El maquinista de la Generalitat

Avui ha començat al Tribunal Suprem la vista oral del judici contra l’exconseller Francesc Homs per la consulta del 9N. La setmana passada vàrem poder veure al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els “acusats” Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega asseguts a la banqueta pel mateix cas. La persecució de la justícia contra els independentistes en general i contra els ex-convergents en particular, ens ha fet buscar i rellegir l’article que va escriure fa uns dies el periodista Josep M. Torrent titulat “El maquinista de la Generalitat” que tracta sobre l’evolució que ha fet l’antiga CDC i el  costós peatge que han suportat els seus líders, molt especialment l’expresident Artur Mas. L’articulista analitza la trajectòria de l’antiga CDC i es pregunta si el PDeCAT, la nova formació sorgida de les cendres de Convergència, és un partit que patirà pel seu futur, havent perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder (Artur Mas) i que la seva cara més visible, l’actual Persistent Puigdemont, es resisteix a ser el seu candidat i el maquinista que porti el tren de la Generalitat en un futur proper.

El maquinista de la Generalitat

Durant dècades Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) havia representat l’espai central del catalanisme polític; un centre sociològic interclassista on s’hi podien sentir còmodes nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, partidaris del sector públic i del sector privat, defensors de l’escola concertada, privada i pública; treballadors, sindicalistes i empresaris, catalans de naixement i catalans d’adopció, catalanoparlants i castellanoparlants... CDC va identificar el seu projecte amb un tren que circulava cap un futur millor on tothom estava convidat a pujar-hi. Aquest tren, com va quedar clar el 9 d’abril del 1992 durant el debat de la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, tenia com a una de les seves destinacions principals el model d’Estat dels Àustries; és a dir, l’Espanya d’abans del 1714. Deia Pujol: “Quan parlem de refundació de l’Estat espanyol volem dir recuperar la plenitud de competències, el finançament, els signes d’identitat de 1714, època en que ja existia un marc unitari, però diferent de l’actual”. I ho aclaria. “L’any 1714 teníem tres elements bàsics de sobirania limitada, és a dir, competències úniques, com milícia o policia, finançament, i llengua, cultura i dret com a signes d’identitat”. Fa 25 anys, CDC ja conduïa el tren de Catalunya cap a un model confederal. Ho va dir Pujol el 1992 i ho va repetir el 1994, i no per això va deixar de ser una formació que aglutinava nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, treballadors i empresaris, catalanoparlants i castellanoparlants.

El tren convergent no perdia passatgers, els guanyava. Passatgers i no passatgers van anar creant una consciència de país propositiva, però també un desacomplexament sa les queixes per obtenir un reconeixement i un tracte més dignes per part de l’Estat espanyol. El greuge i la sensació de penalització dels catalans pel sol fet de ser catalans no era una neura convergent o d’Esquerra, era un sentiment compartit també per amplis sectors del socialisme catalanista i dels ecosocialistes d’ICV. El pas del tripartit (PSC, ERC i ICV) pel govern de Catalunya va ser clau per acabar d’assumir que el greuge amb l’Estat no era victimisme pujolista, sinó una realitat tangible.  El Tribunal Constitucional, gràcies a la miopia estratègica i la manca de sentit d’Estat del PP i del PSOE, va ser decisiu per fer caure la bena dels ulls dels que encara dubtaven que l’única solució era plantar cara.

El tren convergent va canviar un pèl el rumb, es va dirigir cap el dret a decidir. Clar que en aquell moment, el comboi ja no era format únicament per vagons de CDC sinó que Esquerra ja hi tenia la seva quota. Es va canviar de maquinista. Artur Mas es va encarregar de pautar la nova ruta. Aquesta vegada ja no ho feia només per iniciativa pròpia, com Pujol, sinó perquè milers de milers de persones li ho demanaven als carrers de tot Catalunya. Primer, va intentar un gest de l’Estat amb Catalunya que donés satisfacció al mal tracte polític perpetrat després de la sentència del Constitucional contra el nou Estatut; negatiu. Després va intentar convèncer Madrid de la necessitat de caminar cap a un Pacte Fiscal que deixés de penalitzar el país; negatiu. Després va confeccionar, llei rere llei, la manera que els catalans poguessin pronunciar-se sobre quin futur volien per Catalunya (el dret a decidir); negatiu. Finalment, va idear un procés participatiu que es va convertir en el 9-N. Els resultats de la consulta van provocar unes eleccions anticipades on la ruta del tren denominat Catalunya proposat per CDC, ERC i la CUP --amb tots els matisos del món-- tenia com a destinació un Estat propi. El tren es va omplir més que mai però els vagons de CDC van començar a patir.

