Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de gener 2017

Arriben les garrotades

Amb el SÍ (crític) de la CUP als pressupostos, aquest cap de setmana l’independentisme ha respirat un xic més tranquil, malgrat l'ensurt provocat, el dia abans (casualitat?), per l'exsenador i exjutge Santi Vidal amb la publicació de les seves “indiscrecions “ al voltant de temes molt delicats del procés. Aquesta setmana estem convocats a posar-nos al costat del President Artur Mas, Joan Ortega i Irene Rigau per l'inici del judici que començarà dilluns que ve 6 de febrer, juntament amb més de 15.000 persones apuntades a la mobilització de suport convocades per les entitats sobiranistes. Sembla doncs que ha arribat el moment de posar la directe cap a la fita del mes de setembre, data que el President Puigdemont va determinar per la celebració del referèndum. Fins ara la independència s’anava movent amb un somriure d’orella a orella i això s’ha acabat. Com escriu el periodista Pere Cardús: «Confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d'anys de somriures, arriben les garrotades fortes». Llegiu l’article que ha publicat amb el títol “Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes, després del vist-i-plau de la CUP”, on toca totes les tecles de l’actualitat, dient que no podem tornar-nos a encallar amb excuses ni relats de visionaris, com els que ens expliquen els “Comuns” del Domènech i la Colau, ni tampoc amb les reaccions federalistes del PSC  i on parla també del jutge Vidal i de les declaracions de l’Arnaldo Otegi.

Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes,
després del vist-i-plau de la CUP

Que no ens tornem a encallar

La CUP diu un sí crític al pressupost de la Generalitat per a aquest 2017. És un pas endavant pràcticament definitiu per a arribar al referèndum amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Èxit de poder-lo fer i èxit de poder-lo guanyar. Ara cal no encallar-se en qüestions com la data i la pregunta del referèndum –que ja ens coneixem!– ni amb l’aprovació de les lleis de desconnexió. La tendència a trobar punts de discòrdia és un clàssic de l’independentisme històric i modern.

Ni excuses ni relats

La xarxa cupaire s’ha abocat en massa a reproduir una consigna des del moment que, ahir, es va anunciar la decisió. La consigna és: ‘Ara ja no ens poden fer servir d’excusa per no fer el referèndum.’ I jo miro Puigdemont i em demano: ‘Aquest home cercava una excusa per a poder estalviar-se el referèndum que ell mateix va anunciar?’ Entenc que tothom necessita fer sentir el seu relat i entenc que aquesta mena de consignes deixen satisfet més d’un. Però si hom posa totes les cartes damunt la taula s’adona que ningú no cercava cap pretext per a res. I Puigdemont encara menys.

Hitchcock, fundador de la CUP

Com milers i milers de catalans, pateixo amb els processos deliberatius i de presa de decisió de la CUP. Hi pateixo perquè té la clau de l’estabilitat independentista i perquè el seu reglament només té un autor possible: sir Alfred Hitchcock. Amb tot, em sembla que és un exercici que cal observar amb respecte. Sense deixar de banda tots els defectes i pegues, no es pot dir que la CUP prengui les decisions a la babalà ni de manera vertical.

Qui decideix a CSQP?

Una de les reaccions més divertides i previsibles a la decisió de la CUP és la que ha arribat del món dels comuns. Més pendents de ‘substituir l’hegemonia convergent’ que de millorar les condicions de vida de la gent, els capitans de Catalunya Sí que es Pot han acusat la CUP d’haver cedit al xantatge de Junts pel Sí i bla, bla, bla… Els paladins de la nova política han decidit, emperò, el seu vot negatiu als comptes que milloren significativament les prestacions socials sense consultar els seus militants. Perquè, quan es fa l’assemblea de CSQP per a decidir el vot al pressupost?

Santa Llúcia!

Tampoc no pot haver sorprès ningú la reacció dels qui encara es fan dir socialistes. Després d’haver donat un nou mandat a Mariano Rajoy –el dels sobres, les lleis regressives, la mordassa, els fiscals de confiança, ‘y la europea?’…–, alguns dirigents del PSC diuen que la CUP ha facilitat uns comptes que afavoreixen els rics i la dreta… Santa Llúcia! No se n’adonen, del ridícul? O realment estan convençuts que la gent som imbècils?

Un escàndol en el moment precís

Santi Vidal ha marcat les hores prèvies a la decisió de la CUP. No sé gens si l’una cosa té relació amb l’altra. Ni ho sé ni ho sabrem. Tanmateix, ja és casualitat que uns vídeos que van ser penjats a internet fa mesos i que no han deixat de córrer des d’aleshores es converteixin en notícia de gran escàndol quaranta-vuit hores abans d’aquesta reunió del consell polític i mentre es fan les assemblees territorials. Sigui com vulgui, l’escàndol no ha impedit el vot afirmatiu de la CUP –cal valorar-ho– i ha retirat del mapa sobiranista algú que mentia en nom del govern.

Bocamoll o farsant?

