Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




11 d’octubre 2019

Llençar benzina al foc

El Tribunal Suprem ja té redactada la sentència del judici del procés i també, des del dilluns passat, ja estan fixades les penes per a cada un dels acusats, segons expliquen els mitjans propers al cas. Un darrer pas que Manuel Marchena, president de la Sala Penal, es guardava pel final per evitar filtracions i que fa suposar que es farà pública la sentència en una data imminent, segurament dilluns 14 d'octubre. Com a màxim, no serà més enllà del 16 d'octubre, ja que en aquesta data caldria prorrogar la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tothom sap que la sentència serà dura , si no per tots segur que pels que l’estat considera el  ‘capos’ de la inexistent rebel·lió. Ara és el moment de posar seny i això pel que sembla no és pas el que fan els principals actors d’aquest procés. Els uns cridant a la desobediència (pacífica això sí), coneixent que quan les masses surten al carrer se sap com comença la cosa, però mai ningú pot preveure com acabarà i que si es produeixen enfrontaments amb les forces de l’ordre, serà l’excusa perfecte per acusar a l’independentisme de violència i  terrorisme. Els altres atiant als mitjans afins i als personatges de baixa categoria moral amb espectacles com el que es va viure en el Parlament la setmana passada en el debat de la moció de censura al Molt Honorable President Quim Torra, provocat pels ‘hooligans’ de Ciudadanos.

Fins a cert punt es podria admetre que la Guàrdia Civil s’ha pogut sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè marxés de Catalunya, però això no és excusa per aplaudir, com han fet els polítics i mitjans de Madrid, el discurs inflamat i sobre tot polític, que va fer el general responsable de l’institut armat al nostre país. En un estat democràtic, les respostes polítiques les donen els polítics, no els que duen uniforme. És molt poc elegant expressar-se en un to bel·ligerant amb els Mossos d’Esquadra just quan estan coordinant esforços davant la resposta a la sentència. Posar-se a la boca el “Ho tornarem a fer” és irresponsable, quan s’esperen centenars de milers de persones als carrers del país protestant per la sentència del Procés i quan venim de les càrregues de l’1-O, que tant mal van fer a la reputació d’Espanya al món. El primer manament d’un policia és no llençar benzina al foc. I això precisament és el que va fer Pedro Garrido el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, en l’acte de la seva patrona. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van atacar els Mossos –la institució i el major Trapero–, van desqualificar el Parlament de Catalunya, van vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país pel simple fet de votar i es van atrevir fins i tot a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.

Aquesta actitud del principal responsable del cos armat a Catalunya és infame i hauria de merèixer una sanció exemplar que podria arribar a la seva destitució, com ha demanat el Govern Català en una carta a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Ho faran? segur que no. Ens ha agradat molt el ‘davantal’ que el periodista i conductor del programa ‘El Mon a RAC1’, Jordi Basté, ha fet aquest dijous a l’encetar l’informatiu de les vuit, on ha llegit uns extractes dels articles d’Antoni Puigvert i del conseller Buch, i on també exigeix la rectificació de les paraules del director de la Guàrdia Civil.  Podeu llegir transcrit el ‘davantal’ tot seguit.

 Apagar focs

 Ahir l’Antoni Puigverd va fer un magnífic article a La Vanguardia . Passo a llegir-ne un extracte:

“Set independentistes (no sabem si violents o només baladrers) han estat empresonats i se’ls ha aplicat la llei antiterrorista sense contemplacions (decisió que funciona com a avís a navegants). Mentrestant, hi ha una bona colla de piròmans espanyolíssims, acollits als salons més distingits, codirigint partits, ocupant escons, signant articles en diaris seriosos. Quan es parla d’espirals de silenci, s’ha de recordar que a cada bàndol hi ha energúmens treballant per rebentar els dics de contenció. Els que podien corregir-los, no han gosat. Els que podien aturar-los, han callat.

Què es pot fer per evitar que aquest malestar arreli per sempre? En primer lloc, no tenir por de posar pau allà on tots, aquí i allà, volen brega. En segon lloc, posar-se incondicionalment al costat dels perdedors, és a dir, dels condemnats. No per acceptar les seves tesis, però sí per fomentar el retrobament. O Catalunya és empàtica amb els condemnats o es dividirà, ara sí, irreversiblement. Si es van equivocar, ara ja no compta. Tampoc no servirà de res queixar-se dels jutges del Suprem: si es van deixar endur pel clima de venjança que impera a Espanya (aquest 62% que no volen indult), ja ho decidirà el tribunal europeu. L’important és que els presos surtin de la presó, com més aviat millor: indult, amnistia, el que sigui. Cal que els catalans, pensin com pensin, treballin decididament en aquesta direcció.”

A la mateixa Vanguardia d’ahir, Miquel Buch, conseller d’Interior, escrivia:

“L’ordre públic s’ha de posar al servei de tots els membres de la comunitat; quan és democràtic serveix doblement a la llibertat creant espais oberts a la decisió lliure i també garantint la coexistència pacífica de les llibertats, d’acord amb el principi que el límit de la llibertat pròpia és la dels altres. El deure de la policia, tal com va escriure Jaume Curbet, és permetre el lliure exercici de les llibertats fins i tot quan són contraposades; només ha d’intervenir quan l’ordre o la pau estiguin amenaçats per l’ús de la violència o l’amenaça.”

I parlava de servir “al conjunt dels catalans i catalanes”. És a dir, calma. Molta calma. Apagar focs.

Mentre això es deia ahir, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya feia un discurs polític vestit de policia. Pedro Garrido, durant la seva intervenció en un acte de la comandància, va dir: “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però també assegurava que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “fonamentació” de la sentència del procés amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Parlava dels set detinguts dels CDRs la setmana passada que són a la presó.

I Garrido va reblar el clau: “Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat, i és que la pretesa revolució dels somriures s’ha convertit amb més facilitat de la desitjada en un rictus que dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i patiment”.

A l’acte, van condecorar la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, la senyora que va crear un exagerat relat saltant per les teulades de la Conselleria d’Economia (com van demostrar Mayka Navarro a La Vanguardia i Maiol Roger a l’Ara). A l’acte d’ahir, van convidar el fiscal Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici del procés.

Quan van acabar els discursos, els representants dels Mossos van marxar ofesos. I no ens estranya. En una època delicada, qualsevol rebaixa de tensió hauria de ser benvinguda. Si es demana que els Mossos facin la seva feina hem d’exigir també que la Guàrdia Civil faci la seva. I ahir van fer un acte de part. Només d’una part. Els caps dels Mossos estaven indignats.

Passar-se pel folre la presumpció d’innocència, condemnar abans de jutjar està massa de moda, però que l’opinió la faci un general de la Guàrdia Civil és preocupant. Que la cúpula dels Mossos marxés no és cap bona notícia a les portes de la sentència. Estaria bé que, o es matisés, o algun dels seus superiors, el ministre si cal, demanés disculpes per un discurs que, el pots pensar, però te l’has de callar. Primer perquè per ser qui sou i segons perquè no és veritat.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal de l’informatiu del Mon a RAC1 del dijous 10 d’octubre del 2019.