El gir independentista de l’antiga CDC --el partit que durant dècades va crear consciència nacional; que va definir un model d’Estat, el confederal; que va plantar cara a Madrid i que va posar les urnes del 9-N--, més els casos Pujol, Palau i 3% van anar desgastant la seva imatge. El gir independentista tant sobtat i, sobretot, el seu discurs massa sovint poc convergent, va provocar que es despengués del projecte els sectors catalanistes no independentistes, els que creien en la seva paraula, tot i tenir un imaginari espanyol i els que els generaven molt dubtes l’aposta sobiranista.

I la realitat és que el partit de la construcció de la Catalunya contemporània ha perdut el seu nom, ja no es diu CDC es diu Partit Demòcrata (PDeCAT); ha vist com queia Jordi Pujol; ha hagut de sacrificar Artur Mas per evitar que el procés per la lliure decisió dels catalans quedés avortat i ha sentit com l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, repetia una i altra vegada que no volia ser candidat a les pròximes eleccions. El nou projecte convergent ha perdut pistonada en l’espai central del país. Hi ha contribuït debats que han despistat el tradicional votant convergent, com el de la retirada dels concerts a les escoles d’elit de Catalunya (abonat per una bona part d’ERC) o l’aposta per construir la nova Catalunya, si convé, al marge de la Unió Europea (beneïda per la CUP). És una evidència que la societat tàctica amb ERC i la CUP desgasta el de Marta Pascal i David Bonvehí; d’Artur Mas i de Neus Munté. Els desgasta en l’aspecte ideològic (provoca que la centralitat de l’acció política es desplaci cap a l’esquerra i el centre quedi orfe) i en l’aspecte electoral (els suports, com a mínim segons les enquestes, sembla que han baixat).

El PDeCAT és un partit que patirà pel seu futur? Una formació que ha perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder (Artur Mas) i que la seva cara més visible (Puigdemont) es resisteix a ser candidat quan toqui; un proposta política que ha descuidat el centre polític i que té una nova marca gairebé invisible, com és possible que tingui 13.000 associats/afiliats, només 1.000 menys que els que tenia CDC? Amb aquesta carta de presentació com és possible que el PDeCAT tingui 3.000 afiliats que no havien estat abans a CDC?

Sorprenent! Sembla clar que base social n’hi ha, els 13.000 associats ho demostren, que hi ha una nova fornada que ha pres el relleu orgànic de la formació que pot donar-li una nova visió i una nova empenta. Però també sembla clar que si el PDeCAT vol tornar a ser, com es desprèn de discurs dels seus dirigents actuals, la casa comuna de les classes mitjanes catalanes, el partit dels ex-socialistes catalanistes, dels ex-Unió, dels actuals Demòcrates; la formació dels empresaris i dels treballadors és evident que ha de recuperar el centre polític. Ha de poder sintonitzar, novament, amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista), amb els sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves formes. No es pot deixar arrossegar per l’estil de la CUP, ni per la contundència d’Esquerra; ha de recuperar estil propi. Clar que per això necessita temps. I aquest temps només el pot guanyar si convenç la seva cara més visible, el càrrec més important que té ara mateix a la primera línia política, aquells que representa la unitat d’acció de la política catalana perquè no tiri la tovallola i continuï al capdavant del projecte. El tren del PDeCAT, el temps, només el podrà guanyar si aconsegueix que el president Carles Puigdemont accedeixi a ser el seu maquinista.