Santi Vidal no és un bocamoll, com ha dit tanta gent aquests dies. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, bocamoll és aquell ‘que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix’. I no feia pas això, Vidal, a les conferències o quan tenia un micròfon davant. Va passar desapercebut el dia que en una interpel·lació a Rajoy al senat, el senador d’ERC va anunciar una data del referèndum que, evidentment, encara no s’ha fixat. Tan grossa era la mentida que no havia ni comprovat que el dia anunciat era un dimecres o dijous de setembre. El problema de Vidal no és explicar coses que sap i que no s’haurien d’explicar. El problema és que s’inventa allò que explica. I ho explica en nom del govern. En primera persona del plural. Per tant, res de bocamoll. Ho dic amb tristesa, però la cosa és més pròpia d’un farsant. D’algú que es dóna to, que s’atribueix una importància, un coneixement i una influència que no té.

Ens ho fem mirar?

El problema en el cas de Santi Vidal no és ell. Aquests casos són problemes col·lectius. De manca de rigor i de controls. De bestieses dites per Santi Vidal a les seves xerrades –prometent que lligaríem els gossos amb llonganisses–, n’havíem rebut tots al WhatsApp o les havíem sentides. I, per tant, també els dirigents i responsables del seu partit, ERC. Algun problema hi ha quan no s’actua davant d’algú que menteix parlant com a senador i com a membre dirigent del moviment independentista. Seria bo de no cometre gaires més errors com aquest d’ara endavant. Ell diu que continuarà treballant ‘discretament’ per la independència. Que no sigui tan ‘discretament’ com fins ara, si us plau.

Si la clau és el carrer…

Gairebé tothom coincideix a assenyalar la capacitat de mobilització i la fermesa al carrer –que vol dir entre la societat civil– com el factor decisiu dels pròxims mesos per a guanyar el torcebraç amb l’estat espanyol. Jo crec que la fermesa del carrer ha de ser un mirall de la fermesa dels dirigents polítics i els governants. Però deixeu-me dir que veig més preparats els polítics que no les entitats que fins ara han canalitzat la mobilització ciutadana. I no em refereixo a la capacitat de mobilització –treure gent al carrer un dia determinat–, sinó a la capacitat de donar-hi un sentit estratègic i transmetre el missatge oportú. No sé si el pes de la campanya pel sí el portaran els partits o les entitats, però pagaria la pena de començar a xutar a porta i no fiar-ho tot a l’últim quart de joc, que ja sabem què passa.

Entre el somriure i la contundència

En aquesta entrevista, Arnaldo Otegi deia clarament que l’estratègia de l’estat espanyol va destinada al fracàs. Amb l’única condició que l’independentisme català fos capaç de posar-se d’acord. M’agrada pensar que és així. Que l’estat espanyol no l’encerta amb la seva estratègia. Però tampoc no seria gens bo de refiar-se’n massa. Els mesos que vindran no els hem viscuts mai. I no sabem com respondrem individualment i com a poble. Jo confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d’anys de somriures, arriben les garrotades fortes. No podem deixar de somriure –que és això que més els desconcerta–, però tampoc no ens ha de fer res actuar amb contundència quan ho demani el moment.

Pere Cardús Cardellach
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb.cat el diumenge 29 de gener del 2017

27 de gener 2017

Justícia política

El Tribunal Suprem obrirà judici oral contra Francesc Homs per un delicte de prevaricació administrativa i de desobediència greu. I en poc més de dues setmanes, el proper 6 de febrer, serà el President Mas qui seurà al banc d'acusats. El judici del 6-F contra Mas, Ortega i Rigau no només és un assaig de la capacitat de mobilització de l'independentisme, sinó que posarà a prova la cohesió del front polític, institucional i associatiu. S'asseuran al banc dels acusats un president de la Generalitat i dues membres del seu Govern, tots ells del mateix color polític, però la seva defensa social recaurà en la globalitat del front independentista i de la societat civil. Caldrà demostrar que tenim un gran consens de país, que denunciem la farsa de l'operació diàleg i que vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i per això hem de fer sentir la nostra veu. Per contextualitzar els propers judicis als polítics catalans, ens pot ajudar molt llegir el reportatge, publicat la setmana passada en el diari ABC de Granada amb el títol “Justícia política”, on el periodista fa una acurada crònica de la conferència que la jutgessa Mercedes Alaya va oferir a la Facultat de Dret i on va parlar, sense cap mena de trava, de l’estat actual de la justícia espanyola. Veient les seves declaracions, s’entendrà exactament la derivada política que tenen aquests pròxims judicis.

Justícia  política

La jutgessa Mercedes Alaya, coneguda per la instrucció de causes com la dels falsos ERO de la Junta d'Andalusia o els cursos de formació, ha ofert aquest dijous una conferència crítica sobre la independència judicial. La reaparició de la magistrada ha tingut lloc a la Facultat de Dret de Granada, en un acte organitzat pel Fòrum per la Concòrdia Civil.

Amb el títol «La independència judicial en una societat democràtica», la conferència de Alaya ha resultat ser un erudit monòleg en què ha lamentat una i altra vegada les ingerències del poder polític en l'activitat del poder judicial, fet que suposa un atac contra la divisió de poders dels estats democràtics. Amb bonica parsimònia ha arribat, ha deixat l'abric damunt la cadira, s’ha assegut i ha començat a repartir a tort i dret. Sense distinció de colors. N’ha tingut fins i tot per la premsa on els consells d'administració estan copats per polítics.

