Fractura social

El flamant ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha demanat aquest diumenge a la oposició que col·labori amb el govern espanyol perquè, segons ell, Catalunya "está al borde de un enfrentamiento civil". No en va tenir prou amb dir que calia “desinfectar” a los catalanes que ara surt amb el mantra de la ‘fractura social’ amb que cada dia ens ‘obsequia’ també la inefable Inés Arrimadas, però ell elevant-la a la categoria d’enfrontament civil. Potser la gent que diu això desitjaria que aquestes incendiàries frases fossin certes. La realitat és totalment un altra: a Catalunya no existeix cap tipus d’enfrontament, si de cas pot haver-hi ‘confrontació’ de parers o de plantejaments, però mai hi ha hagut fractura social. El que sí que hi ha a Catalunya son agressions ultres que es produeixen en manifestacions unionistes i de Societat Civil Catalana (que Borrell coneix molt bé). Les paraules del ministre contradiuen les bones intencions del president Pedro Sánchez d’obrir ponts de diàleg amb Catalunya i sembla que es quedaran només en bones paraules com foren, fa uns anys, las del seu col·lega Zapatero, amb el seus “apoyaré” que declarava  en els seus mítings a Catalunya.

Cal recordar també les constants referències al “golpe de estado” que, des de Madrid, s’etziben repetidament quan es parla de les resolucions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, del 1-O o del 27-O. Potser són aquests reiterats exabruptes els que intenten fracturar la societat catalana sense aconseguir-ho. No oblidem que tot parteix de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va tombar els articles més importants de l'Estatut, aprovat per referèndum el 2005, veredicte que molts constitucionalistes van qualificar, aquest sí, d’autèntic ‘cop d'estat’. Sense aquesta sentència no s'entén ni el 9N, ni la demanda al “Congreso” d'un referèndum pactat, ni la declaració de sobirania del Parlament de 2015, ni, lògicament, la convocatòria del referèndum de l'1-Octubre 2017, precedit per les resolucions del 6 i 7 de setembre (procediment legal i ajustat al Reglament del Parlament segons sentència del mateix TC), ni lògicament tampoc s’entén la declaració política (com a declaració simbòlica) del 27 d’octubre del 2017.

Aquests esdeveniments han portat a que setze persones honestes, polítics i ciutadans honorables, estiguin injustament empresonats o a l’exili, senzillament això. En els propers mesos veurem que els gestos i el to conciliador del govern Sánchez no es traslladaran als fets. El PSOE no té marge de maniobra per canviar, ni vol fer-ho. Això és el que el ministre Borrell s'encarregarà de deixar clar a les cancelleries europees. Veurem un canvi d'estratègies però per aconseguir el mateix objectiu de Rajoy: anihilar l'independentisme com a opció política vàlida.  Al voltant dels fets que hem esmentat, l’arquitecte i urbanista sabadellenc  Manel Larrosa fa una reflexió sobre la situació actual de la política catalana, en un article titulat ‘Reflexió-Represió (El crim del govern central)’ que podeu llegir tot seguit.

Reflexió- Represió (El crim del govern central)

Un fet que hauria resultat inimaginable en el context de país europeu, això és, que la policia ataqués votants, encara que fos un referèndum convocat sense empara legal (per exemple, imaginem-ho entre Londres i Escòcia) planteja fets que hem d’analitzar.

La convocatòria de l’1-O, la seva realització i les declaracions posteriors que mai van ser publicades al diari oficial, ni exercides materialment, ni tan sols baixada la bandera espanyola, senyalen que va ser un acte purament polític. Un acte polític realitzat després de diverses demandes a les “Cortes” espanyoles d’una consulta acordada.

L’acte polític materialitzat, que és un conflicte de forma expressa i manifesta, fou un acte social i no solament del Parlament i el Govern.

Es va passar de les declaracions polítiques a uns fets materials. Cert, però fou pacífic.

L’atac policíac resulta inaudit a Europa perquè la base democràtica de la seva cultura respecta la iniciativa del poble. L’exercici del vot constitueix la base de la sobirania de la gent i no es basa en construcció global tipus ‘del conjunt dels espanyols’. La democràcia rau en la gent, s’exerceix directament, o per representants, i se sosté en un consens de fons i de baix cap amunt. Les lleis suposen un camí per endreçar conflictes i no un sostre per limitar-los. Però només la nostra tradició franquista, viva o recuperada, permeten subvertir aquest ordre de conceptes.

