Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 de juliol 2017

La metamorfosi

El darrer acudit del Gobierno Rajoy ha estat l’amenaça de suspendre el pagament del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a Catalunya, que bàsicament són els diners dels propis contribuents catalans pels quals, incomprensiblement, paguem interessos per poder-ne disposar. Us adoneu de la gran burla que representa tot això?. Si la Generalitat no certifica setmanalment que no destina diners al referèndum de l’1 d’octubre, ens amenacen amb el nostre propi esforç fiscal,. Fa temps que a Catalunya estem intervinguts, fiscalitzats, controlats i ofegats econòmicament. Si no optem decididament per la independència, seguirem supeditats a les voluntats i al jou del govern espanyol. Continuarem essent vassalls d’un Estat que ens vol veure agenollats i derrotats. Això ens porta a reflexionar com han evolucionat una gran majoria de catalans, fins a convertir-se en independentistes convençuts. El sots-director del diari ara, Ignasi Aragay, ha fet un magnífic retrat, que podeu llegir tot seguit, d’aquest “català moderat”, explicant la metamorfosi que ha sofert fins a comprovar que l’única sortida que té el nostre país és la independència, doncs com molt bé ens diu en Lluís Llach: “aquest País tant petit, desitja que a no trigar gaire, sigui lliure, just i acollidor, per a tota la gent de bona voluntat, que com un petit cel hi vulgui fer estada aquí a la terra”.

El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

El bon moderat indepe no deixarà ara plantats els líders que se l’han jugat per ell. Els correspondrà. Més enllà dels partits, s’identifica amb tots els que planten cara a la intransigència espanyola, rere els quals veu dignitat i integritat: es diguin Mas, Forcadell, Puigdemont, Junqueras, Fernàndez... Com sant Pau, l’afer Pujol el va fer caure del cavall. Fos o no fos pujolista, li va saber greu. El va descol·locar. Encara no ho ha paït del tot. I com que vol girar full, doncs creu que toca fer un salt endavant. I a partir d’ara vol líders que més que alliçonar-lo donin exemple; que més que maniobrar amb el poder vagin endavant per aconseguir-lo. En fi, líders que estiguin disposats a sacrificar la seguretat de la poltrona.

El bon moderat indepe és pacífic, té al·lèrgia als extremismes, el seu mal no vol soroll però tampoc vol silenci. Vol que es parli clar i català. Creu en l’empenta amable i tossuda de la gent. I alhora sap, és clar, que estem a les portes d’un xoc imminent amb l’Estat, un xoc desigual en el qual, acostumat a ser el dèbil, no se sent pas incòmode: sens dubte, ells tenen tota la força, però com més l’exerceixin, més es posaran en evidència. Nosaltres -creu- tenim tota la determinació democràtica i cívica, i aquesta és la nostra força. Hi contribuirà com pugui.

Perquè des de la seva secular ponderació, el bon moderat indepe avui se sent més indignat que poruc. Se sent més fort que mai. Sap que aquest cop va de debò, i el que és més rellevant: li fa molta il·lusió. Espera que aquesta vegada ens en sortim, i si no, tant se val, ja hi tornarem. El que sí que és d’ingenus és pensar, com molts s’enganyen des dels despatxos del poder, que aquest ciutadà moderat però convençut ho deixarà córrer. No, no afluixarà.

El bon moderat indepe sap que no està sol. Ha vist com aquests darrers anys la colla creixia. Coneix, és clar, alguns conciutadans que dubten. I alguns pessimistes. I uns pocs que li diuen, enfadats i severs i alliçonadors, que això no pot ser, ja ho veuràs. A tots els respon el mateix: votem, fem-ho civilitzadament, no cal que ens barallem, per això. I quan li contesten que no podrà votar, que això és impossible, que no som una nació o que només som una nació cultural o que el món no ens mira o que ens arruïnaran o que ens trauran l’autogovern o que... Quan li diuen tot això, somriu. Sí, des de la seva moderació múrria, somriu. Perquè ell sí que votarà. I tant que votarà.

Ignasi Aragay
Periodista

Article publicat al diari ara el dissabte 22 de juliol del 2017

16 de juliol 2017

Dotze dies de juliol

S’han rodat algunes pel·lícules amb un títol semblant al que encapçala aquest post, per descriure el lapse de temps necessari per desencallar o solucionar algunes crisis. Un exemple: la que dramatitzava la crisi dels míssils a Cuba l’any 1962, titulada “Thirteen Days". Aquest seria doncs el títol ideal de la pel·lícula que descriuria els dies transcorreguts aquest mes de juliol per poder resoldre la crisis entre el Govern, el grup parlamentari de JxS i el PDeCat. Han estat dies intensos amb reunions, contactes, sopars i dinars, que finalment han abocat a una solució, potser només provisional, però que han servit al menys per desactivar l’operació que el periodista de La Vanguardia, Quico Sallés, ha nomenat “Operació Patrimoni” i que consistia a amenaçar als responsables de tirar endavant el referèndum de l’1-O amb l’embargament dels seus béns. Llegiu tot seguit la cronologia dels fets i com el President Puigdemont va pilotar el canvi de Govern per blindar-lo davant el referèndum. Sens dubte Catalunya gaudeix del privilegi de tenir en aquests moments decisius un gran President.