«Els jutges estan sols davant el perill», ha assenyalat Mercedes Alaya. La jutgessa ha descarregat la seva manera de veure el món judicial davant una sala plena a vessar que no donava crèdit a les declaracions de la magistrada. Ha advertit de la progressiva i alarmant pèrdua d'independència que pateix el gremi. Les conseqüències han quedat sintetitzades en poques -i malgrat això lapidàries- paraules: «Hi ha una justícia per els poderosos i hi ha una justícia per als que no ho són».

En la seva anàlisi, ha carregat contra la jerarquització a què està sotmesa la justícia, la qual cosa provoca una «perillosa» minva de la independència de jutges i fiscals. Els nomenaments dels membres del Consell General del Poder Judicial o del Fiscal General de l'Estat desemboquen en què hi hagi professionals que «projecten la seva carrera amb fins polítics», ja que «els que millor es relacionen amb els polítics arribaran més lluny que els que tinguin més capacitat ».

Segons la magistrada, «no hi ha cap mena de possibilitat d'actuació al marge del que està per sobre». L'elecció de jutges i fiscals, ha dit, hauria de partir del consens absolut de tots els partits polítics. «Que es posin d'acord», ha reblat mentre donava cops la taula. Alaya també ha lamentat la «manca d'autonomia pressupostària» del CGPJ, que es tradueix en el fet que estiguin «sempre demanant almoina». Per tant, es donen «situacions vergonyoses» en reunions on es balla «al nyigo-nyigo dels polítics» mentre els jutges treballen «amb una escassetat de mitjans intolerable» salvada amb «un gran esforç personal» que fa estralls en la seva vocació.

Mercedes Alaya ha volgut parlar a Granada com a ciutadana. I com a ciutadana, entre dard i dard als poders, ha reservat algunes paraules dirigides expressament als seus companys de professió, als qui ha tractat de conscienciar; no només en els problemes, sinó també en les solucions. «L'única solució és que aquests procediments es mantinguin gràcies a les acusacions populars», una forma de compareixença que compleix amb la premissa que «la justícia emana del poble». Segons la magistrada, no hi ha major representació de la voluntat ciutadana que les acusacions populars, les quals «poden complementar l'exercici de l'acció pública», pel que considera oportú que siguin recolzades econòmicament.

Un llarg i sonor aplaudiment li ha donat la raó al acabament de la seva ponència. «El que ha deixat anar no ho diu ningú a Espanya», comentaven alguns assistents eufòrics en els grupets: «Està emprenyada, es nota; és normal ...».

Leo Rama
Periodista

Crònica publicada en el diari ABC Granada el dijous 19 de gener del 2017

(Traduït del original castellà per la secretaría de l’UCS)

22 de gener 2017

L’estupidesa política

El debat pressupostari entre Junts pel Sí i la CUP continua fent camí, aquest cap de setmana serà decisiu, atès que les assemblees dels anticapitalistes començaran dilluns a valorar la proposta del Govern i després ja no tindran marxa enrere. Els nervis propis de l’estira i arronsa són a flor de pell. La cosa és molt senzilla: si el debat sobre els pressupostos de l’autonomia, autèntiques engrunes de poder real, embarranquen la independència serà, senzillament, que els nostres representants no en són dignes de gestionar-lo. Això vol dir que Junts x Sí no pot tenir propostes intocables. Això vol dir que la CUP no pot marcar propostes inacceptables. Tots dos han d’estar disposats a cedir en tot o en part. Que no s’enganyin: si el pressupostos embarranquen molts, com en Lluis Llach, plegaran i si la legislatura de la independència fa fallida, absolutament ningú en sortirà viu i com diu Joan Tardà, tothom cap a casa. Ara bé l’estupidesa humana és impredictible, per tant caldrà veure fins on arriba la dels nostres polítics. L’advocat i activista polític en Francesc Abad ha escrit en el seu Blog un article titulat “Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política” on parla, a partir d’un estudi de l’estupidesa fet pel professor d'història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla, de la seva teoria arran de l’estupidesa humana i ho situa en el moment que viu ara el procés. En el nostre Blog, hem fet un extracte d’aquest article, en la part que parla precisament de la posició de la CUP en el debat dels pressupostos amb la seva exigència d’augmentar el tipus de l’IRF.

Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política

Una de les màximes precaucions que sempre hem de tenir és davant l'estupidesa i el seu potencial devastador, en tots els àmbits de la vida, quan hi ensopeguem. També en política. El professor Carlo M. Cipolla va teoritzar al voltant de l'estupidesa, en un assaig indispensable, únic.  El professor Cipolla va classificar el comportament de la humanitat en quatre categories, a partir de dos eixos: el del benefici/perjudici personal i el del benefici/perjudici social, col·lectiu.

els intel·ligents serien aquelles persones que amb el que fan generen un benefici personal i col·lectiu. Tothom hi guanya.

els malvats són els que es proporcionen un benefici propi però causant un perjudici als altres. El cas prototípic són els lladres.

els incauts serien aquells que generen un benefici social, col·lectiu, però causant-se un perjudici a ells mateixos.

els estúpids, el col·lectiu més devastador de tots, doncs amb el que fan no generen cap benefici per a ningú, tot el contrari, són capaços de fer coses que perjudiquen a la societat i a ells mateixos.

