Parlem dels CDR’s

Quan es va percebre que el referèndum de l’1-O seria un segur torcebraç al Rajoy, que no restaria indiferent a la seva execució, grups de ciutadans van autoorganitzar-se per tal de defensar els col·legis electorals i en cadascun d’ells es va formar el propi CDR (Comitè de Defensa del Referèndum), amb gent de tota procedència, edat, tipus i pensament polític, però sobre tot amb gent de ‘bona fe’. Un cop fet el referèndum, els CDR’s en lloc de desfer-se, en haver acabat la seva funció, algun partit va veure-hi una llavor per aprofitar aquest sistema d’autogestió i solidaritat,  i transformar-los en un nou CDR (Comitè de Defensa de la República). Aquest nou fenomen polític, sense caps visibles, sense jerarquies ni lideratges, han anat creixent a tots els barris, pobles i ciutats, arribant fins a formar CDR’s en clubs de futbol, clubs de petanca o llars de jubilats. Ara s’està veient que el problema que es planteja dins d’aquests moviments, en principi pacífics, és la infiltració de gent extremista, anti-sistema i demès fauna violenta, que perjudica les seves accions i presenta el procés independentista, segons els defensors del 155, com a “kale borroka”. Aquest relat no li convé ni al procés ni als presos/exiliats, ja que podria servir per fer un relat retroactiu dels fets de l’1-O i presentar-los com a actes violents i penalitzar-los amb el delicte de rebel·lió que fins ara no es detecta per enlloc. Això afegiria un nou ‘error’ als que descriu l’enginyer Pep Centelles en el seu article titulat “1-O, La ‘Primera Pedra’ de la República”, on explica la doble equivocació que van cometre les forces sobiranistes en valorar com actuaria el Rajoy davant el desafiament de l’1-O i que, segons l’autor de l’article, fou l’inici o ‘primera pedra’ de la fundació de la República.

1-O, La “Primera Pedra” de la República

El primer error

Com tots els col·lectius humans les forces sobiranistes hem comés errors en la lluita pel dret a l’autodeterminació. En la meva opinió, el primer i principal error ha sigut pensar que l’Estat espanyol era ja un estat democràtic. Fins i tot els més pessimistes pensaven que amb 40 anys el ‘Reino de España’ havia assumit un mínim de cultura democràtica que permetria, si més no, la negociació.

Ara hem aprés que l’Estat espanyol es passa la democràcia pel forro. Entre altres coses veiem com un jutge decideix descaradament qui pot ser elegit o no President de la Generalitat.

El PSOE i el PSC, que podien semblar més demòcrates, s’apunten a la fal·làcia de que el referèndum genera divisió i conflicte. El cinisme és vergonyant quan amb la fe del convers parlen de divisió dins de les famílies. Tot el contrari, el referèndum és la fórmula més adient per a resoldre aquest tipus de conflicte. Ho vam veure a Escòcia. Ni que tant sols es tractés d’un referèndum consultiu, per atraure la simpatia dels votants la campanya unionista generaria missatges d’amistat i bon rotllo, faria ofertes de garantir drets, mostraria voluntat d’entendre’s, etc. Després, el SÍ i el NO tindrien probabilitats equilibrades de guanyar. El referèndum pactat no divideix, sinó que rebaixa el conflicte i uneix.

El segon error

Aparellat a l’error de pensar que l’Estat espanyol era un estat democràtic hi ha l’error de pensar que l’Estat volia resoldre el conflicte. Error d’ingenuïtat.

Ara, amb sorpresa, constatem que aquest Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte. Ara constatem que l’Estat espanyol és un estat segrestat per una elit extractiva fortament arrelada al franquisme i al militarisme. De fet, aquesta elit viu del conflicte. Se sent còmode en el conflicte i somia amb un conflicte violent. Per això es posa tant nerviosa amb el pacifisme. Per això li cal inventar-se la violència (tumultuosa). A hores d’ara ningú dubta que en Rajoy està on està gràcies al conflicte amb Catalunya. El PP guanya vots massacrant ‘indepes’ catalans. I, per tal de no ser superat per ‘Ciudadanos’, com més mala llet posi en aquesta tasca, millor. De fet, segueixen el model cínic de maltractador masclista (“qué esperaban del estado, Rajoy dixit, me obligas a pegarte”). L’espiral de competició entre PP i C’s, amb un PSOE curt de gambals que fa d’espectador estúpid, ens portarà molta repressió.

Ara que ja han comprovat que tenen els ‘mèdia’ domesticats i que, llevat d’honorabilíssimes excepcions, la ‘progressia’ intel·lectual espanyola manté la boca callada, rebrem hòsties per totes bandes i de tots els poders de l’estat. Les més sàdiques les del poder judicial. Ho estem comprovant.

S’havia de fer

Hem comés un doble error amb forta càrrega d’ingenuïtat, però s’havia de fer. No podíem anar aguantant una degradació progressiva, una presa de pèl creixent. La sentència del Constitucional de 2010 va ser el trencament explícit dels pactes de 1978. No podíem ser granotes bullides, com aquelles que moren de felicitat perquè no s’adonen que la temperatura de la bassa va pujant a poc a poc. Ho havíem de fer, i ho hem fet. No ho hem guanyat tot, però hem avançat molt. Si mirem enrere, veure’m que la ciutadania ha fet molt camí i que cal continuar. Ho podem fer.

L’1 d’Octubre és la primera pedra

Res és gratis i menys la llibertat. Les eleccions del 21-D varen ser un gran èxit, però el 1er. d’Octubre va ser la primera pedra de la República.

La metàfora és clara:

• Quan es vol construir un edifici, primer es fa un projecte. El projecte ha d’estar carregat de somnis. Ha de ser un projecte engrescador. Un projecte il·lusionant. Ja ho deia Saint-Exupéry, “si vols construir un vaixell, no comencis per fer buscar fusta, tallar taulons o distribuir el treball; primer has d'evocar en el poble l'anhel de la mar lliure i ample”. Ningú ens va enganyar, en tot cas ens vàrem deixar il·lusionar. No hi ha ni traïdors, ni covards. Hi ha la realitat que s’imposa. Jo mateix vaig dedicar energies a engrescar gent amb els meus posts 
(https://ciutatvellaperlaindependencia.wordpress.com/2017/12/16/del-155-en-farem-el-55-per-cent/).

• Una volta es té fet el projecte es posa la primera pedra. L’1 d’Octubre dos milions de persones vàrem posar la primera pedra (i vàrem rebre la primera hòstia) i això no té marxa enrere.

• Després ve la feina dura de construir. Fonaments, estructures, reajustaments. El terreny resulta més complicat del que s’havia suposat. De cert que haurem de canviar de “model constructiu”. Ja hem après que amb un 47% la via unilateral no funciona. Ara sabem què és un estat, i sabem com és l’Estat espanyol.  Canviar de “model constructiu” no es fa amb quatre dies. És el que estem fent aquests dies i encara pot durar alguna setmana més.

Durant la construcció sorgeixen problemes i contratemps. A voltes s’ha de desmuntar alguna paret o reajustar una biga. Però qui ha viscut la llibertat té més forces per viure, més forces per construir. L’energia i la capacitat hi són, només ens cal una bona direcció d’obra. Ens cal un bon lideratge. Està a les nostres mans escollir-lo bé.

INDESINENTER: Sense aturar-se. Incessantment.

Pep Centelles i Portella

Enginyer industrial
Màster en Economia Urbana

Publicat al Blog de l’autor el dimarts 13 de març del 2018