Hem punxat l'operació Patrimoni

El cessament de l'exconseller Jordi Baiget va ser el detonant d'una implosió que va acabar aquest divendres amb la remodelació del Govern de Carles Puigdemont. Relleus i nomenaments amb la intenció de blindar el referèndum compromès per a l'1 d'octubre.

Han estat dotze dies intensos. Reunions, xerrades, un consell Nacional catàrtic i algun dinar de pau han recosit les tres parts del PDeCAT fins ara distanciades: Artur Mas, Carles Puigdemont i el tàndem Marta Pascal-David Bonvehí. Potser el polític revelació de la crisi ha estat Bonvehí, que s'ha guanyat el sobrenom de "cap de manteniment". "Els hem punxat la seva operació patrimoni", conclouen al despatx de presidència. Així han estat els dotze dies de juliol. Així ho expliquen els seus protagonistes.

3 de juliol: Baiget obre la caixa de Pandora

Una entrevista 'fresca', d'estiu, al llavors conseller d'Empresa i Ocupació, Jordi Baiget, va obrir la crisi. Baiget, un conseller eficient i habitual en la vigília de l'11 de setembre al Fossar de les Moreres fins i tot abans que la Diada fos una festa de masses, expressava algun dubte sobre el full de ruta de l'1-O.

Baiget apuntava a l'entrevista que si bé no li importava la inhabilitació, l'inquietava arriscar el patrimoni. Aquestes i altres declaracions sobre el treball del "dia a dia" del president van molestar a Puigdemont.

Al principi Puigdemont s'ho va prendre amb calma. Va arribar a la seu del partit, on va celebrar una reunió a dos quarts de nou del matí amb membres del Govern i Jordi Turull, com a president de JxSí. Puigdemont va preguntar sobre la nova etapa que s'obria al dia següent, 4 de juliol, quan s'havia de presentar la Llei del Referèndum. Ningú va obrir boca i van assegurar "fermesa".

Posteriorment, va començar la reunió del comitè executiu nacional del PDeCAT. Puigdemont i Baiget van tornar a coincidir, però les seves declaracions de l'entrevista no van sortir en el conclave. En sortir, Puigdemont es va adonar del "incendi" que havien provocat els "dubtes de Baiget" i va preparar el seu relleu de Govern.

Vila, el primer canvi en el Govern

A les dotze del matí del mateix 3 de juliol, Puigdemont cita al conseller de Cultura, Santi Vila, al Cafè Provença, una cafeteria just al costat de la seu dels pedequians. En aquesta reunió, Puigdemont tempteja amb Vila la possibilitat de substituir Baiget.

Malgrat que el president era conscient que Vila mai calla els seus dubtes, es fia d'ell. De fet, el considera un 'aliat lleial". Puigdemont havia perdut la confiança en Baiget i va considerar a Vila com la millor opció, tot i que el conseller de Cultura és un veritable "papus" per la CUP.

Tarda al Palau

Ja a la tarda, la fontaneria de Palau va celebrar una trobada en què alguns van apostar per una "reprimenda" a Baiget, amb la teoria que cessar-lo obria la porta al fet que altres marxessin. "Hi havia consellers que mentre la porta estigués tancada no mostrarien dubtes", apuntaven. No van convèncer a Puigdemont.

El president va cridar Baiget. En la conversa li va comunicar la "pèrdua de confiança". "L'1-O es farà un referèndum, almenys, mentre jo sigui president", va sentenciar.

Més tard, el president va cridar Vila per comunicar-li la seva intenció definitiva de nomenar-lo conseller d'Empresa i Ocupació. Vila es va apropar a la presentació del llibre de Ferran Mascarell, a la Casa del Llibre, on va acudir també Puigdemont. Va arribar tard perquè no estava previst i va departir uns minuts al carrer amb el President. El comunicat de premsa amb el relleu arribava a les safates de correu electrònic deu minuts després.

L'enuig al PDeCAT

La decisió de Puigdemont va fer enfadar a destacats dirigents del partit, entre ells la coordinadora general, Marta Pascal, el marit de la qual, Quim Bohils, és el cap de gabinet de Baiget. I raons no li faltaven, mentre Puigdemont ja tenia pràcticament assumit el cessament, Pascal defensava en roda de premsa a Baiget i les seves declaracions. "Arribarem a l'1-O amb Baiget al Govern", sentenciava. Una opinió també basada en els contactes que el 25 de juny va mantenir amb els consellers del PDeCAT demanant "serenitat" davant l'estiu calent que es veia venir.

"Puigdemont va a la seva, sense comptar amb un equip i les diferents sensibilitats del partit", va retreure l'entorn de Pascal, per afegir que el cessament "no suma, sinó que resta". De fet, Francesc Homs i Mercè Conesa també van mostrar públicament el seu malestar amb la situació.

Altres dirigents van acusar el president de fer un "cop d'estat" al partit. En aquest sentit, blasmaven que no havia generat suficient empatia i complicitat amb alguns consellers en no explicar els detalls del seu full de ruta. "Ja ens sembla bé posar la nostra vida a les seves mans però que ens expliqui com pensa fer-ho", comentaven a La Vanguardia.

"Volem saber què pensa fer el famós Estat Major", assenyalaven en referència al suposat sanedrí que esbossa l'estratègia amb Artur Mas, David Madí o Xavier Vendrell, exsecretari d'Organització d'ERC. El partit implosionaba.