Segons el professor Cipolla els estúpids estan presents, són una constant, en qualsevol col·lectiu humà. I com que sempre n'hi ha, cal estar molt alerta per identificar aquests comportaments, estar-ne previnguts i evitar així els seus efectes devastadors. Si no ho fem, poden acabar amb tot el que ens envolta.

Ara mateix tenim sobre la taula política del nostre país dos comportaments absolutament prototípics d'aquesta estupidesa:

─ la posició de la CUP d'exigir un increment impositiu en l'IRPF durant la negociació pressupostària.
─ la superilla del Poblenou impulsada per la senyora Colau i la seva tropa

L'estupidesa de pujar l'IRPF

- el tipus impositiu a l'IRPF que patim els catalans ja és el més alt de l'Estat.

─ incrementar-lo només perjudicaria directament a les classes mitjanes, a les persones que treballen i tenen un sou i una nòmina. No als rics, com diuen, perquè la seva tributació va per una altra banda, no per l'IRPF. Una decisió així només faria que empobrir les nostres classes mitjanes

─ l'increment de recaptació només beneficiaria a una persona: al Sr. Montoro. Aquests diners servirien únicament per millorar la tresoreria del Sr. Montoro. A Catalunya aquests diners trigarien 2 anys en arribar. No arribarien, si mai arriben, fins a la liquidació del 2019

─ un debat així amaga el gran debat, i és que a Catalunya ja paguem molt. Paguem tant que l'estat ens espolia anualment 16 mil milions d'euros. Ara imagineu les polítiques que es podrien fer si poguéssim disposar d'aquests 16 mil milions d'euros anuals. Aquest és el tema. Per això volem la independència, i la volem ja. Per això sabem que cap pressupost autonòmic no és el que ens mereixem, al que tenim dret.

Per a mi una proposta com aquesta, que perjudica directament, castiga injustament, les nostres classes mitjanes, que no beneficia a ningú, perquè no podrem disposar d'aquests diners fins d'aquí dos anys i que només fa feliç al Sr. Montoro, a qui li arregla la seva tresoreria és l'estupidesa absoluta. No sóc capaç de trobar un exemple més evident d'estupidesa absoluta, total (...) El poder devastador de l'estupidesa. O ens en protegim o anem cap al precipici.

Francesc Abad
Llicenciat en Dret

Publicat en el Blog Dies de Fúria.Dies de Glòria el dijous 19 de gener del 2017

21 de gener 2017

ADÈU AL NOSTRE PRESIDENT MANEL PAGÈS I PANADÈS UNA PERSONA COMPROMESA AMB EL PAÍS I AMB SABADELL

A la ratlla dels 80 anys ha mor en Manel Pagès i Panadès, president des de la seva fundació de les nostres dues associacions, Sabadell Memorial i Unió Catalanista de Sabadell.

En Manel des de la seva bonhomia i tenacitat va treballar sempre en diferents moments i fronts polítics i socials de la ciutat i de Catalunya.  La seva desaparició és llei de vida la qual , no per coneguda és menys difícil d’acceptar, però és de justícia que els qui el vam conèixer en aquests diferents fronts li dediquem un recordatori perquè la seva aportació a Sabadell i a Catalunya no se l’emporti la invisibilitat, que massa sovint tenim un cop traspassats.

En Manel fou una persona inquieta des de ben jove, quan va demostrar un interès particular per la música al Conservatori de Sabadell, i quan més tard va evolucionar, des d’una altra derivada del seu coneixement, endinsant-se en la branca de la tècnica, estudiant Enginyeria i fent de professor de matemàtiques, física i química a l’Escola Industrial de Sabadell. Aquest bagatge professional li va obrir les portes a la direcció d’empreses i també dins el mon de la indústria on va aconseguir una gran experiència i reconeixement.

Als anys  70 i com a membre del PSUC lluità intensament per la democràcia i els drets socials, formant part també de l’Assemblea de Catalunya, fet que el va portar a ser empresonat  per la dictadura juntament amb els 113 membres de l’Assemblea.

El Manel Pagès fou un sabadellenc  arrelat sempre a la seva ciutat i a les seves institucions, com l’Acadèmia de Belles Arts o la Cooperativa La Sabadellenca, on va fer-hi de secretari i fou membre com a vocal del Patronat dels Museus de Sabadell i de l'Arxiu Històric Municipal. Aquest afany de servir Sabadell el va dur a presentar-se en la candidatura de Convergència i Unió a l’ajuntament en les eleccions de l’any 1987 on fou escollit com regidor, càrrec que va exercir durant vuit anys.

Membre de l'Institut Català de Tecnologia, del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, en la seva vessant didàctica i divulgativa, va escriure varis llibres sobre la memòria, evolució i cultura mnemotècnica i més tard sobre el full de ruta cap a la independència.