Analitzar en aquests termes la rebel·lió, com a subversió de l’ordre constitucional a través de mitjans violents, és realment definir allò que va exercir el govern central sobre la població de Catalunya. Els dirigents catalans van fer desobediència a un requeriment del TC de no convocar un referèndum el qual, per altra banda, no és delicte penal, perquè convocar-ne fa anys que havia sortit del llistat de delictes penals. Per això hi ha presoners polítics, perquè la coerció violenta va ser feta en nom de l’Estat per part del govern central, amb molt aplaudiment d’altres forces i amb una pressió de l’opinió pública: “...a por ellos”, en un context de pànic del conjunt de l’Estat (del monarca a tots els poders). Els presoners són la representació directe dels votants, ni més ni menys. La subversió radicà en eliminar la primacia de l’expressió del vot i fer-ho amb de mitjans violents; encara que tota una altra cosa pogués ser el valor jurídic del vot. I la construcció dels catalans com a ‘altres’, iniciada des de fa temps, fou portada al límit, i així segueix, després d’un exercici d’anys de senyalar-nos.

El debat públic que s’efectuarà en els propers mesos durant el judici als presoners polítics ha de plantejar directament que l’ús de la violència era democràticament inadmissible per a un conflicte  purament polític, i que, de fet, la rebel·lió fou la practicada pel govern central. De situacions en que el propi govern exerceix un cop d’estat contra el poble n’hi ha prou precedents, tant a les repúbliques ‘bananeres’, com a Europa fins la meitat del XX. El concepte d’un Estat que es defensa a si mateix és pervers, tant sigui matant terroristes, com atonyinant àvies.

El cop d’estat i la involució plantegen uns complements no menyspreables: tot mínim respecte que es faci a Catalunya es denuncia com a preu pagat ‘als independentistes’, com si les relacions institucionals es poguessin basar en aquesta manca d’institucionalitat.

Als catalans ‘ni aigua’ comporta que, des de fa anys, el govern central no respon les demandes legals ni als incompliments i que és possible mantenir-se permanentment en aquest tancament. I ara, a més, amb els principals polítics de la Generalitat presos o exiliats, és a dir apartats, el govern central ha continuat amb la mateixa mesura discrecional contra les institucions i el conjunt de la gent, perquè el 21-D vam votar en continuïtat.

De fet, des del 2010, la sentència del TC contra l’Estatut ha suposat no posar en marxa ni les seves disposicions legals no tombades, ni els mateixos acords de les Cotes espanyoles: per exemple, la Disposició Addicional Tercera que era un acord del Congres s’ha trencat (‘Roma no paga traïdors’), com tampoc no s’ha desenvolupat l’oferiment de Zapatero de recuperar, via lleis orgàniques, aspectes anul·lats pel TC. En pro de la derrota catalana s’usen totes les formes i se sumen per trencar fins i tot els pactes polítics previs i tot marc de diàleg, i això des de molt abans de l’1-O, en nom que els catalans díscols ‘no s’ho mereixen’.

Ara bé això conté un preu per al mateix Estat, ja que la involució és antidemocràtica per al conjunt de l’Estat. Rubalcaba ja va dir que estaven disposats a pagar aquest preu per salvar la unitat d’Espanya.

Més clar l’aigua. La caiguda del govern del PP planteja, però, que aquesta situació havia començat a ser molt costosa per al mateix Estat i que calia una operació de reparació de la seva imatge, operació a la qual es deu el canvi de govern amb el PSOE. El canvi d’imatge del govern no és suficient, però, per demostrar si l’Estat vol emprendre el camí de l’equitat. Bona part dels catalans, i tot el seu govern, no som ciutadans, sinó ‘altres’.

Més enllà d’aquestes manifestacions, les contradiccions són de fons: la repressió de l’exercici del vot i l’aplicació de la violència, planegen que només se superarà aquesta davallada profunda a la caverna amb una assumpció que els nostres presoners són polítics i que realment la rebel·lió i el cop d’estat van ser fets des del govern central. I salvar la dignitat dels mossos està emmarcada en aquest fet: només si es fa palès que els ‘piolins’ es van excedir, el mossos se salvaran. Ni més ni menys. I aquest no és un debat jurídic, és polític: la millor defensa és un bon atac. I davant d’aquest Estat no som sinó uns aprenents. La nostra profunda malenconia s’explica per aquesta davallada i solitud, en la negació d’un escenari democràtic solvent.

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article redactat el juny del 2018 i publicat amb autorització de l’autor.