4 de juliol: el dia de la Llei del Referèndum

Reunió de Govern. I nomenament de Vila, en substitució de Baiget, i de Lluís Puig, nou conseller de Cultura ocupant el lloc de Vila. L'atenció mediàtica es centra al Parlament, on es presenta la Llei del Referèndum. Puigdemont dina a la Casa dels Canonges i a la tarda participa a la reunió del grup parlamentari de JxSí, on és ovacionat.

A les set es celebra la posada de llarg de la Llei al Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha eufòria entre els integrants de JxSí, però la distància entre dirigents del partit i Puigdemont es nota. Bonvehí té un pla per retornar als toros a la cleda: la seva complicitat amb Pascal i la seva condició de "pinyol d'en Carles" al Parlament, en l'etapa que el president era diputat i alcalde de Girona.

A l'agenda, el Consell Nacional del 8 de juliol. Té males notícies que donar i això pot ser una sortida. Una excusa per fumar la pipa de la pau. Bonvehí es va posar la granota i va preparar durant la setmana un Consell Nacional que havia de tancar ferides.

7 de juliol: el dinar a la Casa dels Canonges

En el transcurs del 5 i el 6 de juliol també s'integra Artur Mas per intentar tranquil·litzar l'entorn d'Homs. Insisteix en advertir-los que ell com a president tampoc hagués consultat al partit la seva decisió si cessava a un conseller per falta de confiança.

Al costat de Bonvehí intenta restaurar la connexió entre Puigdemont i Pascal davant del Consell Nacional de dissabte. Dimecres i dijous són intensos entre trucades, reunions i whattsapps. Finalment, el divendres Puigdemont fa cas a Bonvehí i organitza un dinar a la Casa dels Canonges amb Mas i Pascal.

La fideuà resulta ser una mica sosa però l'ambient ho compensa. Puigdemont i Pascal posen sobre la taula les seves diferències. Mas recorda a Puigdemont que tampoc pot menysprear el partit, però també avisa Pascal que Puigdemont no pot ser un associat independent i que necessita l’abrigall de la formació. Així mateix, recorda el procés del Tribunal de Comptes contra els condemnats del 9N. "Van amb mala llet a per nosaltres i el nostre patrimoni familiar", insisteix alertant ja de l'operació Patrimoni de l'Estat.

Bonvehí afegeix al debat els números vermells del PDeCAT, les enquestes, la preocupació dels quadres territorials i el repte de celebrar l'1-O. "Ja n'hi ha prou", avisa. Signen la pau, es conjuren a aclarir la posició dels consellers per després del Consell Nacional i es comprometen a prendre decisions que afecten el partit de manera conjunta o, si més no, coordinada.

8 de juliol: Consell Nacional

El Consell Nacional extraordinari (CN) del partit havia de tancar el Congrés de fundació, en plena crisi per la baixa de Baiget. L’ambient estava tens. Molt tens. Però Homs va demanar la paraula només començar i va expiar les seves paraules públiques lamentant el cessament de Baiget. "És per la meva amistat personal amb ell, em va saber greu", va dir Homs. Paraules que van obligar a Conesa, presidenta del CN, a afirmar que es "va equivocar" també amb el seu retret al cessament. Mas va demanar la paraula i va assegurar que era "lícit tenir por", però que el president ha d'assegurar el seu equip davant el repte de l'1-O.

Bonvehí va exposar el seu informe anunciant que canviarien de seu a finals d'any, perquè CDC, la propietària, l'havia de vendre. A més va demanar una quota extraordinària de 60 euros als associats per salvar els números vermells a finals d'any. La situació dramàtica que va descriure va ser un bany de realitat en el conclave que va ajudar a fer la catarsi final.

Pascal va tancar el Consell Nacional amb un discurs clar i efectiu. "Aquest és el partit dels condemnats pel 9N, de Puigdemont i també de Baiget", va sentenciar arrencant un sonor aplaudiment dels quadres del partit. D'aquesta manera, Pascal tranquil·litzava als consellers que veien en Baiget una sortida però mostraven ressentiment a aixecar el dit.

9, 10 y 11 de juliol, ofensiva contra la operació Patrimoni

Diumenge, Mas, en una entrevista a La Vanguardia, admet que alguna cosa "grinyola" entre partit i Govern, però res greu, dins de la normalitat. Fa una crida a centrar als associats recordant que el PDeCAT  "anirà millor en una Catalunya independent que ara". Unes declaracions que ajuden a Puigdemont i a Pascal per igual i faciliten la ronda de contactes amb els consellers.

Durant el dilluns i el dimarts, Puigdemont comença a trobar-se amb els consellers del PDeCAT a Palau de manera separada per aclarir les coses. Els planteja la situació amb franquesa. "Vénen temps difícils, han posat en marxa l'operació Patrimoni i l'Estat no mirarà prim", els adverteix.

Els demana sinceritat perquè ell entendrà qualsevol decisió. Cada un li exposa la seva visió. Cada cas és diferent i amb motivacions diferents. Al titular de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, li "ofèn" la pregunta de si vol continuar. "Si perdem, la gent no ens deixarà a l'estacada", creu. El nou conseller de Cultura, Lluís Puig, es mostra ferm. En paral·lel, el president es reuneix amb Mas i Pascal per preparar una llista de substituts.