Com hem dit al començament, el Manel fou tota la seva vida una persona preocupada per  la defensa de les llibertats, la democràcia, la justícia, els drets socials i l’alliberament de Catalunya i els reptes de Sabadell. Això el va portar a crear l’any 2005 l’Associació Sabadell Memorial un entitat que  vetlla per la defensa del patrimoni històric de la ciutat i per dignificar les condicions del nostre Cementiri Municipal, espai on es fa present la nostra Memòria Històrica. Més endavant  i mogut pel seu anhel nacional va crear l’any 2008 la Unió Catalanista de Sabadell, amb l’objectiu de fer que Catalunya pugui esdevenir un Nació lliure i sobirana. Treballant intensament  en ambdues entitats en Manel a més de ser-ne el president, en fou l’ànima i el seu impulsor  més aferrissat.

Als que hem tingut la sort de treballar al seu costat el seu llegat ens ha d’esperonar a continuar la seva tasca i lluitar sense aturador en defensa del país i de Sabadell, segur que ho seguirem fent per compromís de país i en recordança seva.

Volem fer arribar des d’aquí el nostre condol a la seva família, a la seva esposa Carme que el va acompanyar amb comprensió i paciència en tota la seva intensa activitat política i que va participar activament en el grup de pares de l’escola *Nostre Llar* de Sabadell, del grup d’escoles catalanes de Rosa Sensat els anys 70 i també a les seves filles Àngels i Eulàlia,  que sempre van ajudar al pare generosament en les feines logístiques dels llibres i les entitats.

Manel et recordarem molt. Per molta gent i també per nosaltres la teva absència ens serà dolorosa, però som conscients que el millor homenatge que et podem dedicar és seguir treballant des d’aquest compromís com ho has fet tu.

Descansa en pau.

JUNTA DE LA UNIÓ CATALANISTA DE SABADELL

16 de gener 2017

Què li passa al PDECat?

Els primers sis mesos del PDECat (la flamant  formació dels convergents) no han estat plàcids. I alguns sectors del partit consideren que la direcció no ha adquirit encara la dinàmica política que exigeix el moment polític. Hi ha un consens intern: el 2017 és l’any de la veritat per al nou partit. El calendari posarà a prova la formació que fins ara ha anat creant els organismes interns sectorials, territorials i directius. Els sondatges recents no són bons i la superació de totes les proves que posarà el 2017 marcaran les opcions reals de recuperar l’hegemonia política a Catalunya del partit de Mas, Munté i Pascal davant d’un Junqueras que sempre surt sec de totes les tempestes i que només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. La periodista Pilar Rahola, amb la seva clara visió de la política catalana, ha escrit una bona reflexió del moment delicat que viuen els convergents. Podeu llegir l’article tot seguit.

Què li passa al PDECat?

La tendència a disparar-se trets al peu és molt pròpia del sobiranisme. Hi va haver un temps en què aquesta pràctica era recurrent a ERC, on hi havia una voracitat saturniana per devorar els seus i els errors estratègics s’acumulaven. Avui, aquesta incapacitat de mostrar una estratègia definida, sumada al gust per complicar-se la vida, comença a ser la característica del nou partit sorgit de les velles cendres de Convergència.

Què li passa al PDECat? Ho té tot per mostrar-se com un gran atractiu polític: es mou en l’espai central ideològic, té un important poder municipal, és el partit de l’actual president i està presidit per l’home que ha liderat el procés històric que estem vivint. És a dir, té Mas i Puigdemont, i suma gent de la categoria de Munté, Jané o d’altres, a més de posseir alcaldes joves amb ímpetu i líders de nova fornada com Pascal o Bonvehí que auguren molt de futur. Fins i tot gent de vell recorregut gaudeix de gran reputació i la prova és Trias, que està més valorat que l’actual alcaldessa. Si els actius de lideratge són molt importants, en el terreny ideològic té un gran marge, perquè avui és un espai semipoblat: el territori central sobiranista, allunyat de la dreta reaccionària i de l’esquerra dogmàtica, i els marges del qual només topen amb ERC i Comuns. I per acabar, és un partit acabat de formar i la vella herència del qual no li impedeix d’entrar amb coratge al segle XXI. És a dir, ho té tot de cara per consolidar-se i créixer.

I, tanmateix, no acaba d’afinar. Va passar amb el congrés fundacional, l’embolic del nom i la baralla interna pel Consell Nacional, a més de no aconseguir imprimir caràcter en el debat polític.

Però tot inici és difícil, i més en el cas del PDECat, que tots volen veure arrasat, de manera que hi havia temps. Però ara? Què fan obrint l’inútil debat de la candidatura? Era necessari? Quina pressa tenen per obrir un meló tan desestabilitzador? I la pregunta val per a tothom, per a Puigdemont, que podria estalviar-se les presses dient que té pressa; per a Mas, que podria estalviar-se la pressa de dir-li a Puigdemont que té pressa, i per a Munté, que va tenir un atac de pressa, assegurant que Mas seria un gran candidat. Per descomptat que ho seria (o ho serà), i per descomptat que Puigdemont s’hauria de quedar, si no es culmina el procés, i per descomptat que hi ha molts supòsits, però el resum és simple: frenin una mica aquest atac de pressa que els té agafats. Perquè el ­realment important ara és consolidar el seu partit, alimentar el seu espai ideològic i aconseguir governar en ­aigües turbulentes. Encara sense pressupostos, amb l’ofensiva estatal i el flanc judicial en potència, quin sentit té parlar de successions i candidatures? Només serveix per alimentar les tertú­lies, crear desconcert en els votants, angoixa entre els militants i conya entre els adversaris. Mal negoci.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 11 de gener del 2017

