona intel·ligent, seguirà llegint tot el que segueix i contrastarà la informació d'aquest post... En cas contrari, seguirà essent còmplice de les retallades i de la pèrdua de les cobertures socials, i serà responsable d'això, per si mateixa i per als seus descendents, pels segles dels segles.
1 ─  Entre 2010 i 2015, l'estat espanyol (que altre cop a ningú l'enganyin amb la mentida que el culpable fou només el Govern de la Generalitat), va obligar a fer retallades  a totes les Comunitats Autònomes espanyoles degut a la situació de crisi econòmica. Catalunya, tot i aportar el 20% de la riquesa, va ser la que més va resultar perjudicada amb una retallada de 9.800 milions, la segona va ser la CCAA de València amb 4.500 milions ... Madrid es va quedar amb una retallada de només 1.500 milions. Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB QUE ENS RETALLIN DE FORMA DESPROPORCIONADA.
2 ─  Des 1716, els habitants de Catalunya sempre han tributat (pagat més impostos) que qualsevol espanyol .... Tan sols cal fer la declaració de la renda per veure que, en marcar "Catalunya" tributem, com a mínim, un 2,5 % més que qualsevol espanyol (també un aturat i un pensionista). Hi haurà qui podrà dir que és pel tram autonòmic, i és cert ... Però la veritat és que no caldria utilitzar-lo si Espanya no es  quedés amb 16.000 milions d'euros cada any dels impostos catalans que no retornen. Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB PAGAR MÉS IMPOSTOS QUE NINGÚ.
3 ─  Des 1716, Espanya recapta els impostos i aporta, per cobertures socials, el mínim per càpita a Catalunya ... Tot i que, cada any, es "queda" 16.000 milions d'euros (per a qui tingui encara dubtes que consulti a Ángel de la Fuente que és la persona que publica les balances fiscals a Espanya (  http://pareto.uab.es/wp/2012/90212.pdf ). Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB TENIR MENYS COBERTURES SOCIALS QUE NINGÚ.
4 ─  L'estat espanyol mai ha complert amb Catalunya els pressupostos en competències no cedides (la següent CCAA amb més incompliments és la valenciana). Aquest import  s'ha de sumar als famosos 16.000 milions d'euros, doncs hi ha d’haver-hi algú que es "queda" amb aquesta diferència en els pressupostos. Això comporta menys generació de llocs de treball per inversió del que ens correspon, problemes amb les nostres infraestructures (Renfe, carreteres, ports, aeroports, etc) i encara a sobre pagar més peatges que ningú. Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB EN QUE NO TINGUEM  LES INVERSIONS QUE ENS CORRESPONEN I QUE, A MÉS DE COSTAR-NOS DINERS, FRENEN EL NOSTRE CREIXEMENT ECONÒMIC.
5 ─  L'estat espanyol es troba en una situació límit, al gastar 54.000 milions d'euros més cada any del que ingressa (Dèficit Públic, que s’afanyen en maquillar enguany), i un deute de 1,1 Bilions (amb b) que representa més del 101% del PIB .... Per això està obligat a retallar. Les retallades, que no pot negociar, estan publicats al Pla d'Estabilitat, que podeu trobar a               ( http://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/Paginas/enlaces/100715-enlacetecho.aspx ), i que tots amaguen. Són 139.000 milions d'euros a retallar entre 2017 i 2018 .... Si retallessin proporcionalment, correspondria retallar a Catalunya 27.500 milions d'euros ... Podem riure’ns de les retallades sofertes fins ara i podem garantir l'adéu a la Sanitat i l'Educació públiques gratuïtes. Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB LES RETALLADES QUÈ VOLEN FER I SER CÒMPLICES DE LES MATEIXES.
6 ─  El sistema de pensions espanyol està completament esgotat i s'haurà de compensar amb increments d'impostos (emetre deute  s’ha vist que no poden fer-ho ja que han de retallar encara més). En una Catalunya independent, els 16.000 milions de més que tindríem que en l'actualitat, permetrien, no només garantir les pensions, sinó millorar-les, si tenim en compte que la jubilació es paga amb les cotitzacions que paguen els treballadors en actiu,i a Catalunya els sous son més alts i l’atur més baix que a la resta d’Espanya. Per això...
VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL  DIR ESTAR D'ACORD  I SER CÒMPLICE  DE LA PÈRDUA DEL PODER ADQUISITIU DELS PENSIONISTES I DE L’INCREMENT D’ IMPOSTOS PER PODER PAGAR LES PENSIONS.
Per tot el que s'ha explicat i més coses que encara es podrien trobar, la independència no és qüestió d'odi als espanyols, ans al contrari, és qüestió de supervivència del poble català  i de no ser còmplices de les retallades i de la pèrdua de cobertures socials que patirem si ens quedem dins d’Espanya que s'enfonsa i només podem optar per enfonsar-nos amb els espanyols (si seguim dins) o ajudar-los (si som independents).
No siguis còmplice de tot això, lluita pels teus i per la democràcia. No podràs dir que et van enganyar, som prou madurs per comprovar què és veritat i tots serem responsable del que escollirem.