Josep M. Torrent

Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el dimarts 21 de febrer del 2017

“Fumando espero...”

La Fiscal Anna Maria Magaldi ens explicava, tot plorosa ella, com va témer per la seva integritat física i moral en sortir del Palau de Justícia, mentre uns imbècils li cridaven “merda”, i “feixista”. Però la fiscal ha tingut mala sort, perquè TV3 va captar les imatges d’ella sortint del edifici del Tribunal i esguardant desafiant els manifestants mentre fumava una cigarreta àvidament. Una fiscal davant els crits, els insults i l’agressió somrient i  fumant tranquil·lament com la famosa cupletista Sara. En diversos moments de la roda de premsa, ha anat repetint sobre el jove que la va increpar: "No havia vist mai reflectida en la mirada l’odi d’aquesta persona. No ho oblidaré mai". Aquestes declaracions sembla que van creixent en el relat que comença a instal·lar-se des de Madrid: “el procés d’independència de Catalunya és un procés violent”. Per això cal posar-nos en guàrdia, perquè alguna cosa ordirà el govern de l’estat, i perquè, per desgràcia, de radicals violents en tenim a casa. Només cal veure els pòsters de Endavant-Arran utilitzant la violència física contra Comín o altres polítics, i després a sobre defensant-la, per tant segur que aquest és un grup on las clavegueres de l’Estat espanyol, han infiltrat individus per encendre els ànims i fer violència. Hem d’anar molt alerta en no cometre errors, perquè d’un petit error l’estat espanyol en farà una categoria i la posarà en tots els mitjans espanyolistes, amb tota la salsa unionista possible per tal de fer mal als independentistes. El director de Vilaweb escriu un article on recorda el “Cas Scala” ocorregut els anys posteriors a la mort del dictador i que podria ser perfectament traslladable al moment actual que travessa Catalunya. No piquem l’ham, que ens en posaran molts, no caiguem en les provocacions que seran moltes. Només cal veure els del últims dies, el de l´Èvole, el de la senyora fiscal, el del Josep Piqué en el Circulo Eqüestre, el de la Camacho,  etc etc. Molta serenitat, tranquil·litat, somriures i sobretot intel·ligència.

Un cas Scala contra l’independentisme?

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Vicent Partal

Periodista

Publicat al digital Vilaweb.cat el dimarts 14 de febrer del 2017   

Alea iacta est

“Alea iacta est (els daus estan llançats) ─va sentenciar el President Artur Mas a l’acabament del judici─ Estem en mans de tres magistrats que han de decidir sobre la nostra sort penal”. Desobediència i prevaricació, aquests son els fets que ha intentat provar el fiscal ─sembla ser que sense gaire èxit─ en el judici que s’ha celebrat per escatir els fets del 9N. Ara, als acusats i a tots els catalans, ens toca esperar. Esperar i preparar-nos per uns mesos de molta mala maror, sigui quina sigui la sentència. Per si algú encara té dubtes el referèndum o referèndum es farà i el xoc de trens està assegurat. Com diu un dels fundadors de l’ANC en Pere Pugès. “Ara toca doncs treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència” Si voleu llegir el seu article titulat “La postindependència” podeu fer-ho tot seguit i entendreu el perquè de les afirmacions anteriors.

La postindependència

Aquests dies m’ha arribat per whatsapp i des de diferents fonts un fragment d’una carta que fa cent deu anys, l’Unamuno li va enviar a l’Azorín i que deia “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que com Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A part de demostrar que la cosa no ve d’ara i que la història es repeteix, aquest fragment i la proposta d’en Partal de fa no massa dies més, proposant-nos que parlem de la sisena República Catalana que ens proposem construir, ens dibuixen un escenari força plausible pels propers mesos.

Aquesta mentalitat castellana, que impregna la premsa madrilenya tant com als polítics i a tota la colla d’alts funcionaris de l’estat, ens assegura el manteniment de l’estratègia que ja coneixem –escampar por entre la ciutadania, judicialitzar el procés cada cop més, fer créixer la tensió a tots els nivells, escampar “merda” o crear-ne si no existeix amb l’objectiu de posar falques entre els ciutadans i els polític catalans, amenaçar amb la intervenció de la Generalitat, etc. etc. etc...- fins arribar, si cal, a l’aplicació de l’article 155 o més enllà i tot. No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona.