13 de gener 2017

Montoro, més raons per marxar

Titular a tots els diaris d’ahir: “Montoro es fixa l'objectiu d'abaixar el deute públic espanyol”. Llavors llegim que, en aquest sentit, el ministre es proposa que el dèficit passi del 4,6% del PIB registrat durant el 2016 al 3,1%. Això representarà haver de fer uns ajustaments (retallades) de 16.000 milions d’euros. Aquest anunci de retallades del govern espanyol ens ha de fer rumiar als catalans, doncs els primers de rebre serem com sempre nosaltres. L’economista Jordi Mas, ha publicat un article on, en poques i clares ratlles, explica les causes que han portat Espanya gairebé a la fallida, buidant la caixa de les pensions i amb un deute de 1,1 bilions (amb b) i el 100% del PIB i l’articulista ens fa la següent pregunta: ¿Amb aquest panorama, encara hi ha catalans que volen quedar-se dins d’Espanya i no abraçar la independència per poder fugir d'aquest forat on ens han col·locat els espanyols, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint a la nostra butxaca els 16.000 milions que es queden cada any? Podeu llegir tot seguit aquest interessant article.

El futur a Espanya... potser que marxem

Dies enrere, en el decurs del passat mes de desembre, l'Estat espanyol era incapaç d'aturar una pregunta d'un periodista francès sobre quina era l'opinió de l'executiu sobre l'informe de l'FMI publicat aquest darrer desembre sobre la situació econòmica d'Espanya i els copagaments, i retallades, demanats en Sanitat i Educació.

La poca vergonya dels governants espanyols és tan gran, que la resposta va ser que no sabien el perquè l'FMI demanava aquests copagaments i retallades... Tot i que coneixien que l'FMI ja ho havia indicat en el seu informe sobre Espanya del mes de juny de 2015.

La situació és molt clara, Espanya té un important dèficit públic, és a dir, gasta més del que ingressa cada any, uns imports (uns 54.000 milions d'euros a l'any actualment) que passen a engreixar el deute espanyol que ja supera els 1,1 bilions (amb b) i el 100% sobre el PIB.

Aquesta pretesa ignorància sobre el contingut dels informes de l'FMI, s'agreugen amb el maquillatge dels comptes que examinen aquests organismes. De fet, l'Estat espanyol ha fet que les empreses avancin el pagament de l'impost de societats durant aquest any 2016, per tal de que la fotografia del dèficit públic surti el millor possible... Amagant que aquests imports no es cobraran l'any 2017 i s'haurà de sumar a les retallades previstes per aquest any.

A això li hem de sumar que aquest any 2017 s'acabarà la guardiola de les pensions, fet al que han volgut donar poca importància dient que emetrien més deute... Deute que no poden incrementar ja que Espanya és al límit.

Cap a finals d'aquest any es preveu que els tipus d'interès comencin a pujar, i més durant 2018, i tothom sap el que passa quan pugen els tipus, les quotes son més feixugues de pagar i el mateix li passa a Espanya que és al límit... És a dir, hi haurà un risc important de rescat.

Per això començarem a sentir allò de: "La UE i l'FMI són tan dolents que obliguen a Espanya a retallar una barbaritat de milers de milions d'euros". Per amagar la incompetència i la inoperància dels que gestionen l'Estat espanyol, perquè la responsabilitat no és dels que han deixat els diners, sinó d'aquells que gasten més del que tenen (Espanya).

I aquestes retallades ja es van decidir i ja s'han incomplert un cop (ja no deixaran que passi una altra vegada), durant el 2015 amb allò que anomenen "Pacto de Estabilidad", i que ningú explica el seu interior ja que les retallades obligades y previstes són més importants que les que hem pogut veure fins ara.

Per això l'FMI ja fa dos anys que avisa: Espanya pujarà els impostos, en crearà de nous, s'acabarà la Sanitat i l'Educació Pública gratuïta, es perdran cobertures socials... Perquè no té més opció.

I jo em pregunto: Amb aquest panorama, on ens miren d'enganyar constantment, encara hi ha qui vol seguir a Espanya i no abraçar la independència que ens permetria fugir d'aquest forat on ens han col·locat als catalans, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint els 16.000 milions que "es queden"?

Potser que marxem, oi?