Els canvis: Ruiz, una situació personal que “s’ha d’entendre”

En la seva trobada amb Puigdemont, la ja exconsellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, li exposa la seva situació personal, que el president entén. Li sap greu perquè "és una consellera que gaudeix professionalment amb el seu treball, és molt polida i eficient". Però comprèn la situació familiar. S'afegeix que Ruiz tenia un perfil molt més tècnic que polític.

Els canvis: Jané, l’1-O i la CUP

Jordi Jané, responsable d'Interior, també li expressa els seus dubtes d'exercir el comandament dels Mossos davant l'1-O i més, davant la pressió de la CUP sobre el seu posicionament polític. Puigdemont el felicita per la gestió del departament: 500 places de Mossos convocades i la Junta de Seguretat celebrada amb les demandes sobre la participació de la policia catalana de participar al nucli de la intel·ligència acceptades. Jané deixa un cos més o menys pacificat després d'uns anys turbulents.

Els canvis: Munté, alguna cosa es va trencar

Neus Munté és un cas diametralment oposat. El president parla amb ella. Sap que la portaveu està molesta amb ell perquè en algun moment es va trencar "alguna cosa". Però és la vicepresidenta del PDeCAT i ha estat en els pitjors moments del partit i del Govern.

La seva funció de portaveu ha estat molt fiscalitzada per ERC i en alguna ocasió ha posat el crit al cel per no tenir informació o donar alguna informació que després el mateix president desautoritzava. Els esforços de les últimes setmanes perquè tornés a ser el pont entre partit i Govern semblaven encarrilats. Pascal va confiar en la consellera Meritxell Borràs, molt amiga de Munté, perquè la convencés de mantenir-se al Govern. No va poder.

Els canvis: Borràs posa condicions

La consellera de Governació, única membre del consell executiu amb una querella de la Fiscalia, es mostra favorable a seguir però amb condicions. Puigdemont també les acceptarà a canvi d'altres condicions. El president li demana a Borràs, filla de l'actual president de CDC, Jordi Borràs, que no faci bandera de les diferències i que no busqui problemes amb ERC. Demana el control dels processos electorals.

Els canvis: Vidal de Ciurana, incòmode

El secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, era un home de confiança de Mas, de qui va ser cap de Gabinet. Inquiet i incòmode amb la situació, li va comunicar que deixaria el càrrec. Puigdemont va cridar a Víctor Cullell, fontaner de la casa i "director executiu" de la transició nacional treballant a l'oficina de Carles Viver Pi i Sunyer, enginyer jurídic del procés.

12 y 13 de juliol: nova ronda en el Parlament

Després de la primera ronda de contactes, dimecres el president té clar quins consellers volen seguir i quins no. Però enceta una nova ronda. Pascal forma tàndem al costat de Rull ─"esperit JNC"─ i Bonvehí és l'encarregat de tranquil·litzar el partit. Té la formació al cap i posa tallafocs per evitar que si es declara un incendi al Parlament les flames traspassin a les incipients direccions territorials.

En el seu discurs d'explicació del cessament de Baiget al Parlament deixa entreveure que hi haurà canvis abans d'agost, però l'esquer de la creació d'un "coordinador del referèndum" entela la visió general. Dijous ultima la roda de contactes al Parlament. Suspèn l'agenda del dia següent.

L'últim conseller en sortir del Parlament és Rull. No té clar encara els canvis, però sí la seva importància. "El president vol un Govern per travessar el Rubicó, fins ara només hem travessat rierols, però el Rubicó de veritat serà aprovar la Llei del Referèndum", apuntava Rull als seus col·laboradors.

El sopar a la Casa dels Canonges

Puigdemont abandona el Parlament i es dirigeix a Palau. Organitza un sopar, frugal, amb Mas i Pascal per tancar la crisi de Govern. Els noms que hi ha sobre la taula estan compromesos amb el Procés i el seu escàs patrimoni no els fa dubtar.

Joaquim Forn, conegut com 'el Sheriff', i amb certa experiència en estar quatre anys al capdavant de la Guàrdia Urbana de Barcelona, ha estat el primer nom que han tingut al cap tota la setmana per substituir Jané a la conselleria d'Interior. Accepta l'encàrrec. Ho confirmen cap a les deu de la nit.

Jordi Turull, víctima col·lateral del Congrés, rep una trucada a dos quarts d'onze de la nit. Està sopant amb un important alcalde molt amic seu. Turull s'ha mantingut fidel a Puigdemont i Pascal en el Parlament. Li ofereixen ser conseller de Presidència. És un premi. Accepta.

El nom que més en secret s'ha portat és el de Clara Ponsatí per Ensenyament. L'entorn directíssim del president reconeix que l'acadèmica "no s'ho va pensar ni un segon". Era la primera opció i va acceptar.

La nit es va allargar fins a les tres de la matinada tot i que a dos quarts d'una tot el peix estava venut. Munté va ser el cas amarg. Puigdemont, Borràs i Pascal van intentar mantenir-la al Govern, però el pes del cansament i un trencament de la relació amb el president mal arranjada van decantar la balança. Munté és vicepresidenta del partit, amb unes municipals a dos anys vista. El seu gest també podria ser per a reservar-se, tot i que és aviat per treure aquesta conclusió.