A voltes tinc la sensació que en Rajoy i alguns dels seus saben que això no ho podran aturar i que actuen més per justificar-se davant els seus quan hagi passat el, per a ells, fatal desenllaç que per evitar-ho realment. Estan atrapats en la seva pròpia història, i no només en la història de la pèrdua de les colònies i en això que la història sempre es repeteix, sinó en les històries que ells mateixos han fabricat fins arribar-se a creure que en tindrien prou amb gestionar el temps, fent-lo passar i esperant que –com també ens ensenya la història- arribaria el moment en que ens hi faríem mal entre nosaltres.

Però anem superant esculls i es va acostant el moment de la veritat. Quan es fregaven les mans creient que faríem un procés constituent per acabar amb unes noves eleccions que servissin per declarar la República Catalana, es troben amb un gir aparentment sobtat i els torna a aparèixer la reclamació d’un referèndum pactat, però amb l’advertiment que si no hi ha manera de fer-lo, el farem igualment. Talment, una tàctica per despistar l’adversari digna d’un altíssim estat major...o d’una colla de guerrillers que han acabat adaptant la seva estratègia a les dels aliats i definint, entre tots i per una simple suma, que l’estratègia conjunta superi i desbordi l’adversari. Ni fet expressament hagués sortit millor. I aquí és on som ara.

No hi haurà referèndum pactat. Amb aquesta mentalitat que tenen i amb la història i històries que tenen i han explicat, no s’ho poden permetre. Seria com acceptar la derrota...i això no ho han fet mai. Anem cap al referèndum convocat i organitzat per la Generalitat i amb el boicot assegurat de la gent que actua amb aquella mentalitat que dèiem al començament. De fet, tot el que estan fent ja forma part del boicot, intentant deslegitimar-lo o fent agafar por als possibles votants, tot per intentar que hi vagi a votar poca gent i acabar dient el mateix que després del 9N, que no érem prou gent... Encara no han après que, amb aquesta actitud seva acabaran aconseguint l’efecte contrari.

Per si de cas, també es preparen per impedir físicament que anem a votar. Arribaran fins on calgui....de fet, fins on puguin. Aquest cervell que tenen pensa molt diferent al nostre i, encara avui i després de tot el que sabem que han fet i fan, ens costa creure que arribaran molt lluny. Però ho intentaran, a la desesperada, saltant-se lleis i recomanacions internacionals. No saben, ni volen saber, que això tampoc ens aturarà i, fins i tot, ens pot situar en les millors condicions per tirar pel dret, fent la Declaració d’independència i convocant el referèndum a posteriori, si cal.

Facin el que facin, amb referèndum o sense, el seu darrer escenari l’han situat en la post-independència. Estan segurs que aquell serà el seu moment per fer-nos passar per l’adreçador. Com en altres moments de la nostra història, l’hora de la veritat arriba en el moment de la gestió d’aquesta etapa posterior a la Declaració d’independència, ja sigui després d’un referèndum victoriós o com a reacció a l’agressió desesperada en el darrer moment.

Hem de treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, hem de treballar molt per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència. Tots hi tenim feina a fer i caldrà que cadascú de nosaltres hi aporti el millor que té, el que més sap, i que treballem de forma coordinada. Per sort, som un país petit on tots sabem el que podem fer i el que faran els altres. No quedarà res per fer i, si cal, la nostra reconeguda capacitat d’improvisació farà la resta. L’objectiu és tenir un país a punt i funcionant amb tota normalitat des de l’endemà de la declaració, però també un país amb capacitat de resposta als darrers intents de l’adversari. És allà on acabarem guanyant. I, ara sí, ho tenim a tocar.

Pere Pugès

Fundador de l’ANC

Article publicat al digital elMón.cat el divendres 10 de febrer del 2017