Unió Catalanista de Sabadell
                                                                                                                  


01 de juny 2017

El retorn dels GAL

La dècada dels 80 foren els anys en que els Grups Antiterroristes d'Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL actuaven com a grups armats parapolicials i practicaren el que es coneix com a Guerra bruta o terrorisme d'Estat, emparats o inclús amb la col·laboració d'alts funcionaris del Ministeri de l'Interior espanyol, aleshores dirigit pel PSOE de Felipe González i amb la finalitat d’acabar amb el santuari de l'organització ETA a França. Una de les seves primeres  actuacions fou l’anomenat cas Lasa i Zabala. Pren el seu nom dels presumptes membres de l'organització terrorista ETA José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, que van ser segrestats, torturats i assassinats per membres de la Guàrdia Civil el 1983. Uns altres dels noms que formen part d’aquestes actuacions foren els dels comissaris Amedo i Dominguez, dos ex policies espanyols que van participar en aquest terrorisme d'estat del govern d'Espanya contra ETA. Malauradament i escoltant les declaracions que s’estan produint aquests dies en seu parlamentària, dins la Comissió que intenta investigar l’anomenada “Operació Catalunya” i que no deixa de ser també una conspiració policial impulsada pel Govern del Regne d'Espanya que va que tenir per objectiu frenar el procés sobiranista català, sembla clar que l’esperit dels GAL encara perviu dins les estructures estatals espanyoles. En un article a la Vanguardia titulat “Clavegueres eternes” que podeu llegir tot seguit, la periodista Glòria Serra afirma respecte les compareixences al Parlament per l’Operació Catalunya que “la Fiscalia ha d’intervenir per extirpar aquest càncer del Ministeri d’Interior i processar els seus membres i els polítics que els han emparat i alimentat durant anys”.

Clavegueres eternes

Carlos Enrique Bayo i Patricia López voldrien que el ministre d’Interior els denunciés. Tenen ganes de declarar davant el jutge tot el que han descobert sobre l’anomenada operació Catalunya i, sobretot, donar-li les proves que tenen de la guerra bruta. És insòlit: periodistes amb ganes d’anar a parar al jutjat d’instrucció. Quan els informadors revelen algun fet escandalós saben que la difusió de la informació té els seus riscos: aquells que se’n considerin perjudicats tenen el dret a portar-te als tribunals per defensar-se. És per això que, si no ets acurat amb la feina, la contrastes i n’estàs segur, millor que no et dediquis a aquest ofici: duraràs poc i et passaràs la vida pagant multes i perdent judicis. Que li preguntin si no a Federico Jiménez Losantos, per posar un exemple.

És per això que és totalment inesperat que dos periodistes que, a sobre, estan compareixent davant un Parlament, com ha estat el cas aquesta setmana dels dos redactors de Público a la cambra catalana, demanin expressament que algú els denunciï o que el fiscal obri d’ofici una causa. Bayo i López consideren que seria obligatori després de destapar l’existència d’una brigada policial que va per lliure, que es permet enregistrar els ministres per fer-los xantatge si creuen que estan a punt de vendre’ls i que es dediquen a executar tots els encàrrecs de joc brut que se’ls fa, inclosa la fabricació de falsos expedients sobre els enemics dels seus caps polítics. Si és veritat, la Fiscalia ha d’intervenir per extirpar aquest càncer del Ministeri d’Interior i processar els seus membres i els polítics que els han emparat i alimentat durant anys. I si és mentida, unes acusacions tan greus, que taquen de forma irreversible un dels departaments més importants i sensible en qualsevol govern, han de ser radicalment desmentides i s’ha de restablir el prestigi de la institució. Jo afegiria, a més, que el simple fet que el ministre Fernández Díaz sigui enregistrat al seu despatx mentre conversa amb el cap de l’Oficina Antifrau catalana, Daniel de Alfonso, sense que (aparentment) ho sàpiga, la gravació difosa urbi et orbi i no s’hagi trobat el responsable (en el ministeri de la policia) és una mostra d’incompetència o d’abús de poder tan monstruosa que valdria la pena que ens fessin fora de la Interpol.

L’operació Catalunya ha demostrat que les clavegueres de l’Estat no només segueixen existint, sinó que tenen una fortalesa reforçada i multiplicada des de l’època dels GAL. De fet, la creació de dossiers per desacreditar els polítics independentistes és només una petitíssima part de la seva activitat. Ens burlàvem als vuitanta d’Amedo i Domínguez, dos policies xuletes, binguers i desmesurats que van estar al darrere d’una potinera guerra bruta contra ETA que, si no fos perquè va causar morts i sofriment, mereixeria que Ibáñez en fes un àlbum canviant-los per Mortadel·lo i Filemó. I no ens adonem que, avui, el petit Nicolás ha ocupat el seu lloc com la cara folklòrica d’una policia que sembla estar al servei dels desitjos inconfessables del ministre o polític de torn però que, de fet, porta la seva pròpia agenda per poder-lo extorquir a voluntat i fer la seva. Però no passarà res, es necessiten massa els uns als altres. La cirera d’aquest pastís indigest? Li va dir Fernández Díaz a Daniel de Alfonso: “El president ho sap”.

Glòria Serra
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 28 de maig del 2017