A les dotze, Borràs va rebre la trucada del president ratificant-la en el càrrec i acceptant les seves condicions. Però Borràs també es va comprometre a les condicions que li va imposar el president d'evitar polèmiques innecessàries amb Junqueras.

14 de juliol: Sopar a l’Empordà

Tancament de la setmana amb reunió executiva del PDeCAT. Un divendres on tot va seguir el guió. Hi va haver roda de premsa i tarda de relleus. Molts, emotius, especialment el de Munté. El de Forn va ser simbòlic per a molts de Palau, en veure per primera vegada a un desacomplexat independentista al comandament dels Mossos.

El Pati dels Tarongers va quedar silenciat cap a les set de la tarda. El nou secretari, Víctor Cullell, departia amb els fontaners de Palau. La família de Turull s'acomiadava. Mentrestant el president sortia per la Galeria Gòtica amb la corbata relaxada. "Hem punxat l'operació Patrimoni", emfatitzava el seu entorn més immediat.

Després de gairebé dues setmanes trepidants, Puigdemont se'n va a sopar a l'Empordà. "M’esperen uns amics i no vull anar vestit així, me’n vaig abans que els barcelonins omplin l'AP7", va comentar relaxat i mostrant cert orgull pels canvis. Junqueras es va quedar a Palau. "Ja ho veieu, estem pel que estem i anem pel que anem", es va acomiadar d'un molt reduït nombre de periodistes. Una prova més superada, però encara toca creuar el Rubicó.

Quico Sallés
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 16 de juliol del 2017

11 de juliol 2017

Les mentides de la Colau

S’està posant en evidència que a can Colau hi ha molt mala maror pel tema del referèndum de l’1-O. Resulta que els revolucionaris de pedra picada que bramàven el 15M el seu compromís pel dret a decidir-ho tot, aquesta setmana reunida la cúpula, han  decidit donar l’esquena a la reivindicació més rupturista dels últims anys i que és reclamada pel 80% dels  catans: votar per decidir el seu futur. Els milers de persones que van fer possible la victòria d’Ada Colau a les municipals a Barcelona, avui ja no compten a l’hora de decidir les polítiques de l’alcaldessa, els ha enganyat i se’ls ha tret de sobre de manera bruta i sense contemplacions. Unes quantes persones, vinculades moltes d’elles al comunistes d’ICV i EUiA (la casta), controlen les decisions de Catalunya en Comú,  amb un funcionari de confiança d’Ada Colau, Xavier Domènech al capdavant, que dirigeix l’operatiu per intentar protegir del ‘tsunami’ del referèndum a l’alcaldessa de Barcelona, que com diuen ‘els seus’ està molt preocupada per evitar que l’inhabilitin si s’acosta massa als independentistes. Des de Madrid, per altra banda, el secretari d’Organització de Podem, Pablo Echenique, ha afirmat aquest dilluns que “la seva formació no té cap inconvenient i considera ‘legítim’ que Ada Colau faciliti la celebració de l’1-O, de donar-hi suport obrint portes, col·locant taules o posant ‘caixetes’ sobre de taules”. Rebaixar i frivolitzar la importància del referèndum, aquesta es l’estratègia dels Comuns en aquest procés. Vist l’engany que està perpetrant en aquests moments la Colau, i per posar en evidència les mancances i mentides d’aquesta frustrada ‘lideressa’, val la pena recuperar una ‘carta oberta’ que li va escriure fa uns mesos la Carme R. Roquet-Jalmar, exactivista de la PAH i exmilitant de Podemos i que ara, des d’una posició molt crítica amb els tripijocs de l’alcaldessa, ha descobert que l’engany i la manipulació son les eines que la ‘Fada’ Colau i els seus adlàters utilitzen per mantenir-se aferrats al poder i manipular als seus benintencionats seguidors. Llegiu tot seguit la carta oberta.

Carta oberta a Frau Colau

Benvolguda (o no) Frau (ai, perdó) Ada,

reconec i envejo el teu enginy i la teva traça en manipular. Haig de reconèixer que ets una artista, noia. Ja de joveneta anaves fent veure que estudiaves aquí i allà i et passaves els dies fent campana. I els pares contents i enganyats. És clar que gairebé no t’ha fet falta pencar i només ho has fet de missatgera comercial i hostessa de supermercat, potser vestida d’holandesa donant a tastar mantegues al personal. Home, sense estudis, habilitats, ni idiomes, tampoc podies fer gaire cosa més…

Però un dia vas descobrir que t’anava molt això del “artisteig”. No et diu res el nom d’Ada Layunta? Maleïda hemeroteca, oi? Sí, dona, quan vas fer un parell o tres de mini aparicions a una sèrie dolentíssima d’Antena 3 (Dos + Una) on inclús vas ajudar a fer algun guió i tot. No m’estranya que la traguessin després dels 13 primers capítols, i encara trobo que varen tenir molta paciència, perquè no la veia ni Déu.

I és que, encara que venies “assajada” de casa (tants anys d’enganys als “papis” i no rebre una bona bufa, té el seu mèrit), estava clar que et mancava experiència i aleshores vas dedicar-te a fer algun sketch al carrer, com quan vares aparèixer vestida “d’abella Maia” per rebentar un míting dels que després varen ser els teus: els “verds-col”, els d’ICV.