Jordi Mas i Font
Biòleg i economista

Article publicat al digital NacióBaixMontseny el dimecres  11 de gener del 2017

07 de gener 2017

Colau, la gran manipuladora

El Baròmetre de Barcelona, que encarrega semestralment l’ajuntament, feia setmanes que estava enllestit. Es va confeccionar a finals de novembre i es va acabar a mitjans de desembre. Però, per algun motiu desconegut, l'Ajuntament de Barcelona no l'ha volgut fer públic fins ara. Potser perquè els resultats no serien favorables al govern i als comuns? Potser perquè publicar-lo en unes dates entre Cap d'Any i Reis passaria més desapercebut?. Aquest retard és una mostra més de les manipulacions que l’Ada Colau i els seus col·legues  duen a terme en la gestió a l’ajuntament de la capital de Catalunya. Cal doncs fer una anàlisi complert de com s’encarreguen i de com es fan les enquestes per obtenir els resultats del baròmetre. Això és el que fa el periodista en Francesc Abad que s’autodefineix com a ciutadà de Barcelona i veí del Poblenou, en el seu article titulat “Baròmetre municipal de Barcelona: o com manipular ideològicament una enquesta” i on amb dades i arguments fonamentats, destapa les falsedats que fan servir els Podemites de BCNen Común per fer i valorar les enquestes que encarreguen “a la carta”, i que podeu llegir tot seguit.


Baròmetre municipal de Barcelona: 
o com manipular ideològicament una enquesta

La setmana passada es va presentar el Baròmetre semestral de Barcelona corresponent al desembre de 2016. És una enquesta senzilleta, de només 800 enquestes, que l'aparell de propaganda “colauer”  ha volgut convertir en una nova eina de manipulació massiva dels barcelonins. Els titulars periodístics amb que es va "vendre" l'enquesta van ser bàsicament dos: gran preocupació dels barcelonins per la contaminació i el turisme i que els Comuns mantenen el suport que varen obtenir a les eleccions.

És això així? Anem a veure-ho.

Sobre les "preocupacions" dels barcelonins, tenim que segons l'enquesta un 82,1% pensem que a BCN l'aire està bastant o molt contaminat. I això es converteix en "la gran preocupació" dels barcelonins. Però, detall: aquesta qüestió ha estat plantejada com a pregunta directa, singular, en l'enquesta. Què volen que diguem, que l'aire a BCN és net com al Pallars? En tècnica demoscòpica hi ha preguntes absurdes o tramposes, perquè o la resposta ja se sap o s'indueix, buscant treure'n un rèdit polític. Però ara fixem-nos en una cosa: El baròmetre planteja als enquestats dues preguntes que tenen una resposta "espontània", és a dir, que no se li ofereix un llistat de respostes, sinó que l'enquestat respon el que li ve al cap (després els resultats els categoritzen):

A la pregunta "quins creu que són els principals problemes de la ciutat?", en resposta espontània la contaminació apareix com el 8è dels problemes, amb només un 4,3 de respostes. Els "gestors/manipuladors" de l'enquesta amaguen que per als barcelonins  p.ex.  la circulació, el trànsit  (que la senyora Colau i els seus només han fet que empitjorar des que són al govern municipal)  és ja el 3r problema. I també "casualment" amaguen que molt pel damunt de la contaminació, la "gestió municipal", és a dir, del que està fent la senyora Colau i els seus, ja és, per als barcelonins el 4t dels principals problemes de la ciutat. Curiós, oi? Però és que quan anem a la pregunta sobre "quin és el seu problema personal més greu?", la contaminació és el problema número 18 dels barcelonins... Encara més curiós, oi?

Així es manipula una enquesta. Si un tema no és percebut com un problema pels barcelonins, es desagrega, es fa una pregunta "cunyada" a la que no es pot respondre negativament, i ja tenim el titular que volíem que enllaça amb el que la senyora Colau i els seus volen.

Amb l'altre tema que s'ha venut com la gran preocupació dels barcelonins el "turisme", passa una cosa similar, però diferent. L'Ajuntament ha venut el titular de "creix la preocupació dels barcelonins pel turisme". Efectivament, un 11% dels barcelonins ja consideren el turisme com un dels principals problemes que té la ciutat, fet que el converteix en el segon dels problemes, darrere del primer, que sempre és l'atur i la situació econòmica. Curiosament quan ho mirem, des de la mateixa resposta espontània, des del punt de vista dels "problemes personals", el turisme és el 17è dels problemes dels barcelonins.

Què és el que està passant aquí? Un tema que des del punt de vista d'afectacions personal els barcelonins no viuen com un gran problema (és el 17è!), la "propaganda" municipal, el soroll, la criminalització induïda des del mateix ajuntament fins convertir-ho en un recorrent imput mediàtic, passa a ser considerat pels barcelonins com el segon problema. És a dir "a mi no m'afecta, però, pel que diuen, això ha de ser un problema enorme". Aquesta dissociació induïda és brutal: del 17è al 2n per aquesta inducció política dels “colauers & cia”. Fixem-nos que això no passa amb altres temes, com l'atur, que és el primer problema tant des del punt de vista de ciutat com "personal", o la inseguretat, que és considerat el 6è problema de la ciutat i el 8è personal, però sobre el que la propaganda “colauer” no diu res, silencia.

