Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




01 de juny 2017

El retorn dels GAL

La dècada dels 80 foren els anys en que els Grups Antiterroristes d'Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL actuaven com a grups armats parapolicials i practicaren el que es coneix com a Guerra bruta o terrorisme d'Estat, emparats o inclús amb la col·laboració d'alts funcionaris del Ministeri de l'Interior espanyol, aleshores dirigit pel PSOE de Felipe González i amb la finalitat d’acabar amb el santuari de l'organització ETA a França. Una de les seves primeres  actuacions fou l’anomenat cas Lasa i Zabala. Pren el seu nom dels presumptes membres de l'organització terrorista ETA José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, que van ser segrestats, torturats i assassinats per membres de la Guàrdia Civil el 1983. Uns altres dels noms que formen part d’aquestes actuacions foren els dels comissaris Amedo i Dominguez, dos ex policies espanyols que van participar en aquest terrorisme d'estat del govern d'Espanya contra ETA. Malauradament i escoltant les declaracions que s’estan produint aquests dies en seu parlamentària, dins la Comissió que intenta investigar l’anomenada “Operació Catalunya” i que no deixa de ser també una conspiració policial impulsada pel Govern del Regne d'Espanya que va que tenir per objectiu frenar el procés sobiranista català, sembla clar que l’esperit dels GAL encara perviu dins les estructures estatals espanyoles. En un article a la Vanguardia titulat “Clavegueres eternes” que podeu llegir tot seguit, la periodista Glòria Serra afirma respecte les compareixences al Parlament per l’Operació Catalunya que “la Fiscalia ha d’intervenir per extirpar aquest càncer del Ministeri d’Interior i processar els seus membres i els polítics que els han emparat i alimentat durant anys”.

Clavegueres eternes

Carlos Enrique Bayo i Patricia López voldrien que el ministre d’Interior els denunciés. Tenen ganes de declarar davant el jutge tot el que han descobert sobre l’anomenada operació Catalunya i, sobretot, donar-li les proves que tenen de la guerra bruta. És insòlit: periodistes amb ganes d’anar a parar al jutjat d’instrucció. Quan els informadors revelen algun fet escandalós saben que la difusió de la informació té els seus riscos: aquells que se’n considerin perjudicats tenen el dret a portar-te als tribunals per defensar-se. És per això que, si no ets acurat amb la feina, la contrastes i n’estàs segur, millor que no et dediquis a aquest ofici: duraràs poc i et passaràs la vida pagant multes i perdent judicis. Que li preguntin si no a Federico Jiménez Losantos, per posar un exemple.

És per això que és totalment inesperat que dos periodistes que, a sobre, estan compareixent davant un Parlament, com ha estat el cas aquesta setmana dels dos redactors de Público a la cambra catalana, demanin expressament que algú els denunciï o que el fiscal obri d’ofici una causa. Bayo i López consideren que seria obligatori després de destapar l’existència d’una brigada policial que va per lliure, que es permet enregistrar els ministres per fer-los xantatge si creuen que estan a punt de vendre’ls i que es dediquen a executar tots els encàrrecs de joc brut que se’ls fa, inclosa la fabricació de falsos expedients sobre els enemics dels seus caps polítics. Si és veritat, la Fiscalia ha d’intervenir per extirpar aquest càncer del Ministeri d’Interior i processar els seus membres i els polítics que els han emparat i alimentat durant anys. I si és mentida, unes acusacions tan greus, que taquen de forma irreversible un dels departaments més importants i sensible en qualsevol govern, han de ser radicalment desmentides i s’ha de restablir el prestigi de la institució. Jo afegiria, a més, que el simple fet que el ministre Fernández Díaz sigui enregistrat al seu despatx mentre conversa amb el cap de l’Oficina Antifrau catalana, Daniel de Alfonso, sense que (aparentment) ho sàpiga, la gravació difosa urbi et orbi i no s’hagi trobat el responsable (en el ministeri de la policia) és una mostra d’incompetència o d’abús de poder tan monstruosa que valdria la pena que ens fessin fora de la Interpol.

L’operació Catalunya ha demostrat que les clavegueres de l’Estat no només segueixen existint, sinó que tenen una fortalesa reforçada i multiplicada des de l’època dels GAL. De fet, la creació de dossiers per desacreditar els polítics independentistes és només una petitíssima part de la seva activitat. Ens burlàvem als vuitanta d’Amedo i Domínguez, dos policies xuletes, binguers i desmesurats que van estar al darrere d’una potinera guerra bruta contra ETA que, si no fos perquè va causar morts i sofriment, mereixeria que Ibáñez en fes un àlbum canviant-los per Mortadel·lo i Filemó. I no ens adonem que, avui, el petit Nicolás ha ocupat el seu lloc com la cara folklòrica d’una policia que sembla estar al servei dels desitjos inconfessables del ministre o polític de torn però que, de fet, porta la seva pròpia agenda per poder-lo extorquir a voluntat i fer la seva. Però no passarà res, es necessiten massa els uns als altres. La cirera d’aquest pastís indigest? Li va dir Fernández Díaz a Daniel de Alfonso: “El president ho sap”.

Glòria Serra
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 28 de maig del 2017