A pesar de tots els teus esforços, no sé si va ser pel teu físic, perquè no eres gaire bona actriu o perquè la càmera no t’estimava, la gent de la tele no et va tornar a cridar i tu et vas dir: “calla, si no és per artisteig, serà per politiqueig, però jo seré famosa com hi ha Déu!“. I et vas unir a aquella gent “tan dolenta” a qui havies enfonsat el míting (els verds-col).

Mentrestant, i com sempre t’ha agradat l’aventura, te n’anaves de oKupa una temporada i, quan te’n cansaves, trucaves a la immobiliària de ta mare que et proporcionava un piset bonic i confortable a un preu simbòlic. I aleshores aprofitaves per a posar el ventre a lloc, i comprar-te roba. I, quan t’avorries de fer una vida convencional o ho deixaves estar amb la parella de torn, tornaves a oKupar i a viure aventures de carrer. I així durant 15 anys.

Com sempre t’ha agradat el protagonisme i ets molt trepa, de mica en mica vas anar escalant posicions a ca’ls verds-col i, aprofitant que eren a l’ajuntament, et vas unir al teu amic, el capità enciam, i vàreu mirar la manera de feu-vos d’or a canvi de no fotre brot. “Ja sé“, et vas dir, “viurem de rebre subvencions!”. I vàreu crear una mena d’ONG que es deia DESC on, teòricament, us fèieu càrrec de la integració de les famílies nouvingudes i els proporcionàveu habitatge, escoles, … I per aquesta tasca vàreu rebre, ni més ni menys, que 3.750.000 €. Però el cas és que no vàreu fer res del que se suposava que havíeu de fer, sinó que us vàreu limitar a fer alguna xerrada “interessada” als immigrants sud-americans (d’aquí ve gran part del teu triomf polític, ja que la majoria de vots d’aquesta gent van anar per a tu i a més d’un te’l vas endur endollat a la teva formació). Sabem que les entitats que us varen ajudar (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) es van afartar de demanar que els passéssiu comptes, però vosaltres (i fins avui) només vàreu presentat els rebuts de dos sous: el teu (2.600 €/mes) i el de la teva secretària (1.400 €/mes). De la resta, no se sap res…

Però, no contenta amb això, i mentrestant, vas crear la PAH. Una “plataforma” que feies creure que no rebia cap ajut oficial i demanàveu als afectats i als voluntaris que ajudéssim “amb el que bonament poguéssim”. Però no era així. La PAH, a Barcelona, tenia una subvenció de 280.000 €/any, dels quals tu en cobraves 3.900 €/mes que, sumats als 2.600 € de DESC, fan un total de 6.500/mes. No està gens malament per no fer gairebé res, no trobes? Ho dic perquè, almenys a la PAH, qui pencàvem érem els voluntaris i els afectats… Tu anaves a “les teles” (que és el que t’agrada) i feies alguna “acció”, sempre que hi hagués premsa, és clar…

I, mentre deies “jo mai em dedicaré a la política. Jo només sóc una activista social“, arribes a l’alcaldia de Barcelona i et dónes un bany de multituds al més pur estil Evita Perón, amb plasmes gegantins per tot arreu perquè tothom et pugui contemplar bé. Però no fas res del que havies promès. Et trobes un Ajuntament amb beneficis i, en un any, el deixes amb un deute de 250 milions d’euros. Amb què t’has gastat aquesta fortuna? Encara no ho has dit. Parles de transparència, però els comptes no apareixen. Parles de democràcia, però tu fas i desfàs sense consultar a ningú. Parles de meritocràcia, però tu i els teus endolleu a les vostres parelles, amics i coneguts (que han demostrat, igual que tu, que no en tenen ni idea) fent fora gent molt apta, que feia anys que realitzava una bona feina i que ara es troben a les files de l’atur. Parles de “els ciutadans ho votaran tot” i encara no has fet que votem res de res.

Però l’Ajuntament de la capital de Catalunya, a la que has destrossat, se t’ha fet petit i ara aspires a la “capital del regne” perquè la Generalitat et sembla provinciana i perquè no vols saber res de Catalunya. T’erigeixes en poder absolut, arreplegues als teus llepaculs i els col·loques allà on et va bé. Pactes amb qui et rota i fas les normes i els programes que et vénen de gust. Enriu-te’n de’n Franco, nena. Això teu sí que té mèrit! Ja no ets la Evita Perón de Barcelona, ara ets la Cleopatra d’EspaÑa.

I, per si tot això fos poc, si, a més de treure terrasses per omplir les voreres de manters que s’enfronten violentament a la policia, d’intentar que les denúncies dels policies ferits no prosperin, d’omplir els carrers d’urinaris sense porta, de fomentar el turisme de borratxera, de deixar campar lliurement ionquis, putes i carteristes, de fer perillar tot allò que dóna diners i prestigi a la ciutat, de no saber resoldre ni una vaga, de fer socis de govern als presumptes corruptes que a la campanya electoral titllaves de màfia (ara vols per pinya, també, amb la dreta més reaccionaria pe tal de no deixar la vara de poder), de jugar brut i treure partit d’uns que, fins fa dos dies, deies que eren els teus (oKupes de Gràcia), i, en lloc de buscar una solució, de negociar, de proporcionar un local alternatiu (que n’hi ha) o convertir aquest local amb el que era: un centre cívic, i seguir-lo ajudant, ja que eren persones acceptades pel barri, gent que feia una labor social (no com tu, que oKupaves per fer el manta i passar els dies en pla “bohemi” ¿Sexe, birres, porros i elucubracions?), la fas tan grossa que semblava impossible de superar. Però, és clar, és diferent viure les coses des de la barrera (Can Vies) o fer-ho des del poder (Gràcia), oi?  I, de sobte, silenci absolut. Ningú en va parlar més. Ningú va dir que tu els vas pagar (després d’haver criticat tant en Tries). Perquè tu actues així, a cop de titular. Fum i traca, que se sàpiga que som aquí. I de sobte, tot tapat i aquí no ha passat res. Típic dels populismes, dels discursos buits. Però, és clar, això teu no té importància. Tu ho fas tot de bona fe, la resta ho fan per ineptitud, interès electoral, o ves a saber què més.