Un altre tema sobre el que la propaganda dels Colauers ha aconseguit passar de puntetes d'aquesta enquesta és que un 39,8% dels barcelonins responen que la seva situació econòmica en el darrer any ha empitjorat. La duresa d'aquesta dada contrasta p.ex. amb la darrera dada que hem tingut del CEO a nivell de tot Catalunya. En una pregunta idèntica, els catalans que consideren que la seva situació econòmica ha empitjorat en l'últim any són el 24,3. És a dir, que mentre que a nivell de tot Catalunya és un 24,3% de la gent que ha vist empitjorar la seva situació, aquesta xifra es dispara fins al 39,8% a la ciutat de Barcelona. I això tampoc ha merescut cap comentari.

L'altre titular que posava de manifest com a exemple de manipulació és el que obria la nota de premsa municipal: "En el Baròmetre del mes de desembre de 2016 Barcelona en Comú manté el suport que va obtenir a les eleccions com a partit més mencionat en la intenció de vot (15,1%) seguit per ERC (11,9%) i en tercer lloc es situaria PDECat amb un 5.8%"

El Baròmetre municipal, en una decisió "tècnica" que jo mai he compartit, no fa "projecció de vot", només recull la intenció de vot directe de la mostra. A criteri meu, per fer això més val no fer res, atès que el resultat, si no hi apliquem les tècniques demoscòpiques que ens permeten ponderar i corregir biaixos de la mostra, acaba induint a una visió errònia.

Diu la propaganda oficial de l'Ajuntament Colauer que "BEC manté el suport que va obtenir a les eleccions. Diuen això perquè a l'enquesta tenen un 15,1% d'intenció de vot, i a les eleccions del 2015 van tenir un 15,2% del vot. Però com que quan només hi fiques la intenció de vot directa, sense ponderació ni correcció de biaixos de la mostra, si aquesta té biaixos importants (i aquest baròmetre els té), això condiciona greument el resultat polític que s'obté. Així, si mirem quin és el record de vot que té la mostra, veiem que els Comuns estan molt sobredimensionats, ja que fins a un 19,4% dels enquestats van votar Colau, 4,2 punts per sobre del que fou el resultat real a les eleccions. Mai hi havia hagut una sobrerepresentació així de votants colauers més alta. Com puc aconseguir poder dir que em mantinc si estic baixant? doncs ficant a la mostra més votants dels meus.

Això també afecta altres formacions. ERC, que ràpidament va sortir, en conèixer els resultats de l'enquesta, a erigir-se en "l'única alternativa" resulta que és la fora política més sobredimensionada des del punt de vista de record de vot en aquesta enquesta. Van tenir un 6,6% del vot, l'enquesta projecta un 11,9% d'intenció de vot... però la mostra té un 11,2 d'enquestats que varen votar ERC, és a dir 4,6 punts de sobre representació. Si vas tenir un 6,6% de vot, però a l'enquesta hi tens un 11,2% de votants, aquest 11,9 de vot directe és una dada, és una "pujada" d'intenció de vot que cal "matisar" moltíssim.

La gent de PDECAT fa front a un problema molt diferent, al meu entendre. No és només que a diferència dels Comuns i d'ERC estiguin infrarepresentats a la mostra (van tenir un 13,7% de vot i tenen un 11,8% de record de vot -2 punts menys-), sinó que el fet d'haver preguntat per aquestes sigles encara no consolidades, de fet encara molt desconegudes, ha pogut generar molta confusió entre els enquestats, que no sabem com s'ha "reconduït" (en el cas que s'hagi fet, que tinc els meus dubtes.

Fixem-nos, doncs, que Comuns i ERC tenen 6,1 i 6,5 punts de biaix de votants seus a la mostra en relació a PDECAT. I això l'enquesta no ho corregeix. La sobrerepresentació de Comuns i ERC i la infrarepresentació de PDECAT apunta que els Comuns de fet tenen una intenció de vot inferior a aquesta que han "provocat" per dir que "mantenen el suport", que el "creixement" que projecta d'ERC és conseqüència, en bona part, de la seva sobrerepresentació a la mostra. I que el descens que projecta sobre PDECAT també s'ha de posar en certa "quarantena", tant per la seva infrarepresentació a la mostra com per tots els temes associats a la "marca".

Dit això, sí que m'atreveixo a aventurar algunes tendències:

lleugera tendència a la baixa dels Comuns
− lleugera tendència a l'alça d'ERC
 tendència a la baixa de PDECAT

Falcaria aquesta aproximació amb un parell de dades més amb cert interès:

− la valoració personal de la senyora Colau és la més baixa des que és alcaldessa, fregant el suspens (un suspens que seria segur sense la sobrerepresentació dels votants colauers a la mostra).

en un any i mig s'ha duplicat el % de barcelonins que suspenen la seva gestió, en el que sembla una cursa imparable cap a ser considerada la pitjor alcaldessa de Barcelona. Aquest desembre un 30,8% dels barcelonins la suspèn a ella personalment, mentre que juny del 2015 els que la suspenien eren només un 14,8%

Ho seguirem de prop. Com a ciutadà de Barcelona i com a veí del Poblenou per primera vegada en la meva vida m'he implicat en lluites veïnals, davant la dement, delirant, gestió municipal de la senyora Colau i els seus, convertits ja en el 4t problema més greu que té la ciutat.

Francesc Abad
Llicenciat en dret (UB)

Article publicat en el blog Diesdefuria.blogspot.com el divendres 6 de gener del 2017