I aleshores marxes de vacances (a París, a un Spa 5 estrelles dels Champs Elysées. “M’abaixaré el sou!!!“, prometies abans d’arribar a l’alcaldia…), i deixes la ciutat amb un merder del quinze, mentre els teus esbirros engeguen la traca final:

Comences per “regalar” el cartell de les festes de la Mercè, que sempre s’havia escollit per concurs,  a qui et va fer els cartells electorals. Endoll i autoritarisme vergonyant i vergonyós.

Després ens dónes una plantofada decidint que el Pregó de la patrona de BCN el faci qui ens ha qualificat de “catalufos”, aiatol·làs, pallassos, sectaris,… A qui fa escarni de les nostres manifestacions multitudinàries, pacífiques i exemplars en tots els aspectes, les que deixen al món bocabadat. No hi havia ningú menys “conflictiu”, encara que no fos independentista? Calia aquesta humiliació? Quin sentit tenia?

A continuació prohibeixes a La Coronela que faci l’ofrena floral a Rafel Casanova l’11S dient que van “disfressats”, que porten “armes” i tot un seguit de bestieses que demostren, ja no només una ignorància supina de la història de la ciutat de la qual ets màxima responsable, sinó una clara intenció d’esborrar qualsevol tret de catalanitat de la capital de Catalunya (la que tu no vols que sigui “la capital dels catalans” que ha de ser Madrid, oi?). Plantofada als morros i punyalada al cor. Aleshores, i com et van denunciat, ho vas haver d’acceptar, però res de sortir del Consell de Cent (el teu “achuntament”), no sigui que t’encomanessin alguna cosa lletja. Hem de seguir suportant-ho?

I, la grossa: Vas decidir que El Born no sigui un lloc d’homenatge a la memòria històrica del 1714, on vam perdre tots els nostres drets i llibertats (que encara no hem recuperat), però sí que ho sigui per posar estàtues del dictador que va matar milions de catalans i va destruir la nostra terra, llengua, cultura i llibertats; per lluir estàtues que recorden la victòria de la dictadura contra la democràcia. Vas voler passar-nos per la cara que vàrem ser els vençuts? Potser vas voler dir-nos que no tinguem tantes ínfules perquè tampoc ara guanyarem? O potser cercaves que BCN fos un lloc de pelegrinatge del feixisme que provocaria, inevitablement, l’enfrontament amb els demòcrates catalans? Per evitar aquesta barrabassada vàrem reunir 10.000 signatures que et vas negar a rebre. (La “deessa lideressa” no escolta als mortals que no li ballen l’aigua, potser?). Però “al popla” la va ensorrar davant els teus nassos i es van evitar mals majors, gràcies a Déu.

I ara, amb uns transports públics que fan riure i sense aparcaments gratuïts per la gent que ha de dormir fora de la ciutat perquè no es pot permetre viure a Barcelona, però ha d’anar-hi a diari per treballar, amenaces amb no deixar circular els vehicles que fan sevir la gent que té menys recursos. Fantàstic, tu!

Ah, i no ho expliques, però amb la que està caient, t'apuges el sou perquè, entre el teu i el del teu home (cap dels dos sou mileuristes ni molt menys) no hi arribeu. Ara “regalaràs” al món un altre fill i, es clar, la vida no és barata. Cal fer calaix pel que pugui passar, oi?

Doncs mira, FrauColau, molta gent no ho entén i et posarà una creueta. Altres et “suspendran el curs” i diran que et presentis al setembre. I els més contundents et faran repetir curs. Jo no, FrauColau. Jo et conec bé des de fa molt de temps i et foto fora de l’escola, et foto fora de l’Ajuntament i et fotria fora de Catalunya, si pogués. Perquè tu no dónes puntada sense fil. Tu vols enfrontaments, violència, derrotar el moviment independentista i deixar Catalunya enfonsada per sempre més.

Ets un FRAU, FrauColau . Ets el FRAU més gran que he vist mai. Ets tan egoista, egocèntrica i cruel, que només mereixes que se’t compari amb els dictadors més sanguinaris de la història. I ara denunciem, si vols, perquè et juro que et veig igual que aquell malparit de família no alemanya (els teus avis, aragonesos i castellans), que va emigrar a Alemanya (els teus ho varen fer a Catalunya), provinent d’una família classe mitjana (òndia, com tu!), mal estudiant (mira, també com tu), que va intentar dedicar-se al món artístic (apa, quines casualitats!), i va treballar d’escombriaire i paleta (tu reparties propaganda a les bústies), fins a fer-se voluntari per anar a la guerra (tu a la PAH), que acusava els jueus de tots els mals (com tu als convergents), i les seves teories anaven destinades a convèncer als pobres i als aturats (és al·lucinant quantes similituds!), que va provocar una guerra (que és el que estàs fent tu ara mateix) que va enganyar, menystenir, torturar i eliminar milions de jueus (com tu vols fer amb els independentistes) i que, com a tu, no el molestava gens la imatge de l’assassí Francisco Franco Bahamonde.

Només tinc una pregunta ara mateix: Permetrem que te’n surtis, que us en sortiu? O ens posarem d’acord per engegar-te/vos allà on et mereixes/us mereixeu? Som molts els que no permetrem que els lerrouxistes torneu a impedir la justícia, la prosperitat i la llibertat de Catalunya. Ja no som als anys 30. Ara en sabem més, estem organitzats i no ens deixem enredar per populistes ben pagats i promocionats pel establishment espanyol.

Carme R. Roquet-Jalmar
Infermera

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el 24 de novembre del 2016

05 de juliol 2017

La campanya del NO

Es interessant veure com han reaccionat els unionistes a la presentació de la Llei del Referèndum feta pel Govern català. El President Puigdemont va legitimar tan l’opció de votar SÍ com la de votar NO i encara fou més explícit quan va dir quines serien les conseqüències del resultat sorgit del referèndum: guanya el SÍ, proclamació de la independència pel Parlament, guanya el NO, dissolució i convocatòria d’eleccions autonòmiques. Per això sorprèn que els potencials votants del NO només parlin de l’impossibilitat legal de celebrar el referèndum, en lloc de dir que ells votarien negativament. Per això mateix, serà  difícil que la campanya pel NO sigui mes o menys reeixida, doncs si els unionistes la fessin, admetrien que el referèndum és legal i que s’accepta la seva celebració i el seu resultat. El president Puigdemont va reconèixer ahir que la “victòria la farà possible la gent”. De la mateixa manera que van ser els ciutadans els que van convertir en expressions cíviques exemplars el 9-N i les successives manifestacions de l’11-S. El lema d’aquesta convocatòria és #ComSempre, doncs el govern assegura que tot es farà d’acord amb la legalitat i com sempre s’ha fet. La credibilitat del referèndum serà la base del seu èxit, però cal saber que no es votarà #ComSempre. Al govern del PP pot ser que se li giri el cap i en faci alguna de grossa. Per tot plegat si alguna cosa no serà la votació és com sempre. La clau serà la reacció dels ciutadans que seran, al capdavall, els que donaran la victòria del SÍ. Malgrat tot cal està amatents, doncs encara que no es faci campanya pel NO, que guanyi el SÍ no està pas assegurat, com escriu el director de la revista Presència en l’article titulat ‘O referèndum o referèndum’ que podeu llegir tot seguit. Esgarrifa pensar amb el 2-O si la independència i la República Catalana no guanya el referèndum. Catalunya sofrirà llavors el retrocés més gran del seu autogovern i no aixecarà el cap en tres segles més.

O referèndum o referèndum

La independència s’ha de guanyar, no arribarà per si sola, i menys amb un estat totalment a la contra com l’espanyol, que no et dona ni la possibilitat de votar en un referèndum acordat. Som, doncs, i això ho sap, o ho hauria de saber, el món independentista –fins i tot els que hi han arribat a última hora– davant un procés que serà de tot menys fàcil. Que no es guanyarà a còpia de manifestacions massives festives cada Diada, ni tan sols a còpia de somriure i brandant una estelada cada cop que reps una garrotada de l’Estat. Serà a còpia de determinació, fermesa, constància, intel·ligència, previsió i, sobretot, amb unitat d’acció i sense partidismes i, encara menys, dubtes. És a dir, referèndum o referèndum, com va dir el president Puigdemont fa uns mesos. I qui no tingui clares totes aquestes premisses, un pas al costat. Voluntàriament o obligatòriament, com ha estat el cas del conseller Baiget.

L’ofensiva espanyola contra el referèndum i el procés s’ha intensificat i encara ho farà més els propers mesos. No s’hi valen, per tant, ara mateix, actituds que poden ser lícites però que són contraproduents dins un govern que ha de perseguir, amb la màxima unitat, un objectiu superior en un camí ple de dificultats. Una ruta complicada que afronta ara mateix el seu tram final. I fa pujada. Molta pujada. I no només això. Mentre pugem, n’hi ha a dalt que ens empenyen cap a baix, i n’hi ha dels nostres que ens fan la traveta. Per por, perquè no ho veuen clar, perquè ho farien diferent, perquè anirien més a poc a poc o perquè no poden deixar de barallar-se amb els de l’altre partit mentre defensen la seva paradeta.

El president Puigdemont va fer dilluns un avís contundent dirigit sobretot al seu govern –no s’hi val a dubtar– però especialment al seu partit, a qui ha dit clarament que ara sí, s’han acabat els temps de la puta i la Ramoneta o de, per exemple, treure amb ràbia l’estelada del balcó el dia que ERC ha tret més vots en unes eleccions.

O referèndum o referèndum. O independència o independència.

Miquel Riera Planas
Periodista

Article publicat al diari ELPUNTAVUI+ el dimecres 5 de juliol del 2017